Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa. S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut. [...] ¡Ai, València!
(Ibn Al-Abbar, València 1199 - Tunísia 1259)
Balansiya, a principis del segle XIII, era una gran ciutat. En els seus carrers, atzucacs, placetes, mercats, banys, jardins, palaus i mesquites, existia un important centre econòmic i de la cultura musulmana.
A finals d’abril de 1238 (any 636 de l’Hègira), el tirà Djaqmu al-Barxaluní (també conegut com a Jaume, rei d’Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpeller i rei ja de Mallorca), va posar setge a la ciutat de València, després d’haver conquerit en pocs anys gran part de la Taifa.
València, que va resistir dos anys el setge del Cid, sense ajuda d’altres musulmans, ni armes, ni queviures, no va aguantar ni cinc mesos a Djaqmu. Zayyan Ibn Mardanix, l’últim emir de Balansiya, va negociar els acords de la rendició, i va lliurar la ciutat el 28 de setembre del 1238. El dissabte 9 d’octubre, d’infeliç memòria per als valencians musulmans (persones que naixeren, treballaren, habitaren i moriren en terres valencianes durant cinc segles), el rei Jaume I, llavors estranger, va fer la seua entrada a València.
A finals d’abril de 1238 (any 636 de l’Hègira), el tirà Djaqmu al-Barxaluní (també conegut com a Jaume, rei d’Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpeller i rei ja de Mallorca), va posar setge a la ciutat de València, després d’haver conquerit en pocs anys gran part de la Taifa.
València, que va resistir dos anys el setge del Cid, sense ajuda d’altres musulmans, ni armes, ni queviures, no va aguantar ni cinc mesos a Djaqmu. Zayyan Ibn Mardanix, l’últim emir de Balansiya, va negociar els acords de la rendició, i va lliurar la ciutat el 28 de setembre del 1238. El dissabte 9 d’octubre, d’infeliç memòria per als valencians musulmans (persones que naixeren, treballaren, habitaren i moriren en terres valencianes durant cinc segles), el rei Jaume I, llavors estranger, va fer la seua entrada a València.
Per a molts va suposar la mort. Per a milers, l’expulsió. I per als que es quedaren, la pèrdua de la seua llibertat i possessions. Hi havia relacions de coexistència amb els cristians, però el que va predominar fou la segregació i l’explotació dels musulmans, fins a l’expulsió definitiva decretada per Felip III el 1609.
Segons alguns historiadors, estes van ser les paraules que l’emir Zayyan va dir a Jaume I en el lliurament de València:
«A la ciutat de València conviuen musulmans, gent noble del meu poble, al costat de cristians i jueus. Espere que sàpia governar-los perquè continuen vivint en la mateixa harmonia i perquè treballen esta noble terra conjuntament. [...] Espere que vosté concedisca el mateix tracte als musulmans de València.»
Els valencians actuals no hem d’oblidar mai que el nostre origen està en l’assolament, l’exili i el sotmetiment d'altra societat valenciana que també forma part de la nostra història, i que, set segles després, de cap de les maneres podem tractar d’enemiga.
¿Què tens als ulls que no paren de plorar? [...] València, ara en mans d’un infidel que n’ha fet la llar un camp de misèries venut per molts traïdors. ¿Què en faran dels monuments esta gent enemiga? La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius...
(Ibn Amira, Alzira 1186 – Tunísia 1260)
Recreació de la muralla de la ciutat de Balansiya amb el minaret de la Mesquita Major.
Imatge realitzada per Isabel Balensiya.
