divendres, 1 de març del 2019

SENTIU LA MÚSICA, ESCOLTEU ELS MÚSICS *

Per Enric Casado

Són falles. Cecília apenes si dorm. Ella és música (superior de l’instrument) i segueix estudiant. I ha d’aprofitar totes les festes, com les falles, per treballar. Es considera dins del terç de músics valencians que diuen ser semiprofessionals. Toca (debades) en la banda on va estudiar, en una xaranga (comiats de solters, etc.), en un grup de pop-rock (pocs bolos a l’any i en negre) i en un grup de berbena (on treballa tot l’estiu i la donen d’alta). Fa classes dos dies a la setmana en l’escola de música d’un poble (gasta més en cotxe que el que guanya, però la donen d’alta en hivern), i està pagant el préstec de l’instrument que es va comprar quan li’l furtaren després d’un bolo. I també fa treballs eventuals (com cambrera). Però sobretot estima la música, i es deixa l’ànima, els dits i els pulmons cada dia, tocant, assajant i estudiant. I encara que la seua situació siga precària, sap que la música valenciana viu un moment esperançador, que hi han molts grups, festivals i concerts. Que està augmentant la visibilitat de les dones (a pesar que en el 70% dels grups no hi han dones) i creix el valor de la música valenciana al País Valencià. Espera viure un dia amb dignitat del seu treball. Perquè els músics són artistes i s’ho passem molt bé a la feina, però també són treballadores i treballadors. Cecília ha acabat la cercavila fallera. Encara ha de passar per casa, dutxar-se, sopar i anar tocar al casal perquè seguisca la festa. És esgotador, però ompli la vidriola.

* Títol del «Manifest per la defensa dels professionals de la música» de la Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana, actualment SIMUV - Sindicat de la música valenciana.


[Publicat en 2019 en el Llibret de la Falla Plaça Malva (Alzira), "Tro d'Avís"]






«LO» SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA CONTÀ A ALDONÇA

Per Enric Casado

Trobant-me jo un dissabte en el desaparegut rastre de Llaurí, vaig veure al final d’un carrer una parada que tenia un muntó de plecs i parers vells en terra. Em vaig acostar i vaig agafar un dels cartipassos. Estava escrit a mà, a ploma i en lletra antiga. Quan vaig llegir un poc, em vaig trobar amb la sorpresa que semblava una versió en valencià del Quixot [1]. Però alguna cosa no era correcta. En el Quixot de Cervantes no apareix mai Dulcinea [2], només es nomena. No obstant això, es tractava d’una escena on Don Quixot li declara el seu amor al Dulcinea.
El venedor, veient el meu interés no va voler vendre’m el cartipàs sol, sinó tota la muntanya de papers. Hui pense que el tracte valgué la pena, com demostra aquest fragment, prova del gran amor espiritual que sentia Don Quixot per Dulcinea, i quant disposta estava ella a correspondre-li’l de forma més... corporal.

—Si vós voleu, senyora, vos recitaré un somni que he tingut aquesta nit, però vos pregue que si dic alguna cosa que puga agreujar vostra altesa, em perdoneu, però són les coses que de normal en el llit soleu fer.
La senyora amb grans rialles li digué que li contara tot el que volguera, que ella la perdonava de pena i de culpa amb la seua autoritat apostòlica. Llavors Plaerdemavida començà el seu somni amb aquestes paraules:
—A l’emperadriu de la Manxa diré tot el que he somiat. Dormia jo en una cambra en companyia d’unes donzelles [3] i viu com una cambrera [4] venia amb una candela encesa. Jo no sabia si dormia o vetlava, i llavors viu com la cambrera obrí la porta de la cambra i trobà al senyor don Quixot que estava esperant. Vestia amb gipó, manta, espasa i en el cap l’elm de Mambrí, que a fe meua, se semblava molt a un bací, i caminava descalç per no fer remor. Quan entrà, ella apagà el ciri i, com si veies en l’obscuritat, passà per davant nostre i el posà dins la vostra cambra. I en eixe instant don Quixot entropessa amb l’espasa i anà a terra, fent tant de remor i escama que degué despertar a tots quants dormien en p...[5] I vostra altesa, de l’esglai, pegà un bot del llit i ofegà amb les mans a la boca un crit, que més semblava un bram, quan veié al cavaller de la trista figura tot quant llarg era davant vostra. Estàveu vós, curiosament, ben neta i rentada, gens abillada, prou vestida i no massa despullada. Don Quixot s’alçà com pogué, i en veure-vos, intentà agafar-vos en els seus braços per entrar-vos en la cambra. Però la vostra esvelta complexió, per dir-ho de manera delicada, li ho impedia, anant quasi a terra mentre la vostra altesa deia: «¡Deixa’m, Quixot, deixa`m!». I així, tots dos, en un bac, acabàreu damunt del llit.
—¿Has somiat alguna cosa més? —li preguntà Dulcinea amb moltes rialles i amb gran plaer.
—¡Sí, per Santa Maria! —digué Plaerdemavida—, ara vos ho acabaré tot de contar. Vós, senyora, espatarrada sobre el llit, déieu: «Quixot, t’he deixat vindre ací per donar-te sense repòs tot l’amor que et tinc». Quixot dubtava de fer el que vostra altesa li deia, però vós, refregant-vos, insistíeu: «Si tu m’ames [6], no has de deixar d’assegurar-me el futur, perquè el càrrec que jo he pres per donar-te el meu amor no convé a dama com jo. No em denegues quant et demane, que altres precs sent en altres cambres, perquè la castedat en què vós digueu que he viscut es digna de lloança, però més digne és que em dónes la teua amorosa gràcia, perquè estic encesa del teu digne amor. Per això et pregue que com més aviat et vulgues acontentar amb mi, millor, i acabem així tots dos contents». Llavors Quixot contestava: «Per l’extrema congoixa que vos veig passar, no vull que desconfieu de mi. Amb gran esperança creia que vós recordaríeu mon voler, però ja que per posició a vostra altesa no li ha de plaure el plaer, estic content de no fer tot el que qualsevol cavaller li plauria.» I vostra altesa deia: «Calla, Quixot, i no t’angoixes, ja que la meua noblesa fa molt la perdí i ara puc jaure sota, o damunt, el vostre amor.» I li juràveu que no vos enutjaria en res, ans al contrari, i continuàveu dient: «I no dubteu en cometre allò que vos demane, ja que seria poc el mal que em faríeu, ja que la innocència fa molt l’he perduda i no es pot reparar». Aquestes són les coses que he somiat. Després viu com vós el besàveu molt sovint i després vos desféieu la clotxeta dels pits i li demanàveu que vos tocara les mamelles, i també com li agafàveu la mà per posar-la baix la falda i que vos buscara les puces, i com vós, la meua bona senyora, tot li ho volíeu consentir, i don Quixot no volia fer res, i deia: «El vostre jurament no ha de perillar, perquè conservaré el meu celibat per a tu». Després posàreu la vostra cara sobre la seua, i els braços sobre el seu coll com els sarments en els arbres, i omplíeu a don Quixot d’amorosos besars i palpons. Després viu somiant, com sobre el llit que déieu: «¡Ai, senyor, no em fareu mal, compadiu-vos de mi i mateu-me del tot». I don Quixot vos deia: «No crideu tant, que podeu incriminar el vostre honor. ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?». I digué: «Em dóna igual, car ¿què he de fer? Segons veig, no teniu previst matar-me com tant desitge jo». I Llavors prenguéreu el llençol i li tapàreu la boca perquè no parlara. I llavors la meua ànima se sentí tan calenta en companyia de mi mateixa perquè jo no formava parella amb Hipòlit. I llavors, com més pensava, més calenta em sentia. I llavors agafí un poc d’aigua i em llaví el cor, els pits i el ventre. I Llavors, la passió pel meu Hipòlit es doblà, perquè no podia prendre part dels besos i palpons que Dulcinea buscava de don Quixot.
I llavors tornà el meu esperit a mirar pel forat, i veié a don Quixot dient: «¿Qui es fiaria de mi si no guardara una dama que m’ha sigut encomanada? Tinc el consol que no he perjudicat el vostre honor, i que he complit la vostra voluntat contra la meua», i vós dient: «Ets cruel i amb poc d’amor. Ací em teniu, estesa en el llit, oberta i havent lliurat les armes. ¿Perquè no tens pietat ni misericòrdia?».
I així tota la nit, don Quixot agenollat davant vós dient: «A les nostres bodes han de vindre el rei i la reina, el vostre pare i la vostra mare, la nostra família, i parents i parentes, el capellà vestit per dir missa, els cortesans i les cortesanes, amb ministrers i ministreres que han de cantar i tocar, i cavallers i dames que han de dansar, i nosaltres vestits de robes nupcials, perquè les nostres seran unes bodes sonades». I vós, senyora meua, sobre el llit tan oberta davant don Quixot que a parer meu se vos veia el blanquejar de les cames, dient: «Açò que ara t’oferisc no requereix de capellans ni cerimònies. ¡Ai, senyor, que mal que em feu! Cruel i amb poc amor ets, no tens pietat ni misericòrdia d’una dama que tan obertament se t’ofereix. ¿De quina pena vols que et perdone si no fas res perquè et puga perdonar? Complau-me i encara t’estimaré més fortament».
Després, com el jorn s’acostava, vostra altesa i don Quixot l’aconhortàveu com millor sabéreu: bregant. Que si ell no, que si vós sí... que si vós sí, que si ell no. Més tard, quan els galls tornaren a cantar, vostra altesa pregava ja humilment a don Quixot que vos fera la gràcia d’alliberar-vos del pes que allí baix teníeu i obtenir així el victoriós triomf que tant desitjàveu. Però la celsitud i celibat de don Quixot no ho volgué consentir, pel que vós no restàreu com a vencedora de la batalla.
Quan don Quixot se n’anà, em despertí i no viu res, ni a vós, ni les donzelles ni a Hipòlit, ni a ningú. Llavors, caiguí en una gran torbació perquè em trobí els pits i el ventre banyats en aigua. Tal fou la calentor que sentí, que desitgí d’amar Hipòlit amb tot el meu cos, i pensí: «¿Què llei, justícia o poder de tot el terrenal món, negar-me a mi a soles pot quan de llibertat es tracta una cosa tan sensata com és un cap de virot? [7] L’amor m’ha encés tant, que morta sóc si l’amor d’Hipòlit no em travessa.» Fort desig causa el despertar de qui bon somni somia.

[1] El text, d’autor desconegut, òbviament, presenta clares referències a autors com: els acadèmics d’Argamasilla, Cid Hamet Benengeli, Joanot Martorell, Martí Joan de Galba, Miguel de Cervantes o, fins i tot, Josep Bernat i Baldoví.
[2] “Aquesta Dulcinea del Tobós, tantes voltes referida en la present història, diuen que per salar porcs tenia més bona mà que cap altra dona de la Manxa.” Cid Hamet Benengeli, d’un cartipàs del Quixot trobat a Toledo.
[3] No es llig bé. Pot tractar-se, per tant, de “poncelles”, o de “donzelles poncelles” o de “donzelles desponcellades”, vés-te’n a saber.
[4] La “eme” no es llegia massa bé.
[5] No s’entén bé: podria ser “palau”, però també “posada”
[6] No tinc segur que hi haja apòstrof.
[7] Aquesta frase és similar a una dita per altra heroïna de les lletres valencianes, però per desgràcia no he trobat la referència.

  Per Enric Casado      En els últims anys, estan emergint “democràticament” líders ultraconservadors, amb clars tints feixistes. Trump als ...