NO VULL QUE ELS MEUS FILLS...

Per Enric Casado

Antonio Gómez es va casar amb l’única filla de Don Lucas Utrilla, propietari de les conserves "Lo Bueno de Utrilla". Allò fou un matrimoni de conveniència, uns aconseguien llinatge i altres pagar deutes. Tingueren dos fills, una xiqueta i un xiquet, Lucas, l’ull dret del iaio. Quan va acabar el batxiller va voler estudiar Dret. Don Lucas va dir: «Gràcies a Déu que algú no vol viure de la fàbrica». Antonio va callar, com sempre. Fart de no fer res, havia alçat una distribuïdora d'alimentació que va salvar en més d’una ocasió l’empresa del sogre, encara que este mai li ho va reconéixer.

El xiquet va fer la carrera a espentes i redolons. Però ningú li ho va tindre en compte. Son pare s’havia oblidat de la família. Del treball al casino, i del casino a casa. I quasi cada setmana tenia algun viatge de negocis. Quan Lucas es va llicenciar, les coses en casa havien canviat. Don Lucas havia sofert un atac i el gendre s'havia fet càrrec dels negocis.

Arribat el moment, el pare li va dir al fill: «Com tots, tens un lloc en l’empresa. Espere que no faces com els teus cosins, i et guanyes el jornal». Lucas va començar a poc a poc. Primer assumptes jurídics, després control de qualitat, més tard l'empresa d’exportació internacional. Amb els anys, Lucas dirigia tots els negocis, amb només l’aprovació de son pare.

Un dia pare i fill se n'anaren a dinar a un bon restaurant. Volia dir-li que se sentia molt orgullós... Però no li eixiren les paraules. Davant el silenci, Lucas va parlar:

—Sap, durant els primers anys de la carrera, cada vegada que tornava a casa per vacances, trobava el mateix panorama. El iaio que només volia que jo fora president del govern; la mare, entre els seus somnis de grandesa; la meua germana, una "repipi" casada amb un inepte; i els meus cosins sense ganes de fer res. I a vosté, pare, a qui no veia mai, perquè no parava en casa.

—Fill meu, jo no sabia...

—Eixe és el problema, que no sabia. Va vessar sobre la seua família tot el ressentiment que li tenia al seu sogre, però només ens va fer mal a nosaltres. No li guarde rancor, només li tinc llàstima. Tota la vida per demostrar que no era només el gendre de Don Lucas Utrilla, i es va oblidar que la millor manera era sent Antonio Gómez, amb la seua família. Demà em trasllade a Barcelona, lluny de casa. Si tinc fills, ells no sofriran el que jo he sofrit.

Lucas Gómez Utrilla va continuar dinant. I Antonio Gómez se’n va sentir més sol que mai, perquè ara era conscient que el seu odi havia fet fugir a la gent que l’estimava del seu costat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Agost de 2022]

DEL DESITJAT AL "FELÓN" (ELS BORBONS, II)

Per Enric Casado

Seguisc amb els Borbons. Mentre Josep I «Pepe Botella» regnava, tenia lloc la «guerra del Francés» (o de la independència) i Ferran VII i son pare Carles IV disfrutaven en l’exili de les rendes de Napoleó per regalar-li la corona espanyola.

Al temps, les corts de Cadis aprovaren la Constitució de 1812, la primera que va tindre Espanya i una de les més liberals dels seu temps. Establia la sobirania en la Nació —no en el rei—, la limitació dels poders del rei, la separació de poders, la llibertat d'impremta, o l’abolició del feudalisme i la desaparició de la inquisició, entre altres qüestions. A més, confirmava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en qualsevol territori de la corona espanyola, pràcticament fundant un sol país amb les províncies americanes, africanes i asiàtiques.

Quan Napoleó fou derrotat, va tornar en 1813 Ferran VII, com desitjaven les Corts. El primer que va fer fou derogar la Constitució de 1812, per retornar a un estat absolutista, sobre tot perquè sinó les rendes passarien a l’hisenda de la nació, i no a l’hisenda real, i això un Borbó no podia consentir-lo. Un bon Borbó no menysprea els diners. Per cert, com bon Borbó, va mantenir a son pare Carles IV desterrat a la cort papal de Roma, on va morir, per por a que reclamara la corona. Tota una lliçó d’ètica borbona. A Ferran VII al principi l’anomenaren «El Deseado» pel gran suport popular que va tindre. Després, al considerar-lo cruel i malvat, va rebre el sobrenom del rei «El Felón».

En morir Ferran VII, va heretar la corona als tres anys Isabel II «La de los tristes destinos», després de la “Pragmàtica Sanció” que derogava la “Llei Sàlica”, que impedia accedir a les dones a la corona. Això va provocar la revolta de l’infant Carlos María Isidro de Borbón, germà de Ferran VII, el que hauria segut l’hereu, provocant les tres guerres carlistes, que van ensagnar el país al llarg del segle XIX. Una més dels Borbons, que no volen amollar el poder ni a bastonades.

Va ser nomenada com a regent sa mare, Maria Cristina de Borbó-Dos Sicilias. Davant dels escàndols que va provocar la regent en la cort, en 1840 va ser substituïda pel general Espartero, qui fou obligat a abandonar el càrrec en 1843.

Isabel no tingué cap afecte per part de sa mare, i ningú es va preocupar de donar-li una educació adequada. Tots, progressistes o moderats, partien d’un principi bàsic: quan més ignorant fora, més fàcil resultaria servir-se d'ella i manipular-la. S’afirmava que a penes si sabia llegir i escriure, ni sumar o restar. Els seus únics entreteniments eren els joguets i els gossets.

Per evitar altra regència, amb només 13 anys, Isabel II fou nombrada major d’edat. Ja teníem altre, en este cas altra, Borbó al tron. I continua.

  

Caricatura de Caricatura de Jose I, Pepe botella, germà de Napoleó Bonaparte (Rei d'Espanya, menys de Catalunya, que fou agregada a l'imperi Francés)

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juliol de 2022]

VERGONYA, CAVALLERS... (ELS BORBONS, I)

Per Enric Casado

Totes i tots els qui teniu la santa paciència de llegir-me, no vos sorprendrà saber que la monarquia no és el meu model “preferit” d’estat. De fet pense que la monarquia ha estat històricament una desgràcia atroç, sobretot la casa dels Borbons. Parlem d’ells.

El primer fou Felip V «El Animoso». Va arribar al tron en 1700 després de la Guerra de Successió, imposant l’absolutisme i passant a sang i foc als habitants i territoris que havien recolzat l’Arxiduc Carles.

Felip V va abdicar en 1724 en el seu fill Lluís I «El bien amado», que va morir de verola als poc mesos, sent uns del reis més desconeguts i sense temps de poder fer res, “Deo Gratias”.

A la mort del seu fill, Felip V va tornar a regnar en 1724 fins la seua mort. Com bon Borbó, va purgar als homes del govern de Lluís que havien intentat desvincular-lo de la seua influència, i també a aquells que havien donar suport a la pujada al tron del seu fill Ferran de deu anys, i no ell.

A la mort de son pare, va pujar al tron en 1746 Ferran VI «El prudente» o «El Justo». Mentre d'una banda semblava que s'exercia la pau, de l'altra duia a terme dures reformes internes, principalment de caràcter econòmic i militar per controlar el regne i les colònies.

En morir sense deixar descendència, va pujar al tron en 1759 el seu germanastre Carles III «El Político» o «El Mejor alcalde de Madrid», considerat un paradigma del despotisme il·lustrat. Va exercir un rígid control comercial, impedint el lliure comerç, i preparant el camí del desastrós procés d’independència de les colònies.

En morir, va heretar la corona en 1788 el seu fill Carles IV «El cazador» o «El consentidor». S’ho va trobar tot fet i es va oblidar de governar. ¿I a qué es va dedicar? A caçar tots els dies textualment, de manera obsessiva, deixant governar a la seua dona María Luisa de Parma i al seu home de confiança, Manuel Godoy.

I ara ve el desgavell. El març de 1808, davant l'ocupació francesa, Godoy va aconsellar els reis que abandonaren Espanya. Carles IV, acollonat, va abdicar en el seu fill Ferran VII. Napoleó, recelós davant el canvi, va convocar a la família reial espanyola a Baiona, on Ferran VII, a petició de Napoleó i unes rendes de 4 milions de reals anuals, va tornar la corona a son pare Carles IV, i este li la donar a l’emperador francés a canvi d’unes rendes de 30 milions de reals anuals. En definitiva, li van vendre la corona d’Espanya a Napoleó, que va designar nou rei al seu germà Josep Bonaparte, Josep I «Pepe Botella», qui curiosament va ser rei d’Espanya, però no de Catalunya, territori que es va incorporar a l’Imperi Francès. I continua.

 

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juny de 2022]

EL CERCLE INTERMINABLE

Per Enric Casado

Joan va ser el segon fill. Sa mare es va casar perquè volia eixir del poble on havia crescut sent la filla d’un roig. El seu iaio, republicà, va tindre la sort de què no l’afusellaren després de la “victòria”. I com pare, va ser un autèntic desastre. Els va destrossar la vida als seus fills, com a ell li l’havia destrossada són pare, en un cercle difícil de trencar. 

Quan la mare de Joan va ser conscient que el seu marit no volia anar-se’n del poble, es va tancar en si mateixa. I així va nàixer el germà de Joan, Jaume, un xiquet malaltís. Sa mare, incapaç per l’educació que havia rebut, de mostrar estima i carinyo, va crear al voltant de Jaume una bambolla protectora i aïllant que poc tenia d’amor de mare, i molt de culpabilitat. Ella el va criar creguent que tenia tan mala salut perquè no l'havia volgut tindre. 

Després, es va quedar prenyada altra vegada per error. Però amb el desig egoista de tindre una xiqueta, i així la parelleta, va poder més. Però quan va nàixer un xiquet, el desencant va ser absolut. Tant, que no tenia ni nom. I li posaren Joan per la raó que començava per “jota”, igual que el nom del seu primer fill, i així podia utilitzar el mateix aixovar sense més complicacions ni despeses. 

Joan va créixer en una casa on hi havia dos fills únics, el seu germà al qual li donaven tot, i ell, al que li donaven el mateix que al seu germà, ho volguera o no. 

El pare de Joan era el típic home que no existia. S’alçava, anava a treballar, dinava en casa, seguia treballant, sopava i a dormir després de vore la tele. No es va preocupar dels seus fills. Hi havia dies que ni parlava amb ells. Els criava la mare, i amb el mateix cercle que havia heretat de son pare.

Quan molts anys després, Joan va anar al psicòleg, es va adonar que no tenia cap bon record de sa mare, ni un abraçada, ni un bes. El que més recordava era el dia que li va pegar una pallissa per deixar caure una cosa en terra. I no perquè la cosa fora important, sinó per la vergonya que ella tenia de que altres veieren que tenia un fill tan inútil. 

El pitjor de tot és que Joan havia sigut incapaç de criar als seus fills, i els havia transmés el mateix cercle. I ara que era conscient, que sabia que era un mal pare, no sabia què fer ni com comportar-se. I encara li feia més mal. I se sentia més culpable. I queia una altra vegada en els mateixos errors, però ara saben que els cometia. Joan ara no podia vore a sa mare, i sabia que el dia de demà, era molt probable que els seus fills tampoc volgueren saber-se res d’ell. En el pecat duria la penitència.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2022]

SOBRE LES GUERRES OBLIDADES

Per Enric Casado

Escric este article amb dies d’antelació. No sé com anirà hui la invasió d’Ucraïna, si s’hauran rendit, signat la pau, o si Putin haurà iniciat una altra guerra, per exemple, a Moldàvia. Però ara tot es centra en la invasió de Rússia sobre Ucraïna, una guerra terrible, ací, a Europa. Tot perquè Putin diu que no vol que Ucraïna entre en l’OTAN. Això és l’excusa d’un populista totalitarista i criminal de guerra. Estan morint persones per l’obsesió d’un megalòman. Poc importen el motius. Putin ja ho ha fet a Txetxènia  i a Geòrgia, i ara envaeix Ucraïna, després de Donetsk, Lugansk i Crimea. No sé si pararà. 

A Europa fa pocs anys ja tinguérem una guerra a l'antiga Iugoslàvia, i fou tanta la pressió informativa que a moltes persones vam acabar pensant que era l'única guerra que hi havia al món. 

I desgraciadament no és així. En estos moments és tal la quantitat de conflictes oberts (guerres, colps d’estat, narcoguerres, genocidis...) què és molt difícil fixar el nombre, però superen més de la trentena, amb unes xifres de milions de morts, ferits, refugiats... sense comptar els danys materials.

El poble Kurd viu obligat a vagar, perseguits i exterminats per les muntanyes d'Iraq i Turquia des de que en 1923 foren privats del seu estat. Al Tibet, la Xina segueix imposant la seua política d'ocupació des de 1950. A Afganistan (¿ja l’heu oblidat? Fou l’estiu passat) els talibans denigren cada dia els drets humans, i està considerat el país més perillós del món per viure una dona. Al Sàhara el conflicte continua obert des de que en 1975 l'estat espanyol l'abandonara.

Només una llista de països on en este moment hi han conflictes (i me’n deixe molts): Síria, Líbia, Iemen, Palestina, Iraq, Etiòpia, Moçambic, Colòmbia, Nicaragua, Mèxic... I els colps d'estat a Txad, Guinea-Conakry, Mali, Níger, Sudan, Myanmar...

Per desgràcia, la falta d’informació dificulta enormement la pau. La immensa majoria dels polítics elaboren les seues agendes en funció de les notícies. Una curta notícia viral pot fer més que deu anys de negociació.

I les ONGs també pateixen eixa injustícia. Només les guerres «famoses», les que cada dia ixen en les notícies i a les xarxes socials obtenen fons econòmics realment importants per a realitzar tasques humanitàries. 

Per això qualsevol acte d'ajuda, recolzament i solidaritat que fem, per xicotet que siga, per minúscul que ens semble, serà importantíssim i tindrà un efecte immediat en fer disminuir un poc el sofriment que causen els conflictes armats, i ens ajudarà a recórrer el llarg camí que ens resta per aconseguir una pau duradera i completa al nostre planeta.

Espere que Ucraïna, como tantes altres guerres, no passe a ser una guerra oblidada.

Les guerres més prolongades en 2018. Hui encara segueixen...

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril
de 2022]

LES FALLES

Per Enric Casado

Les falles són una de les formes més meravelloses que tenim de donar a conèixer a tot arreu la seua peculiar manera de ser. Són una de les tradicions més suggeridores en la vida del nostre país.

Cada any, d'una forma més o menys espontània, molts pobles alcen les seues falles com un parèntesi reconfortant enmig de la monotonia diària, com una ocasió immillorable on trobar-se tots per i amb un motiu d'alegria.

El professor Sanchis Guarner, va definir perfectament la festa:

«La festa és l'espill d'un poble, perquè ens presenta la seua cara al natural, ni angoixada pels seus problemes quotidians, ni crispada per l'esforç natural, ni deformada per la por, la crueltat o l'odi. La gent en la festa duu el vestit fester, la cara festívola i l'ànim festiu».

Però el valencians no som diferents de la resta de pobles i ciutats. Vivim, d'una manera metòdica, aferrats als nostres treballs, a les nostres feines diàries. Però no volem sobreviure i prou. Volem viure, i per això necessitem les festes.

Els valencians reconeguem que ens agraden les festes, que volem festa i que fem festa. I quan fem festa (qualssevol de les que celebrem al nostre país) li posem molt de color, molt de barroquisme, molt de soroll, molta imaginació, molta pólvora... i molt de menjar.

Joan Fuster va expressar amb les paraules justes la finalitat i significació de les festes per nosaltres:

«Les festes, entre nosaltres, tenen això de bo: que són una vibrant ocasió de trobar-nos tots, si no units, reunits, tots, "blancs" i "negres", "rics" i "pobres", "vells" i "jovens", el poble sencer».

Però no ens agraden les festes només pel divertiment de la festa en si. Seria injust si no parlara de com disfrutem preparant-les. I és que, tot i la feina que porten, tenim la virtut de fer festa inclús mentre preparem la festa.

Ara bé, només la gent que n'ha preparat de festes és capaç d'avaluar els treballs, els afanys i els disgustos que en signifiquen. Però les hores de son i descans perdudes, les setmanes de feina i els mesos d'arreplegar diners, es fan —mal que siga inconscientment— amb el goig de demostrar i demostrar-nos que som capaços, almenys durant unes hores o dies, de prendre consistència social i de participar, més o menys units, gràcies a un estímul comú i general. Per això les falles, com a festes d'un poble, són una caixa de ressonància col·lectiva, i han de respondre al temps en que es viu. I un poble que és capaç d'unir-se, de reunir-se, per fer festa, també ha de ser capaç d'unir-se, de reunir-se, per millorar i superar d'una vegada els problemes que té pendents.

Portada de "Combustible per a Falles" de Joan Fuster, en homenatge.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2022]

#LACULTURAÉSSEGURA

Per Enric Casado

Cecília és música. Després de la suspensió de les Falles, el confinament i un estiu sense festes ni revetles, els ingressos per l'orquestra on treballa han sigut inexistents. No va tindre tampoc dret a cobrar un ERTE. Amb la banda del poble i el seu grup de poc-rock va fer un parell de concerts per internet, sense cobrar, clar. Només li va quedar l'escola de música, unes poques hores de classe a la setmana que havia de fer telemàticament.

Ara, Cecília té "sort", per dir-ho així. Amb quasi trenta anys, com molts "jóvens", encara viu a casa dels seus pares, jubilats. Però altres havien de pagar lloguers, préstecs, o simplement menjar. Els professionals de les arts en general han sigut un dels grups més afectats. I en molts casos, sense dret a ajudes.

Es diu que les crisis són una oportunitat. En este cas no ho crec. El món de la cultura s'ha vist profundament afectat, tant en l'aspecte social com econòmic. Esdeveniments cancel·lats, institucions tancades, artistes i treballadors en situació de precarietat... Si la indústria cultural després de la crisi de 2008 a penes era rendible, amb la Covid-19 ha sofrit un colp del qual li constarà molt de temps, treball i inversió recuperar-se.

Respecte a internet, els únics que han fet negoci són les grans plataformes. Els artistes a penes han monetitzat el moviment produït durant la pandèmia. Eixe és el gran repte, com fer rendible internet pels generadors de continguts, no només pels grans distribuïdors. I parle de tot, música, teatre, cinema, literatura, etc. I de crear plataformes europees, ja que totes les grans empreses són estatunidenques, i primen els seus models i continguts.

¿Algun fet positiu, a pesar de tot? Sí, l'augment de la creació artística amb la utilització de nous canals (que ara falta saber com rendibilitzar), i que s'ha estimulat l'associacionisme en un sector molt disgregat (i que ara perdure).

La cultura sempre ha sobreviscut als temps adversos: guerres, desastres, epidèmies, fanatismes. El que no tinc tan clar és si sobreviuran a esta crisi molts treballadors i treballadores, ni moltes de les xicotetes empreses culturals.

[Publicat en 2022 en el Llibret de la Falla Plaça Malva (Alzira), "Tro d'Avís"]

CENT DE FUSTER, CENT RAONS DE PAÍS

Per Enric Casado

Joan Fuster va decidir guanyar-se la vida com escriptor i fer-ho vivint a Sueca. I no s'han d'infravalorar les dificultats d’estes decisions. Dedicar-se a l'escriptura en plena dictadura franquista des d'un pensament liberal i en defensa de les llibertats, a la que calia sumar-li —o era connatural— un pensament nacionalista, significava estar sempre en el punt de mira, lluitar contra la censura, les hostilitats, l'atonia cívica, tot modestament i sol. Potser eixa situació hauria fet desistir un pensador menys intel·ligent, pacient o hàbil que Joan Fuster. Però no va ser així. La seua tenacitat i el seu rigor es van imposar. La seua excel·lent i extensa obra així ho demostra.

I viure a Sueca significava patir més encara la catastròfica situació cultural del País Valencià, devastada per la dictadura. La manca o llunyania de les biblioteques i arxius, de les d'institucions acadèmiques, etc. s’havien de sofrir molt des d'una ciutat xicoteta com Sueca. Hagué de ser, per a un escriptor com ell, amb pocs recursos, un factor d’enormes dificultats. Per superar-ho, any rere any, a força d'esforços i dels pocs diners guanyats dels articles periodístics i dels minvats drets d'autor, va crear una importantíssima biblioteca particular, i tota una xarxa d'amics per fer-los consultes especialitzades, o que buscaren en biblioteques, hemeroteques o arxius les dades i notícies que necessitava per treballar des de sa casa a Sueca. D'ahí el seu fons bibliogràfic, documental i artístic, i l’àmplia i extraordinària correspondència.

A més, a sa casa, al carrer de Sant Josep de Sueca, dedicava moltes d'hores a xarrar amb estudiants, escriptors, polítics, investigadors, gent de la cultura i l'art, o simplement, bona gent del país. Tot aquell pelegrinatge va tindre una repercussió notable i positiva en l'aparició d'un gran grup de persones, i en els seus treballs, molt preocupats pel destí del nostre país.

Fuster estimava molt la literatura, Sueca, el País Valencià i el seu poble. Com d'ell mateix va dir: «...no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi.» Que ningú ho dubte, tots els anys, al País Valencià, són l’any Fuster.

Per cert, que el lema de Cent de Fuster siga «País, paisatge i paisanatge», títol d'un article d'Unamuno, amb qui Fuster discrepava obertament, és lamentable. No sé de qui haurà sigut l'ocurrència (intencionada o per ignorància), però pense en el magnífic article que hauria escrit al respecte. Com va escriure: «País Valencià: història, terra i gent».

Per exemple...

[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2022]

LLIBERTAT I DEMOCRÀCIA

Per Enric Casado

Davant de l’any nou, em cal fer una reflexió. Des de la transició este país ha canviat molt, i ha anat a millor, no tant com jo haguera volgut, ni tampoc en el sentit de canvi que jo haguera esperat, però hem avançat per a bé en progrés i en benestar, encara que és cert que hi havien i hi han problemes (i greus) per solucionar.

Per desgràcia, i així s'ha reconegut, no es prengueren les mesures per evitar que certes persones i partits, (majoritàriament de la dreta) utilitzaren el poder per enriquir-se il·lícitament estafant a la societat que els havia atorgat la seua confiança per governar-nos. Mai tantes persones han fet tant de mal, sobretot per la incompetència (o complicitat) dels que no posaren els mitjans per evitar-ho.

I si amb la corrupció no tinguérem prou, la desfeta per les retallades de l’estat del benestar després de la crisi del 2008, i els efectes de la pandèmia, han fet possible la irrupció de l’extrema dreta (del neofeixisme), que amenaça seriosament la nostra “democràcia” i la de tot el món.

Sóc dels qui creu que en democràcia, encara que els errors i les equivocacions —fins i tot les deliberades— poden crear situacions gravíssimes, res no és inevitable, ni molt menys inamovible.

Però per això l’esquerra necessita canviar. Precisa una profunda renovació. Un dels problemes és que els seus líders es creuen insubstituïbles, i a més, li cal trobar un nou programa que il·lusione a la població. No és suficient parlar de la modernització, de l'estat del benestar o de la Unió Europea. Amb una taxa d'atur elevada, amb un sistema educatiu, una sanitat i uns serveis públics que mostren una baixa qualitat per falta d’inversió; una justícia amb una greu falta d’igualtat, o pitjor, d’equitat; problemes com la violència feixista, la violència masclista, el racisme o LGTBIfobia; els negaidiotes del canvi climàtic, les vacunes...; les discriminacions a les llengües i cultures minoritàries, etc.; és important retrobar un projecte amb el qual la gent se senta identificada, que comprenga clarament, que li signifique un missatge d'esperança i futur, i torne a implicar amb la gent jove.

Si l’esquerra s'obstina a afirmar que tot allò que els passa és només producte d'una conspiració reaccionària, si són incapaços de remuntar la seua crisi programàtica, si no volen reconéixer que necessiten canviar i buscar vies transversals vertebrades des dels partits que arriben a tota la societat, només aconseguiran que altres siguen els dipositaris d’un vot que hauria de ser progressista i d'esquerres. I eixos seran la dreta extrema i l’extrema dreta amb el seu missatge simplista i fals, i que només oculta corrupció, insults i neofeixisme.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2022]

LA SÍNDROME DEL “GRINCH”

Per Enric Casado

Des de que té memòria, Nicolau sent una immensa aversió al Nadal. Per a ell són unes dates terribles. Quan arriba Nadal sembla que té l'obligació d'estar alegre i feliç, i com més s'obstina la gent a fer-lo somriure, ell pitjor ho porta.

Nadal és una època de l'any emocional, tota la publicitat i el màrqueting es dirigeixen a moure sensacions i a promoure la sensibilitat i les emocions. Però no són alegres per a tots i totes, i poden arribar a convertir-se en vertader odi cap a Nadal.

Nicolau no pot entendre que en estiu ja venguen la loteria de Nadal, i que abans de Tots Sants, els centres comercials ja estiguen venent articles nadalencs. Està esgotat de que la gent li diga coses com «¿Per què no t'agrada el Nadal?, si és una data molt bonica...». A vegades a arribat a pensar si Nadal ha existit realment, o només és el resultat d’un llavat de cervell que ens feren quan érem xicotets perquè ens ho creguérem.

Però sap que no està sol. En 2017, un estudi assegurava que el 6% dels espanyols "odia" Nadal, i a un 27% no li acaba de convéncer. El 60% de les dones i el 47% dels homes enquestades van reconéixer patir nostàlgia per Nadal, i un 35% de les dones, a més, parlava de "tristesa". Però també hi havia un 26% de gent que adora Nadal. No és el cas de Nicolau. Ell està en el 6%.

Està fart d’escoltar que està malament sentir-se trist; que tot li recorde que ha de ser feliç; de la música i de les pel·lícules nadalenques; de les males cares quan veuen que no li apassiona Nadal; que la gent es comporte generosament i amablement en esta època com si no pogueren ser-ho la resta de l'any; de l’enorme quantitat d'anuncis, sobretot els de colònia, com si en Nadal férem mala olor; que Nadal simbolitze el capitalisme més tòxic, siga un malson consumista, i que siga nefast pel medi ambient: bosses de plàstic, paper d'embolicar, cinta adhesiva, caixes buides, les sobres de menjar...

Però el que més li molesta de Nadal es vore’s obligat a tindre menjars i sopars amb persones amb les quals ni tan sols pren ni un café. El clàssic: "¿Ens veiem abans de Nadal?". I llavors es pregunta: "¿Però si no ens hem vist en tot un any, per què ara? ¿Quina necessitat tinc jo?".

Per cert, si el 6% que no els agrada Nadal pateixen “La síndrome del Grinch”, el 27% que l’adora, ¿què tenen, “La síndrome del Pare Noel”? ¿I el 67% restant?

De tota manera, Nicolau vos demana que sigueu compressius amb tots i totes els que no s’ho passen massa bé en estes dates (per exemple, no els digueu allò de «¡Sembla que algú necessita una miqueta d'esperit nadalenc!»). A canvi, ell vos desitja un Bon Nadal a tots i totes, i un feliç any 2022.

Foto: Jaime Ramírez                                  

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2021]

LA CRISPACIÓ NO ÉS NOVA

Per Enric Casado

L’actual “crispació” en la democràcia espanyola (per dir-ho suau) no és nova d’ara, ve de fa mots anys. Jo diria que dels 90, després de la pausa obligada de l’intent de colp d’estat de 1983. Però la crispació ha arribat a nivells elevadíssims a partir de l’elecció del govern progressista de coalició, i que la dreta d’este país va començar a dir que era un govern il·legítim, i per tant, contra un govern il·legítim, tot valia.

En 1978 no hi hagué trencament, la dictadura es justificava i adquiria legitimitat històrica, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment semblàvem un país democràtic. I internament també. ¿Què més es podia demanar? (I si algú es pregunta pels anys de govern socialista, s'ha de recordar que naixeren capats per un colp d'estat, i terminaren amb un complot que estigué a punt de volar el mateix estat si en Espanya els socialistes seguien en el poder.)

Però realment la pregunta és una altra: ¿Quant de temps es pensaven que podria durar esta constitució de baix talant democràtic i postfranquista? Òbviament fins que alguns ciutadans no se sentiren en deute amb les persones que elaboraren la transició, ni tampoc amb les pressions, i menys amb les promeses de futur. I eixos nou ciutadans veieren que el post franquisme existia gràcies a la Constitució del 78, i començaren a preguntar-se com es podia acabar amb el règim franquista 80 anys després.

I només hi ha una manera, i no és amb una nova transició i una reforma parcial de la constitució. S'ha de redactar una nova constitució, com estan fent a Xile, partint des de zero, una constitució que trenque amb el franquisme i les seues seqüeles, que construïsca una nova societat i un nou país. Una nova constitució on s'ha de votar el model d’estat, república o monarquia. Una constitució que ha de ser realment democràtica i popular, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa en les tres branques del poder, i en el control democràtic als partits polítics. Una constitució federalista amb totes les conseqüències, ja que un estat federal és la suma d'estats que volen viure junts, i així ho decideixen cadascú democràticament. Una constitució laica. Una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar.

Però els grups de poder, el poder establit, la classe dominant del sistema que van propiciar la transició i la Constitució del 78, sabien que tard o d'hora açò passaria. I no tinguem dubte que estan preparats i faran tot el que calga (ja estan en això) perquè el 36 i el 78 continuen quaranta anys més.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en novembre de 2021]