Antonio Gómez es va casar amb l’única filla de Don Lucas Utrilla, propietari de les conserves "Lo Bueno de Utrilla". Allò fou un matrimoni de conveniència, uns aconseguien llinatge i altres pagar deutes. Tingueren dos fills, una xiqueta i un xiquet, Lucas, l’ull dret del iaio. Quan va acabar el batxiller va voler estudiar Dret. Don Lucas va dir: «Gràcies a Déu que algú no vol viure de la fàbrica». Antonio va callar, com sempre. Fart de no fer res, havia alçat una distribuïdora d'alimentació que va salvar en més d’una ocasió l’empresa del sogre, encara que este mai li ho va reconéixer.
El xiquet va fer la carrera a espentes i redolons. Però ningú li ho va tindre en compte. Son pare s’havia oblidat de la família. Del treball al casino, i del casino a casa. I quasi cada setmana tenia algun viatge de negocis. Quan Lucas es va llicenciar, les coses en casa havien canviat. Don Lucas havia sofert un atac i el gendre s'havia fet càrrec dels negocis.
Arribat el moment, el pare li va dir al fill: «Com tots, tens un lloc en l’empresa. Espere que no faces com els teus cosins, i et guanyes el jornal». Lucas va començar a poc a poc. Primer assumptes jurídics, després control de qualitat, més tard l'empresa d’exportació internacional. Amb els anys, Lucas dirigia tots els negocis, amb només l’aprovació de son pare.
Un dia pare i fill se n'anaren a dinar a un bon restaurant. Volia dir-li que se sentia molt orgullós... Però no li eixiren les paraules. Davant el silenci, Lucas va parlar:
—Sap, durant els primers anys de la carrera, cada vegada que tornava a casa per vacances, trobava el mateix panorama. El iaio que només volia que jo fora president del govern; la mare, entre els seus somnis de grandesa; la meua germana, una "repipi" casada amb un inepte; i els meus cosins sense ganes de fer res. I a vosté, pare, a qui no veia mai, perquè no parava en casa.
—Fill meu, jo no sabia...
—Eixe és el problema, que no sabia. Va vessar sobre la seua família tot el ressentiment que li tenia al seu sogre, però només ens va fer mal a nosaltres. No li guarde rancor, només li tinc llàstima. Tota la vida per demostrar que no era només el gendre de Don Lucas Utrilla, i es va oblidar que la millor manera era sent Antonio Gómez, amb la seua família. Demà em trasllade a Barcelona, lluny de casa. Si tinc fills, ells no sofriran el que jo he sofrit.
Lucas Gómez Utrilla va continuar dinant. I Antonio Gómez se’n va sentir més sol que mai, perquè ara era conscient que el seu odi havia fet fugir a la gent que l’estimava del seu costat.
