Per Enric Casado
Ramon acabava de complir els seixanta-cinc anys. Era una persona com tants milions als quals la dictadura franquista havia destrossat la vida. Però hui Ramon aniria a votar més segur que mai de les seues idees i conviccions.
Ramon va nàixer durant la monarquia d'Alfons
XIII. Va viure la dictadura de Primo de Rivera secundada pel Borbó, el fi de la
monarquia i l’arribada de la II República. I després del govern de la dreta, la
victòria electoral del Front Popular en el 36. I el 18 de juliol el colp
d’estat i la guerra d’Espanya. Ell va lluitar al costat de la república,
sofrint l'amarga derrota enfront de les tropes del dictador.
El tancaren en un camp de presoners, li feren
una paròdia de juí, condemnant-lo a treballs forçats. Altres foren condemnats a
mort i assassinats, com a son pare, que se'l van emportar una nit i afusellar
en el cementiri davant de la fossa que ells mateixos s'havien cavat. Amb
l'indult del 45 va obtenir la llibertat vigilada, i la pesada sensació de culpa
de no saber per què continuava viu. Deu anys després de la guerra va tornar a
casa. Sa mare havia malviscut netejant les cases dels nou-rics addictes al
règim, i cosint a la nit roba per a les seues dones i filles, tot pel mateix
salari de misèria.
Quan va tornar, Ramon va aconseguir algun
jornal gràcies a sa mare. Feines mal pagades en les terres dels nous amos. Amb
el temps, es va casar. Sa mare va morir sense arribar a conéixer el seu net. I
així visqué Ramon durant els trenta anys següents: treballant nit i dia, i
donant-li, amb tots els sacrificis, estudis i una carrera al fill.
Un dia de novembre va escoltar l'anunci de la
mort del dictador sense immutar-se. Després va arribar la Reforma Política, les
primeres eleccions generals, on va votar al seu partit de sempre, i, a pesar de
la monarquia, va votar "sí" a la Constitució.
Per això, quan vespres de les eleccions
municipals li contaren les intencions del seu fill, la seua resposta fou ferma:
«Això és la democràcia. Que el teu fill encapçale la llista d'un partit de
dretes i son pare no puga fer res.»
Aquella nit Ramon va escoltar les raons del
seu fill. Acostumat durant anys a suportar les xerrades dels feixistes dels
amos, el va escoltar en silenci. Quan va acabar, Ramon li va dir: «No sé què em
fa més mal, si allò que vas a fer, o que sabent d'on vens, tingues el valor de
fer-ho. Però ja se sap que els feixistes... Si ta iaia alçara el cap...»
El 3 d'abril de 1979, Ramon va anar a votar.
Quan va saber els resultats, dues llàgrimes, mescla d'orgull, dolor i records,
li caigueren per les arrugues de la cara. Havien guanyat les esquerres al
poble.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2023]
