Per Enric Casado
El feixisme tenia un problema d’imatge. Les camises negres, les desfilades militars, els braços alçats i els dictadors cridant des d’un balcó havien envellit. I ho va entendre: va canviar l’escenografia, el vocabulari i, en molts casos, també l’estratègia. Per això, quan busquem el feixisme actual amb les fotografies dels anys trenta, correm el risc de no trobar-lo. No perquè haja desaparegut, sinó perquè ha aprés a no semblar-se a si mateix. Les noves dretes autoritàries participen en eleccions, ocupen parlaments, invoquen la Constitució i parlen de llibertat amb una insistència admirable. Sobretot de la llibertat que elles mateixes defineixen. I asseguren, per descomptat, que els feixistes són sempre els altres. Ningú es presenta avui davant dels votants dient: «Bon dia, vinc a llevar-vos drets». I no ens enganyem, el neofeixisme parla en qualsevol idioma, també en català.
Enzo Traverso utilitza el concepte de postfeixisme per descriure moviments que mantenen vincles amb la tradició feixista però actuen en un context històric nou. La diferència no és només d’estil: és de condicions. No necessiten abolir les eleccions l’endemà d’arribar al govern, perquè poden guanyar-les i transformar el sistema des de dins. No parlem, per tant, de qualsevol dreta radical, sinó de moviments que combinen nacionalisme excloent, construcció d’enemics, desigualtat de drets i erosió del pluralisme. I ací la desmobilització electoral deixa de ser un detall. El desencís, la decepció i aquell còmode «tots els partits són iguals» poden apartar una part de l’electorat, sobretot d’esquerres, de les urnes. L’abstenció pot expressar protesta o castigar una opció concreta, però el poder no queda vacant perquè algú no vote. Els escons es reparteixen igualment. L’abstenció redueix el nombre de persones que intervenen en aquest repartiment, no el poder que es reparteix.
Una de les armes més eficaces d’aquest procés és el vocabulari. La persecució d’una minoria pot presentar-se com a «seguretat»; la retallada de drets, com a «ordre»; l’hostilitat contra els periodistes, com a combat contra les «notícies falses»; i l’exclusió de l’adversari, com a defensa de la «voluntat popular». La paraula «llibertat» és encara més útil: pot servir fins i tot per justificar mesures que la restringeixen. Quan s’assenyalen immigrants, feministes, homosexuals o intel·lectuals com a responsables d’una decadència imaginada, tampoc cal parlar d’odi obert. Un passat nacional idealitzat, la por de perdre l’estatus i la necessitat d’un enemic poden fer la mateixa feina. Les eleccions continuen celebrant-se, la bandera continua al seu lloc i el parlament obri cada matí. No obstant això, alguna cosa essencial pot anar desapareixent. Tot funciona millor si no porta l’etiqueta de feixisme.
Hi ha una altra trampa. Si anomenem feixista qualsevol partit que no ens agrade, la paraula acaba perdent sentit i força, i el que és greu de veritat es dilueix entre el soroll. El problema apareix quan els partits clàssics de dretes assumeixen idees i estratègies de l’extrema dreta: neguen la legitimitat de l’adversari, divideixen la població entre ciutadans autèntics i sospitosos, converteixen la discrepància en traïció i presenten el pluralisme com una feblesa. I això no passa només en els grans discursos: també es veu quan desapareixen obres de teatre de la programació per motius ideològics o quan la memòria democràtica torna a convertir-se en una cosa que cal derogar, reescriure o arraconar. El risc no és que un matí desapareguen les urnes, sinó acostumar-nos a conviure amb ciutadans amb menys drets, periodistes assenyalats, llibres censurats i conquestes socials que tornen a posar-se en discussió. Una mesura cada vegada: una excepció temporal, una restricció per seguretat, una correcció necessària. Cap d’aquestes passes fa inevitable la següent, i precisament per això reconéixer-les, discutir-les i oposar-hi controls i drets continua tenint sentit.
La pregunta equivocada és «¿això és ja feixisme?». Quan puguem contestar-la sense cap dubte, arribarem tard. La pregunta útil és una altra: ¿què està passant amb els límits del poder, amb els drets de qui pensa diferent i amb la possibilitat real d’alternança? La democràcia no consisteix només a votar, sinó també a poder perdre unes eleccions i continuar tenint drets. El feixisme contemporani ho sap. Per això, si arriba, no tocarà a la porta vestit de feixista: dirà que només ve a posar ordre, defensar la llibertat i fer, per fi, el que vol la gent. Després començarà a decidir qui forma part de «la gent», quines llibertats mereixen ser «defensades» i quins drets són «prescindibles». Quan vulguem adonar-nos-en, ja no quedarà prou democràcia per a discutir-ho. Serà massa tard. No oblides la frase de l’escriptora i activista Audre Lorde: «El teu silenci no et protegirà». Ara és l’hora de no callar.
