Per Enric Casado
En 1933, mentre Juan de Borbón navegava com oficial en el creuer “Enterprise” de la marina britànica, va rebre un telegrama de l'ex-rei Alfonso de Borbón: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tu como heredero».
Juan sempre va
voler ser marí, i va ingressar 1930 en la “Escuela
Naval de San Fernando”, i durant la II República, va tirar de família, de Jorge
V, el Rei d’Anglaterra, i va acabar els estudis en la “Britannia Royal Naval College”.
Durant la Guerra
Civil, al·legant la seua experiència com a marí, va intentar que Franco el
deixara lluitar al seu costat contra la República. Franco es va negar sempre.
El 28 de febrer
de 1941, Alfons de Borbón va morir a Roma, i Juan, amb vint-i-set anys, es va
fer càrrec de la Casa Reial.
La resta de la
seua vida va ser esperar que el dictador Franco li cedira la corona i
contemplar la dictadura d’Espanya des de Portugal, en el seu xalet d'Estoril,
«Vila Giralda», eixint a navegar i rebent als monàrquics de tota la vida, que
de pas aprofitaven per a anar a Fàtima i al Casino.
Les relacions
entre Juan de Borbón i el Dictador foren “delicades”. El “Manifiesto de Lausanne”, de 1943, en el que li demanava a Franco
que deixara pas a la monarquia, fou dels primers desencontres. Després, Juan es
va oferir a les potències vencedores de la II Guerra Mundial com una
alternativa de govern en Espanya, “respetuosa
de las libertades públicas”. La guinda
fou quan va contestar a la “Ley
Sucesoria” del dictador amb el “Manifiesto de Estoril” de 1947 que signava com rei. El dictador, fart
de Juan, va decidir que si restaurava la monarquia, ho faria en una altra
persona.
El 25 d’agost de
1948 el dictador Franco es va entrevistar amb Juan en el iot Azor. El dictador
li va demanar al no-rei que el seu primogènit, Juan Carlos, estudiara en Espanya,
preparant-se per possiblement ser rei.
Amb 10 anys, Juan
Carlos va arribar a Madrid acompanyat dels seus nous preceptors, i un capellà i
un guàrdia civil.
Juan de Borbón va
advertir al seu fill, Juan Carlos, que per res del món hauria d’acceptar que el
dictador es votara l’ordre successori. En un principi, Juan Carlos estava
d’acord amb son pare. En novembre de 1968, amb 30 anys i pocs anys abans de la
mort del dictador, va declarar en la revista francesa "Point de Vue":
«No aceptaré nunca la Corona
mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada
contra ella.»
Al primer que va
borbonejar Juan Carlos va ser a són pare. Al·legant l’”interés” d’Espanya (i també el seu propi, com
demostrarà després), va jurar “Las
Leyes Fundamentales del Reino”,
que incloïen la “Ley de Sucesión”. I el 22 de novembre de 1975, després de
la mort del dictador, i deixant, com tots los
Borbones, a son pare en l’exili i amb
un pam de nassos, Juan Carlos va ser proclamat rei. Alguns el sobrenomenaren
«El breve». Que equivocats estaven. I Continua.
