Per Enric Casado
Joan Fuster va decidir guanyar-se la vida com escriptor i fer-ho vivint a Sueca. I no s'han d'infravalorar les dificultats d’estes decisions. Dedicar-se a l'escriptura en plena dictadura franquista des d'un pensament liberal i en defensa de les llibertats, a la que calia sumar-li —o era connatural— un pensament nacionalista, significava estar sempre en el punt de mira, lluitar contra la censura, les hostilitats, l'atonia cívica, tot modestament i sol. Potser eixa situació hauria fet desistir un pensador menys intel·ligent, pacient o hàbil que Joan Fuster. Però no va ser així. La seua tenacitat i el seu rigor es van imposar. La seua excel·lent i extensa obra així ho demostra.
I viure a Sueca
significava patir més encara la catastròfica situació cultural del País
Valencià, devastada per la dictadura. La manca o llunyania de les biblioteques
i arxius, de les d'institucions acadèmiques, etc. s’havien de sofrir molt des
d'una ciutat xicoteta com Sueca. Hagué de ser, per a un escriptor com ell, amb
pocs recursos, un factor d’enormes dificultats. Per superar-ho, any rere any, a
força d'esforços i dels pocs diners guanyats dels articles periodístics i dels
minvats drets d'autor, va crear una importantíssima biblioteca particular, i
tota una xarxa d'amics per fer-los consultes especialitzades, o que buscaren en
biblioteques, hemeroteques o arxius les dades i notícies que necessitava per
treballar des de sa casa a Sueca. D'ahí el seu fons bibliogràfic, documental i
artístic, i l’àmplia i extraordinària correspondència.
A més, a sa casa,
al carrer de Sant Josep de Sueca, dedicava moltes d'hores a xarrar amb
estudiants, escriptors, polítics, investigadors, gent de la cultura i l'art, o
simplement, bona gent del país. Tot aquell pelegrinatge va tindre una
repercussió notable i positiva en l'aparició d'un gran grup de persones, i en
els seus treballs, molt preocupats pel destí del nostre país.
Fuster estimava
molt la literatura, Sueca, el País Valencià i el seu poble. Com d'ell mateix va
dir: «...no tinc altra autoritat que
aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del
meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi.» Que ningú ho
dubte, tots els anys, al País Valencià, són l’any Fuster.
Per cert, que el
lema de Cent de Fuster siga «País, paisatge i paisanatge», títol d'un
article d'Unamuno, amb qui Fuster discrepava obertament, és lamentable. No sé
de qui haurà sigut l'ocurrència (intencionada o per ignorància), però pense en
el magnífic article que hauria escrit al respecte. Com va escriure: «País Valencià: història, terra i gent».
