Per Enric Casado
L'altre dia, per al programa de Sueca TV "La bona vida", em van preguntar que era "La bona vida". Jo els vaig dir que podia referir-me a un fum de llocs comuns, estereotips o clixés, però que no anava a fer-ho, ja que a pesar d'haver tingut la sort de viure en un país desenvolupat i de formar part d'allò que es diu "la classe mitjana", parlar de la "meua" bona vida em semblava injust per a tantes i tantes persones de tot arreu que ho estan passant molt malament. Llavors, els vaig proposar parlar de "La mala vida".
La mala vida és que
estén destrossant la nostra sanitat pública, gratuïta i de qualitat, i estar
perdent-la dia a dia perquè certs partits i gent amb diners i poder afirmen que
«No pot ser que qualsevol persona tinga accés a la sanitat de forma gratuïta,
ja que la salut no és un dret, sinó un producte, i s'ha de pagar». La sanitat
no és un producte, és un dret de les persones.
La mala vida és,
pels mateixos motius, estar perdent una educació pública gratuïta i de qualitat.
«Qui vulga educació, que se la pague», diuen eixos partits i gent amb diners i
poder. Una educació ha de ser gratuïta per a totes les persones, sense
discriminacions ni exclusions ni barreres, inclusiva i equitativa, i que inclou
l'atenció a les necessitats de les diferents llengües de l'estat i grups
demogràfics, la promoció de la igualtat de gènere en tots els nivells
d'educació i, sobretot, l'accés per a persones amb qualsevol classe de
discapacitat. L'educació no és tampoc un producte, és un dret.
La mala vida és no
poder estudiar, inclús una carrera universitària, per manca de diners o medis,
individualment o en la família.
La mala vida és
treballar amb unes condicions laborals precàries més de huit hores al dia, deu,
dotze... cobrant per davall del salari mínim, i no tindre ni per acabar mes. En
definitiva, ser pobre tenint un treball.
La mala vida és
patir discriminació i exclusió social per raons de raça, color, sexe, gènere,
llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra distinció d'origen
nacional, social o de qualsevol classe. I en este país discriminem, no tinguem
dubtes.
La mala vida és no
tindre accés a una vivenda digna, a una casa pròpia, segura i adequada a un
preu just i no sobrevalorat.
La mala vida és
patir deficiències i la falta d'accés a serveis bàsics de salut mentals en un
país que diu que és el primer món.
La mala vida és
fer-te major, vell, sol i abandonat, amb una pensió injusta, sense que l'estat
atenga les teues necessitats, i tindre una llei de dependència que és poc més
que paper mullat.
La mala vida és no
tindre dret a la llibertat d'opinió i d'expressió, i ser agredit, empresonat
(també en este país), i en molts llocs del món, ser assassinat per les teues
idees.
La mala vida és la
falta d'accés a la justícia i als drets civils i legals, sentir i saber que
tots i totes no som iguals davant la llei i que no tenim la protecció de la
justícia si no tenim diners.
La mala vida, a
altres nivells molt més greus, és sofrir violència i conflicte armat, tortures
o tractes cruels, inhumans o degradants, i el desplaçament forçat de la teua
casa, del teu país, sense tindre refugi, sense tindre on anar.
La mala vida és
sofrir contínuament les injustícies socials, i saber que a pesar de ser un
membre d'esta societat "moderna i rica", no aconseguim la satisfacció
dels nostres drets socials, culturals i econòmics indispensables per a la
nostra dignitat i el lliure desenvolupament de la nostra personalitat.
La mala vida, en
definitiva, es manifesta quan les necessitats fonamentals no se satisfan, i
això es troba tant en països del primer món, com en països en desenvolupament i
en països del tercer i quart món. La mala vida és el resultat de situacions
injustes, injustes perquè poden ser evitades.
Les causes de la
mala vida no són en la majoria dels casos problemes irresolubles als quals no
puguem fer front, sinó que sovint han sigut provocats per persones i
persisteixen perquè molta gent se'n desentenen, o fins i tot els provoquen per
lucrar-se econòmicament. Resoldre les injustícies socials està en mans de les
persones a qualsevol escala, individual, local, nacional o mundial.
Per tant, et podré
dir que tindrem bona vida quan totes les persones tinguem garantides les
necessitats bàsiques comunes, garantits els drets humans fonamentals: a la
salut, a la pròpia identitat, a l'educació, a la llibertat d'expressió, etc.
Drets basats en un concepte d'equitat i no només d'igualtat.
I podrem parlar de
bona vida quan tota persona, vinguem d'on vinguem i visquem on visquem, puguem
desenvolupar el màxim potencial com a ser humà i puguem contribuir de manera
significativa al desenvolupament social, econòmic i cultural de la societat en
general, i siguem tractades amb dignitat i respecte i puguem viure en una
societat en pau.
Fa mesos vaig
publicar un aforisme que deia: «Imagine que entre les que podrien ser les
meues, o les teues, últimes paraules, les més lògiques serien: ¿què hem
guanyat?». Un bon amic em va contestar que ell esperava que les seues foren
«¿Què he aportat?». I tenia tota la raó.
Per a mi la bona
vida seria, en definitiva, si quan me'n vaja d'este món he pogut aportar alguna
cosa a la meua família, a la meua gent, al meu poble, al meu país... I inclús
deixar una xicoteta empremta en este món... i que em recorde... algú.
Per acabar, espere
que enguany, i tots els anys que tenim al davant, tinguem, i fem possible
tindre, una bona vida. I això està en les nostres mans, en la de totes les
persones.
