Per Enric Casado
Trobe la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, em retire a una altra habitació i llig un llibre.
— Groucho March —
Les falles són una epifania de festa, de llum, de música, de passió, de foc. I com totes les epifanies, té coses bones, coses més bones, i algunes (poques) negatives. Però no vaig a parlar de les coses negatives, per a això ja estan els crítics a les falles, i jo no ho sóc. Vaig a parlar d’una cosa positiva, molt positiva, almenys per a mi.
Durant les falles hi ha tantes coses a fer, tants llocs on anar, tantes formes de divertir-se, que la gent en general –quina benedicció– deixa de vore –de consumir– durant uns dies la televisió. I això deu ser un entrebanc per a l’empresa Katar media[1] –antiga Sofres–, per als operadors televisius i per a les empreses de publicitat. Però que no es queixen, tenen la resta de l’any. I la resta de l’any són molts dies, i moltes hores, de televisió. I si no s’ho cregueu, fem una ullada a les estadístiques.
Durant 2011 cada espanyol (de qualsevol lloc, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social) va estar veient la televisió cada dia de mitjana durant 239 minuts (tres hores i cinquanta‑nou minuts). I en febrer de 2012 vam aconseguir batre el record: de mitjana vam estar 267 minuts (quatre hores i vint-i-set minuts)[2] davant de la televisió. I supose enguany les dades no hauran anat a menys, la crisi no deixa fer moltes coses més que vore la televisió, hui per hui és de les poques coses debades, almenys de forma legal. (No es preocupeu, ja van trobant formes de què paguem la televisió. A la llarga –temps al temps– per vore un canal mitjanament decent, hi haurà de pagar).
Com a contrapunt, a Espanya només dos de cada deu persones que saben llegir (un 21,4%)[3], lligen alguna cosa durant el dia (i val qualsevol cosa, com les pàgines esportives dels diaris, una revista del cor o el manual del microones). ¿I quant de temps dediquen a llegir cadascuna d’eixes dos persones? Poc més d’1 hora i 12 minuts. Això vol dir que el conjunt de la població espanyola major de 10 anys que sap llegir (poc més de 30 milions de persones) només dedica poc més de 15 minuts al dia a llegir. 15 minuts de llegir contra 4 hores de televisió. (Per si vos interessa, a Espanya hi ha més de 750.000 persones analfabetes[4]).
¿I com sé tot açò? Perquè un dia ho vaig vore per la televisió. Val, i també perquè he investigat un poc. No és massa difícil. Internet esta plena de dades sobre com vegem massa la televisió. Però una cosa a la que no vos puc contestar és perquè utilitzen les dades de lectura per demostrar el temps excessiu que ens passem veient la televisió. Podríem contrastar-lo amb el temps que passem practicant esport, jugant al xamelo o inclús fent l’amor (coses també més interessants que vore excessivament la televisió). Però m’imagine que els resultats serien més depriments encara.
Si al final al dia li llevem les hores que dediquen a la nostra cura personal (que inclou dormir, menjar, neteja personal, etc.) i a treballar, l’altra cosa que més fem es vore la televisió[5]. I no sé si després ens queda temps per altra cosa. Per això em pregunte seriosament: ¿El poc temps lliure que tenim l’hem de dedicar només a la televisió?
Però allò que és realment aterridor són les xifres del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) sobre la televisió i els xiquets i xiquetes[6]. Uns exemples:
- Els xiquets i xiquetes entre 4 i 12 anys passen a l’any més de 950 hores davant la televisió, més hores que en escola. Per al curs escolar 2013-2014 es fixen entre 849 i 862 hores lectives[7] (El fracàs escolar es l’èxit de la televisió).
- A Espanya, 750.000 xiquets i xiquetes veuen la televisió després de les 10 de la nit. I més de 20.000 després de mitjanit. (I així arriben a l’endemà a escola).
- Del temps total que passen els xiquets i xiquetes veient la televisió, el 75% no són programes infantils (Els Simpsons en EUA té la consideració de sèrie per adults, i s’emet per la nit).
- Dos de cada tres pares i mares espanyols reconeixen obertament que no controlen allò que veuen els seus fills. (I dubte que controlen allò que veuen ells mateixos).
- I més del 30% dels xiquets i xiquetes entre 4 i 12 anys tenen televisor en les seues habitacions (Segurament els pares estan veien la televisió en la saleta d’estar, i així no es molesten mútuament).
I com per desgràcia no podem estar de Falles tot l’any (i no serà per falta de ganes), crec que ens calen alguns consells per aconseguir deixar de vore un poc la televisió, o com a mínim vore-la amb un poc més de trellat.
El primer consell és simple: no s’ha de vore la televisió, s’han de vore programes de televisió. Hem de sentar-nos per vore una sèrie en concret, un partit d’esports, un documental, els informatius, una sèrie de dibuixos, etc. I després, parar. Preguntem-nos, i sobretot preguntem als nostres fills, ¿què programa de televisió voleu vore?, i no ¿voleu vore la televisió? Si no hi ha resposta concreta, és millor jugar al parxís.
D’acord amb el consell anterior, el zàping és nefast. el zàping genera una lluita injusta que sempre sol guanyar el mateix. Hem d’acordar quin programa volem vore entre tots i no anar pegant bots per totes les cadenes i lluitant pel comandament. Recordeu que sempre podem jugar al parxís.
Quan desdejunem, esmorzem, dinem, berenem o sopem en família, no tinguem encesa la televisió. Millor si no hi ha televisió on mengem. Disfrutem del menjar i de la companyia de la nostra família si mengem junts, i no destrossem eixos moments amb un aparell que ens obliga a vore-lo i escoltar-lo.
No utilitzem la televisió de “cangur electrònic”. La televisió no cuida als nostres fills, ni els dona afecte, ni els avisa dels perills. Al contrari, la televisió sense control pot ser un perill a llarg termini. I greu, i molt greu.
I per últim, una sèrie de consells ràpids: La publicitat televisiva pot ser tant o més perillosa que un programa roín. Els programes infantils no són sempre bons, i inclús alguns estan falsament catalogats d’infantils quan realment no ho són. No posem una televisió en les habitacions dels xiquets i xiquetes; si l’han de vore, intentem sempre supervisar els continguts. La televisió no té la culpa, els programes els sintonitzem nosaltres. Hem de buscar alternatives a vore la televisió: llegir, música, excursions, etc. En este món hi ha moltes més coses a fer que vore la televisió[8].
Recordeu que la televisió és un electrodomèstic més, com la tostadora o la rentadora. Està al nostre servei i no nosaltres al seu. No tenim l’obligació de tindre-la encesa sempre. La podem apagar quan vulguem. Només cal aplicar el sentit comú. Si equivocadament encenem la televisió sense saber que volem vore, i després de fer zàping durant uns minuts, no trobem res interessant, la decisió és simple: apaguem-la i fem una altra cosa. Després de l’apagada elèctrica de Nova York en 1977, al nou mesos va haver un augment de natalitat. I segur que no va ser només per la foscor... Un poquet d’imaginació.
Encara podria escriure més sobre la televisió, i no només de l’excés de consum. Podria parlar de com els informatius i tertúlies de certs canals (tant públics com privats, i dirigits per pseudoperiodistes que han perdut qualsevol respecte per la seua professió) manipulen la percepció de la realitat, dient-nos que l’economia no va bé, que estem en crisis, que la borsa no fa més que caure. Ens expliquen que l’atur no para de créixer, que milers d’empreses han tancat o ho estan a punt, que sense ajudes públiques no es venen cotxes. I fan que ens ho creguem, perquè en part és veritat. Si som de classe baixa o mitja, anem de crani. El que no ens expliquen és que els directius de les grans empreses s’han pujat els sous, mentre els nostres han baixat o directament ens han acomiadat. O com els beneficis de les grans empreses han pujat, mentre les xicotetes han tancat o estan amb greus dificultats. O com durant estos anys de crisi a Espanya hi ha un 17% més de rics (i curiosament també un 17% més de gent sense feina).
També podria parlar dels milions i milions que les televisions paguen als equips de futbol professionals (i ens fan creure que és just i correcte a través de notícies d’esports on només es parla de futbol professional). I això ho fan tant els canals públics (la qual cosa és de jutjat de guàrdia), com els privats (cadascú fa amb els seus diners el que vol, però no hem d’oblidar que l’espai radioelèctric que ocupen és un bé de domini públic, i les televisions privades –a banda de pagar unes taxes ridícules per ocupar-lo si les comparem amb les que paguen en altres països, com França o Alemanya– haurien de tindre certes responsabilitats públiques).
O dels canals de teletenda, bruixes i endevins (autèntica plaga televisiva que increïblement són rendibles. ¿Vos recorde per segona vegada que l’espai radioelèctric és un bé de domini públic?) O dels programes de telebrossa o de teleporqueria (no vaig a posar cap exemple. ¿Vos recorde per tercera vegada allò de l’espai...? No, millor no). O de la falta generalitzada falta de qualitat de la majoria de programes infantils (que són qualsevol cosa menys infantils. ¿Vos recorde per quarta...? No fa falta, crec que ja ho entés).
Però es fa tard. Ara vaig a guardar l’article, tancar l’ordinador i anar-me’n a vore un ratet la televisió. A estes hores hi ha un programa que m’agrada molt. I quan s’acabe, apagaré la televisió (si, és eixe botonet roig del comandament a distància), i em posaré a fer altra cosa: anar a vore falles, passejar, escoltar música, llegir o simplement pensar. Perquè com va dir l’escriptor francès Gilbert Cesaron: “La televisió ens proporciona temes sobre els que pensar, però no ens deixa temps per a fer-ho”.
PS. Als pocs dies d’acabar este escrit, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valencianala Radiotelevisó Valencianala Generalitat Alberto Fabra anunciava el tancament de la RTVV , amb excuses tan peregrines i demagògiques com “no estic disposat a minvar partides bàsiques d’educació, sanitat i serveis socials”. Llàstima que el molt honorable no pense igual quan es tracta del l’Aeroport de Castelló, per exemple.
La llei de creació de RTVV afirmava que el canal públic s’inspirava en una sèrie de principis, entre ells la promoció i protecció lingüística del valencià; la veracitat, imparcialitat i l'objectivitat en les informacions; la separació entre les informacions i les opinions; el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. Ni d’incompliment sistemàtic d’estos principis; ni la pèssima gestió de la RTVV , que deixa més de mil dos-cents milions d’Euros de deute i mil set-centes treballadors en el carrer; ni la (i)responsabilitat de tots i cadascun dels Governs de la Generalitat (que no es pot saldar demanant només perdó), justifiquen el tancament. Però este no serà ni el primer ni últim (espere equivocar-me) tancament d’un mitjà de comunicació públic. Estan, per exemple, la Televisió Municipalla Televisió Pública
Els governs de certa ideologia, amb l’excusa de la crisi i els retalls, estan privatitzant gran part del sector públic, i regalant-lo a grans multinacionals. I els mitjans de comunicació, com la sanitat, l’educació, les pensions o la dependència, són espais on guanyar molts diners a costa nostra. Tinc la sospita que a la llarga les freqüències de RTVV acabaran en mans de qualsevol televisió propera al TDT party. Hui per hui encara podem impedir-ho. El poder real de la democràcia està en tirar del govern (o inclús de l’oposició) als qui ho fan malament.
[1] Empresa especialitzada en la medició d’audiències en el àmbit televisiu a Espanya gràcies al seu panel audimètric. Eixa informació permet als operadors, als radioemissors i als mitjans publicitaris controlar els costums d'ús de l'audiència de televisió, i obrar en conseqüència.
[2] Egeda Panorama Audiovisual 2012, Edita Entidad de Gestión de Derechos de los Productores Audiovisuales, Madrid, 2013.
[3] Cifras INE, Boletín informativo del Instituto Nacional de Estadística, Sobre libros y lecturas, Madrid, Nov. 2011.
[4] Font, INE. Per cert, els enquestadors només pregunten si la persona sap llegir i escriure. Però la definició d’alfabetisme segons l’UNESCO és l’"Habilitat per llegir i escriure, amb comprensió, un enunciat simple relacionat amb la pròpia vida quotidiana. Inclou un conjunt d’habilitat de lectura i escriptura, i sovint d’aritmètica bàsica." UIS-UNESCO, Global Education Digest 2010, Glossary. Davant d’esta definició, caldria preguntar-se quanta gent és analfabeta a Espanya. Pense que superaran àmpliament les 750.000 persones.
[5] Cifras INE, Boletín informativo del Instituto Nacional de Estadística, Encuesta de Empleo del Tiempo, Qué hacemos y durante cuánto tiempo, Madrid, Abril 2007.
[6] CIS, Centro de Investigaciones Sociologicas, Núm. estudi 2391, La televisión y los niños: hábitos y comportamientos, data de l’estudi: 8 de maig de 2000, Univers: Població espanyola d’ambdos sexes entre els 7 al 16 anys.
http://www.cis.es/cis/opencm/ES/1_encuestas/estudios/ver.jsp?estudio=1377, 27/10/13 a les 9:30.
[7] En el present curs escolar, les activitats escolars lectives de l’alumnat d’Educació Infantil i Educació Primària comportaran entre 849 i 862 hores lectives. Article tercer, punt 1 de la RESOLUCIÓ de 20 de juny de 2013, de la Direcció General de Centres i Personal Docent [de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana
[8] En Internet hi ha un fum de pàgines amb consells de com vore la televisió avalades per entitats serioses. Val la pena buscar-les, llegir-les i aplicar-ne alguns. Descobrireu que la majoria són només consells basats en el sentit comú.
[Publicat en 2014 en el Llibret de la Falla del Portal de Valldigna (Tavernes de la Valldigna), "Portal TV"]
