Per Enric Casado
En un segon any sense falles, i amb les falles i la indústria fallera molt fotuda, vull fer un poc de memòria, i donar esperança. La nit del 17 de març de 1873 els fallers de la plaça de l'Estació de València s'havien reunit per sopar i anar a plantar la falla. En aquella època les falles duraven un dia, en realitat només unes poques hores. Els monuments es plantaven la matinada del 18, s'esposaven a la curiositat del públic, i es cremaven a penes arribava l'obscuritat de la nit, sempre la vespra de Sant Josep.
El sopar havia acabat i algú va comentar que podrien
donar-se pressa, que feia molt d'aire i podia ploure. En pocs minuts els
fallers eixiren al carrer dispostos a
plantar el cadafal. Amb els trastos carregats en un carro, els fallers
arribaren a la plaça on havien acordat alçar el cadafal. Les falles d'aquell
temps no eren com les d'ara. Tenien forma quadrada, com un entaulat, i damunt,
com en un escenari, es repartien tres o quatre figures –els ninots– que
mostraven l'escena, sempre crítica i mordaç. Aquelles falles tenien una lectura
frontal, i d'eixa manera havien de ser
interpretades, posant-s'hi davant com si fora l'escenari d'un teatre. Quan
pràcticament havien acabat de plantar la falla, l'oratge es va posar pitjor,
alçant-se un temporal desbaratat, i en un tancar i obrir d'ulls, l'aire i la
pluja tombaren a terra el cadafal, destrossant-lo. Les altres falles, més
previsores o que havien fet el sopar més llarg, encara no n'havien plantat les
seues, i assabentades del contratemps que els havia passat als fallers de
l'Estació, decidiren plantar-les l'endemà.
Aquell any va ser excepcional, i les falles cremaren la nit del dia de sant
Josep, i no la vespra com era costum. Un periòdic de l'època, el Diario Mercantil, va afirmar després d'aquell fet
insòlit que les falles li pareixien «más propias del día
[de Sant Josep] que de la víspera». Des
d'aquell moment va anar introduint-se gradualment el costum de cremar les
falles el mateix dia de Sant Josep. Però només cremar-les, plantar-les va
seguir sent una tradició de la vespra, i la celebració va passar de durar sols
un dia a durar-ne dos. Entre la plantà i
la cremà calia ocupar el temps, i així va nàixer tota la parafernàlia fallera:
despertades, traques, focs d'artifici, mascletades, cercaviles, desfilades,
ofrena, visites a les altres falles, el casal, esmorzars, dinars, berenars,
sopars, ressopons, balls, música, bandes, indumentària i tot un llarg etcètera
que des de llavors ompli la festa fallera d'exuberància, soroll, desgavell,
mediterraneïtat, barroquisme i alegria.
Sé que l'any vivent tindrem unes falles
excepcionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada