LA «IN» JUSTÍCIA SOCIAL

 Per Enric Casado

    Només figures com Milei, Meloni o Trump, representants de l'extrema dreta, i que es defineixen com  “lliberals” (encara que jo els considere feixistes i monstres, és a dir, "persones cruels o perverses" segons el diccionari), poden considerar que la «Justícia Social» és un concepte "aberrant". Este grup defineix la justícia social com "robar-li a algú per a donar-li a un altre, un tracte desigual davant la llei, fins a convertir la societat en una societat de saquejadors". No obstant això, segons les Nacions Unides, la justícia social fa que les societats funcionen millor i exerceix un paper important en la consecució de vies de desenvolupament més inclusives i sostenibles.    

    L'Assemblea General de l’ONU reconeix que la justícia social és indispensable per al creixement de l'economia mundial i per a millorar el nivell de vida a tot el món, combatent problemes com la inseguretat, la pobresa, l'exclusió i la desigualtat. A més, és essencial per a la consecució i el manteniment de la pau i la seguretat, tant dins de les nacions com entre elles.

    La pregunta és com Milei i aquells que “pensen” com ell (que, per desgràcia, no són pocs) poden afirmar que la «Justícia Social» és una aberració.

    “Ells saben” que la justícia social redueix les desigualtats estructurals en la societat, i que sense ella, les disparitats econòmiques i socials augmenten.

    “Saben” que les polítiques de redistribució no sols són econòmiques, sinó que també aborden drets fonamentals com l'educació, la salut i l'habitatge, que són essencials per al desenvolupament humà.

    “Saben” que la justícia social enforteix la cohesió social i la solidaritat, promovent un sentit de comunitat i suport mutu.

    “Saben” que les polítiques de justícia social, adequadament dissenyades i gestionades, poden ser compatibles amb el creixement econòmic i l'eficiència, promovent una societat més justa i equilibrada.

    També “saben” que les polítiques de justícia social NO HAN FRACASSAT, ja que hi ha nombrosos països que han aconseguit alts nivells de benestar i equitat gràcies a polítiques de justícia social. Estos països combinen economies de mercat amb àmplies xarxes de seguretat social, aconseguint alts nivells de prosperitat i baixos nivells de desigualtat.

    Ho “saben”. Però l’extrema dreta vol atraure els votants d'un segment de la població als que han fet creure que les polítiques de benestar, redistribució i les ajudes socials son ineficaces o injustes. Ho fan emfatitzant la falsa alternativa de la responsabilitat individual i la meritocràcia, com si estes persones no pogueren mai emmalaltir, necessitar educació gratuïta o, quan siguen majors, una pensió pública.  

    Una vegada en el poder, apliquen una "reducció dràstica de l'estat" per a promoure la privatització de drets essencials com l'educació i la salut, convertint-los en negocis inaccessibles per als sectors més pobres de la població. Això impediria a estes persones accedir a l'educació i altres drets que els ajudarien a pujar socialment, evitant així la formació de persones amb consciència de classe preparades.

    En criticar la justícia social, busquen consolidar “polítiques” que beneficien a les elits econòmiques en detriment de la població més necessitada.

    Darrere del negre mur del feixisme, de la ultradreta liberal, només hi ha pobresa i necessitat, cap benestar.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2024]

RESCATAR LA LLUITA DE CLASSES, EIXIR DEL CASTELL DEL VAMPIR

Per Enric Casado

    Si volem acabar amb l’extrema dreta, cal llegir articles com el de Mark Fisher "Eixir del castell del vampir", on fa una aguda crítica dels comportaments de l'esquerra contemporània, apuntant cap a un moralisme paralitzant que, en comptes d'unir a les persones, les divideix i les condemna a l'aïllament i la inacció, desviant el focus d'atenció de les qüestions fonamentals de classe.

    Fisher va considerar retirar-se de la participació política a causa de l'esgotament i la desil·lusió, fart de la toxicitat en xarxes socials i la constant vigilància moral de l’“esquerra”. Una atmosfera, on la crítica destructiva i l'assenyalament són norma, i on figures importants defensores de la consciència de classe al Regne Unit han sigut atacades no sols pels seus oponents ideològics, sinó també des de dins dels mateixos moviments “progressistes”.

    Fisher defensa que, encara que és legítim qüestionar i criticar a les figures progressistes, este procés ha d'ocórrer en un ambient de camaraderia i solidaritat, no a través de l'excomunió pública i la condemna eterna.

    El concepte del "castell del vampir" que introdueix Fisher és una metàfora poderosa que descriu un discurs des de l’esquerra que propaga la culpa i la por, individualitza els problemes, i s’allunya de la crítica necessària per a un canvi vertader, en lloc de fomentar una vertadera solidaritat de classe i una acció col·lectiva.

    Fisher també critica la influència del “neoanarquisme”, jóvens de entre vint-i-pocs i trenta-i-tants, amb un estret horitzó històric, que no han experimentat res que no siga el realisme capitalista. Diu: «Els neoanarquistes afirmen que "la política parlamentària mai ha canviat res" [...] està bé protestar contra allò que ha fet el parlament, però no està bé entrar en el parlament o en els mitjans de comunicació de masses per a intentar dur a terme un canvi des d'allí. [...] El purisme es transforma en fatalisme: millor no embrutar-se de cap manera de la corrupció dels mitjans de comunicació de masses, millor “resistir” inútilment, abans que arriscar-se a embrutar-se les mans.»

    La conclusió de Fisher és clara: és necessari transcendir el moralisme paralitzant, i reafirmar la centralitat de classe en la lluita política, i construir una solidaritat genuïna que permeta un canvi estructural profund.

    L'article de Fisher ens crida a eixir del "castell del vampir", a abandonar les dinàmiques falses de culpa i moralisme, i a reenfocar els nostres esforços en la lluita de classe.

    En resum, deixem de perdre el temps atacant-nos entre nosaltres, recordem a quina classe pertanyem o provenim, i utilitzem tots els esforços en aturar a l’extrema dreta.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en agost de 2024]

INTEL•LIGÈNCIES “NATURALS”

Per Enric Casado

Joan va encendre l’ordinador, va entrar en una coneguda Intel·ligència Artificial, i li va fer una pregunta: Si definisc la socialdemocràcia com una ideologia política, social i econòmica que busca donar suport a les intervencions estatals, tant econòmiques com socials, per a promoure major equitat econòmica i justícia social en el marc d'una economia capitalista, i que implica un compromís amb la democràcia representativa, mesures per a la redistribució de l'ingrés i regulació de l'economia en les disposicions d'interés general i l’estat de benestar, ¿com definiries l'extrema dreta?

I la Intel·ligència Artificial li va contestar:

L'extrema dreta, també coneguda com a dreta radical o ultradreta, se situa en l'extrem oposat de l'espectre polític a la socialdemocràcia que has definit. Es caracteritza per un conjunt d'idees i moviments que se situen a la dreta de l'espectre polític convencional, defensant posicions ultranacionalistes, autoritàries, antidemocràtiques i, en alguns casos, violentes.

Diferències clau entre la socialdemocràcia i l'extrema dreta:

Economia:

• Socialdemocràcia: Defensa una economia mixta amb intervenció estatal per a la redistribució de l'ingrés, regulació i protecció social. Cerca un equilibri entre el mercat i l'estat.

• Extrema dreta: Propugna un lliure mercat radical amb mínima intervenció estatal, afavorint la privatització de serveis públics i la desregulació, excepte quan aquesta intervenció beneficia als interessos percebuts de la nació o grup dominant. Sol rebutjar l'estat de benestar i les polítiques redistributives.

Societat:

• Socialdemocràcia: Promou la igualtat social, la justícia social i els drets humans, incloent-hi els drets de les minories i col·lectius LGTBQ+. Defensa la tolerància, la inclusió i la multiculturalitat.

• Extrema dreta: Es caracteritza pel seu nacionalisme extrem, sovint xenòfob i racista. Sol oposar-se a la immigració, defensar l'homogeneïtat cultural i promoure valors tradicionals de manera restrictiva. En alguns casos, pot incórrer en discursos d'odi i discriminació.

Política:

• Socialdemocràcia: Defensa la democràcia liberal, les llibertats individuals i l'estat de dret. Cerca el consens i la participació ciutadana.

• Extrema dreta: Sol tindre tendències autoritàries, antidemocràtiques i populistes. En alguns casos, pot defensar règims repressius o nostàlgics de passats autoritaris. Desconfia de les institucions democràtiques i exalta la figura d'un líder fort.

Violència:

• Socialdemocràcia: Rebutja rotundament la violència com a eina política.

• Extrema dreta: En alguns casos, pot incloure grups violents o condonar l'ús de la violència per a aconseguir els seus objectius.

En resum, la socialdemocràcia i l'extrema dreta representen dues visions diametralment oposades de l'organització política, social i econòmica. La socialdemocràcia busca una societat justa, equitativa i democràtica, mentre que l'extrema dreta persegueix un ordre ultranacionalista, autoritari i excloent.

Joan es va quedar mirant la pantalla del portàtil, preguntant-se com podia ser que una intel·ligència artificial ho tinguera tan clar, i tantes i tantes intel·ligències “naturals” votaren l’extrema dreta. Però va tindre por, o vergonya, de preguntar-li-ho a l’ordinador.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2024]

EL SILENCI ENFORTEIX A LA DRETA

Per Enric Casado

    Joan observa cada dia el ressorgiment de l'extrema dreta com una amenaça palpable i persistent per a totes les democràcies, que posa en risc valors fonamentals com la llibertat, la igualtat i la justícia social. Però també veu com un risc a aquells votants d'esquerra que, per desil·lusió o apatia, s'abstenen esperant que algú a qui no voten els solucione els problemes. Joan creu que ara, més que mai, hem de mobilitzar-nos i votar per frenar l'avanç de l'extrema dreta.

    La desil·lusió i l'apatia entre els votants d'esquerra són comprensibles per a Joan. Sap que se senten desencantats, frustrats per les promeses incomplides. Per això, els partits d’esquerra d’han de posar les piles i governar com toca. No obstant això, eixa desil·lusió té conseqüències greus. L'extrema dreta, amb un discurs populista i polaritzant, s'alimenta de la inacció del votant d’esquerres. Cada vot no emés és una oportunitat perduda per a defensar els drets i llibertats que tant han costat aconseguir.

    La democràcia està en joc. L'extrema dreta vol desmuntar les Institucions democràtiques i soscavar l'estat de dret. Ataquen la llibertat de premsa, qüestionen la independència judicial i fomenten la desconfiança en les institucions públiques. Joan sap que la història ens ha demostrat en repetides ocasions que quan l'extrema dreta arriba al poder, les primeres víctimes són les llibertats civils i els drets humans.

    L'esquerra, a pesar de les mentides de l'extrema dreta, lluita per la justícia social, la redistribució equitativa de la riquesa i l'accés universal a serveis essencials com la salut i l'educació. Joan és conscient que abstindre's és renunciar a estos valors i permetre a l’extrema dreta imposar polítiques que aprofundisquen en la desigualtat, l'exclusió i la injustícia social, afavorisquen a les elits econòmiques i marginen els sectors més vulnerables de la societat.

    L'extrema dreta també nega l'existència del canvi climàtic, retardant les accions necessàries per a detindre esta crisi global. L'esquerra reconeix la urgència d'enfrontar el canvi climàtic amb polítiques sostenibles i responsables. Cada votant d'esquerres que no vota impedeix que s'implementen polítiques que protegisquen el nostre futur. Joan sap que el planeta no pot esperar.

    Amb el nostre vot hem de lluitar contra la polarització i l'odi fomentats per l'extrema dreta, i els seus còmplices, la dreta tradicional. La seua retòrica cerca enfrontar-nos els uns als altres, creant un ambient d'hostilitat i conflicte. L'esquerra, per contra, promou la solidaritat, el diàleg i la inclusió.

    Joan recorda les cites de Franklin D. Roosevelt: «Ningú privarà mai al poble estatunidenc del dret a votar, excepte el mateix poble estatunidenc, i l'única manera de fer-ho és no votant.» O la de Martin Luther King Jr. «Les nostres vides comencen a acabar el dia que guardem silenci sobre les coses que importen.» És senzill, tu decideixes. 

    El silenci té conseqüències i el vot importa.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2024]

LA ESTUPIDESA HUMANA

 Per Enric Casado

«La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix». Així ho va establir Carlo M. Cipolla en les seues lleis sobre l'estupidesa. Desafortunadament, per la meua experiència, té tota la raó. Els estúpids representen una amenaça perquè per a la gent no estúpida els resulta complicat comprendre la profunditat del seu comportament. Podem comprendre a un lladre, un delinqüent, un malvat, per què les seues conductes segueixen un patró de racionalitat, perversa i retorçada, però en última instància, racional, que ens permet o permetria establir defenses adequades. Això, amb una persona estúpida, resulta completament impossible. Cipolla ja ho va deixar clar en la seua tercera llei: «una persona estúpida actua sense raó, sense un pla precís, en els moments i llocs més imprevisibles i improbables.»

Ara bé, quan una persona estúpida arriba al poder, i no ho dubten, ha passat, està passant i continuarà passant (no subestimem mai la capacitat dels estúpids), el perill augmenta exponencialment.

La falta de judici, discerniment i racionalitat pot portar a decisions desastroses. El risc d'errors greus i conseqüències negatives és impredictible. Quan les persones estúpides ostenten el poder, sorgeixen polítiques irracionals, decisions precipitades o accions perjudicials per a la societat en general. Els estúpids no reconeixen els seus errors, i tenen una capacitat infinita per a soscavar el benestar públic, afeblir les institucions i generar conflictes innecessaris.

Si un estúpid en el poder és perillós, un estúpid volent arribar al poder perquè està convençut que el poder és seu i solament seu, ho és encara més. No oblidem que les accions d'una persona estúpida no segueixen les normes de la racionalitat. És impossible organitzar una defensa adequada i lògica, ja que la seua estratègia, per dir alguna cosa, manca de qualsevol forma de racionalitat. Com va dir Goethe «Contra l'estupidesa, fins els déus lluiten en va.»

Segons Cipolla, hi ha quatre tipus de persones: les intel·ligents, que beneficien els altres i a si mateixos; les incautes, que beneficien els altres i es perjudiquen a si mateixos; les malvades, que perjudiquen els altres i es beneficien a si mateixos; i per acabar, les estúpides, que perjudiquen els altres i a si mateixos. Ja m'imagine a vostés, els lectors, tractant de trobar el seu lloc en la llista. Si és així, tranquils, almenys poden dir que no son estúpids. Però no s'alegren. Les persones estúpides no naixen, es fan, i en qualsevol moment una persona normal pot passar a ser un estúpid integral.

Ja ho va dir Albert Einstein: «Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. I de l'Univers no estic segur».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2024]

LES DEMOCRÀCIES «IL•LIBERALS»

 Per Enric Casado

    En els últims anys, estan emergint “democràticament” líders ultraconservadors, amb clars tints feixistes. Trump als EUA, Orbán a Hongria, Milei a Argentina o Meloni a Itàlia, representen el que es coneix com a "democràcies il·liberals", on el partit governant erosiona els principis democràtics, obvia els límits constitucionals i ignora les llibertats civils a través de mecanismes legals injustos, el control dels mitjans de comunicació i la retòrica populista. Les eleccions “legitimen” accions que minen la llibertat d'expressió, d'associació, i la independència judicial, eliminant els controls essencials per a un sistema democràtic.

    Encara que se celebren eleccions, a estos països no hi ha control sobre els qui exerceixen el poder. Es troben entre règims democràtics i no democràtics. No són una "societat oberta", no són "lliures" ni "no lliures", sinó "probablement lliures".

    Els líders il·liberals prosperen mitjançant una retòrica populista que enfronta "al poble" amb amenaces externes o internes fictícies. Inventen i manipulen la història, creant greuges per a consolidar el suport i justificar les seues accions. Este enfocament populista exacerba les divisions socials i polaritza la societat, vulnerant els drets de grups minoritaris.

    A més, aprofiten el control dels mitjans de comunicació estatals com una eina per a modelar l'opinió pública i reprimir la dissidència, difonent narratives falses que els beneficien, marginant veus oposades i manipulant la percepció pública. La llibertat de premsa es atacada i els mitjans independents enfronten la censura, l’assetjament o el tancament.

    L'ascens de les democràcies il·liberals fa que les organitzacions i aliances internacionals es troben en el dilema entre respectar la sobirania nacional i mantenir els valors universals.

    La paradoxa de la democràcia il·liberal ens obliga a confrontar la complexitat de governs que presumeixen d'una aparença de legitimitat a través de les eleccions, però que representen una amenaça significativa per l’essència de la democràcia. És imperatiu lluitar contra estes "democràcies il·liberals" i restaurar l'equilibri entre democràcia i llibertat. Requereix una gran comprensió dels reptes plantejats per les tendències il·liberals i el compromís per a mantenir els principis fonamentals de la democràcia, incloent-hi eleccions lliures i justes, participació ciutadana informada, drets individuals, equitat, pluralisme, tolerància, respecte i diversitat d'opinions, així com l'estat de dret, la protecció legal i la independència judicial, juntament amb un govern responsable que rendisca comptes i tinga transparència.

    Per últim, personalment, preferisc parlar simplement de «feixisme» que de «democràcies il·liberals».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2024]

I ARA, ¿SOBRE QUÈ ESCRIC?

Per Enric Casado

    Joan, lletraferit aficionat i convençut, en certes ocasions, que solen coincidir amb èpoques molt concretes de l'any (com si es tractara de la verema), rep el WhatsApp del secretari d'una falla o de la regidoria de festes (abans almenys el convidaven a un café o fins i tot a esmorzar) on li demanen un escrit per un llibret corresponent. I ell, encara que és conscient de les seues limitacions, i més per vanitat que per altra cosa, no sap dir que no i accepta amablement.

    I llavors pregunta, seguint una mena de ritu establert: «¿Sobre què vols que escriga?». I com volent fer-li un favor, li responen: «Escriu sobre el que vulgues». I eixa frase porta implícites una sèrie de peticions: escriure sobre un tema apropiat per a l'ocasió, ser breu i políticament correcte, i que si el tens demà, millor que despús-demà, que llibret ja està en la impremta.

    I a penes arriba a casa encen l'ordinador i aprofita per a fer-te la gran pregunta: «I ara, ¿sobre què escric?». La major part de les vegades, pretén una eixida fàcil i busca algun text inèdit que puga servir. Però quasi sempre la recerca és inútil, com ja sabia abans de començar a escorcollar pels racons del disc dur.

    I immediatament es llança a escriure, a pit descobert. No sap per on començar. Intueix algunes idees volant per l'habitació i no pot agarrar-ne cap. La pantalla de l'ordinador està buida. Passen els minuts en va. S’ha quedat bloquejat. La pantalla en blanc l’ofega. Ha de fer alguna cosa, s’ha de sobreposar. S'alça de la butaca, se'n va a sopar i després a vore qualsevol sèrie.

    L'endemà les coses van millor. Ha pres nota mental d'unes quantes idees. Podria escriure sobre la tradició de les festes locals, amb els seus balls, música i focs artificials. És un tema que li dona joc a tot. O recordar algun personatge important simplement perquè li dona la gana, i no perquè siga cap aniversari. O sobre l'estupidesa humana, un tema al qual no donem importància, però de fatídiques conseqüències per al gènere humà. També podria aprofitar per a escriure sobre el canvi climàtic, la fam, les guerres, el terrorisme, la violència contra les dones, la salut mental, la immigració, el feixisme que amenaça la democràcia... Ara, però escriure sobre això pot semblar fora de lloc, com si poguérem tancar els ulls, obviar certes coses i posar l'humanisme de vacances perquè seran festes.

    Ara només queda decidir-se, posar en marxa la cuina de l'escriptura i començar a preparar el guisat. Embrutar perols i paelles, sofregir idees i esborranys, i traure de la nevera alguna sorpresa d'última hora. Servir la taula i esperar que després de tota la feina, tot haja quedat correcte i que el seu escrit siga almenys comestible.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2024]

ELS PROBLEMES DE LA DEMOCRÀCIA

per Enric Casado

    Winston Churchill va dir: «La democràcia és la pitjor forma de govern, exceptuant totes les altres». La cita fa que reconeguem que, a pesar dels seus nombrosos beneficis i el consens sobre que la democràcia és el millor sistema al qual podem aspirar, els sistemes democràtics no estan exempts de problemes i defectes que mereixen ser analitzats i discutits.

    Un dels seus principals defectes és la possibilitat de la tirania de la majoria. Encara que la democràcia es basa en la premissa de donar veu a tota la ciutadania, quan una majoria preval de manera absoluta, es corre el perill que els drets dels grups minoritaris siguen vulnerats o fins i tot marginats.

    Un altre problema és la manipulació de l'opinió pública. En l'era de la informació, les campanyes polítiques i els mitjans de comunicació poden influir significativament en la percepció dels ciutadans. La democràcia, concebuda per basar-se en el coneixement i la participació informada, es veu compromesa quan la desinformació i les "fake news", que busquen soscavar la confiança de la ciutadania en les institucions democràtiques.

    La corrupció és el defecte més persistent. El mal finançament de les campanyes, els conflictes d'interés, els suborns i altres formes de corrupció erosionen la integritat del sistema democràtic.

    La inestabilitat política és un altre dels seus defectes. Les repeticions electorals freqüents i les contínues transicions de poder poden donar lloc a la inseguretat i la falta de continuïtat en les polítiques. La necessitat del vot pot implicar prendre decisions impulsives i incoherents en lloc de polítiques més sòlides a llarg termini.
I no podem oblidar la paràlisi de decisions. Moltes vegades, la diversitat d'opinions i la competència entre partits polítics poden conduir a bloquejos en la presa de decisions, especialment quan els interessos partidistes prevalen sobre el bé comú. La falta de consens pot donar lloc a la ineficàcia governamental, frustrant als ciutadans que esperen respostes i accions ràpides.

    A pesar de tots els problemes, és crucial reconéixer que la democràcia és el sistema polític més efectiu per garantir la participació ciutadana i la protecció dels drets individuals, preferible a altres sistemes de govern que han estat provats al llarg de la història.

    No obstant això, la democràcia no és perfecta, i els seus problemes s'han d'abordar de manera seriosa i reflexiva, buscant reformes que l’enfortisquen i asseguren que compleix amb els seus principis fonamentals de justícia, equitat i participació ciutadana informada. Si no, correm el risc que, democràticament, la ciutadania puga perdre la llibertat i els seus drets, com ja està passant en alguns països. I no massa lluny de nosaltres.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2024]

LA BONA VIDA

Per Enric Casado

L'altre dia, per al programa de Sueca TV "La bona vida", em van preguntar que era "La bona vida". Jo els vaig dir que podia referir-me a un fum de llocs comuns, estereotips o clixés, però que no anava a fer-ho, ja que a pesar d'haver tingut la sort de viure en un país desenvolupat i de formar part d'allò que es diu "la classe mitjana", parlar de la "meua" bona vida em semblava injust per a tantes i tantes persones de tot arreu que ho estan passant molt malament. Llavors, els vaig proposar parlar de "La mala vida".

La mala vida és que estén destrossant la nostra sanitat pública, gratuïta i de qualitat, i estar perdent-la dia a dia perquè certs partits i gent amb diners i poder afirmen que «No pot ser que qualsevol persona tinga accés a la sanitat de forma gratuïta, ja que la salut no és un dret, sinó un producte, i s'ha de pagar». La sanitat no és un producte, és un dret de les persones.

La mala vida és, pels mateixos motius, estar perdent una educació pública gratuïta i de qualitat. «Qui vulga educació, que se la pague», diuen eixos partits i gent amb diners i poder. Una educació ha de ser gratuïta per a totes les persones, sense discriminacions ni exclusions ni barreres, inclusiva i equitativa, i que inclou l'atenció a les necessitats de les diferents llengües de l'estat i grups demogràfics, la promoció de la igualtat de gènere en tots els nivells d'educació i, sobretot, l'accés per a persones amb qualsevol classe de discapacitat. L'educació no és tampoc un producte, és un dret.

La mala vida és no poder estudiar, inclús una carrera universitària, per manca de diners o medis, individualment o en la família.

La mala vida és treballar amb unes condicions laborals precàries més de huit hores al dia, deu, dotze... cobrant per davall del salari mínim, i no tindre ni per acabar mes. En definitiva, ser pobre tenint un treball.

La mala vida és patir discriminació i exclusió social per raons de raça, color, sexe, gènere, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra distinció d'origen nacional, social o de qualsevol classe. I en este país discriminem, no tinguem dubtes.

La mala vida és no tindre accés a una vivenda digna, a una casa pròpia, segura i adequada a un preu just i no sobrevalorat.

La mala vida és patir deficiències i la falta d'accés a serveis bàsics de salut mentals en un país que diu que és el primer món.

La mala vida és fer-te major, vell, sol i abandonat, amb una pensió injusta, sense que l'estat atenga les teues necessitats, i tindre una llei de dependència que és poc més que paper mullat.

La mala vida és no tindre dret a la llibertat d'opinió i d'expressió, i ser agredit, empresonat (també en este país), i en molts llocs del món, ser assassinat per les teues idees.

La mala vida és la falta d'accés a la justícia i als drets civils i legals, sentir i saber que tots i totes no som iguals davant la llei i que no tenim la protecció de la justícia si no tenim diners.

La mala vida, a altres nivells molt més greus, és sofrir violència i conflicte armat, tortures o tractes cruels, inhumans o degradants, i el desplaçament forçat de la teua casa, del teu país, sense tindre refugi, sense tindre on anar.

La mala vida és sofrir contínuament les injustícies socials, i saber que a pesar de ser un membre d'esta societat "moderna i rica", no aconseguim la satisfacció dels nostres drets socials, culturals i econòmics indispensables per a la nostra dignitat i el lliure desenvolupament de la nostra personalitat.

La mala vida, en definitiva, es manifesta quan les necessitats fonamentals no se satisfan, i això es troba tant en països del primer món, com en països en desenvolupament i en països del tercer i quart món. La mala vida és el resultat de situacions injustes, injustes perquè poden ser evitades.

Les causes de la mala vida no són en la majoria dels casos problemes irresolubles als quals no puguem fer front, sinó que sovint han sigut provocats per persones i persisteixen perquè molta gent se'n desentenen, o fins i tot els provoquen per lucrar-se econòmicament. Resoldre les injustícies socials està en mans de les persones a qualsevol escala, individual, local, nacional o mundial.

Per tant, et podré dir que tindrem bona vida quan totes les persones tinguem garantides les necessitats bàsiques comunes, garantits els drets humans fonamentals: a la salut, a la pròpia identitat, a l'educació, a la llibertat d'expressió, etc. Drets basats en un concepte d'equitat i no només d'igualtat.

I podrem parlar de bona vida quan tota persona, vinguem d'on vinguem i visquem on visquem, puguem desenvolupar el màxim potencial com a ser humà i puguem contribuir de manera significativa al desenvolupament social, econòmic i cultural de la societat en general, i siguem tractades amb dignitat i respecte i puguem viure en una societat en pau.

Fa mesos vaig publicar un aforisme que deia: «Imagine que entre les que podrien ser les meues, o les teues, últimes paraules, les més lògiques serien: ¿què hem guanyat?». Un bon amic em va contestar que ell esperava que les seues foren «¿Què he aportat?». I tenia tota la raó.

Per a mi la bona vida seria, en definitiva, si quan me'n vaja d'este món he pogut aportar alguna cosa a la meua família, a la meua gent, al meu poble, al meu país... I inclús deixar una xicoteta empremta en este món... i que em recorde... algú.

Per acabar, espere que enguany, i tots els anys que tenim al davant, tinguem, i fem possible tindre, una bona vida. I això està en les nostres mans, en la de totes les persones.

LA BONA VIDA 4, de Sueca TV

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2024]

LA MEDIOCRITAT

Per Enric Casado

Davant de Nadal, Joan va repassar la seua vida, reafirmant-se en què era una vida corrent i rutinària. Va tindre una infància plena de mancances emocionals i conflictes familiars. Després va tindre una adolescència difícil, amb relacions sentimentals insatisfactòries i conflictives. La seua incapacitat per enfrontar-se als seus problemes emocionals, el portaren a establir vincles poc saludables.

Molt jove va aconseguir un treball on passava els dies executant tasques monòtones i poc gratificants. Era un més en el dia a dia. Joan es va convertir en una figura invisible en el món laboral, sempre complint amb les seues responsabilitats, però sense destacar en res.

En la vida personal, Joan anhelava escapar de la seua existència rutinària. Va intentar explorar diferents aficions, però cap li va proporcionar la satisfacció que buscava. Com els seus pares eren dels que creien que s'havia d'estudiar una carrera, va estudiar Llengua i literatura, sense saber massa bé per què.

Un dia va trobar parella, una dona meravellosa i molt més vàlida que ell en tots els sentits. Va ser incapaç de formar una família normal, fent molt de mal als seus fills i a la seua dona. El cercle viciat d'on provenia no el va saber veure a temps, i ho va destrossar tot.

Amb més de trenta anys, va decidir canviar de rumb i treballar de professor. Amb entusiasme, va començar en l'ensenyament, amb l'esperança de canviar la seua vida. No obstant això, a mesura que els anys passaven, Joan es trobava en una situació similar a l'anterior.

Ser professor no li va aportar les satisfaccions que esperava. Les dificultats persistiren i els desafiaments de l'ensenyament se sumàrem als seus problemes. Encara que intentava ensenyar els seus alumnes amb empatia i dedicació, les seues limitacions emocionals i les del sistema educatiu minaven els seus esforços. Joan se sentia frustrat i desanimat. Amb el pas dels anys, es va resignar a acceptar que la seua vida no havia canviat. Continuava portant una existència ordinària, sense trobar la felicitat i la satisfacció que anhelava, només pensant en la jubilació com a via d'escapament.

Joan representa a tantes i tantes persones que no aconsegueixen escapar de la mediocritat, als que damunt acusen de no buscar l'excel•lència i conformar-se, com qui quan et veu ofegant-te, et diu «respira» i se'n va. I que a pesar dels seus somnis i desitjos, per mil motius, es veuen atrapats tota la vida en una realitat descoratjadora, frustrant i sense esperança. Per desgràcia, ni tots ni totes arriben a ser feliços, a pesar que ho intenten. És la trista realitat. Per molts Nadals que es vulguen celebrar.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2023]

"FER-TE SENTIR EL MEU AMOR"

La meua versió de la cançó de Bob Dylan "Make You Feel My Love" que va aparéixer en el seu àlbum de 1997 "Time Out of Mind".

La vaig gravar pel programa de Sueca TV "La Bona Vida".

"Fer-te sentir el meu amor"

Quan la pluja et cau sobre els ulls

I el món estiga tot en contra teua,

puc oferir-te un tendre i dolç abraç ... per

fer-te sentir el meu amor

Quan cau la nit i es veuen els estels

quan ningú et torca les llàgrimes

Puc abraçar-te un milió d'anys ... per

fer-te sentir el meu amor

Ja sé que encara no ho has decidit,

però jo mai no et faria mal,

això ho sé des del primer moment

perquè sé molt bé d'on vens.

Tindré fam i ho passaré molt mal

em deixaria la pell per tots els carrers.

No hi ha res que per tu no faria ... per

fer-te sentir el meu amor

Bullirà el mar com cassola al forn,*

i pels camins del penediment

salvatges vents de canvi estan bufant.

Encara no han vist ningú com jo.

Faria els teus somnis sempre realitat,

ho donaria tot per veure't feliç,

per tu aniria fins a la fi del món... per

fer-te sentir el meu amor ...

* Si, este vers és d'Ausiàs March. Si algú coneix una traducció millor al vers de Bob Dylan "The storms are raging on the rolling sea", estic disposat a canviar-lo.

#BobDylan

#MusicaenValencià