Sempre he pensat que la Transició tenia uns objectius clars, entre ells, instaurar una democràcia on el postfranquisme seguira vertebrant la societat espanyola i beneficiant als mateixos de sempre.
No hem d’oblidar que les persones que encapçalaven la Transició van ser un rei anomenat pel dictador com a successor i que va jurar “Los Principios Fundamentales del Movimento”, i un president de govern que fou “Ministro-secretario general del movimiento”, càrrec que equivalia a lloctinent del dictador dins del partit únic durant la dictadura.
El presumpte “suïcidi” de “Las Cortes Franquistes” («De la ley a la ley», i «Lo hecho, hecho estaba») va fer que les Corts actuals siguen hereves de les Corts Franquistes, il·legítimes, i no de les Corts Republicanes, legítimes.
Les personalitats de l'esquerra (en l'exili o no) que acceptaren les condicions de la transició ho feren per les pressions internacionals, la Llei d'Amnistia (que beneficiava als dos bàndols, inclosos aquells que durant la dictadura havien comés delictes “Contra la humanitat”), i amb la promesa d'un futur polític.
I així es va redactar la constitució del 78, on no es qüestionava la monarquia imposada pel dictador, on es podia votar, però prevalia un sistema de partits polítics internament poc democràtics i un sistema proporcional poc proporcional, amb una justícia continuista de la dictadura i controlada pels partits, i on “las Fuerzas Armadas garantizaban la soberanía e independència de España”.
En definitiva, no va haver trencament. La dictadura es justificava, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment érem (semblàvem) un país democràtic, i internament també.
Però la corrupció generalitzada, l'escandalós control del poder judicial per a fins partidistes; les clavegueres de l'Estat; els abusos contra els drets dels immigrants; la sensació que la justícia és més igual per uns que per altres; la llei “mordaza”; els tripijocs de la banca i les elèctriques; l’auge de l'extrema dreta i els partits que pacten amb ella sense vergonya; la inviolabilitat d’un exmonarca arrossegant greus sospites; els processos oberts contra artistes, intel·lectuals o simples persones normals, quan el dret a la llibertat d'expressió hauria de ser sagrat; i un llarg etcètera, són els símptomes d’una democràcia defectuosa.
Estem d’acord que tota democràcia és imperfecta. Però la pregunta és si des de les institucions es fa tot el necessari per a corregir els errors. I a vegades, massa vegades, al meu entendre, sembla que no.
[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2021]
