Per Enric Casado
Després de la II Guerra Mundial, fou molt evident que el progrés i estabilitat de cada país europeu depenia de la dels seus països veïns, i buscaren aconseguir certs objectius socials comuns, com el creixement econòmic i el benestar social.
Eixa certesa va
generar un consens que comprenia des dels sectors més progressistes dels
partits social demòcrates fins als més conservadors, tant liberals com
democratacristians. Este consens es fonamentava en el fet que l'estat té una
responsabilitat amb el benestar dels seus ciutadans. Es generalitzava la idea
que el benestar dels ciutadans i de cada país depenien del benestar dels països
veïns. I este ben comú només es podia aconseguir a través de la pràctica d'una
política de consensos. El resultat fou el model de l'«Estat del Benestar».
Eixe model
requeria de molts recursos, però oferia uns beneficis que el feia molt
rendible. Però les diverses crisis econòmiques, la de 1973, la dels 90, fins la
de 2008, l'han anat soscavant. I en esta última, amb l'aplicació d'un model de
"recuperació" basat en una política d'austeritat i de retalls que
afectaren els serveis públics bàsics, com educació, sanitat i pensions, quasi
ha fet fracassar el model de l'estat de benestar.
Responsables
econòmics i polítics es preguntaven «perquè la sanitat o l'educació havien de
ser gratuïtes», quan eixa pregunta era una fal·làcia, ja que eixos serveis
eixien dels impostos de tots. La pregunta “real” d'eixos responsables era «Per
què jo he de pagar impostos per a què els ciutadans tinguen sanitat o educació.
Si la volen, que se la paguen ells». Quan més impostos, menys beneficis.
I aparegué la Covid
19. La pandèmia ha estressat un model de benestar en pràctica recessió, inclús
desaparició. I ara se n'adonen que cal recuperar l'estat del benestar, per
superar tres greus problemes, la del benestar del ciutadans, la crisi provocada per la pandèmia, i el creixement
dels partits feixistes.
Perquè en tot
este article se m'ha oblidat explicar que una de les raons més importants del
model de benestar era el consens d'impedir l'arribada altra vegada al poder de
partits feixistes i totalitaris, i d'una altra guerra a Europa. No oblidem les
“Guerres de Iugoslàvia” entre 1991 i 2001. Europa no està lliure de guerres
encara.
Si algú vol
comprendre el creixement del Partits feixistes, s'ha de preguntar que relació
hi ha entre la desaparició del model de l'Estat de Benestar amb l'augment del
feixisme i l’extremisme del partits de dreta. Com va dir Thomas Mann, «si
alguna vegada el feixisme arriba a Amèrica, vindrà en nom de la llibertat». I a
Europa, també.
