L’11 de novembre, VAGA GENERAL

Per Enric Casado

Done suport a la vaga general de l’11 de novembre i faig una crida a tothom a participar-hi. Vull salaris que permeten arribar a final de mes, un habitatge assequible i temps per viure. Són demandes bàsiques, i estic convençut que defensar-les requereix una resposta col·lectiva.

La convocatòria posa en relació problemes que massa sovint ens presenten per separat: la precarietat laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i les dificultats per accedir a un habitatge. Al País Valencià, aquestes preocupacions travessen els centres de treball, els barris i les llars. Crec que tenim raons per a organitzar-nos i reclamar unes condicions de vida millors.

Quan pagar un sostre condiciona totes les altres decisions, la llibertat queda reduïda. Emancipar-se, tindre fills, deixar una convivència que no funciona, estudiar o continuar vivint al barri es converteixen en projectes ajornats. No accepte que tindre faena signifique viure permanentment angoixats pels diners.

Per això, defense que la lluita pel salari i la lluita per l’habitatge han d’anar juntes. Una millora salarial perd força si se l’emporta la següent pujada del lloguer. I un habitatge més assequible ha d’anar acompanyat d’una faena amb drets. Necessitem salaris dignes, jornades que ens deixen temps per viure i condicions laborals que protegisquen la salut i garantisquen la igualtat.

Recolze les reivindicacions per abaixar el preu de l’habitatge, protegir les persones davant dels desnonaments sense alternativa i posar límits als lloguers temporals que generen inseguretat residencial. Vull una societat en què cadascú puga construir la seua vida sense haver de témer contínuament perdre sa casa.

Sé que fer vaga comporta un esforç. Per a qui arriba just a final de mes, perdre una jornada de salari pesa. Em sembla necessari reconéixer aquest cost i organitzar-nos perquè ningú no haja d’afrontar a soles els dubtes, les pressions o la por. Parlar amb els companys i companyes, participar en les assemblees i preparar la jornada al centre de treball són passos concrets per fer possible una participació més àmplia.

Entenc la solidaritat com un compromís que també ens interpel·la quan tenim una situació més estable. Tindre hui una faena segura o un habitatge resolt ens dona més capacitat per acompanyar qui viu amb incertesa. Els serveis públics, les pensions i els drets laborals formen part de les condicions que ens permeten cuidar-nos i sostenir-nos com a societat.

Per a mi, defensar una vida digna també implica enfortir l’estat del benestar. La sanitat, l’educació, l’atenció a la dependència i els serveis socials públics fan possible que els nostres drets no depenguen dels diners que tenim. Defense uns serveis públics universals, de qualitat, amb recursos suficients i amb condicions laborals dignes per a les persones que els sostenen. Entenc que la justícia social requereix repartir millor la riquesa i garantir que tothom puga rebre l’atenció, les cures i les oportunitats que necessita.

Vull que aquesta vaga servisca per a convertir el malestar en organització i les demandes en compromisos exigibles. Reclame que les administracions i les empreses responguen amb mesures concretes. I considere necessari mantenir els vincles entre companys de faena, veïnat i organitzacions també després de l’11 de novembre.

Per tot això, done suport a la vaga general. Faig una crida a preparar-la, a parlar-ne a la faena i al barri, a sumar-se als comités i a participar en les mobilitzacions. Vull que arreu del País Valencià la indignació es convertisca en participació, solidaritat i força per defensar una vida digna.

L’11 de novembre, VAGA GENERAL. Per uns salaris dignes, per un habitatge assequible, pels serveis públics i per la justícia social. Fem sentir la nostra força col·lectiva.

COMPARTEIX PER TOTES LES XARXES

L’ESTAT DEL BENESTAR NO ÉS CARITAT

Per Enric Casado

Quan ens atenen en un hospital públic, quan els nostres fills van a l’escola pública, quan cobrem una pensió després d’haver treballat durant anys, quan una persona en situació de dependència rep ajuda, quan algú que perd la faena cobra una prestació, quan accedim a un habitatge protegit o quan necessitem assistència jurídica sense poder pagar-la, no ens estan fent un favor. No ha aparegut de sobte un Estat generós disposat a ajudar-nos. És fàcil parlar d’«ajudes», de «beneficiaris» o fins i tot de persones que «viuen de l’Estat». Però l’Estat del benestar no és una organització benèfica. És una manera d’organitzar col·lectivament una societat perquè determinades necessitats no depenguen exclusivament de si una persona té faena o està en l’atur.

Després de la Segona Guerra Mundial, bona part d’Europa va entendre que reconstruir la democràcia significava alguna cosa més que tornar a posar urnes. Socialdemòcrates i democratacristians coincidien en una idea essencial: una societat marcada per la misèria, l’atur, la desigualtat i la inseguretat era també vulnerable davant l’autoritarisme. Venien d’un continent que havia vist com la crisi econòmica i social dels anys trenta havia contribuït a destruir democràcies i a alimentar el feixisme. Per això compartiren bona part d’un nou pacte: ocupació, redistribució de la riquesa, Seguretat Social, sanitat, educació, pensions i protecció davant els grans riscos de la vida. L’Estat del benestar no es va construir només per reduir les desigualtats. Formava part, sobretot, d’una idea política: si volien democràcies més resistents, necessitaven ciutadans que no hagueren de triar entre els seus drets i la supervivència.

Una democràcia no consisteix només a reconéixer que totes les persones tenen els mateixos drets, sinó també a fer possible que puguen exercir-los en unes condicions mínimament iguals. La crisi de 2008 i les polítiques d’austeritat posteriors mostraren com l’atur, la precarietat, els desnonaments i les retallades poden aprofundir les desigualtats; la pandèmia de la COVID-19 va recordar la importància de la sanitat pública i de la protecció social quan arriba una emergència. Quan aquesta xarxa es debilita, les conseqüències no són només materials: la inseguretat, la frustració i la sensació d’abandonament poden alimentar la desconfiança envers les institucions i convertir-se en un terreny fèrtil per al neofeixisme. Els discursos neofeixistes aprofiten aquest malestar per buscar culpables entre les persones migrants, les minories o altres col·lectius i prometre ordre i protecció. Defensar l’Estat del benestar és també impedir que aquest malestar siga aprofitat per erosionar la democràcia.

Construir hospitals, pagar professionals sanitaris, mantindre escoles i jutjats, finançar prestacions o abonar pensions costa diners. Els paguem entre tots. I ací apareixen els impostos. Bona part de la dreta i tota l’extrema dreta els presenten com un espoli o una càrrega que l’Estat imposa, sense explicar que els impostos financen hospitals, escoles, pensions, jutjats, prestacions d’atur, dependència i serveis socials. És fàcil prometre que pagarem menys; és més difícil explicar quins serveis es reduiran, qui deixarà de rebre’ls o qui haurà de pagar-los directament de la seua butxaca. Podem discutir quant paguem, qui ha de pagar més i en què es gasten els diners. De fet, hem de discutir-ho. Això també és democràcia: qui paga i quant.

Per això importa tant el llenguatge. Una persona que cobra una pensió no rep una almoina. Una persona aturada que cobra una prestació no ho ha d’agrair al govern. Qui necessita assistència sanitària, educació, protecció social o assistència jurídica tampoc està demanant compassió. Quan convertim els drets i les prestacions en «ajudes», és més fàcil preguntar qui les mereix. Quan els convertim en favors, també sembla més fàcil retirar-los. El sociòleg britànic T. H. Marshall va parlar després de la guerra de «ciutadania social»: els drets civils i polítics necessiten també uns drets socials que permeten participar plenament en la vida de la societat. I quan l’accés a la salut, l’educació, la justícia o una vida digna depén cada vegada més dels diners que té cadascú, la desigualtat econòmica acaba convertint-se també en desigualtat de ciutadania. L’Estat del benestar parteix d’aquesta idea: hi ha coses que una societat decideix garantir perquè la dignitat i els drets no depenguen dels diners que tenim, de la família en què hem nascut o de si conservem una faena. No és caritat. És ciutadania. I és, per damunt de tot, democràcia.

El 5 de juliol de 1948 naixia el Servei Nacional de Salut britànic.

La sanitat deixava de ser un privilegi reservat a qui podia pagar-la 

i es convertia en un dret garantit per l’Estat. 

Una de les grans conquestes de l’Estat del Benestar europeu.

MATAR LA DEMOCRÀCIA DIENT QUE NO FUNCIONA

Per Enric Casado 

«Tots els polítics són iguals.» «Els jutges estan venuts.» «La premsa menteix.» «Votar no serveix per a res.» «Tot està manipulat.» «La política és una merda.» Són frases que hem escoltat moltes vegades. Potser alguna vegada també les hem dites. I motius per estar enfadats no en falten: hi ha polítics que menteixen, institucions que funcionen malament, mitjans que manipulen i decisions judicials que podem considerar injustes. Criticar tot això no debilita la democràcia. Al contrari: una democràcia que no admetera la crítica tindria un problema bastant més greu. Però hi ha una diferència entre dir que una cosa funciona malament i afirmar que res funciona, ningú és legítim i tot està podrit.

La democràcia necessita controls. Per això existeixen contrapoders, tribunals, oposició, periodisme, eleccions i mecanismes de fiscalització. Qui governa no hauria de demanar-nos fe, sinó rendir comptes. Però una democràcia també necessita una confiança mínima: creure que participar pot servir d’alguna cosa, que una institució pot corregir-se, que una denúncia pot tindre conseqüències, que unes eleccions poden canviar un govern i que perdre-les no converteix automàticament el sistema en fraudulent. No és confiança cega. És una cosa més modesta: acceptar que les regles encara tenen sentit mentre exigim que es complisquen. En el fons, és la mateixa idea que ja travessa els articles anteriors del projecte: el poder democràtic no és propietat de qui governa i només té sentit si pot ser controlat i substituït.

El problema del cinisme és que no es limita a descriure el món. També modifica la manera com actuem dins d’ell. Si estem convençuts que votar no serveix per a res, és més probable que deixem de votar. Si assumim que totes les institucions són inútils, tindrem menys motius per defensar-les o exigir que funcionen millor. Si repetim que tots els polítics són iguals, deixem de distingir entre qui respecta les regles i qui intenta saltar-se-les. I si pensem que qualsevol informació és propaganda, una investigació contrastada i un vídeo inventat a les xarxes poden acabar competint quasi en igualtat de condicions. El relat comença descrivint una democràcia impotent i pot acabar ajudant a fabricar-la.

Hi ha una paraula estranya per descriure aquest mecanisme: **hiperstició**. La idea és senzilla d’explicar, encara que el nom no ho siga tant: una ficció o un relat circula, modifica comportaments i acaba contribuint a produir la realitat que anunciava. No és exactament una profecia autocomplida, però s’hi acosta prou perquè ens servisca ací. Si una societat repeteix durant anys que les institucions no valen res, que votar és inútil, que tots menteixen i que ningú és digne de confiança, no sols està descrivint una realitat. També està construint una manera de comportar-se davant d’ella. I les històries que contem sobre el futur poden acabar canviant el present fins a fer aquell futur més probable.

Això no significa que calga callar davant dels defectes de la democràcia. Seria just el contrari del que necessita. Dir que una democràcia funciona malament pot ser profundament democràtic. Exigir independència judicial, més transparència, millor representació, uns mitjans més rigorosos o institucions més eficaces és intentar que funcione millor. Una altra cosa és repetir que no pot funcionar mai. La crítica pregunta, comprova i exigeix. El cinisme ja ha decidit que no val la pena fer res. I quan desapareix la idea que el sistema es pot corregir, qualsevol drecera comença a semblar més atractiva: el líder que promet posar ordre, el govern que diu que els controls molesten, qui assegura que les regles només serveixen per impedir que «la gent» aconseguisca el que vol.

La democràcia continua viva perquè hi ha persones que voten, protesten, s’associen, investiguen, denuncien, discuteixen, exigeixen explicacions i defensen drets fins i tot quan el resultat no és el que volien. No perquè pensen que el sistema siga perfecte, sinó perquè encara consideren que val la pena disputar-lo. Potser la manera més fàcil de matar una democràcia no siga prohibir votar ni tancar el Parlament. Potser basta convéncer prou gent que votar, participar, protestar, exigir i defensar drets ja no serveix per a res.

Isabel Díaz Ayuso, Javier Milei i Pablo Quirno posen a la Casa Rosada, a Buenos Aires, 

amb una motoserra, símbol de la política de retallades impulsada pel president argentí i, 

en aquest article, de l’erosió dels drets i de la democràcia.

                                                                                         Foto: Presidència de l’Argentina.

QUAN LA DEMOCRÀCIA NECESSITA AJUDA, TENIM UN PROBLEMA

Per Enric Casado

Durant molt de temps hem pensat en la democràcia com una cosa que, una vegada aconseguida, continuaria funcionant més o menys a soles. Eleccions, governs, parlaments, tribunals, premsa, partits... tot al seu lloc i a continuar. Però les democràcies també es desgasten. Poden perdre qualitat, confiança i capacitat de resistència sense deixar d’existir formalment. La mateixa Unió Europea ha assumit aquesta vulnerabilitat: el novembre de 2025 va presentar l’Escut Europeu de la Democràcia, un conjunt de mesures destinat a protegir l’espai informatiu, reforçar unes eleccions lliures i justes, defensar els mitjans independents i augmentar la participació ciutadana. La democràcia, diu la Comissió Europea, necessita ser cuidada i protegida.

No és casual que Europa parle cada vegada més de resiliència democràtica. El febrer de 2026 començà a funcionar el Centre Europeu per a la Resiliència Democràtica, creat per compartir informació i coordinar respostes entre institucions europees, estats i societat civil davant amenaces comunes, des de la desinformació fins a les ingerències en processos electorals. La idea és interessant perquè canvia la pregunta. Ja no es tracta només de saber si una democràcia celebra eleccions, sinó de saber si és capaç de resistir pressions, detectar abusos, corregir errors i continuar funcionant sense degradar les seues pròpies regles.

Una de les batalles més importants es juga en l’espai informatiu. Mai havíem tingut tanta informació disponible i mai havia sigut tan fàcil difondre una mentida abans d’acabar d’esmorzar. Per això la Unió Europea inclou entre les seues prioritats la lluita contra la manipulació informativa, l’alfabetització mediàtica i digital, el suport al periodisme independent i la protecció dels periodistes. No perquè els periodistes tinguen sempre raó —seria una novetat considerable—, sinó perquè una democràcia necessita persones capaces de preguntar, investigar, contrastar i incomodar els qui tenen poder.

¿I nosaltres què podem fer? Més coses que esperar quatre anys per tornar a votar. Podem començar per nosaltres mateixos: no compartir una notícia abans de comprovar-la, buscar la font original, desconfiar de qui necessita convertir sempre algú en enemic, no deixar passar una mentida només perquè ens convé políticament i no acceptar la deshumanització de qui pensa, viu o ve d’un lloc diferent. També podem escoltar abans de repetir, discutir sense confondre discrepància amb odi i rebutjar el racisme, la humiliació o la justificació dels abusos de poder. I després ve la part col·lectiva: donar suport a una premsa lliure i plural, participar en associacions, sindicats i moviments socials, exigir explicacions als governs, denunciar els abusos i defensar els drets també quan qui els necessita no som nosaltres. Europa ha començat a tractar l’alfabetització mediàtica, la societat civil i la participació ciutadana com a part de la mateixa defensa democràtica.

La democràcia, al capdavall, no és només votar ni és només una suma d’institucions. És una xarxa de contrapoders, llibertats, hàbits i responsabilitats compartides. Cap govern pot defensar-la a soles. Tampoc els tribunals, els periodistes, les associacions o els ciutadans. La seua força està precisament en què ningú ho puga fer tot i en què sempre hi haja algú disposat a vigilar, preguntar, contrastar i exigir comptes. Potser el problema comença quan donem per fet que la democràcia continuarà funcionant encara que nosaltres deixem de fer-ho. Perquè, quan la democràcia necessita ajuda, el problema no és només dels demòcrates. És de tota la ciutadania.

Centre Europeu per a la Resiliència Democràtica, 

creat per reforçar la cooperació davant la desinformació i les ingerències, 

i protegir institucions, eleccions, mitjans independents i participació ciutadana.

ELS DRETS NO DESAPAREIXEN, ENS ELS FURTEN

 Per Enric Casado

Els drets comencen a desaparéixer quan callem mentre se’ls lleven a altres persones. Callem quan algunes no poden manifestar-se. Callem quan altres no tenen la mateixa llibertat d’expressió. Callem quan determinades persones no són tractades igual davant la llei o quan les garanties d’un judici just depenen de qui s’asseu al banc dels acusats. Al principi, quasi sempre hi ha una justificació. I, sobretot, hi ha una tranquil·litat: els drets que estan retallant no són els nostres, són els d’altres.

No es diu que la llibertat d’expressió haja deixat d’existir, sinó que aquesta persona ha anat massa lluny. No es qüestiona el dret de manifestació, però aquesta protesta molesta massa. No es nega la igualtat davant la llei, simplement es considera que aquest grup mereix un tracte diferent. I sempre hi ha paraules capaces de fer més digerible la renúncia: ordre, seguretat, emergència, interés general. Totes semblen justificar la retallada. Qui accepta perdre drets a canvi d’una seguretat temporal pot acabar sense drets i sense seguretat.

Que els drets tinguen límits no és una contradicció: és la manera com la democràcia els fa compatibles. La llibertat d’expressió no permet qualsevol mentida, ni el dret de manifestació autoritza qualsevol conducta. La qüestió important és una altra: qui posa aquests límits, amb quines garanties, durant quant de temps i, sobretot, si s’apliquen igual a totes les persones. Però un bon dia arriben les excepcions. I el perill comença quan s’allarguen, quan s’amplien i quan descobrim que sempre recauen sobre les mateixes persones. A força d’excepcions, acabem perdent els drets.

La temptació més còmoda és pensar que tot això no va amb nosaltres. I ací el neofeixisme troba un terreny especialment fèrtil: dividir entre qui mereix protecció i qui pot quedar-ne fora. Si es limita un dret a una persona immigrant, a una persona presa, a qui es manifesta, a una minoria o a algú amb qui no compartim pràcticament res, és fàcil mirar cap a un altre costat. Però en aquell moment ja hem canviat la pregunta: ja no ens preguntem si aquella persona té un dret, sinó si el mereix. Hannah Arendt ho va resumir amb una expressió poderosa: el dret a tindre drets. Perquè el primer que es pot perdre no és sempre un dret concret, sinó la certesa que continuarem sent reconeguts com a persones amb dret a reclamar-los. Quan això passa, un dret deixa de funcionar com un dret i comença a semblar-se perillosament a un privilegi.

I no parlem només de manifestar-se, expressar-se o rebre el mateix tracte davant la llei. També hi ha drets relacionats amb l’educació, la salut, l’habitatge, la protecció social o unes condicions de vida dignes. En aquests casos el mecanisme pot ser encara menys visible: no cal prohibir res; pot bastar amb dificultar-ne l’accés, reduir-ne la protecció o començar a distingir entre qui «mereix» rebre-la i qui no. Avui podem callar perquè afecta algú que no som nosaltres. Demà podem descobrir que algú ha decidit que nosaltres també som l’excepció.

Manifestants es concentren davant del Tribunal Suprem dels Estats Units, 

a Washington, el 24 de juny de 2022. 

El Tribunal Suprem havia posat fi a les proteccions constitucionals 

del dret a l’avortament vigents durant quasi cinquanta anys, 

després de revocar els precedents judicials que les emparaven. 

                                                                                                         Foto: Jacquelyn Martin / AP.

¿COM DEIXA UNA DEMOCRÀCIA DE SER UNA DEMOCRÀCIA?

Per Enric Casado

Tenim una imatge massa cinematogràfica de la mort de les democràcies. Esperem soldats al carrer, tancs davant del parlament, diaris prohibits, eleccions suspeses i algun general amb moltes medalles anunciant per televisió que, a partir d’aquell moment, tot es fa pel bé de la pàtria. De vegades passa així. Però una democràcia també pot deteriorar-se sense tanta escenografia. El parlament continua obert, els jutjats funcionen, els diaris arriben als quioscos i, quan toca, posem una papereta dins d’una urna. Fins i tot les lleis poden continuar aprovant-se d’acord amb els procediments establits. International IDEA descriu precisament la regressió democràtica com un procés impulsat des del mateix govern que debilita les garanties de la democràcia i de l’estat de dret, sovint utilitzant mecanismes formalment legals. Els aprenents d’autòcrata han aprés, sembla que, a respectar molt la llei: sobretot quan poden canviar-la, interpretar-la al seu favor o posar al seu servei qui ha de fer-la complir.

Perquè votar és imprescindible, però una democràcia no consisteix només a votar. També necessita pluralisme polític, llibertat d’expressió i d’informació, justícia independent, control parlamentari i drets protegits. La Constitució espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans vinculen les eleccions amb aquestes garanties. Les urnes són necessàries, però no suficients. Unes eleccions només són realment lliures si podem informar-nos, criticar el govern, organitzar l’oposició, acudir als tribunals i competir amb unes regles que no canvien quan el resultat amenaça qui les administra.

El deteriorament comença sovint per coses molt menys espectaculars. Es deslegitima l’adversari fins a presentar-lo com un enemic; es desacrediten jutges, periodistes, funcionaris o organismes independents quan resulten incòmodes; però les institucions, en especial la judicatura, també poden perdre credibilitat per les seues pròpies decisions. Sobretot quan aquestes resulten difícilment compatibles amb els principis democràtics, encara que semblen mantindre’s dins de la legalitat. Es modifiquen procediments parlamentaris, sistemes de nomenament o mecanismes de control; s’acceleren lleis per reduir el debat o es converteix l’excepció en costum. Naturalment, quasi mai es presenta com una reducció dels controls: se’n diu agilitat, eficàcia o necessitat de governar sense perdre el temps. Cap d’aquestes decisions significa necessàriament, per si sola, la fi d’una democràcia. Aquest és precisament el problema. International IDEA ha documentat com canvis aparentment tècnics en les regles parlamentàries poden acumular-se fins a reduir la fiscalització del govern i concentrar poder. No cal tancar el parlament si aconsegueixes que controle cada vegada menys.

I les eleccions poden continuar celebrant-se. Levitsky i Ziblatt ho expliquen amb una imatge molt clara: inclinar el terreny de joc. L’oposició encara pot jugar el partit, però cada vegada ho fa amb més desavantatge. Si els contrapoders perden independència, la premsa té menys llibertat i les regles afavoreixen qui ja ocupa el poder, votar continua sent possible, però substituir els governants es fa més difícil. L’informe mundial d’International IDEA publicat el 15 de setembre de 2026 assenyala que 98 països, el 57 % dels analitzats, havien retrocedit en almenys un indicador democràtic entre 2020 i 2025. Entre els àmbits amb més deteriorament apareixen les eleccions creïbles, l’eficàcia dels parlaments, la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa i l’accés a la justícia.

El problema és decidir en quin moment totes aquestes petites renúncies deixen de ser petites. No existeix un marcador constitucional que anuncie que ahir teníem un 51 % de democràcia i avui hem baixat al 49 %. Un conflicte institucional o una reforma discutible no constitueixen per si sols una regressió democràtica; importa la direcció del conjunt: si els controls funcionen menys, si els drets protegeixen menys i si substituir qui governa es fa més difícil. Potser una democràcia comença a deixar de ser-ho quan encara podem votar qui governa, però cada vegada resulta més difícil fer-lo fora votant.

Salvador Allende defensant el Palau de La Moneda l’11 de setembre de 1973,

poques hores abans de morir, durant el colp d’Estat d

el general Pinochet que va posar fi a la democràcia xilena. 

                                                                 © Adriana Goñi | CC BY-NC-SA 2.0

¿QUÈ COLLONS ÉS LA DEMOCRÀCIA?

Per Enric Casado

Democràcia, del grec δημοκρατία (dēmokratía), és una d’aquelles paraules que utilitzem com si no necessitara explicació. Sembla que sabem què significa fins que intentem definir-la. ¿Votar? Sí, però no només. ¿Que governe la majoria? També, però amb límits. ¿Poder dir el que pensem? Imprescindible, encara que tampoc no basta. Potser convé aclarir de què parlem abans de començar a explicar com es deterioren les nostres democràcies. Sobretot perquè resulta difícil saber si una cosa s’està deteriorant si no hem decidit abans què és.

Podem començar pel principi. En una democràcia, el poder pertany als ciutadans. No és una frase ornamental. Significa que els governants exerceixen un poder que no és seu i que els ciutadans han de poder decidir qui l’exerceix. La Declaració Universal dels Drets Humans estableix que la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic i que aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions periòdiques i autèntiques. La Constitució espanyola ho formula dient que la sobirania nacional resideix en el poble i vincula l’Estat democràtic amb la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. International IDEA, una organització intergovernamental dedicada a l’estudi i l’enfortiment de la democràcia, situa en la seua base dos principis inseparables: el control popular sobre les decisions públiques i sobre els qui les prenen, i la igualtat política entre els ciutadans que exerceixen aquest control.

Però votar és imprescindible i votar no basta. Si els ciutadans poden elegir un govern però després no poden controlar-lo, alguna cosa falla. Una democràcia necessita parlaments capaços de fiscalitzar l’executiu, jutges independents, llibertat d’expressió i d’informació, oposició política, associacions, societat civil i institucions sotmeses a la llei. Necessita també que aquests drets no depenguen de pensar com la majoria. Entre els elements que permeten valorar una democràcia hi ha la representació, els drets, l’Estat de dret i la participació, i també que el poder executiu estiga sotmés a controls efectius. Guanyar unes eleccions dona dret a governar. No dona dret a fer qualsevol cosa. Si fora així, la democràcia duraria exactament fins al recompte dels vots.

Encara falta una condició que solem esmentar menys i que potser és una de les més importants: qui governa ha de saber que pot perdre, i qui està en l’oposició, que pot no guanyar. Els ciutadans no sols han de poder elegir els governants, sinó substituir-los. Perquè unes eleccions continuen sent democràtiques, l’oposició ha de poder competir, criticar, organitzar-se i aspirar de veritat a convertir-se en govern. No n’hi ha prou que les urnes existisquen, que les lleis es complisquen formalment o que les institucions continuen obertes si, a la pràctica, el poder es va blindant i cada vegada costa més disputar-lo. La llibertat política i els drets no són, per tant, ornaments que posem al voltant de les urnes. Són el que permet que les urnes continuen tenint sentit. Una democràcia no consisteix a donar el poder a la majoria perquè faça el que vulga. Consisteix a permetre que governe sense impedir que demà deixe de ser majoria.

Podríem, per tant, quedar-nos amb una definició prou senzilla per continuar parlant: en democràcia, governar no significa posseir el poder, sinó exercir-lo temporalment per decisió dels ciutadans, que han de poder controlar qui governa i substituir-lo pacíficament, en condicions d’igualtat, llibertat i respecte als drets de tots. No és una definició perfecta. Cap de democràcia ho és, perquè les democràcies tampoc no ho són. Però ens dona una cosa més útil que una definició de diccionari: ens dona unes preguntes. ¿Podem elegir? ¿Podem controlar? ¿Podem criticar? ¿Tenim els mateixos drets? I, sobretot: ¿podem canviar qui governa? Si alguna d’aquestes respostes comença a deixar de ser un sí rotund, potser la democràcia no ha desaparegut. Però ja tenim motius de sobra per preguntar-nos què li està passant.

La democràcia no és només votar. 

També és controlar el poder i impedir que la balança 

s’incline sempre cap al mateix costat.

TREBALLADORS CONTRA TREBALLADORS

Per Enric Casado

Hi ha una escena que es repetix massa sovint. Un treballador que arriba just a final de mes s’indigna perquè un immigrant rep una ajuda; un autònom culpa el funcionari perquè té una faena estable; un jove pensa que els pensionistes cobren massa i un pensionista, que els joves no volen treballar. Mentrestant, quasi ningú mira cap amunt. Cap a les grans fortunes, els propietaris rendistes, les empreses amb prou poder per fixar salaris i condicions o els fons que convertixen l’habitatge en un actiu financer. És una jugada política extraordinàriament eficaç: aconseguir que els qui tenen poc miren amb recel els qui tenen encara menys. Treballadors contra treballadors. I, reescrivint Ovidi Montllor, mentre discutim per les molles, el pa sencer continua en les mateixes mans.

Durant dècades, una part important de la política girava al voltant d’una idea que avui sembla quasi antiquada: la classe treballadora. No significava que tots els treballadors pensaren igual, sinó que compartien interessos perquè vivien principalment del seu treball. Mark Fisher, en Eixir del castell del vampir, denunciava precisament la pèrdua d’aquesta consciència de classe davant l’individualisme, la fragmentació i la competència entre treballadors. Mentre les classes dominants saben perfectament quins són els seus interessos i actuen en conseqüència, els treballadors han sigut empentats a competir entre ells. Aquest discurs funciona perquè parteix de pors reals: perdre la faena, no trobar habitatge, esperar mesos per una consulta o sentir que les institucions no responen. Quan deixem de pensar què compartim amb els altres i comencem a preguntar-nos què ens estan llevant, el mecanisme ja funciona.

Una part de l’extrema dreta ha sabut convertir aquestes inseguretats en un relat polític molt eficaç. Quan falten habitatges, assenyala l’immigrant. Quan la sanitat pública té problemes, pregunta quant costa atendre els estrangers. Quan els salaris són baixos, posa el focus en qui cobra una prestació. Quan un treballador conserva unes condicions laborals dignes, en lloc d’exigir-les per a tots, ens convida a considerar-lo un privilegiat. Així es transforma un problema econòmic o social en un conflicte entre persones que, en realitat, ocupen posicions molt semblants. És més fàcil assenyalar un culpable visible que explicar per què l’habitatge s’ha convertit en un negoci impossible, els salaris perden poder adquisitiu o determinades fortunes creixen fins i tot durant les crisis.

Això no significa que no hi haja problemes reals. La immigració necessita polítiques eficaces; les ajudes públiques han de gestionar-se bé; i l’Administració ha de ser eficient. Els recursos són limitats i és legítim discutir com es repartixen. El problema comença quan convertim aquesta disputa en una guerra entre els qui depenen del mateix sistema. Una cosa és discutir com resolem aquests problemes i una altra convertir els més vulnerables en responsables de la situació dels qui també ho són. L’Estat del benestar es basa justament en la solidaritat i en uns impostos equitatius. Els qui més tenen han de pagar més. A través dels impostos, avui paguem l’escola d’un fill que no és nostre, demà algú pagarà el tractament mèdic que necessitem nosaltres; durant uns anys contribuïm a les pensions dels altres i, si tenim sort, algun dia uns altres contribuiran a la nostra.

Potser «classe treballadora» i «solidaritat» ens semblen paraules velles. A alguns els interessa que ho pareguen. Perquè mentre els treballadors discutim si un immigrant rep massa, si un aturat cobra massa o si un pensionista viu massa bé, els qui realment tenen poder econòmic continuen sabent perfectament a quina classe pertanyen i quins interessos han de defensar. Potser el primer que hauríem de recuperar no és una paraula, sinó una pregunta: ¿qui ix beneficiat quan la classe treballadora deixa de mirar cap amunt i comença a mirar-se amb recel?

Manifestació Barcelona Primer de Maig alternatiu 2009

                                                                           Font Wikipedia

EL FEIXISME NO ARRIBA DIENT QUE ÉS FEIXISME

Per Enric Casado

El feixisme tenia un problema d’imatge. Les camises negres, les desfilades militars, els braços alçats i els dictadors cridant des d’un balcó havien envellit. I ho va entendre: va canviar l’escenografia, el vocabulari i, en molts casos, també l’estratègia. Per això, quan busquem el feixisme actual amb les fotografies dels anys trenta, correm el risc de no trobar-lo. No perquè haja desaparegut, sinó perquè ha aprés a no semblar-se a si mateix. Les noves dretes autoritàries participen en eleccions, ocupen parlaments, invoquen la Constitució i parlen de llibertat amb una insistència admirable. Sobretot de la llibertat que elles mateixes defineixen. I asseguren, per descomptat, que els feixistes són sempre els altres. Ningú es presenta avui davant dels votants dient: «Bon dia, vinc a llevar-vos drets». I no ens enganyem, el neofeixisme parla en qualsevol idioma, també en català.

Enzo Traverso utilitza el concepte de postfeixisme per descriure moviments que mantenen vincles amb la tradició feixista però actuen en un context històric nou. La diferència no és només d’estil: és de condicions. No necessiten abolir les eleccions l’endemà d’arribar al govern, perquè poden guanyar-les i transformar el sistema des de dins. No parlem, per tant, de qualsevol dreta radical, sinó de moviments que combinen nacionalisme excloent, construcció d’enemics, desigualtat de drets i erosió del pluralisme. I ací la desmobilització electoral deixa de ser un detall. El desencís, la decepció i aquell còmode «tots els partits són iguals» poden apartar una part de l’electorat, sobretot d’esquerres, de les urnes. L’abstenció pot expressar protesta o castigar una opció concreta, però el poder no queda vacant perquè algú no vote. Els escons es reparteixen igualment. L’abstenció redueix el nombre de persones que intervenen en aquest repartiment, no el poder que es reparteix.

Una de les armes més eficaces d’aquest procés és el vocabulari. La persecució d’una minoria pot presentar-se com a «seguretat»; la retallada de drets, com a «ordre»; l’hostilitat contra els periodistes, com a combat contra les «notícies falses»; i l’exclusió de l’adversari, com a defensa de la «voluntat popular». La paraula «llibertat» és encara més útil: pot servir fins i tot per justificar mesures que la restringeixen. Quan s’assenyalen immigrants, feministes, homosexuals o intel·lectuals com a responsables d’una decadència imaginada, tampoc cal parlar d’odi obert. Un passat nacional idealitzat, la por de perdre l’estatus i la necessitat d’un enemic poden fer la mateixa feina. Les eleccions continuen celebrant-se, la bandera continua al seu lloc i el parlament obri cada matí. No obstant això, alguna cosa essencial pot anar desapareixent. Tot funciona millor si no porta l’etiqueta de feixisme.

Hi ha una altra trampa. Si anomenem feixista qualsevol partit que no ens agrade, la paraula acaba perdent sentit i força, i el que és greu de veritat es dilueix entre el soroll. El problema apareix quan els partits clàssics de dretes assumeixen idees i estratègies de l’extrema dreta: neguen la legitimitat de l’adversari, divideixen la població entre ciutadans autèntics i sospitosos, converteixen la discrepància en traïció i presenten el pluralisme com una feblesa. I això no passa només en els grans discursos: també es veu quan desapareixen obres de teatre de la programació per motius ideològics o quan la memòria democràtica torna a convertir-se en una cosa que cal derogar, reescriure o arraconar. El risc no és que un matí desapareguen les urnes, sinó acostumar-nos a conviure amb ciutadans amb menys drets, periodistes assenyalats, llibres censurats i conquestes socials que tornen a posar-se en discussió. Una mesura cada vegada: una excepció temporal, una restricció per seguretat, una correcció necessària. Cap d’aquestes passes fa inevitable la següent, i precisament per això reconéixer-les, discutir-les i oposar-hi controls i drets continua tenint sentit.

La pregunta equivocada és «¿això és ja feixisme?». Quan puguem contestar-la sense cap dubte, arribarem tard. La pregunta útil és una altra: ¿què està passant amb els límits del poder, amb els drets de qui pensa diferent i amb la possibilitat real d’alternança? La democràcia no consisteix només a votar, sinó també a poder perdre unes eleccions i continuar tenint drets. El feixisme contemporani ho sap. Per això, si arriba, no tocarà a la porta vestit de feixista: dirà que només ve a posar ordre, defensar la llibertat i fer, per fi, el que vol la gent. Després començarà a decidir qui forma part de «la gent», quines llibertats mereixen ser «defensades» i quins drets són «prescindibles». Quan vulguem adonar-nos-en, ja no quedarà prou democràcia per a discutir-ho. Serà massa tard. No oblides la frase de l’escriptora i activista Audre Lorde: «El teu silenci no et protegirà». Ara és l’hora de no callar.

El cartell “Aixafem el feixisme”, creat per Pere Català i Pic el 1936, 

és una de les imatges més icòniques de la propaganda antifeixista. 

                                                          Font, Arxiu Nacional de Catalunya

LA «IN» JUSTÍCIA SOCIAL

 Per Enric Casado

    Només figures com Milei, Meloni o Trump, representants de l'extrema dreta, i que es defineixen com  “lliberals” (encara que jo els considere feixistes i monstres, és a dir, "persones cruels o perverses" segons el diccionari), poden considerar que la «Justícia Social» és un concepte "aberrant". Este grup defineix la justícia social com "robar-li a algú per a donar-li a un altre, un tracte desigual davant la llei, fins a convertir la societat en una societat de saquejadors". No obstant això, segons les Nacions Unides, la justícia social fa que les societats funcionen millor i exerceix un paper important en la consecució de vies de desenvolupament més inclusives i sostenibles.    

    L'Assemblea General de l’ONU reconeix que la justícia social és indispensable per al creixement de l'economia mundial i per a millorar el nivell de vida a tot el món, combatent problemes com la inseguretat, la pobresa, l'exclusió i la desigualtat. A més, és essencial per a la consecució i el manteniment de la pau i la seguretat, tant dins de les nacions com entre elles.

    La pregunta és com Milei i aquells que “pensen” com ell (que, per desgràcia, no són pocs) poden afirmar que la «Justícia Social» és una aberració.

    “Ells saben” que la justícia social redueix les desigualtats estructurals en la societat, i que sense ella, les disparitats econòmiques i socials augmenten.

    “Saben” que les polítiques de redistribució no sols són econòmiques, sinó que també aborden drets fonamentals com l'educació, la salut i l'habitatge, que són essencials per al desenvolupament humà.

    “Saben” que la justícia social enforteix la cohesió social i la solidaritat, promovent un sentit de comunitat i suport mutu.

    “Saben” que les polítiques de justícia social, adequadament dissenyades i gestionades, poden ser compatibles amb el creixement econòmic i l'eficiència, promovent una societat més justa i equilibrada.

    També “saben” que les polítiques de justícia social NO HAN FRACASSAT, ja que hi ha nombrosos països que han aconseguit alts nivells de benestar i equitat gràcies a polítiques de justícia social. Estos països combinen economies de mercat amb àmplies xarxes de seguretat social, aconseguint alts nivells de prosperitat i baixos nivells de desigualtat.

    Ho “saben”. Però l’extrema dreta vol atraure els votants d'un segment de la població als que han fet creure que les polítiques de benestar, redistribució i les ajudes socials son ineficaces o injustes. Ho fan emfatitzant la falsa alternativa de la responsabilitat individual i la meritocràcia, com si estes persones no pogueren mai emmalaltir, necessitar educació gratuïta o, quan siguen majors, una pensió pública.  

    Una vegada en el poder, apliquen una "reducció dràstica de l'estat" per a promoure la privatització de drets essencials com l'educació i la salut, convertint-los en negocis inaccessibles per als sectors més pobres de la població. Això impediria a estes persones accedir a l'educació i altres drets que els ajudarien a pujar socialment, evitant així la formació de persones amb consciència de classe preparades.

    En criticar la justícia social, busquen consolidar “polítiques” que beneficien a les elits econòmiques en detriment de la població més necessitada.

    Darrere del negre mur del feixisme, de la ultradreta liberal, només hi ha pobresa i necessitat, cap benestar.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2024]

RESCATAR LA LLUITA DE CLASSES, EIXIR DEL CASTELL DEL VAMPIR

Per Enric Casado

    Si volem acabar amb l’extrema dreta, cal llegir articles com el de Mark Fisher "Eixir del castell del vampir", on fa una aguda crítica dels comportaments de l'esquerra contemporània, apuntant cap a un moralisme paralitzant que, en comptes d'unir a les persones, les divideix i les condemna a l'aïllament i la inacció, desviant el focus d'atenció de les qüestions fonamentals de classe.

    Fisher va considerar retirar-se de la participació política a causa de l'esgotament i la desil·lusió, fart de la toxicitat en xarxes socials i la constant vigilància moral de l’“esquerra”. Una atmosfera, on la crítica destructiva i l'assenyalament són norma, i on figures importants defensores de la consciència de classe al Regne Unit han sigut atacades no sols pels seus oponents ideològics, sinó també des de dins dels mateixos moviments “progressistes”.

    Fisher defensa que, encara que és legítim qüestionar i criticar a les figures progressistes, este procés ha d'ocórrer en un ambient de camaraderia i solidaritat, no a través de l'excomunió pública i la condemna eterna.

    El concepte del "castell del vampir" que introdueix Fisher és una metàfora poderosa que descriu un discurs des de l’esquerra que propaga la culpa i la por, individualitza els problemes, i s’allunya de la crítica necessària per a un canvi vertader, en lloc de fomentar una vertadera solidaritat de classe i una acció col·lectiva.

    Fisher també critica la influència del “neoanarquisme”, jóvens de entre vint-i-pocs i trenta-i-tants, amb un estret horitzó històric, que no han experimentat res que no siga el realisme capitalista. Diu: «Els neoanarquistes afirmen que "la política parlamentària mai ha canviat res" [...] està bé protestar contra allò que ha fet el parlament, però no està bé entrar en el parlament o en els mitjans de comunicació de masses per a intentar dur a terme un canvi des d'allí. [...] El purisme es transforma en fatalisme: millor no embrutar-se de cap manera de la corrupció dels mitjans de comunicació de masses, millor “resistir” inútilment, abans que arriscar-se a embrutar-se les mans.»

    La conclusió de Fisher és clara: és necessari transcendir el moralisme paralitzant, i reafirmar la centralitat de classe en la lluita política, i construir una solidaritat genuïna que permeta un canvi estructural profund.

    L'article de Fisher ens crida a eixir del "castell del vampir", a abandonar les dinàmiques falses de culpa i moralisme, i a reenfocar els nostres esforços en la lluita de classe.

    En resum, deixem de perdre el temps atacant-nos entre nosaltres, recordem a quina classe pertanyem o provenim, i utilitzem tots els esforços en aturar a l’extrema dreta.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en agost de 2024]