Per Enric Casado
Per desmantellar un hospital públic no cal enviar-hi
excavadores, tapiar les portes ni anunciar-ne el tancament. És més fàcil
mantindre'l obert. L'edifici continua al seu lloc, les ambulàncies arriben, els
metges passen consulta i els quiròfans funcionen. Però falten professionals,
les substitucions es retarden, les llistes d'espera creixen i el personal ha de
fer més feina amb menys recursos. Ningú no ha tancat l'hospital. El resultat és
que funciona pitjor. I, com que continua obert, sempre poden dir que la sanitat
pública està garantida. Una altra cosa és quan t'atendran.
El deteriorament d'un hospital públic pot ser el resultat de
moltes decisions menudes, preses durant anys. No cobrir jubilacions, ajornar
inversions, reduir plantilles, tancar llits o externalitzar prestacions. Cada
mesura pot justificar-se com un estalvi, una reorganització o una necessitat
pressupostària. Algunes poden ser raonables. El problema apareix quan totes van
en la mateixa direcció i la qualitat assistencial se'n ressent. Perquè un
hospital públic no és només un edifici ple d'aparells cars. Necessita
professionals, recursos, coordinació i temps per atendre persones. I el temps,
quan parlem de malalties, no sempre sobra.
Però hi ha una altra manera de transformar un hospital públic
sense tancar-lo: canviar qui el gestiona. La Llei general de sanitat de 1986 ja
permetia concerts amb centres privats. El govern d'Aznar va ampliar les formes
de gestió amb el Reial decret llei 10/1996 i la Llei 15/1997, aprovada amb el
suport del PP, el PSOE, CiU, el PNB i Coalició Canària, i amb l'oposició
d'Izquierda Unida i el BNG. Aquesta última tenia un article únic. Una
senzillesa temerària per a una norma que obria la porta a la gestió privada de
serveis sanitaris públics. La llei venia a dir que aquests serveis podien
prestar-se i gestionar-se amb mitjans propis o mitjançant acords, convenis i
contractes amb entitats públiques o privades. L'hospital podia continuar sent
públic, els diners continuar eixint dels pressupostos públics i la gestió quedar
en mans d'una empresa privada.
I ací hi ha el punt central. La sanitat pública existeix per
atendre persones, siga quina siga la seua situació econòmica. No per convertir
la malaltia en una oportunitat de negoci. Un hospital públic no necessita repartir
dividends. Necessita curar, cuidar i previndre malalties. Quan una empresa
privada gestiona un servei finançat amb diners públics, apareix un objectiu que
no forma part de la finalitat assistencial: obtindre una rendibilitat per als
seus propietaris. Aquesta rendibilitat pot procedir d'una organització més
eficient, però també pot incentivar l'estalvi en personal, recursos o
condicions laborals. ¿Té sentit introduir aquest interés econòmic en un servei
que hauria de tindre com a única prioritat la salut de les persones? Perquè una
cosa és administrar bé els diners públics i una altra convertir-los en una font
de beneficis privats.
Les conseqüències del deteriorament no es reparteixen per
igual. Qui té diners pot acudir a la sanitat privada quan una prova diagnòstica
o una intervenció quirúrgica es retarda. Qui no en té, espera. El dret a la
protecció de la salut, reconegut en l'article 43 de la Constitució, continua
existint, però la capacitat econòmica pot acabar determinant quan es rep
l'assistència. Defensar la sanitat pública no significa impedir qualsevol
reforma. Significa exigir que funcione i que atenga les persones segons les
seues necessitats mèdiques, no segons els diners que tenen. Perquè un hospital
públic pot continuar obert molt de temps després d'haver començat a perdre la
capacitat de complir la seua funció. I potser la pregunta no és si ens tancaran
l'hospital, sinó quant de temps estem disposats a esperar perquè ens atenga.

%20demanen%20el%20concurs%20de%20creditors.jpg)








