Per Enric Casado
L’actual “crispació” en la democràcia espanyola (per dir-ho suau) no és nova d’ara, ve de fa mots anys. Jo diria que dels 90, després de la pausa obligada de l’intent de colp d’estat de 1983. Però la crispació ha arribat a nivells elevadíssims a partir de l’elecció del govern progressista de coalició, i que la dreta d’este país va començar a dir que era un govern il·legítim, i per tant, contra un govern il·legítim, tot valia.
En 1978 no hi hagué trencament, la dictadura
es justificava i adquiria legitimitat històrica, i la vida seguia igual, però
amb urnes. Internacionalment semblàvem un país democràtic. I internament també.
¿Què més es podia demanar? (I si algú es pregunta pels anys de govern
socialista, s'ha de recordar que naixeren capats per un colp d'estat, i
terminaren amb un complot que estigué a punt de volar el mateix estat si en
Espanya els socialistes seguien en el poder.)
Però realment la pregunta és una altra: ¿Quant
de temps es pensaven que podria durar esta constitució de baix talant
democràtic i postfranquista? Òbviament fins que alguns ciutadans no se sentiren
en deute amb les persones que elaboraren la transició, ni tampoc amb les
pressions, i menys amb les promeses de futur. I eixos nou ciutadans veieren que
el post franquisme existia gràcies a la Constitució del 78, i començaren a
preguntar-se com es podia acabar amb el règim franquista 80 anys després.
I només hi ha una manera, i no és amb una nova
transició i una reforma parcial de la constitució. S'ha de redactar una nova
constitució, com estan fent a Xile, partint des de zero, una constitució que
trenque amb el franquisme i les seues seqüeles, que construïsca una nova
societat i un nou país. Una nova constitució on s'ha de votar el model d’estat,
república o monarquia. Una constitució que ha de ser realment democràtica i
popular, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa en les tres
branques del poder, i en el control democràtic als partits polítics. Una
constitució federalista amb totes les conseqüències, ja que un estat federal és
la suma d'estats que volen viure junts, i així ho decideixen cadascú
democràticament. Una constitució laica. Una constitució que arreplegue la
llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els
serveis socials i l'estat del benestar.
Però els grups de poder, el poder establit, la
classe dominant del sistema que van propiciar la transició i la Constitució del
78, sabien que tard o d'hora açò passaria. I no tinguem dubte que estan
preparats i faran tot el que calga (ja estan en això) perquè el 36 i el 78
continuen quaranta anys més.
