LA CRISPACIÓ NO ÉS NOVA

Per Enric Casado

L’actual “crispació” en la democràcia espanyola (per dir-ho suau) no és nova d’ara, ve de fa mots anys. Jo diria que dels 90, després de la pausa obligada de l’intent de colp d’estat de 1983. Però la crispació ha arribat a nivells elevadíssims a partir de l’elecció del govern progressista de coalició, i que la dreta d’este país va començar a dir que era un govern il·legítim, i per tant, contra un govern il·legítim, tot valia.

En 1978 no hi hagué trencament, la dictadura es justificava i adquiria legitimitat històrica, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment semblàvem un país democràtic. I internament també. ¿Què més es podia demanar? (I si algú es pregunta pels anys de govern socialista, s'ha de recordar que naixeren capats per un colp d'estat, i terminaren amb un complot que estigué a punt de volar el mateix estat si en Espanya els socialistes seguien en el poder.)

Però realment la pregunta és una altra: ¿Quant de temps es pensaven que podria durar esta constitució de baix talant democràtic i postfranquista? Òbviament fins que alguns ciutadans no se sentiren en deute amb les persones que elaboraren la transició, ni tampoc amb les pressions, i menys amb les promeses de futur. I eixos nou ciutadans veieren que el post franquisme existia gràcies a la Constitució del 78, i començaren a preguntar-se com es podia acabar amb el règim franquista 80 anys després.

I només hi ha una manera, i no és amb una nova transició i una reforma parcial de la constitució. S'ha de redactar una nova constitució, com estan fent a Xile, partint des de zero, una constitució que trenque amb el franquisme i les seues seqüeles, que construïsca una nova societat i un nou país. Una nova constitució on s'ha de votar el model d’estat, república o monarquia. Una constitució que ha de ser realment democràtica i popular, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa en les tres branques del poder, i en el control democràtic als partits polítics. Una constitució federalista amb totes les conseqüències, ja que un estat federal és la suma d'estats que volen viure junts, i així ho decideixen cadascú democràticament. Una constitució laica. Una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar.

Però els grups de poder, el poder establit, la classe dominant del sistema que van propiciar la transició i la Constitució del 78, sabien que tard o d'hora açò passaria. I no tinguem dubte que estan preparats i faran tot el que calga (ja estan en això) perquè el 36 i el 78 continuen quaranta anys més.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en novembre de 2021]