Per Enric Casado
Fa anys i
anys, la vesprada de Sant Josep, una colla de xiquets i de xiquetes
arreplegaven els trastos inútils i les andròmines combustibles de les
cases d’un barri qualsevol de València. El veïnat contribuïa amb el que
podien: una cadira desfeta, una prestatgeria trencada, dos caixons
desfonats, roba vella i inservible... Tots donaven alguna cosa.
Bé,
tots no. Tots menys el senyor Vicente, qui amb els seus llargs i
arrissats bigots, cada any els rebia a crits i els enviava a fer
punyetes, tancant-los la porta en els nassos. Aquell home solitari i
amargat no entenia aquella festa -ni cap altra-, ni com els pares i les
mares consentien que els xiquets i les xiquetes el molestaren jugant i
cridant a totes les hores pel carrer. Més d'una vegada els havia acaçat
amb el gaiato perquè el deixaren de molestar mentre jugaven.
Però
aquell any Ricardet, un xic més major, que durant molts anys també
havia aguantat les males puces d’aquell home, va decidir que havia
arribat el moment d’ajustar els comptes.
Va agafar uns pantalons i
una jaqueta de la roba vella que els havien donat, els va omplir de
palla i borumballa, i amb un bolic de draps li va fer el cap, on va
pintar una cara que només se li pareixia al senyor Vicente pels immensos
i arrissats bigots que va dibuixar. Els xiquets i les xiquetes agafaren
el ninot i el posaren dalt de la falla que havien plantat en
l’encreuament del carrer on vivia el senyor Vicente. De seguida va
córrer la veu pel barri com la pólvora, i molts pares i mares, que de
jovenets també havien suportat el geni pudent del senyor Vicente, van
riure l'atreviment dels seus fills i van lamentar que no se'ls haguera
ocorregut abans.
Unes hores després, ja de nit, Ricardet va
encendre una torxa, i davant d'un públic molt més nombrós que altres
anys, li va pegar foc a la falla. A poc a poc les flames envoltaren el
ninot del senyor Vicente i en uns moments la seua efígie fingida havia
desaparegut, i amb el foc, anys i anys de crits, improperis, amenaces i
males cares.
El senyor Vicente, que no havia eixit de sa casa, no
va poder evitar sentir les cançons i els aplaudiments, i vore per la
finestra com es cremava la seua grotesca figura, mentre jurava i
perjurava que no oblidaria mai aquella festiva ignomínia.
Els
xiquets i les xiquetes, consumada la seua innocent i festiva venjança, i
molt més intel·ligents, ja feia una estona llarga que l'havien oblidat,
i disfrutaven del foc cantant, ballant i, fins i tot, alguns més
atrevits, botant les flames.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en Març 2020]
