Abans d’arribar a ser un dels alcaldes més famosos del país, Joan G. era per a la majoria del poble un perfecte inútil. Quan el partit el va posar de cap llista perquè no volia anar ningú, tots els que el coneixien li van dir que allò de ser alcalde era molt difícil i ell no ho podria fer mai. Però com els designis de la política són inescrutables, va acabar sent elegit.
L'endemà de ser nomenat, com no sabia massa bé què fer, Joan G. va arribar a l'ajuntament deu minuts abans de l’hora, inconscient de l’hecatombe que anava a provocar. Molts treballadors, que sempre arribaven tard, se sorprengueren en vore’l esperant-los i preguntant-los —ingènuament— perquè arribaven tard.
El cap de personal —qui també arribava tard— es va presentar davant del nou alcalde donant-li un fum d’excuses. Llavors Joan G. li va dir —candorosament— que volia conéixer personalment a tots els treballadors.
L'endemà tots —i quan dic tots, són tots, fins i tot aquells que a pesar de cobrar religiosament, feia anys que no posaven un peu en l'ajuntament—, estaven en els seus llocs de treball.
Al cap d'uns dies —càndidament— se li va ocórrer que tots els departaments li explicaren què feien. En tots els despatxos es passaren hores i hores rebuscant expedients, i llegint legislació per saber concretament què feien i quines eren les seues responsabilitats.
Així que, gràcies ha haver anat deu minuts abans, la marxa del poble havia millorat moltíssim: tot es gestionava més eficientment; l'atenció al públic havien millorat; els proveïdors cobraven en els terminis estipulats, els carrers estaven néts i els fanals s'encenien i s’apagaven a l'hora. I com havien disminuït les despeses inútils, no s’havien hagut d’apujar els impostos i hi havia superàvit.
I la majoria dels veïns, convençuts que Joan G. era el primer alcalde que sabia governar l'ajuntament, ompliren les xarxes socials de comentaris, fins que l’entrevistaren en la televisió com a exemple d’alcalde modèlic, i es va fer famós.
Però la realitat és altra. Quan Joan G. firma, resignat, un document que un funcionari —inútilment— li ha intentat explicar, es fa la sempre la mateixa pregunta: «¿Perquè tots li havien dit que ser alcalde era tan difícil?»
I en eixes estava quan va rebre la telefonada del recentment elegit President del Govern oferint-li ser ministre. I clar, ¿com anava a negar-se? Això no havia de ser tampoc tan difícil.
