Joan, lletraferit aficionat i convençut, en certes ocasions, que solen coincidir amb èpoques molt concretes de l'any (com si es tractara de la verema), rep el WhatsApp del secretari d'una falla o de la regidoria de festes (abans almenys el convidaven a un café o fins i tot a esmorzar) on li demanen un escrit per un llibret corresponent. I ell, encara que és conscient de les seues limitacions, i més per vanitat que per altra cosa, no sap dir que no i accepta amablement.
I llavors pregunta, seguint una mena de ritu establert: «¿Sobre què vols que escriga?». I com volent fer-li un favor, li responen: «Escriu sobre el que vulgues». I eixa frase porta implícites una sèrie de peticions: escriure sobre un tema apropiat per a l'ocasió, ser breu i políticament correcte, i que si el tens demà, millor que despús-demà, que llibret ja està en la impremta.
I a penes arriba a casa encen l'ordinador i aprofita per a fer-te la gran pregunta: «I ara, ¿sobre què escric?». La major part de les vegades, pretén una eixida fàcil i busca algun text inèdit que puga servir. Però quasi sempre la recerca és inútil, com ja sabia abans de començar a escorcollar pels racons del disc dur.
I immediatament es llança a escriure, a pit descobert. No sap per on començar. Intueix algunes idees volant per l'habitació i no pot agarrar-ne cap. La pantalla de l'ordinador està buida. Passen els minuts en va. S’ha quedat bloquejat. La pantalla en blanc l’ofega. Ha de fer alguna cosa, s’ha de sobreposar. S'alça de la butaca, se'n va a sopar i després a vore qualsevol sèrie.
L'endemà les coses van millor. Ha pres nota mental d'unes quantes idees. Podria escriure sobre la tradició de les festes locals, amb els seus balls, música i focs artificials. És un tema que li dona joc a tot. O recordar algun personatge important simplement perquè li dona la gana, i no perquè siga cap aniversari. O sobre l'estupidesa humana, un tema al qual no donem importància, però de fatídiques conseqüències per al gènere humà. També podria aprofitar per a escriure sobre el canvi climàtic, la fam, les guerres, el terrorisme, la violència contra les dones, la salut mental, la immigració, el feixisme que amenaça la democràcia... Ara, però escriure sobre això pot semblar fora de lloc, com si poguérem tancar els ulls, obviar certes coses i posar l'humanisme de vacances perquè seran festes.
Ara només queda decidir-se, posar en marxa la cuina de l'escriptura i començar a preparar el guisat. Embrutar perols i paelles, sofregir idees i esborranys, i traure de la nevera alguna sorpresa d'última hora. Servir la taula i esperar que després de tota la feina, tot haja quedat correcte i que el seu escrit siga almenys comestible.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2024]
Winston Churchill va dir: «La democràcia és la pitjor forma de govern, exceptuant totes les altres». La cita fa que reconeguem que, a pesar dels seus nombrosos beneficis i el consens sobre que la democràcia és el millor sistema al qual podem aspirar, els sistemes democràtics no estan exempts de problemes i defectes que mereixen ser analitzats i discutits.
Un dels seus principals defectes és la possibilitat de la tirania de la majoria. Encara que la democràcia es basa en la premissa de donar veu a tota la ciutadania, quan una majoria preval de manera absoluta, es corre el perill que els drets dels grups minoritaris siguen vulnerats o fins i tot marginats.
Un altre problema és la manipulació de l'opinió pública. En l'era de la informació, les campanyes polítiques i els mitjans de comunicació poden influir significativament en la percepció dels ciutadans. La democràcia, concebuda per basar-se en el coneixement i la participació informada, es veu compromesa quan la desinformació i les "fake news", que busquen soscavar la confiança de la ciutadania en les institucions democràtiques.
La corrupció és el defecte més persistent. El mal finançament de les campanyes, els conflictes d'interés, els suborns i altres formes de corrupció erosionen la integritat del sistema democràtic.
La inestabilitat política és un altre dels seus defectes. Les repeticions electorals freqüents i les contínues transicions de poder poden donar lloc a la inseguretat i la falta de continuïtat en les polítiques. La necessitat del vot pot implicar prendre decisions impulsives i incoherents en lloc de polítiques més sòlides a llarg termini. I no podem oblidar la paràlisi de decisions. Moltes vegades, la diversitat d'opinions i la competència entre partits polítics poden conduir a bloquejos en la presa de decisions, especialment quan els interessos partidistes prevalen sobre el bé comú. La falta de consens pot donar lloc a la ineficàcia governamental, frustrant als ciutadans que esperen respostes i accions ràpides.
A pesar de tots els problemes, és crucial reconéixer que la democràcia és el sistema polític més efectiu per garantir la participació ciutadana i la protecció dels drets individuals, preferible a altres sistemes de govern que han estat provats al llarg de la història.
No obstant això, la democràcia no és perfecta, i els seus problemes s'han d'abordar de manera seriosa i reflexiva, buscant reformes que l’enfortisquen i asseguren que compleix amb els seus principis fonamentals de justícia, equitat i participació ciutadana informada. Si no, correm el risc que, democràticament, la ciutadania puga perdre la llibertat i els seus drets, com ja està passant en alguns països. I no massa lluny de nosaltres.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2024]
L'altre dia, per al
programa de Sueca TV "La bona vida", em van preguntar que era
"La bona vida". Jo els vaig dir que podia referir-me a un fum de
llocs comuns, estereotips o clixés, però que no anava a fer-ho, ja que a pesar
d'haver tingut la sort de viure en un país desenvolupat i de formar part d'allò
que es diu "la classe mitjana", parlar de la "meua" bona
vida em semblava injust per a tantes i tantes persones de tot arreu que ho
estan passant molt malament. Llavors, els vaig proposar parlar de "La mala
vida".
La mala vida és que
estén destrossant la nostra sanitat pública, gratuïta i de qualitat, i estar
perdent-la dia a dia perquè certs partits i gent amb diners i poder afirmen que
«No pot ser que qualsevol persona tinga accés a la sanitat de forma gratuïta,
ja que la salut no és un dret, sinó un producte, i s'ha de pagar». La sanitat
no és un producte, és un dret de les persones.
La mala vida és,
pels mateixos motius, estar perdent una educació pública gratuïta i de qualitat.
«Qui vulga educació, que se la pague», diuen eixos partits i gent amb diners i
poder. Una educació ha de ser gratuïta per a totes les persones, sense
discriminacions ni exclusions ni barreres, inclusiva i equitativa, i que inclou
l'atenció a les necessitats de les diferents llengües de l'estat i grups
demogràfics, la promoció de la igualtat de gènere en tots els nivells
d'educació i, sobretot, l'accés per a persones amb qualsevol classe de
discapacitat. L'educació no és tampoc un producte, és un dret.
La mala vida és no
poder estudiar, inclús una carrera universitària, per manca de diners o medis,
individualment o en la família.
La mala vida és
treballar amb unes condicions laborals precàries més de huit hores al dia, deu,
dotze... cobrant per davall del salari mínim, i no tindre ni per acabar mes. En
definitiva, ser pobre tenint un treball.
La mala vida és
patir discriminació i exclusió social per raons de raça, color, sexe, gènere,
llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra distinció d'origen
nacional, social o de qualsevol classe. I en este país discriminem, no tinguem
dubtes.
La mala vida és no
tindre accés a una vivenda digna, a una casa pròpia, segura i adequada a un
preu just i no sobrevalorat.
La mala vida és
patir deficiències i la falta d'accés a serveis bàsics de salut mentals en un
país que diu que és el primer món.
La mala vida és
fer-te major, vell, sol i abandonat, amb una pensió injusta, sense que l'estat
atenga les teues necessitats, i tindre una llei de dependència que és poc més
que paper mullat.
La mala vida és no
tindre dret a la llibertat d'opinió i d'expressió, i ser agredit, empresonat
(també en este país), i en molts llocs del món, ser assassinat per les teues
idees.
La mala vida és la
falta d'accés a la justícia i als drets civils i legals, sentir i saber que
tots i totes no som iguals davant la llei i que no tenim la protecció de la
justícia si no tenim diners.
La mala vida, a
altres nivells molt més greus, és sofrir violència i conflicte armat, tortures
o tractes cruels, inhumans o degradants, i el desplaçament forçat de la teua
casa, del teu país, sense tindre refugi, sense tindre on anar.
La mala vida és
sofrir contínuament les injustícies socials, i saber que a pesar de ser un
membre d'esta societat "moderna i rica", no aconseguim la satisfacció
dels nostres drets socials, culturals i econòmics indispensables per a la
nostra dignitat i el lliure desenvolupament de la nostra personalitat.
La mala vida, en
definitiva, es manifesta quan les necessitats fonamentals no se satisfan, i
això es troba tant en països del primer món, com en països en desenvolupament i
en països del tercer i quart món. La mala vida és el resultat de situacions
injustes, injustes perquè poden ser evitades.
Les causes de la
mala vida no són en la majoria dels casos problemes irresolubles als quals no
puguem fer front, sinó que sovint han sigut provocats per persones i
persisteixen perquè molta gent se'n desentenen, o fins i tot els provoquen per
lucrar-se econòmicament. Resoldre les injustícies socials està en mans de les
persones a qualsevol escala, individual, local, nacional o mundial.
Per tant, et podré
dir que tindrem bona vida quan totes les persones tinguem garantides les
necessitats bàsiques comunes, garantits els drets humans fonamentals: a la
salut, a la pròpia identitat, a l'educació, a la llibertat d'expressió, etc.
Drets basats en un concepte d'equitat i no només d'igualtat.
I podrem parlar de
bona vida quan tota persona, vinguem d'on vinguem i visquem on visquem, puguem
desenvolupar el màxim potencial com a ser humà i puguem contribuir de manera
significativa al desenvolupament social, econòmic i cultural de la societat en
general, i siguem tractades amb dignitat i respecte i puguem viure en una
societat en pau.
Fa mesos vaig
publicar un aforisme que deia: «Imagine que entre les que podrien ser les
meues, o les teues, últimes paraules, les més lògiques serien: ¿què hem
guanyat?». Un bon amic em va contestar que ell esperava que les seues foren
«¿Què he aportat?». I tenia tota la raó.
Per a mi la bona
vida seria, en definitiva, si quan me'n vaja d'este món he pogut aportar alguna
cosa a la meua família, a la meua gent, al meu poble, al meu país... I inclús
deixar una xicoteta empremta en este món... i que em recorde... algú.
Per acabar, espere
que enguany, i tots els anys que tenim al davant, tinguem, i fem possible
tindre, una bona vida. I això està en les nostres mans, en la de totes les
persones.
LA BONA VIDA 4, de Sueca TV
[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2024]
Davant de Nadal, Joan va repassar
la seua vida, reafirmant-se en què era una vida corrent i rutinària. Va tindre
una infància plena de mancances emocionals i conflictes familiars. Després va
tindre una adolescència difícil, amb relacions sentimentals insatisfactòries i
conflictives. La seua incapacitat per enfrontar-se als seus problemes
emocionals, el portaren a establir vincles poc saludables.
Molt jove va aconseguir un
treball on passava els dies executant tasques monòtones i poc gratificants. Era
un més en el dia a dia. Joan es va convertir en una figura invisible en el món
laboral, sempre complint amb les seues responsabilitats, però sense destacar en
res.
En la vida personal, Joan
anhelava escapar de la seua existència rutinària. Va intentar explorar
diferents aficions, però cap li va proporcionar la satisfacció que buscava. Com
els seus pares eren dels que creien que s'havia d'estudiar una carrera, va
estudiar Llengua i literatura, sense saber massa bé per què.
Un dia va trobar parella, una
dona meravellosa i molt més vàlida que ell en tots els sentits. Va ser incapaç
de formar una família normal, fent molt de mal als seus fills i a la seua dona.
El cercle viciat d'on provenia no el va saber veure a temps, i ho va destrossar
tot.
Amb més de trenta anys, va
decidir canviar de rumb i treballar de professor. Amb entusiasme, va començar
en l'ensenyament, amb l'esperança de canviar la seua vida. No obstant això, a
mesura que els anys passaven, Joan es trobava en una situació similar a
l'anterior.
Ser professor no li va aportar
les satisfaccions que esperava. Les dificultats persistiren i els desafiaments
de l'ensenyament se sumàrem als seus problemes. Encara que intentava ensenyar
els seus alumnes amb empatia i dedicació, les seues limitacions emocionals i
les del sistema educatiu minaven els seus esforços. Joan se sentia frustrat i
desanimat. Amb el pas dels anys, es va resignar a acceptar que la seua vida no
havia canviat. Continuava portant una existència ordinària, sense trobar la
felicitat i la satisfacció que anhelava, només pensant en la jubilació com a
via d'escapament.
Joan representa a tantes i tantes
persones que no aconsegueixen escapar de la mediocritat, als que damunt acusen
de no buscar l'excel•lència i conformar-se, com qui quan et veu ofegant-te, et
diu «respira» i se'n va. I que a pesar dels seus somnis i desitjos, per mil
motius, es veuen atrapats tota la vida en una realitat descoratjadora,
frustrant i sense esperança. Per desgràcia, ni tots ni totes arriben a ser
feliços, a pesar que ho intenten. És la trista realitat. Per molts Nadals que
es vulguen celebrar.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2023]
diumenge, 17 de desembre del 2023
"FER-TE SENTIR EL MEU AMOR"
La meua versió de la cançó de Bob Dylan "Make You Feel My Love" que va aparéixer en el seu àlbum de 1997 "Time Out of Mind".
La vaig gravar pel programa de Sueca TV "La Bona Vida".
"Fer-te sentir el meu amor"
Quan la pluja et cau sobre els ulls
I el món estiga tot en contra teua,
puc oferir-te un tendre i dolç abraç ... per
fer-te sentir el meu amor
Quan cau la nit i es veuen els estels
quan ningú et torca les llàgrimes
Puc abraçar-te un milió d'anys ... per
fer-te sentir el meu amor
Ja sé que encara no ho has decidit,
però jo mai no et faria mal,
això ho sé des del primer moment
perquè sé molt bé d'on vens.
Tindré fam i ho passaré molt mal
em deixaria la pell per tots els carrers.
No hi ha res que per tu no faria ... per
fer-te sentir el meu amor
Bullirà el mar com cassola al forn,*
i pels camins del penediment
salvatges vents de canvi estan bufant.
Encara no han vist ningú com jo.
Faria els teus somnis sempre realitat,
ho donaria tot per veure't feliç,
per tu aniria fins a la fi del món... per
fer-te sentir el meu amor ...
* Si, este vers és d'Ausiàs March. Si algú coneix una traducció millor al vers de Bob Dylan "The storms are raging on the rolling sea", estic disposat a canviar-lo.
Si parlem dels qui trenquen Espanya, no hem d’oblidar mai que un dels primers
en “trencar” el que alguns defenen hui com “Espanya” va ser “Felipe V de Borbón” amb la cessió de
territoris de sobirania “espanyola” per aconseguir la corona i el poder. Els
defensors de la monarquia borbònica volen que oblidem les conseqüències que va
tindre pels “Regnes de les Espanyes”
l’arribada de “los Borbones” a la corona gràcies al Tractat d'Utrecht.
El Tractat d'Utrecht, signat en 1713 i encara vigent, va marcar no només
l'ascens de la dinastia de “los Borbones” amb Felipe V al tron, sinó també la
pèrdua de diversos territoris “espanyols” claus a la península Ibèrica i a la
resta d’Europa i de les seues colònies que havien estat vitals per a la “glòria”
passada d'”Espanya”. Per aconseguir que el “Borbón” arribara al tron espanyol, es
va haver de renunciar als Països Baixos
espanyols i el lliurament d'importants enclavaments estratègics com Gibraltar i Menorca a la Gran Bretanya que van ressonar, i Gibraltar encara
ressona, com un colp profund.
La pèrdua d'estos territoris va ser més que un revés geogràfic, va implicar
el començament d'una disminució del poder polític i territorial en l'escenari
mundial, representant un colp a la influència global i la projecció de poder
dels regnes d’Espanya durant el seu apogeu. Els impactes econòmics, estratègics
i geopolítics d'esta disminució territorial no poden subestimar-se. La
desintegració dels llaços històrics i culturals amb els territoris cedits van
deixar, a pesar del pas dels segles, unes cicatrius molt profundes en la
consciència col·lectiva que perduren fins a l’actualitat.
El regnat de Felipe V també va implicar l'inici de reformes administratives
i econòmiques rellevants. La centralització absolutista del poder va implicar
que regnes i cultures històriques intentaren ser esborrades a colp de decret i
sang, generant uns sentiments nacionalistes als territoris assimilats que hui
encara perduren, i que són, sense dubte, conseqüència de l’arribada al poder de
“los Borbones”.
Si Felipe V haguera mantingut els diferents regnes que conformaven les Espanyes,
respectant els furs de cada un d’ells, no sé què haguera passat. Això és
política ficció. Però segurament que no estaríem com ara, amb nacions demanant
la independència que tenien abans de la seua arribada al poder.
Si algú ha fracturat i trencat Espanya al llarg dels segles han sigut “los
Borbones”. Durant el seu regnat, per exemple, es van independitzar la pràctica
totalitat de les colònies, trencant tots els llaços amb Espanya i la corona. Repasseu
la història. Per desgràcia per a les nacions de l’estat Espanyol, “los Borbones”
sempre tornen. O ens els tornen, vius o morts.
Mapa del Regne d'Espanya en què es presenta la divisió territorial amb la classificació de totes les Províncies de la Monarquia Borbona segons el règim legal especial comú en ells.
(Jorge Torres Villegas, 1852).
[Publicat en el periòdic l'Expressió en novembre de 2023]
La dreta espanyola, hereva del franquisme, assegura que l'esquerra vol “imposar”
una «Constitució republicana, laica i
federal». Suposant que això fora veritat, i no una mentira més de la dreta,
¿seria dolent o perillós? Mirem exemples europeus com Alemanya, Suïssa,
Àustria... O els EUA. Cap d'estos països, amb constitució republicana laica i
federal, s’ha trencat, ni desaparegut ni s’ha convertit en una dictadura
"socialcomunista". Analitzem-ho.
En una constitució republicana el poder emana del poble, amb un cap d’estat
triat per la ciutadania, assegurant que el govern servisca els seus interessos.
La monarquia parlamentària implica un cap d'estat vitalici i hereditari, sense
vot ciutadà, i oblida els principis d'oportunitat i igualtat. A més, la
influència de la monarquia, amb poders simbòlics, però inviolable, pot influenciar
les decisions governamentals.
Una Constitució laica separa estrictament les esglésies de l'Estat. El
govern no pot recolzar ni finançar cap religió en particular i garanteix la
llibertat religiosa. Ha de mantenir una clara distància entre l'Estat i les
religions, assegurant que les institucions religioses no tinguen un paper en la
formulació de polítiques públiques, protegint la societat independentment de
les seues creences o la falta d'elles.
En contrast, una constitució aconfessional pot mantenir vincles amb una
església i donar-li un estatus especial, i permetre la cooperació o relacions
formals entre l'Estat i les institucions religioses, com en l'educació o
l'assistència religiosa en institucions públiques, permetent el finançament
públic d’una església, generant desigualtat amb les minories religioses i
aquells que no practiquen cap religió.
Una constitució federal es caracteritza per una major descentralització del
poder. Són els estats o regions, en igualtat, els que transfereixen la seua
sobirania en qüestions de competència federal. Això permet una major diversitat
cultural, lingüística i política, i prendre decisions que s'adapten millor a
les seues necessitats nacionals.
En contrast, una constitució autonomista sovint no concedeix la mateixa
autonomia a les regions i nacions, és centralista en moltes competències, i pot
donar lloc a tensions polítiques i culturals.
En resum, una «Constitució republicana, laica i federal» encarna principis
democràtics, garanteix la igualtat d'oportunitats i protegeix la llibertat religiosa
i la diversitat de les nacions dins l’estat. ¿Això és dolent? Jo pense que no. Però
a la dreta li dona terror perquè sap que un procés constituent republicà, laic
i federal equivaldria a reconéixer que la transició va ser una farsa, que la constitució
del 78 és hereva del franquisme i que Espanya és plurinacional.
Caricatura de la revista satírica 'La Flaca'
en la qual apareix Pi i Margall desbordat pel federalisme.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en octubre de 2023]
La ultradreta i les “fakenews”, les conegudes “notícies falses”, estan
interconnectades per promoure agendes polítiques autoritàries. Durant els règims
feixistes del passat, la difusió de desinformació fou un instrument per consolidar
el poder i controlar a les masses. Les notícies falses també son utilitzades
per països o governs hostils, organitzacions terroristes, i inclús per empreses
per difondre informació incorrecta sobre els seus competidors
La propagació d'informació errònia i falsa no sols confon i enganya a les
persones, sinó que també mina la confiança en els mitjans de comunicació. Les notícies
falses son utilitzades per a exacerbar divisions socials i erosionar les
institucions democràtiques. Comprendre esta relació és essencial per contrarestar
la desinformació i protegir la democràcia, per la qual cosa és crucial fomentar
l'educació mediàtica i la verificació rigorosa dels fets.
És imperatiu que les persones aprenguen a discernir entre informació
precisa i desinformació. L'alfabetització mediàtica ha de capacitar als
ciutadans per verificar fets, identificar danys i perjuís i comprovar la
informació abans de compartir-la, contrastant-la i consultant fonts de confiança.
Els professionals del periodisme també han de continuar amb les seues
investigacions rigoroses i consultar diverses fonts abans de publicar una
notícia. Per això és fonamental donar suport als mitjans de comunicació que proporcionen informació
precisa i ben fonamentada per contrarestar la propagació de les notícies falses.
Resulta essencial que les plataformes tecnològiques implanten algorismes i
eines de verificació per identificar i limitar la difusió de notícies falses. A
més, les plataformes haurien de promoure la divulgació d'articles provinents de
fonts de confiança i desacreditar aquelles que propaguen notícies falses.
No obstant això, per abordar este desafiament, es requereixen mesures
legals que establisquen límits a la difusió deliberada d'informació falsa.
Estes mesures han de salvaguardar la llibertat d'expressió, però també imposar
responsabilitats a aquells que difonen desinformació. Això és particularment
important quan les notícies falses tenen com a objectiu difamar individus o
danyar comunitats senceres. La implementació efectiva de lleis contra les
notícies falses pot dissuadir la seua propagació i preservar la confiança de la
informació.
Enfrontar les notícies falses i la lluita per la veritat informativarepresenta un desafiament colossal. Però és imprescindible
per a preservar la integritat de la informació i construir una societat basada
en fets verificables. Una societat millor informada, protegida contra la
desinformació, democràtica i lliure de la influència de la ultradreta, el
feixisme i altres forces antidemocràtiques ha de ser el nostre objectiu.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2023]
La Constitució de
1978 va ser aprovada amb l'objectiu d'establir un estat social i democràtic de
dret. No obstant això, no hem d'oblidar que els partits d'esquerres, PSOE i PC,
com els de dretes, UCD i AP —hereus del franquisme—, van ser responsables
d'aprovar una constitució que consolidava una monarquia borbònica hereva de la
dictadura, i no restablia la legitimitat de la II República.
La seua
elaboració es va produir durant "la transició" —a la que els adjectius
de modèlica i pacífica li són més que qüestionables—, i durant la qual es va
buscar un "consens" entre diferents ideologies —democràtiques i
postdictatorials— per tal de poder "transitar" d'una dictadura a una
democràcia. El resultat fou un text aprovat en un referèndum que semblava: «o
la constitució o el caos». Hui és el marc legal vigent. Però també és una llei
que ha estat i està criticada per molts sectors polítics i socials. No entraré
en la falta de definició dels drets i llibertats fonamentals, que es reconeixen
en el text, però no s'especifiquen detalladament, portant a diferents
interpretacions a través de lleis orgàniques. O en l'aconfessionalitat,
"deu em lliure".
El model de
monarquia parlamentària, que ens obliga a tindre un cap d'estat vitalici i
hereditari, compromet els principis d'oportunitat i igualtat. La ciutadania no
té veu, i menys vot, en l'elecció del cap d'estat. A més, la influència de la
monarquia, amb poders simbòlics, però inviolable, pot afectar la presa de
decisions i exercir pressions sobre els governs i les seues polítiques.
La concepció
centralitzadora, que no reconeix la pluralitat nacional del país i la
diversitat cultural i lingüística de les diferents nacions que el formen, ha
portat a tensions polítiques i socials per abordar les diferents sensibilitats
nacionals de l'estat.
Finalment, la
falta de mecanismes efectius per controlar el poder polític ha permés molts
casos de corrupció impunes i les violacions dels drets fonamentals, com la
llibertat d'expressió i de reunió.
Totes estes
mancances, com també certa la falta de claredat en la separació dels poders,
han generat tensions i desigualtats difícils de superar.
Cada dia es
demostra que és necessari reformar la Constitució i adaptar-la a la realitat
d'un estat plurinacional i divers. Cal un procés constituent democràtic que
garantisca la participació de tota la ciutadania i de tots els pobles i
territoris que el conformen. Aconseguir això seria establir les bases per a un
futur més just i democràtic.
Ja m'ha quedat a
gust. Però soc realista, i sé que tal com s'ha quedat el pati, prou farem si
mantenim el que tenim. Així i tot, no hem de deixar ni de dir-ho ni intentar-ho.
I en això, el vot responsable és fonamental.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en agost de 2023]
La nostra societat s'enfronta al perill de les polítiques d'ultradreta i del
ressorgiment del feixisme. Estes ideologies representen una amenaça directa per
als valors de la democràcia, la igualtat i els drets humans. Cal analitzar els
perills que plantegen per al nostre país i argumentar en contra d'elles,
destacant la importància de promoure una societat inclusiva i progressista.
Les polítiques d'ultradreta tenen una visió estreta que busca dividir a la
nostra societat entre "nosaltres" i "ells". Esta mentalitat
va en contra de la diversitat i la cohesió, promovent la discriminació i
l'exclusió de minories ètniques, religioses i sexuals. Hem de recordar que la
diversitat enriqueix la nostra societat, i hem de rebutjar qualsevol forma de
discriminació basada en les diferències.
La història ens ha ensenyat les conseqüències devastadores de l'opressió i
la violència impulsades pel feixisme en tota Europa. La igualtat i la dignitat
humana són principis indestructibles que no han de ser compromesos. Estos
moviments polítics busquen soscavar la cooperació i la solidaritat a través del
discurs de l’odi, la por i la mentida, sense oblidar la violència. És essencial
reafirmar el nostre compromís amb una societat unida i treballar junts per a
abordar els desafiaments comuns que enfrontem.
Una societat basada en valors de tolerància, respecte i comprensió mútua és
fonamental per a contrarestar la intolerància i la xenofòbia. Però no hem
d’oblidar la paradoxa de la tolerància de Karl Popper: «La tolerància
il·limitada pot conduir a la desaparició de la mateixa tolerància. Si estenem
la tolerància il·limitada fins i tot als intolerants; si no estem preparats per
a defensar una societat tolerant contra els atacs dels intolerants, el resultat
serà la destrucció dels tolerants i, amb ells, de la mateixa tolerància.» Per
tant, en nom de la tolerància, podem exigir el dret a no tolerar els
intolerants. Hem de demanar que qualsevol moviment que predique la intolerància
quede, fins i tot, fora de la llei.
En conclusió, ens trobem enfront d'un moment crític. Per a preservar els valors
fonamentals de la democràcia i construir una societat inclusiva i progressista,
hem de rebutjar l'exclusió, abraçar la diversitat i enfortir la nostra unitat.
L'educació i la consciència ciutadana exerceixen un paper crucial en esta
lluita, igual que el compromís dels mitjans de comunicació i els líders
polítics. (Déu nos en guard).
Només a través d'un esforç conjunt podem assegurar un futur en el qual la
ciutadania siga tractada amb igualtat, respecte i dignitat.
I en això, el vot responsable és fonamental.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2023]
En esta història,
parlem d’una persona que va créixer en una família que dirien “normal”. Quan
era adolescent, va començar a tindre problemes d'ansietat i depressió. A pesar
de les seues dificultats, va intentar seguir endavant i va estudiar en la
universitat. No obstant, les seues lluites mentals van començar a afectar el
seu rendiment acadèmic i social. Va perdre el contacte amb els amics i amigues,
i la seua vida social es va limitar a passar hores jugant a videojocs.
Una nit, en un
fòrum, esta persona va llegir una publicació sobre el suïcidi. Va començar a
investigar sobre el tema i va acabar llegint històries de persones que havien
posat fi a les seues vides.
Es va passar les
següents setmanes rumiant sobre la idea del suïcidi. Va buscar informació sobre
les maneres més eficaces de posar fi a la vida i va planejar cada detall.
Finalment, va decidir que era el que volia fer i va deixar una carta d'adeu als
seus pares i amics.
El dia que va
posar fi a la seua vida, va sentir que finalment havia trobat una sortida a les
seues lluites mentals i que estava fent el que havia de fer. No obstant, el seu
suïcidi va deixar una gran marca en totes les persones que l'estimaven, i van
estar destrossats per la seua pèrdua. No podien evitar, encara que no fora
així, sentir que d’alguna manera, li havien fallat.
En 2020 al País
Valencià es van registrar un total de 438 suïcidis, la qual cosa representa un
augment significatiu respecte a anys anteriors. A l’estat es van registrar eixe
any 3,941 suïcidis, el que equival a una mitjana de quasi 11 diaris. Les xifres
subratllen la importància de proporcionar recursos i suport per a la salut
mental en tot el país.
Per abordar la
problemàtica del suïcidi a Espanya, és necessari que l’estat implemente
polítiques i programes integrals que aborden els factors de risc i promoguen
factors protectors. La prevenció del suïcidi implica una combinació
d'enfocaments que inclouen la promoció de la salut mental, la identificació
precoç i el tractament dels trastorns mentals, la gestió adequada de l’estrés i
la resolució de conflictes interpersonals, i requereix un pla estatal que
coordine l’esforç col·laboratiu entre els professionals de la salut, els
proveïdors de serveis comunitaris i les persones que lluiten amb problemes de
salut mental. Per desgràcia, no estem preparats ni tenim prou medis. I és
urgent.
Nota important: Si es detecten senyals de risc de
suïcidi, és crucial buscar ajuda per a l'avaluació i tractament adequat. És
fonamental tindre en compte que els familiars no han d'intentar resoldre el
problema de manera individual, sinó que han de buscar l'ajuda i el suport
necessaris de professionals de la salut mental.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2023]
