JUAN CARLOS “EL BREVE”

Per Enric Casado

Va sospesar el quadernet que acabava de rebre per correu. Era bilingüe, en castellà i valencià, en un valencià, segons el seu nét, ple de faltes d'ortografia. Ell, per desgràcia, a dures penes si llegia en castellà: «Constitución Española, Aprobada por las cortes el 31 de octubre de 1.978. Referéndum Nacional 6 de diciembre»
Quasi cinquanta anys després, una nova constitució. Va recordar el primer l'article de la Constitució del 1931:
«España es una República democrática de trabajadores de toda classe [...] Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo»
Se’n va anar a l'article u de la nova constitució:
«España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho [...] La soberanía nacional reside en el pueblo espanyol [...] La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria»
La Monarquia. Juan Carlos, a pesar de ser Borbó, semblava que estava fent-ho bé. ¿Però realment era així? ¿No estaria fent com tots els Borbons durant la història, qualsevol cosa per estar en el poder? Les imatges de Fernando VII jurant la Constitució de Cadis i d’Alfons XIII, nomenant president del Directori Militar a Primo de Rivera, li van passar pel cap.
Entre un rei, Borbó i hereu del franquisme —Juan Carlos—, un antic “ministro-secretario general del movimiento” —Adolfo Suárez—, un president de les corts franquistes —Torcuato Fernández-Miranda—, i un cardenal catòlic —Vicente Enrique y Tarancón— volien tornar “la democràcia”, amb l’aquiescència d’alguns dirigents de l’esquerra, com Felipe González i Santiago Carrillo.
L’home va tancar els ulls i va pensar en els maleïts dies de juliol del 1936, en l’1 d'abril del 39: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo..." i en els quaranta anys de brutal dictadura franquista.
No confiava en el Borbó, i menys si venia de la mà del dictador. Però l’esquerra, el PSOE i el PCE... I al final va voler creure que era possible que Juan Carlos fóra diferent, que les coses foren diferents... I va votar el 6 de desembre de 1978.
El seu nét, quaranta anys després, llegint els titulars dels diaris, va pensar en el seu iaio. Com s’havia refiat del Borbó, com se sentiria de decebut, i com pensaria que el dictador, des del llit, imposant una monarquia, havia donat el colp final a la II República. I com al final semblava que era cert, i tot estava nugat i ben nugat.
Però no va poder tampoc evitar pensar que era possible que per tercera vegada un Borbó fora també el responsable de què arribara la República.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre 2020]

PER DEMANAR QUE NO QUEDE...

Per Enric Casado

 

Hui 12 d’octubre, els poders públics volen que hui em senta espanyol. D’acord, puix per demanar que no quede:

● Vull una nova constitució per Espanya, no simple una reforma de l’actual.

● Vull que es vote separadament en referèndum el model d’estat, república o monarquia. (I posat a demanar, m’agradaria que l’actual rei no fora el cap d’estat durant el procés, i s’apartara durant l’elaboració de la nova constitució fins al referèndum de model. En definitiva, que no fera com són pare, que va tutelar l’elaboració de la constitució del 78 sent cap d’estat designat pel dictador.)

● Vull una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, l’equitat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar (ningú es pot lucrar amb l’educació, la salut, la dependència o la seguretat del poble, entre altres).

●Vull una constitució on no hi haja problema en reconéixer que Espanya pot estar integrada per diverses nacions. (El País Valencià va ser un Regne amb Furs propis des de 1238 fins a 1707, quan els perdérem mitjançant el Decret de nova planta promulgat per un Borbó, i no crec que ofenga a ningú si dic que pense que som una nació de ple dret i així s’arreplegue en la constitució.)

● Vull que la unitat d’Espanya no siga un mandat indissoluble. (La unitat només té sentit quan el tot poble la vol, i si una part important no vol estar unida, tenim un problema polític que només es pot solucionar amb decisions polítiques com en Canada o el Regne Unit).

● Vull una constitució que reconeguera clarament la independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa, i que cadascú faça la seua tasca sense interferir amb la de l’altre. (L’executiu ni el legislatiu no pot elegir membres del Consell de Poder Judicial, i interferir amb el nomenament de membres de Tribunal Constitucional. Per cert, este tribunal mai no hauria d’imposar penes, només dir que és constitucional i que no. Les il·legalitats les ha de jutjar la justícia ordinària.)

● Vull una constitució on es garantisca que l’exercit mai no podrà actuar contra la població civil, en cap circumstància.

● Vull una constitució que garantisca que tots els cossos de seguretat siguen civils (En definitiva, que cap cos siga militar ni susceptible de poder ser-ho. Insistisc en la importància de què l’exercit no pot actuar contra civils.)

● Vull una constitució que reconega el dret a decidir (sobre qualsevol tema) i que no prohibisca a un estat-nació-nacionalitat-regió o un grup elevat de persones (com en Suïssa) puguen convocar un referèndum o una consulta sense dependre de la decisió. (Mal anem si no creiem que els problemes polítics no es poden solucionar votant)

● Vull una constitució laica (no una presumptament aconfessional que reconeix a l’església catòlica un tracte especial, supose que pel seu passat nacionalcatòlic).

● Vull una constitució on es recupere la memòria històrica amb totes les conseqüències (jurídiques incloses anul·lant la llei d’amnistia en els delictes de lesa humanitat que es van cometre durant la dictadura), que siga hereva de la legalitat de la segona república, amb uns símbols no em recorden un passat dictatorial i il·legítim, que trenque amb la dictadura, reconega la seua il·legalitat i prohibisca el franquisme.

● Vull, en definitiva, una Espanya amb una constitució democràtica.

I llavors començarem a parlar de sentiments...