Per Enric Casado
Només figures com Milei, Meloni o Trump, representants de l'extrema dreta, i que es defineixen com “lliberals” (encara que jo els considere feixistes i monstres, és a dir, "persones cruels o perverses" segons el diccionari), poden considerar que la «Justícia Social» és un concepte "aberrant". Este grup defineix la justícia social com "robar-li a algú per a donar-li a un altre, un tracte desigual davant la llei, fins a convertir la societat en una societat de saquejadors". No obstant això, segons les Nacions Unides, la justícia social fa que les societats funcionen millor i exerceix un paper important en la consecució de vies de desenvolupament més inclusives i sostenibles.
L'Assemblea General de l’ONU reconeix que la justícia social és indispensable per al creixement de l'economia mundial i per a millorar el nivell de vida a tot el món, combatent problemes com la inseguretat, la pobresa, l'exclusió i la desigualtat. A més, és essencial per a la consecució i el manteniment de la pau i la seguretat, tant dins de les nacions com entre elles.
La pregunta és com Milei i aquells que “pensen” com ell (que, per desgràcia, no són pocs) poden afirmar que la «Justícia Social» és una aberració.
“Ells saben” que la justícia social redueix les desigualtats estructurals en la societat, i que sense ella, les disparitats econòmiques i socials augmenten.
“Saben” que les polítiques de redistribució no sols són econòmiques, sinó que també aborden drets fonamentals com l'educació, la salut i l'habitatge, que són essencials per al desenvolupament humà.
“Saben” que la justícia social enforteix la cohesió social i la solidaritat, promovent un sentit de comunitat i suport mutu.
“Saben” que les polítiques de justícia social, adequadament dissenyades i gestionades, poden ser compatibles amb el creixement econòmic i l'eficiència, promovent una societat més justa i equilibrada.
També “saben” que les polítiques de justícia social NO HAN FRACASSAT, ja que hi ha nombrosos països que han aconseguit alts nivells de benestar i equitat gràcies a polítiques de justícia social. Estos països combinen economies de mercat amb àmplies xarxes de seguretat social, aconseguint alts nivells de prosperitat i baixos nivells de desigualtat.
Ho “saben”. Però l’extrema dreta vol atraure els votants d'un segment de la població als que han fet creure que les polítiques de benestar, redistribució i les ajudes socials son ineficaces o injustes. Ho fan emfatitzant la falsa alternativa de la responsabilitat individual i la meritocràcia, com si estes persones no pogueren mai emmalaltir, necessitar educació gratuïta o, quan siguen majors, una pensió pública.
Una vegada en el poder, apliquen una "reducció dràstica de l'estat" per a promoure la privatització de drets essencials com l'educació i la salut, convertint-los en negocis inaccessibles per als sectors més pobres de la població. Això impediria a estes persones accedir a l'educació i altres drets que els ajudarien a pujar socialment, evitant així la formació de persones amb consciència de classe preparades.
En criticar la justícia social, busquen consolidar “polítiques” que beneficien a les elits econòmiques en detriment de la població més necessitada.
Darrere del negre mur del feixisme, de la ultradreta liberal, només hi ha pobresa i necessitat, cap benestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada