Mes no es va cremar tot en la falla. Alguna cosa
subsisteix. Alguna cosa queda. Davant de tot, amb flaires de socarrim, queda la
ferma il·lusió dels fallers de plantar la falla l’any venidor, amb més art, més
gràcia, i més traca i coet...
—Josep Ferrando Segarra—
Un destí fugaç
En uns pocs
minuts arribarà el moment inevitable en què l’esclafit d’unes quantes carcasses
encendran les flames que cremaran la falla. Els fallers l’envolten preparant-la
per al foc, mimant-la. Els bombers, perfectament equipats, formen ja part de l’estudiada
litúrgia de la nit josefina. I el públic, arremolinat al voltant del cadafal,
recolzat contra les façanes, enfilats en reixes i fanals, mig amagat sota els
portals, espera impacient veure un gran espectacle.
El president, al
costat dels altres membres de la comissió, es miren el monument i no se l’acaben.
Enguany estan molt orgullosos i satisfets, no en va han guanyat el primer premi
a la millor falla de la ciutat. Els pares de la fallera major infantil intenten
inútilment consolar-la dels seus plors després d’haver vist com el foc feia
desaparéixer un somni de ninotets de Walt Disney. La fallera major lluita per
no posar-se més nerviosa del que ja està. D’ací a uns minuts, i seguint una
espontània costum anual de totes les falleres majors, ella també plorarà
desconsoladament mentre el president de la falla li ofereix un mocador.
I en un cantó de
la plaça l’artista faller espera a què creme el fruit del seu talent. No pot
fer altra cosa. L’artista sap perfectament que la seua obra només pot durar uns
pocs i escassos dies, i que està condemnada a desaparéixer envoltada en flames.
Encara així no pot evitar sofrir un punt d’amargura: li afligeix pensar que l’endemà
la seua obra només serà un confús record en la memòria dels qui l’han visitada.
Però és conscient de què este és precisament el seu caràcter distintiu, la seua
particular grandesa. El destí inexorable del cadafal faller és transfigurar-se
en un munt despietat de cendres que els bombers extingiran sense misericòrdia.
I l’ofici de l’artista faller és fabricar fogueres, meravelloses, però fogueres
a la cap i la fi.
L’artista faller
espera. Espera que la falla creme bé i que la nit acabe. Les flames, plenes de
bellesa, són tan breus que no li deixaran temps per gaudir plenament de la seua
obra en l’instant precís que justifica la seua existència. L’any vinent en farà
més, segurament una més gran i més bonica, amb més art i més gràcia. I esta,
com totes, tindrà un destí fugaç; i la nit de sant Josep es consumirà entre les
flames, perquè eixe és el seu destí i per això precisament l’han creada.
Una estoreta velleta
Mentre crema la
falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla
d’alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de
sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames.
Contemplar com en un tres i no res desapareix l’esforç d’un any de treball, il·lusions,
anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses
que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les
cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, els casals, els balls,
les bandes de música, els pasdobles, les flors, l’ofrena, l’humor i la sàtira,
els llibrets, els cartells, la propaganda, el turisme... Encara així, mentre
Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat
amagat del ritu ancestral del foc.
Fa molts anys les
falles eren altra cosa. Els xiquets, la vesprada de sant Josep, recorrien el
poble carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i
demanant als seus habitants qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles
trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús,
els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en
qualsevol fusteria, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva—
que s’encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s’arreplegaven, més gran
era la falla i per tant, millor seria la foguera, i més durarien les flames.
Perquè aleshores l’únic important era el foc.
I així els
xiquets —i els no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la
litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el
desenvolupament de l’ésser humà. El mateix foc entorn del qual s’edificaven les
cases. El mateix foc que cou els aliments, dóna llum durant la nit, forja els
metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que
protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el
dolor, celebrava l’alegria. Un foc que ens parla de l’esdeveniment immediat de
les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes,
de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i
perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és
instrument diari i símbol col·lectiu.
Mentre Joan veu
cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un
acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on
el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió inútil. I d’alguna
manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com
aquells xiquets d’abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.
Una immensa malenconia
A pesar de les
hores que havien passat des de la crema, un turista anònim i passatger encara
romania recolzat contra un fanal observant incrèdul el munt de cendra i caliu
que restava d’una falla. Estava esgotat. Havia acudit per primera vegada a les
falles sense prevenció —ningú no l’havia advertit de quin tipus de festes
eren—, i el ritme desenfrenat d’una setmana enorme, així com el ritual
vertiginós de foc on s’havia escabussat, havia sobrepassat la seua capacitat de
comprensió. No entenia com un poble podia malbaratar el seu esforç —i molts
milions, suposava— en flames i fum en només uns minuts. No entenia aquella
festa que li semblava una empresa de bojos. No entenia la sàtira, la burla, l’humor,
de la qual se li escapava el sentit final. No entenia, per desgràcia, res de
res.
Però el turista
havia disfrutat com mai en la seua vida. La multitud que omplia els carrers de
gom a gom era un autèntic oceà d’alegria i vitalitat. Els monuments estaven
plens de llum, color, imaginació, barroquisme, mediterraneïtat. El soroll
retronant de la música, de les mascletades, dels casals, era incessant. I la
respiració palpitant de tot un poble al voltant de la festa era una sensació
diferent i única...
I com a colofó, a
la mitjanit del dia de sant Josep, havia assistit atònit a tota aquella
extraordinària i impossible orgia de foc. El resultat final de la gegantina
conflagració col·lectiva fou una profunda, una immensa malenconia en l’ànim del
turista. Però malgrat això, estava segur d’una cosa: d’ací a un any, dotze
mesos justos, tornarien les falles. I ell tornaria altra vegada a la ciutat,
dispost de nou a seguir sense comprendre res, a submergir-se en l’alegria
multicolor i fenícia de la gent, a fruir dels monuments, dels bunyols, del
soroll, de les traques, de la respiració palpitant del poble... I a enfonsar-se
de nou, si calia, en la profunda i immensa malenconia que produeix la nit del
foc si no entens les falles.
El parèntesi
Després que tots
i cadascun dels monuments han cremat; després que les flames han devorat i
justificat la festa; després que els bombers han apagat fins a l’última
espurna; després que la gent s’ha retirat a preparar un endemà de normalitat diària,
el personal de la neteja de l’ajuntament repeteix tots els anys la mateixa
tasca: esborra dels carrers i les places les traces inevitables de la festa,
les cendres amuntonades de les fogueres...
I com cada nit de
la crema des de fa vint-i-tres anys, Josep ha eixit de sa casa a netejar els
carrers, a portar endavant la seua anònima participació en la festa. I després
d’unes hores de faena, quan les primeres llums del dia 20 de març trenquen l’alba
i el paviment està net, i el camió de l’ajuntament s’emporta en el seu ventre
les últimes deixalles socarrades de la festa, Josep seu en el rastell de la
vorera i encén un cigarret. Mentre fuma, els seus ulls busquen inútilment el
monument a través del buit que ha deixat el foc en la plaça. Tot ha acabat. El
foc ha tancat el parèntesi i la vida continua.
Perquè les falles
són això, un parèntesi en la vida normal i quotidiana dels valencians, un
excepcional, prodigiós i efímer parèntesi que cada any des de fa molts es
repeteix amb continuïtat i puntualitat. Però a pesar de les aparences, el temps
no passa debades, i els valencians seguirem encenent focs, arborant torxes,
alçant fogueres, plantant falles...
[Publicat en 2018 en el Llibret de la Falla Plaça d'Espanya (Cullera), "Abecedari faller"]
[Publicat en 2018 en el Llibret de la Falla Plaça d'Espanya (Cullera), "Abecedari faller"]
