LA CRISPACIÓ NO ÉS NOVA

Per Enric Casado

L’actual “crispació” en la democràcia espanyola (per dir-ho suau) no és nova d’ara, ve de fa mots anys. Jo diria que dels 90, després de la pausa obligada de l’intent de colp d’estat de 1983. Però la crispació ha arribat a nivells elevadíssims a partir de l’elecció del govern progressista de coalició, i que la dreta d’este país va començar a dir que era un govern il·legítim, i per tant, contra un govern il·legítim, tot valia.

En 1978 no hi hagué trencament, la dictadura es justificava i adquiria legitimitat històrica, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment semblàvem un país democràtic. I internament també. ¿Què més es podia demanar? (I si algú es pregunta pels anys de govern socialista, s'ha de recordar que naixeren capats per un colp d'estat, i terminaren amb un complot que estigué a punt de volar el mateix estat si en Espanya els socialistes seguien en el poder.)

Però realment la pregunta és una altra: ¿Quant de temps es pensaven que podria durar esta constitució de baix talant democràtic i postfranquista? Òbviament fins que alguns ciutadans no se sentiren en deute amb les persones que elaboraren la transició, ni tampoc amb les pressions, i menys amb les promeses de futur. I eixos nou ciutadans veieren que el post franquisme existia gràcies a la Constitució del 78, i començaren a preguntar-se com es podia acabar amb el règim franquista 80 anys després.

I només hi ha una manera, i no és amb una nova transició i una reforma parcial de la constitució. S'ha de redactar una nova constitució, com estan fent a Xile, partint des de zero, una constitució que trenque amb el franquisme i les seues seqüeles, que construïsca una nova societat i un nou país. Una nova constitució on s'ha de votar el model d’estat, república o monarquia. Una constitució que ha de ser realment democràtica i popular, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa en les tres branques del poder, i en el control democràtic als partits polítics. Una constitució federalista amb totes les conseqüències, ja que un estat federal és la suma d'estats que volen viure junts, i així ho decideixen cadascú democràticament. Una constitució laica. Una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar.

Però els grups de poder, el poder establit, la classe dominant del sistema que van propiciar la transició i la Constitució del 78, sabien que tard o d'hora açò passaria. I no tinguem dubte que estan preparats i faran tot el que calga (ja estan en això) perquè el 36 i el 78 continuen quaranta anys més.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en novembre de 2021]

LA PROPERA EXTINCIÓ MASSIVA

Per Enric Casado

En 1900 la Terra tenia una població estimada de 1.650 milions de persones. Actualment, en 2021, compta amb uns 7.800 milions d'habitants. En 2050 arribarà als 9.700 milions i per a l’any 2100, la població estimada mundial serà d’11.200 milions de persones.

Ara bé, ¿7.800 milions d’habitants és superpoblació humana? La superpoblació es produeix quan la densitat de població provoca una disminució en la qualitat de vida i un empitjorament de l'entorn. Un exemple. Si en som 10 persones, i només tenim recursos per 8, estaríem en un entorn superpoblat. No obstant, si fórem 100, però hi haguera prou aliment, refugi i aigua per a més, llavors no hi hauria superpoblació.

Primera qüestió: ¿la qualitat de vida ha disminuït? Qualsevol diria que sí comparant-nos amb el segle XV. Però la realitat és que hui una de cada cinc persones viu per sota del nivell de pobresa, i és un càlcul optimista. No és segur que puguem garantir la producció alimentària ni l’aigua potable que es requerirà en els pròxims cinquanta anys. I si sumem els efectes dels conflictes armats, del canvi climàtic, de la pandèmia, tot tindrà un alt cost humà.

Segona qüestió: ¿hi ha un empitjorament de l'entorn? La resposta és clara: sí, excepte per alguns negaidiotes, i no val la pena discutir.

I este rotllo, ¿a què bé? Afirmen que el nostre planeta està en perill. Jo crec que no. En els últims 500 milions d’anys hi han hagut almenys cinc extincions massives, unes per erupcions, altres per glaciació, altres per impactes de meteorits... i en cadascuna d’elles es van extingir del 76% al 95% de totes les espècies . I la vida en la Terra va continuar.

En l’última, l’extinció del Cretàcic-Terciari, fa 65 milions d’anys per l’impacte d’un meteorit, van desaparéixer el 76% de les espècies, entre elles els dinosaures. I “gràcies” a això, els mamífers evolucionaren i va aparèixer l’homo sàpiens.

Si seguim com ara, on el creixement de la població significa sobreexplotació dels recursos, contaminació, canvi climàtic, i sense fer res per a erradicar la pobresa, combatre la fam, enfortir els sistemes de salut i educació, sense entrar si cal una política de control de natalitat o creixement, jo crec que sí, pense que anem encaminats a una nova extinció massiva, on la causa serà la mateixa espècie que desapareixerà: l’homo sàpiens, el ser humà. I la vida continuarà... sense nosaltres.

Com diu Kim Stanley a la seua novel·la Mart Verd: «tranquil·la, brutalment, la Terra tenia una capacitat màxima de càrrega. La població s'havia sobrepassat. Per tant, molta gent moriria. Tothom ho sabia. La lluita pels recursos era conseqüentment violenta. I els que combatien, perfectament racionals. Però desesperats.»

 

[Publicat en el periòdic l'Expressió en octubre de 2021]

Estima els altres com a tu mateix

Per Enric Casado

L’Església Catòlica va crear en 1184 la “Inquisició” per a eliminar l'heretgia dels cristians càtars. En 1209, durant croada albigesa iniciada pel papa Innocent III per eliminar el catarisme (vol dir matar-los) de la regió de Llenguadoc, en un dels múltiples assetjos a ciutats i pobles, quan anaven a entrar a Besiers, algú va preguntar com distingir els bons catòlics dels heretges. Inoblidable és la contestació que s’atribueix al legat papal i antic abat del monestir de Poblet, Arnaud Amaury: «Mateu-los a tots, perquè Déu ja coneix als seus». Només a Besiers, d'uns 40.000 habitants, mataren entre 15.000 i 20.000 persones. Un genocidi.

L’última mort al País Valencià per heretgia fou el mestre Gaietà Ripoll i Pla, en 1826, sis segles després i fa poc menys de 200 anys. Gaietà va lluitar contra els francesos en la guerra de la independència. En 1810 va ser fet presoner i traslladat a França, on va entrar en relació amb grups de quàquers, i es va convertir a Deisme.

Es va establir com a mestre d'escola en Russafa. La Junta de Fe de la Inquisició de València, creada per l’arquebisbe Simón López García, va ordenar la seua detenció l'octubre de 1824, acusat de no seguir els rituals del catolicisme. Va estar empresonat dos anys, sense voler «rectificar en la seua ànima les vertaderes idees de la nostra santa religió». Quan van trobar el seu certificat baptismal, va ser condemnat a mort per heretge i maçó.

L'Audiència de València, a pesar de no comptar amb l'autorització del rei, va executar la sentència el 31 de juliol de 1826. En lloc de cremar-lo, va morir penjat d’una forca sobre un barril amb unes flames pintades, on va ser ficat i enterrat fora del cementeri, en el lloc destinat als heretges. Tot això, entre un escàndol internacional a Europa pel despotisme que encara pervivia a Espanya. El mestre Ripoll té una placa que ho recorda en el Mercat de Russafa, i una plaça en València.

I no culpem a Espanya de tot, En França. sense inquisició, només en 1572, la matinada de 23 d’agost es produí la Massacre del dia de Sant Bartomeu, l'assassinat en massa de protestants hugonots a mans de catòlics. En total el nombre de morts s'estima en uns 2.000 a la ciutat de París i entre 5.000 i 10.000 a la resta de França en poques setmanes.

L’Església Catòlica fou responsable, al llarg dels segles, directament i indirectament, de la mort de milions de persones entre les croades i guerres, la persecució en quasi totes les èpoques contra qui no s'ajustara als seus dogmes. I tot això sense comptar altres abusos durant la seua existència.

Sembla mentida que diguen que han llegit l’evangeli de Marc: «Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més […] Estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2021]

La “vacuna” pel feixisme

Per Enric Casado

Després de la II Guerra Mundial, fou molt evident que el progrés i estabilitat de cada país europeu depenia de la dels seus països veïns, i buscaren aconseguir certs objectius socials comuns, com el creixement econòmic i el benestar social.

Eixa certesa va generar un consens que comprenia des dels sectors més progressistes dels partits social demòcrates fins als més conservadors, tant liberals com democratacristians. Este consens es fonamentava en el fet que l'estat té una responsabilitat amb el benestar dels seus ciutadans. Es generalitzava la idea que el benestar dels ciutadans i de cada país depenien del benestar dels països veïns. I este ben comú només es podia aconseguir a través de la pràctica d'una política de consensos. El resultat fou el model de l'«Estat del Benestar».

Eixe model requeria de molts recursos, però oferia uns beneficis que el feia molt rendible. Però les diverses crisis econòmiques, la de 1973, la dels 90, fins la de 2008, l'han anat soscavant. I en esta última, amb l'aplicació d'un model de "recuperació" basat en una política d'austeritat i de retalls que afectaren els serveis públics bàsics, com educació, sanitat i pensions, quasi ha fet fracassar el model de l'estat de benestar.

Responsables econòmics i polítics es preguntaven «perquè la sanitat o l'educació havien de ser gratuïtes», quan eixa pregunta era una fal·làcia, ja que eixos serveis eixien dels impostos de tots. La pregunta “real” d'eixos responsables era «Per què jo he de pagar impostos per a què els ciutadans tinguen sanitat o educació. Si la volen, que se la paguen ells». Quan més impostos, menys beneficis.

I aparegué la Covid 19. La pandèmia ha estressat un model de benestar en pràctica recessió, inclús desaparició. I ara se n'adonen que cal recuperar l'estat del benestar, per superar tres greus problemes, la del benestar del ciutadans, la crisi  provocada per la pandèmia, i el creixement dels partits feixistes.

Perquè en tot este article se m'ha oblidat explicar que una de les raons més importants del model de benestar era el consens d'impedir l'arribada altra vegada al poder de partits feixistes i totalitaris, i d'una altra guerra a Europa. No oblidem les “Guerres de Iugoslàvia” entre 1991 i 2001. Europa no està lliure de guerres encara.

Si algú vol comprendre el creixement del Partits feixistes, s'ha de preguntar que relació hi ha entre la desaparició del model de l'Estat de Benestar amb l'augment del feixisme i l’extremisme del partits de dreta. Com va dir Thomas Mann, «si alguna vegada el feixisme arriba a Amèrica, vindrà en nom de la llibertat». I a Europa, també.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Agost de 2021]

Arribaran en nom de la llibertat

Per Enric Casado

En 1926, George Bernard Shaw va pronunciar un discurs en el sopar que li va oferir —amb motiu del seu setanté aniversari— el Partit Laborista Britànic:

«Hem construït un partit constitucional, i l'hem edificat sobre fonaments socialistes. [...] el nostre propòsit era fer [un partit socialista] on qualsevol ciutadà respectable [...] poguera pertànyer sense la més lleu taca a la seua honorabilitat [...].

»La persona que regeix la propietat pública ho ha de fer sota les mateixes condicions amb les quals jo —per exemple— porte aquest bastó. No puc fer amb ell el que vulga, no puc pegar-li al cap a qui vulga. [...]

»Estic convençut de què un dia la diferència entre nosaltres i els capitalistes resultarà evident.»

Des de 1978 el país ha canviat molt, i ha anat a millor. Però existeixen moltes qüestions encara pendents i problemes per solucionar. Però en general es viu millor avui que en 1978.

En els primers anys de govern (i pense que deliberadament) no es prengueren les mesures suficients per evitar la corrupció, i certes persones delinquiren estafant a la societat que els havia atorgat la seua confiança per governar-nos.

Encara així soc dels qui creu que la democràcia és imperfecta i es poden crear situacions gravíssimes. Però res és irreparable. Els partits progressistes necessiten canviar, que es veja la diferència. Després, els cal trobar un nou objectiu que il·lusione. No és suficient parlar de la modernització del país, del manteniment de l'estat del benestar o de la Unió Europea. Amb una taxa d'atur tan elevada, amb un sistema educatiu, una sanitat i una justícia que, si bé arriben a tota la població, en molts punts demostren un nivell baix de qualitat, és important retrobar un objectiu amb el qual la gent se senta identificada. Per últim, els partits progressistes han perdut el seu referent més vàlid: la gent jove. És absolutament necessari que els projectes dels partits progressistes tornen a ser projectes capaços d'involucrar a la gent jove.

Si els dirigents progressistes s'obstinen a afirmar que tot allò que els passa és només producte d'una conspiració reaccionària, si no volen reconéixer que necessiten canviar, arribarà l'extrema dreta, el feixisme, i en nom de la llibertat s'apoderarà del vot dels joves i de les classes treballadores.

Per cert, el govern progressista ha donat els indults (190 vots a favor els van avalar al Congrés), el Borbó els ha signat i el Regne d’Espanya per ara segueix d'un tros, ni s'ha trencat ni s'ha afonat. Ho sent per la dreta extrema i l'extrema dreta, que el que volen és el «Cuanto peor, mejor».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2021]

Negaidiotes

Per Enric Casado

Ell (o ella) no s’ho havia qüestionat mai, però quan un futbolista va penjar un tuit on afirmava: «¿Creéis que se pisó? ¡Yo, no!», negant que s’haguera anat a la Lluna, va començar a dubtar. A pesar que el ministre de Ciència (astronauta i, per tant, poc imparcial), ho va desmentir, ella (o ell) va investigar, sobre tot per Internet. I moltes persones, que semblaven molt serioses, demostraven a través de vídeos i articles (fins i tot hi havien pel·lícules) que no s’havia anat mai a la Lluna, i que tot era un muntatge.

I va descobrir associacions (la Flat Earth Society) que afirmaven que existien proves innegables de què la terra era plana, com demostrava, per exemple, el mapa que es veu en l’emblema de l'ONU, amb el pol nord en el centre i l’Antàrtida com un cercle de gel que cobreix tota la vora.

O que la causa de la Sida no era per un virus, sinó una malaltia produïda per l'ús recreatiu de drogues, malnutrició, contaminació ambiental i efectes secundaris a medicaments antiretrovirals, a pesar del que afirmava la comunitat científica, que són uns ignorants i tergiversen les dades.

O que el Canvi Climàtic no existeix, ja que les evidències no són concloents. El cosí de l’expresident M. Rajoy ja ho va dir: «Els millors científics del món no poden afirmar al 100% si demà plourà a Sevilla. I hi ha pseudocientífics que saben el que ocorrerà d’ací a 300 anys amb el canvi climàtic». I també ho negava Donald Trump, a qui li havien furtat les eleccions.

O la falsedat de la Covid19. El cantant Miguel Bosé, que està molt ben informat, ha declarat que la pandèmia ha sigut «la gran mentida dels governs» i una estratègia de Bill Gates per a injectar microxips i poder controlar a la humanitat per mitjà del 5G. Inclús periodistes importants li han fet entrevistes.

Però ara parlant seriosament. Ja existeix una paraula per definir a les persones que es neguen a complir les normes sanitàries per a evitar el contagi de la covid. Els diuen “covidiotes”.

Jo proposaria que els que neguen la realitat reaccionant contra la veritat, i que empren tàctiques retòriques per a donar aparença de debat legítim, haurien de rebre el nom de “negaidotes”, i no el de negacionistes

I per tant estarien els “negaidotes” de l’evolució, els “negaidotes” de les vacunes, els “negaidotes” de la violència de gènere, els  “negaidotes” de la unitat de la llengua, els  “negaidotes” de l’holocaust,  els  “negaidotes” del conflicte Palestí, etc.

Per cert, alguns “covidiotes” estan començant a dir que ara s’ha d’anar amb mascareta, perquè a través de les vacunes estan infectant a la gent amb un virus, i s’han de protegir. Les coses que s’han d’escoltar

COVIDIOTA

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2021]

La transició, un conte de fades

Per Enric Casado

En març de 1976 Juan Carlos I era el «jefe del estado». El president del govern era Carlos Arias Navarro, i el vicepresident i ministre de Governació era Manuel Fraga. Els sindicats i l’esquerra volien commemorar el primer 1 de Maig sense el dictador. Fraga va prohibir qualsevol manifestació. I davant de la forta repressió policial, va dir la famosa frase «la calle es mía». Per tant, eixa frase no es franquista, sinó d’un ministre del rei Juan Carlos I.

La nit del 24 de gener de 1977, un comando d'ultradreta va assassinar a cinc persones i ferir a quatre en el despatx d'advocats de CCOO i militants del PCE del carrer d'Atocha. El mateix 24, un pot de fum llançat per la policia va causar la mort de la universitària Mariluz Nájera, que es manifestava per l'assassinat d'un altre estudiant un dia abans, Arturo Ruiz, qui va ser tirotejat per un grup d'extrema dreta durant una altra manifestació que demanava l'amnistia.

Estudis sobre la transició afirmen que la violència va anar més enllà del terrorisme de ETA. Les dades són demolidores. Entre 1975 i 1983, es van produir més de 700 morts per violència política (terrorisme d'extrema esquerra i dreta, guerra bruta i repressió).

Segons Sophie Baby (2018), ETA van assassinar a 376 persones; el GRAPO a 66; els grups d'extrema dreta, 67; i els morts causats per les forces de l’ordre, 178 persones. I un nombre elevadíssim d'accions violentes que inclouen trets, explosius, segrestos, agressions a persones aïllats, enfrontament entre grups radicals, amenaces anònimes, tortures o maltractaments policials, etc.

Segons Mariano Sánchez, en 1977 la policia va carregar contra 788 manifestacions, el 76% del total. La via pública tenia un amo. Diu M. Sánchez: «L'ordre públic va ser un factor determinant de la Transició. Va servir per a frenar a l'esquerra, que va entrar en el joc i va renunciar als carrers, on es produïen les reivindicacions més fortes».

Yolanda González Martín va ser segrestada el 1 de febrer de 1980 al seu pis del barri de Aluche de Madrid. Els seus assassins van mostrar identificacions falsificades d'autoritats policials. Va ser portada en cotxe, torturada i interrogada pel camí, fins al lloc on fou assassinada, dos trets al cap i rematada amb un altre tret en el pit.

Hui ens movem en temps difícils. No hem d'oblidar que la democràcia va costar la vida a centenars de persones, no sols a mans de ETA o el Grapo, sinó també a mans de membres l'extrema dreta, hereus del feixisme de la dictadura. No va ser un camí pacífic. Recordem-ho quan s’arxiva la causa contra qui va disparar a fotografies de membres del Govern, o arriben sobres amb amenaces de mort i bales en el seu interior.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2021]

La nostra “imperfecta” democràcia

Per Enric Casado

Sempre he pensat que la Transició tenia uns objectius clars, entre ells, instaurar una democràcia on el postfranquisme seguira vertebrant la societat espanyola i beneficiant als mateixos de sempre.

No hem d’oblidar que les persones que encapçalaven la Transició van ser un rei anomenat pel dictador com a successor i que va jurar “Los Principios Fundamentales del Movimento”, i un president de govern que fou “Ministro-secretario general del movimiento”, càrrec que equivalia a lloctinent del dictador dins del partit únic durant la dictadura.

El presumpte “suïcidi” de “Las Cortes Franquistes” («De la ley a la ley», i «Lo hecho, hecho estaba») va fer que les Corts actuals siguen hereves de les Corts Franquistes, il·legítimes, i no de les Corts Republicanes, legítimes.

Les personalitats de l'esquerra (en l'exili o no) que acceptaren les condicions de la transició ho feren per les pressions internacionals, la Llei d'Amnistia (que beneficiava als dos bàndols, inclosos aquells que durant la dictadura havien comés delictes “Contra la humanitat”), i amb la promesa d'un futur polític.

I així es va redactar la constitució del 78, on no es qüestionava la monarquia imposada pel dictador, on es podia votar, però prevalia un sistema de partits polítics internament poc democràtics i un sistema proporcional poc proporcional, amb una justícia continuista de la dictadura i controlada pels partits, i on “las Fuerzas Armadas garantizaban la soberanía e independència de España”.

En definitiva, no va haver trencament. La dictadura es justificava, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment érem (semblàvem) un país democràtic, i internament també.

Però la corrupció generalitzada, l'escandalós control del poder judicial per a fins partidistes; les clavegueres de l'Estat; els abusos contra els drets dels immigrants; la sensació que la justícia és més igual per uns que per altres; la llei “mordaza”; els tripijocs de la banca i les elèctriques; l’auge de l'extrema dreta i els partits que pacten amb ella sense vergonya; la inviolabilitat d’un exmonarca arrossegant greus sospites; els processos oberts contra artistes, intel·lectuals o simples persones normals, quan el dret a la llibertat d'expressió hauria de ser sagrat; i un llarg etcètera, són els símptomes d’una democràcia defectuosa.

Estem d’acord que tota democràcia és imperfecta. Però la pregunta és si des de les institucions es fa tot el necessari per a corregir els errors. I a vegades, massa vegades, al meu entendre, sembla que no.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2021]

Les Falles allà pel segle XIX

Per Enric Casado

En un segon any sense falles, i amb les falles i la indústria fallera molt fotuda, vull fer un poc de memòria, i donar esperança. La nit del 17 de març de 1873 els fallers de la plaça de l'Estació de València s'havien reunit per sopar i anar a plantar la falla. En aquella època les falles duraven un dia, en realitat només unes poques hores. Els monuments es plantaven la matinada del 18, s'esposaven a la curiositat del públic, i es cremaven a penes arribava l'obscuritat de la nit, sempre la vespra de Sant Josep.

El sopar havia acabat i algú va comentar que podrien donar-se pressa, que feia molt d'aire i podia ploure. En pocs minuts els fallers eixiren al carrer dispostos a plantar el cadafal. Amb els trastos carregats en un carro, els fallers arribaren a la plaça on havien acordat alçar el cadafal. Les falles d'aquell temps no eren com les d'ara. Tenien forma quadrada, com un entaulat, i damunt, com en un escenari, es repartien tres o quatre figures –els ninots– que mostraven l'escena, sempre crítica i mordaç. Aquelles falles tenien una lectura frontal, i d'eixa manera havien de ser interpretades, posant-s'hi davant com si fora l'escenari d'un teatre. Quan pràcticament havien acabat de plantar la falla, l'oratge es va posar pitjor, alçant-se un temporal desbaratat, i en un tancar i obrir d'ulls, l'aire i la pluja tombaren a terra el cadafal, destrossant-lo. Les altres falles, més previsores o que havien fet el sopar més llarg, encara no n'havien plantat les seues, i assabentades del contratemps que els havia passat als fallers de l'Estació, decidiren plantar-les l'endemà.
Aquell any va ser excepcional, i les falles cremaren la nit del dia de sant Josep, i no la vespra com era costum. Un periòdic de l'època, el Diario Mercantil, va afirmar després d'aquell fet insòlit que les falles li pareixien «más propias del día [de Sant Josep] que de la víspera». Des d'aquell moment va anar introduint-se gradualment el costum de cremar les falles el mateix dia de Sant Josep. Però només cremar-les, plantar-les va seguir sent una tradició de la vespra, i la celebració va passar de durar sols un dia a durar-ne dos. Entre la plantà i la cremà calia ocupar el temps, i així va nàixer tota la parafernàlia fallera: despertades, traques, focs d'artifici, mascletades, cercaviles, desfilades, ofrena, visites a les altres falles, el casal, esmorzars, dinars, berenars, sopars, ressopons, balls, música, bandes, indumentària i tot un llarg etcètera que des de llavors ompli la festa fallera d'exuberància, soroll, desgavell, mediterraneïtat, barroquisme i alegria. 

Sé que l'any vivent tindrem unes falles excepcionals.

Foto i bunyols 2021: Elena Pineda

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Març de 2021]

#QuedataCasa

Per Enric Casado

 Esta és una història qualsevol com la de milers d'històries que estan repetint-se al nostre País i en tot el món.

Susanna és infermera, treballa en l'hospital de la comarca, i està casada, el seu home treballa en una empresa de manteniment. Té dos germans, un en un "erto" d'un hotel, i l'altra autònoma, amb una tenda de roba. També estan casats, i les parelles treballen, són funcionaris, la cunyada en l'ajuntament del poble, i el cunyat en una conselleria. Tots tenen fills, en total cinc, entre les 3 i 11 anys. I son pare i sa mare, que viuen sols, ell jubilat per una greu malaltia, i sa mare que encara treballa d'administrativa en una empresa. En Nadal respectaren les recomanacions prou bé. Es repartiren els sopars i dinars de la nit de Nadal, dia de Nadal i segon dia, de forma que cada vegada només anava un fill i la seua família amb els pares. I així en totes les cases. Però un dels germans, dos dies abans de Cap d'Any, va dir pel grup de WhatsApp: «Podríem sopar cadascú en sa casa, però allà les 11 de la nit anar tots a cals pares per acomiadar l'any tot junts». No soparien, però brindarien amb cava i es menjarien el raïm o els gallons de mandarina, segons gustos. Una estoneta junts, ¿què podia passar?

Susanna no ho veia gens clar, i així ho va dir. Però el seu germà va insistir: «¿Si anem amb mascaretes i està tot ventilat?» I la cunyada va dir: «Als iaios es fa molta il·lusió vore a tots els nets junts». Tots semblaven estar d'acord, menys Susanna, que estava sofrint en l'hospital la greu situació.

La nit de Nadal, els companys del germà en la feina van dir que, ja que no feien dinar com tots els anys, podrien fer un esmorzaret un poc especial en la sala de reunions. Cadascú va portar una cosa, i un poc de beguda i cava, tots junts en la sala de reunions.

La cunyada el segon dia de Nadal va quedar a la vesprada amb les amigues de tota la vida per berenar, i fer-se una copeta de cava. No s'havien vist en setmanes. Eren huit, i s'assentaren totes juntes a pesar de les restriccions.

El germà es va poder contagiar en l'esmorzar. La cunyada, segurament, en el berenar. O fou algú altre, ves-te’n a saber. Susanna al final, de mala gana, va acceptar i acomiadaren tots junts l'any 2020. Al pocs dies quasi tots estaven donant símptomes. Quan ingressaren al pare després d'uns dies, en poques hores va produir una pneumònia bilateral i va morir en menys d'una setmana. La mare està ingressada en l'UCI, i segurament la intubaran. La infecció s'ha expandit entre companys, amics i familiars. Per ara, deu ingressos, tres en l'UCI i un mort. Alguns sofriran seqüeles físiques, altres psíquiques, fins i tot necessitaran teràpia per superar-ho, si algun dia ho aconsegueixen.

Al País Valencià les dades a finals de gener són les següents: Positius totals: 309.538; Actius, 69.968; Hospitalitzats 4.463; En l'UCI 651; Morts, 98; Total de morts per la pandèmia, 4.610. I a escala mundial, 102 milions de casos i més de 2,2 milions de morts.

I no són xifres, són persones, com tu, com jo, com nosaltres. #QuedataCasa.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Febrer de 2021]

El discurs del Rei

Per Enric Casado

La nit de Nadal només sopaven Paula, son pare i sa mare. Les restriccions de la Covid-19. Quan Paula va dir que volia escoltar el missatge del rei, els seus pares la van mirar estranyats.
—¿Per què? —van preguntar.
—Vull saber si té alguna cosa a dir —va dir ella.
Després d’escoltar l’himne, vore l’escut i el pompós anunci: «Mensaje de Navidad de S.M. el Rey», va començar a parlar. Estava impecable. Una serietat perfectament assajada, un to de veu monòton, però estudiat, i un entorn “auster” dissenyat al mil·límetre. Això sí, en un estat aconfessional, el missatge nadalenc i les figuretes del betlem. El missatge institucional podria fer-lo el 12 d’octubre, el 6 de desembre, o el dia de cap d’any. Però no, el fa en un dia de clar sentit catòlic. Però ja sabem que és rei de tots els espanyols, catòlics i no catòlics.
Quan va acabar, Paula va tindre la sensació que havia sigut un discurs ple d’obvietats, silencis, i sobretot omissions. No havia parlat de l’escàndol de son pare, ni oferit explicacions, ja que l’”emèrit” no les vol donar. I no em referisc a una falta “exemplaritat” o “ètica” (que també), sinó de presumptes fets que, si "la justícia fóra igual per a tots", acabarien amb una més que probable imputació.
Tampoc ni una sola crítica a l’oposició de dreta i extrema dreta que ratlla a l'actual govern d'"il·legítim" i el compara amb una dictadura. I ni un comentari al soroll de sabres per una part, encara que xicoteta, de l'Exèrcit, exigint-los que no utilitzen el seu nom.
Demanar la reforma de la constitució per aclarir els límits de la seua inviolabilitat i solucionar els problemes de gènere, així com una llei sobre la monarquia que estiguera sotmesa a la transparència, sobretot del seu patrimoni, ja era esperar massa. Ara, per ser transparent no li cal ninguna llei, simplement mostrar el seu patrimoni.
Una vegada més un discurs fallat. L’actual rei ja acumula alguns errors similars. És sorprenent que ningú del seu entorn no li ho haja dit. O pitjor, que li ho hagen dit, i no faça cas.
Son pare va començar sent el “breve”, després el “campechano”, i no sé si terminarà com el seu avantpassat, Fernando, que primer fou “el deseado” i va acabar sent “el felón”. Felipe, a qui tots nomenaven “el preparao”, va camí, per la seua falta d’olfacte polític, d’aconseguir un altre sobrenom no massa agraciat.
Les monarquies, siguen parlamentàries o no, són sempre una loteria. Ens toca un rei o una reina, i no els podem canviar. Tenim una monarquia que no ens mereixem. I no és una afirmació de dos cares. No ens la mereixem.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Gener de 2021]