Per Enric Casado
Alfonso se’n va anar a l’exili en 1931 amb una declaració de les Corts Republicanes: «declaren culpable d'alta traïció [...] a qui va ser rei d'Espanya [...] ha comés la més criminal violació de l'ordre jurídic del país [...] qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehendre la seua persona si penetrara en territori nacional». Després el dictador la va derogar, òbviament.
La primera
consecuencia de l’exili fou la separació del matrimoni, aconseguint Victoria
Eugenia una pensió de 6.000 lliures anuals de llavors. Va tindre set fills amb
Victoria, i almenys quatre més amb les seues amants, el més conegut Leandro de
Borbón.
Alfonso, el
príncep d'Astúries, va renunciar als seus drets successoris en 1933 per a
casar-se amb Edelmira Sampedro, cubana i sense sang real. Durant anys va viure
gratis en hotels de luxe canvi d'exhibir-se. Es va separar i es va tornar a
casar. Al final, Alfonso va malviure per Miami entre cabarets i clubs, fins que
va morir desagnat —era hemofílic— en un accident de circulació en 1938.
El segon fill,
Jaime, va nàixer malaltís. Entre altres malaties, va patir una mastoiditis que
el va deixar sord. Feble de caràcter, va tindre dues esposes que el van
abandonar pels seus amants. Va tindre dos fills, Alfonso i Gonzalo. El primer
va casar amb la neta major de Franco. Ja parlarem d'ell.
Les dos infantes,
Beatriz y María Cristina, es casaren amb aristòcrates italians. Fernando va
nàixer mort en 1910. Gonzalo, el benjamí i també hemofílic, va morir a Suïssa,
en accident d'automòbil, en 1934.
En 1933, Juan de
Borbón, que vivia molt feliç com a oficial de la marina anglesa, va rebre un
telegrama de son pare: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tú como
heredero». Era el quint fill, tercer home. Però ja saveu allò de la llei
sàlica, que encara està vigent en la constitució del 78: «La successió en el
tron seguirà l'ordre regular de primogenitura [...] en el mateix grau, l'home a
la dona». I li va tocar.
En 1937 Alfonso,
després de donar un milió de pessetes a la causa franquista, li va expressar a Franco
seua preocupació per la restauració de la monarquia. En abril de 1937, Franco
va escriure a Alfonso, deixant-li clar que difícilment arribaria a exercir un
paper en el futur, en vista dels seus errors passats. Alfonso va declarar:
«Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada
paso». Alfonso no sols va condecorar i honorar a Franco. Li va concedir el dret
d'entrar sota pal•li a l'església el dia de les seues noces amb Carmen Polo i
va exercir com a padrí de la cerimònia.
Alfonso va morir
en Roma el 28 de febrer de 1941 a causa d'una angina de pit.
Juan, qui no va
arribar a reinar, va quedar també en l’exili. Anys més tard li va entregar el
seu fill Juan Carlos al dictador amb la “promesa” de que “tal vegada” tornaria
de rei. Però eixa és altra historia de borbonejos. I continua.
