Per Enric Casado
Mentre
crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial,
una mescla d'alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és
faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre
les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l'esforç d'un any de
treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles
actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots,
les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres,
la presentació, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les
flors, l'ofrena, l'humor i la sàtira, els llibrets, la cultura, els cartells,
la propaganda, el turisme... Així i tot, mentre Joan veu cremar la seua falla
pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.
Fa molts
anys les falles eren altra cosa. Els xiquets i les xiquetes, la vesprada de
sant Josep, recorrien el poble o la barriada, carrer a carrer, casa a casa,
trucant les anelles de les portes i demanant a les veïnes i els veïns qualsevol
deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els
objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I
amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria o solar
abandonat, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que
s'encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s'arreplegaven, més gran era
la falla i, per tant, millor era la foguera, i més durarien les flames. Perquè
aleshores l'únic important era el foc.
I així
les xiquetes i els xiquets —i els que no ho eren tant— complien en la vigília
de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una
importància cabdal en el desenvolupament de l'ésser humà. El mateix foc entorn
del qual s'edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dona llum
durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat.
Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau,
conjurava el dolor, celebrava l'alegria. Un foc que ens parla de l'esdeveniment
immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes
arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és
tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri,
que és instrument diari i símbol col·lectiu.
Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió. I d'alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets i aquelles xiquetes d'abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.
