REPUBLICANA, LAICA I FEDERAL

 Per Enric Casado

 

La dreta espanyola, hereva del franquisme, assegura que l'esquerra vol “imposar” una «Constitució republicana, laica i federal». Suposant que això fora veritat, i no una mentira més de la dreta, ¿seria dolent o perillós? Mirem exemples europeus com Alemanya, Suïssa, Àustria... O els EUA. Cap d'estos països, amb constitució republicana laica i federal, s’ha trencat, ni desaparegut ni s’ha convertit en una dictadura "socialcomunista". Analitzem-ho.

En una constitució republicana el poder emana del poble, amb un cap d’estat triat per la ciutadania, assegurant que el govern servisca els seus interessos. La monarquia parlamentària implica un cap d'estat vitalici i hereditari, sense vot ciutadà, i oblida els principis d'oportunitat i igualtat. A més, la influència de la monarquia, amb poders simbòlics, però inviolable, pot influenciar les decisions governamentals.

Una Constitució laica separa estrictament les esglésies de l'Estat. El govern no pot recolzar ni finançar cap religió en particular i garanteix la llibertat religiosa. Ha de mantenir una clara distància entre l'Estat i les religions, assegurant que les institucions religioses no tinguen un paper en la formulació de polítiques públiques, protegint la societat independentment de les seues creences o la falta d'elles.

En contrast, una constitució aconfessional pot mantenir vincles amb una església i donar-li un estatus especial, i permetre la cooperació o relacions formals entre l'Estat i les institucions religioses, com en l'educació o l'assistència religiosa en institucions públiques, permetent el finançament públic d’una església, generant desigualtat amb les minories religioses i aquells que no practiquen cap religió.

Una constitució federal es caracteritza per una major descentralització del poder. Són els estats o regions, en igualtat, els que transfereixen la seua sobirania en qüestions de competència federal. Això permet una major diversitat cultural, lingüística i política, i prendre decisions que s'adapten millor a les seues necessitats nacionals.

En contrast, una constitució autonomista sovint no concedeix la mateixa autonomia a les regions i nacions, és centralista en moltes competències, i pot donar lloc a tensions polítiques i culturals.

En resum, una «Constitució republicana, laica i federal» encarna principis democràtics, garanteix la igualtat d'oportunitats i protegeix la llibertat religiosa i la diversitat de les nacions dins l’estat. ¿Això és dolent? Jo pense que no. Però a la dreta li dona terror perquè sap que un procés constituent republicà, laic i federal equivaldria a reconéixer que la transició va ser una farsa, que la constitució del 78 és hereva del franquisme i que Espanya és plurinacional.

Caricatura de la revista satírica 'La Flaca' 

en la qual apareix Pi i Margall desbordat pel federalisme.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en octubre de 2023]

LA ULTRADRETA I LES "FAKE NEWS”

Per Enric Casado

La ultradreta i les “fake news”, les conegudes “notícies falses”, estan interconnectades per promoure agendes polítiques autoritàries. Durant els règims feixistes del passat, la difusió de desinformació fou un instrument per consolidar el poder i controlar a les masses. Les notícies falses també son utilitzades per països o governs hostils, organitzacions terroristes, i inclús per empreses per difondre informació incorrecta sobre els seus competidors

La propagació d'informació errònia i falsa no sols confon i enganya a les persones, sinó que també mina la confiança en els mitjans de comunicació. Les notícies falses son utilitzades per a exacerbar divisions socials i erosionar les institucions democràtiques. Comprendre esta relació és essencial per contrarestar la desinformació i protegir la democràcia, per la qual cosa és crucial fomentar l'educació mediàtica i la verificació rigorosa dels fets.

És imperatiu que les persones aprenguen a discernir entre informació precisa i desinformació. L'alfabetització mediàtica ha de capacitar als ciutadans per verificar fets, identificar danys i perjuís i comprovar la informació abans de compartir-la, contrastant-la i consultant fonts de confiança.

Els professionals del periodisme també han de continuar amb les seues investigacions rigoroses i consultar diverses fonts abans de publicar una notícia. Per això és fonamental donar suport als mitjans de comunicació que proporcionen informació precisa i ben fonamentada per contrarestar la propagació de les notícies falses.

Resulta essencial que les plataformes tecnològiques implanten algorismes i eines de verificació per identificar i limitar la difusió de notícies falses. A més, les plataformes haurien de promoure la divulgació d'articles provinents de fonts de confiança i desacreditar aquelles que propaguen notícies falses.

No obstant això, per abordar este desafiament, es requereixen mesures legals que establisquen límits a la difusió deliberada d'informació falsa. Estes mesures han de salvaguardar la llibertat d'expressió, però també imposar responsabilitats a aquells que difonen desinformació. Això és particularment important quan les notícies falses tenen com a objectiu difamar individus o danyar comunitats senceres. La implementació efectiva de lleis contra les notícies falses pot dissuadir la seua propagació i preservar la confiança de la informació.

Enfrontar les notícies falses i la lluita per la veritat informativa representa un desafiament colossal. Però és imprescindible per a preservar la integritat de la informació i construir una societat basada en fets verificables. Una societat millor informada, protegida contra la desinformació, democràtica i lliure de la influència de la ultradreta, el feixisme i altres forces antidemocràtiques ha de ser el nostre objectiu.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2023]

DE VERITAT, TENIA GANES

Per Enric Casado

La Constitució de 1978 va ser aprovada amb l'objectiu d'establir un estat social i democràtic de dret. No obstant això, no hem d'oblidar que els partits d'esquerres, PSOE i PC, com els de dretes, UCD i AP —hereus del franquisme—, van ser responsables d'aprovar una constitució que consolidava una monarquia borbònica hereva de la dictadura, i no restablia la legitimitat de la II República.

La seua elaboració es va produir durant "la transició" —a la que els adjectius de modèlica i pacífica li són més que qüestionables—, i durant la qual es va buscar un "consens" entre diferents ideologies —democràtiques i postdictatorials— per tal de poder "transitar" d'una dictadura a una democràcia. El resultat fou un text aprovat en un referèndum que semblava: «o la constitució o el caos». Hui és el marc legal vigent. Però també és una llei que ha estat i està criticada per molts sectors polítics i socials. No entraré en la falta de definició dels drets i llibertats fonamentals, que es reconeixen en el text, però no s'especifiquen detalladament, portant a diferents interpretacions a través de lleis orgàniques. O en l'aconfessionalitat, "deu em lliure".

El model de monarquia parlamentària, que ens obliga a tindre un cap d'estat vitalici i hereditari, compromet els principis d'oportunitat i igualtat. La ciutadania no té veu, i menys vot, en l'elecció del cap d'estat. A més, la influència de la monarquia, amb poders simbòlics, però inviolable, pot afectar la presa de decisions i exercir pressions sobre els governs i les seues polítiques.

La concepció centralitzadora, que no reconeix la pluralitat nacional del país i la diversitat cultural i lingüística de les diferents nacions que el formen, ha portat a tensions polítiques i socials per abordar les diferents sensibilitats nacionals de l'estat.

Finalment, la falta de mecanismes efectius per controlar el poder polític ha permés molts casos de corrupció impunes i les violacions dels drets fonamentals, com la llibertat d'expressió i de reunió.

Totes estes mancances, com també certa la falta de claredat en la separació dels poders, han generat tensions i desigualtats difícils de superar.

Cada dia es demostra que és necessari reformar la Constitució i adaptar-la a la realitat d'un estat plurinacional i divers. Cal un procés constituent democràtic que garantisca la participació de tota la ciutadania i de tots els pobles i territoris que el conformen. Aconseguir això seria establir les bases per a un futur més just i democràtic.

Ja m'ha quedat a gust. Però soc realista, i sé que tal com s'ha quedat el pati, prou farem si mantenim el que tenim. Així i tot, no hem de deixar ni de dir-ho ni intentar-ho.

I en això, el vot responsable és fonamental.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en agost de 2023]

ESTE MES, TOCA...

Per Enric Casado

La nostra societat s'enfronta al perill de les polítiques d'ultradreta i del ressorgiment del feixisme. Estes ideologies representen una amenaça directa per als valors de la democràcia, la igualtat i els drets humans. Cal analitzar els perills que plantegen per al nostre país i argumentar en contra d'elles, destacant la importància de promoure una societat inclusiva i progressista.

Les polítiques d'ultradreta tenen una visió estreta que busca dividir a la nostra societat entre "nosaltres" i "ells". Esta mentalitat va en contra de la diversitat i la cohesió, promovent la discriminació i l'exclusió de minories ètniques, religioses i sexuals. Hem de recordar que la diversitat enriqueix la nostra societat, i hem de rebutjar qualsevol forma de discriminació basada en les diferències.

La història ens ha ensenyat les conseqüències devastadores de l'opressió i la violència impulsades pel feixisme en tota Europa. La igualtat i la dignitat humana són principis indestructibles que no han de ser compromesos. Estos moviments polítics busquen soscavar la cooperació i la solidaritat a través del discurs de l’odi, la por i la mentida, sense oblidar la violència. És essencial reafirmar el nostre compromís amb una societat unida i treballar junts per a abordar els desafiaments comuns que enfrontem.

Una societat basada en valors de tolerància, respecte i comprensió mútua és fonamental per a contrarestar la intolerància i la xenofòbia. Però no hem d’oblidar la paradoxa de la tolerància de Karl Popper: «La tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la mateixa tolerància. Si estenem la tolerància il·limitada fins i tot als intolerants; si no estem preparats per a defensar una societat tolerant contra els atacs dels intolerants, el resultat serà la destrucció dels tolerants i, amb ells, de la mateixa tolerància.» Per tant, en nom de la tolerància, podem exigir el dret a no tolerar els intolerants. Hem de demanar que qualsevol moviment que predique la intolerància quede, fins i tot, fora de la llei.

En conclusió, ens trobem enfront d'un moment crític. Per a preservar els valors fonamentals de la democràcia i construir una societat inclusiva i progressista, hem de rebutjar l'exclusió, abraçar la diversitat i enfortir la nostra unitat. L'educació i la consciència ciutadana exerceixen un paper crucial en esta lluita, igual que el compromís dels mitjans de comunicació i els líders polítics. (Déu nos en guard).

Només a través d'un esforç conjunt podem assegurar un futur en el qual la ciutadania siga tractada amb igualtat, respecte i dignitat.

I en això, el vot responsable és fonamental.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2023]

EL SUÏCIDI ÉS UN GREU PROBLEMA

Per Enric Casado

En esta història, parlem d’una persona que va créixer en una família que dirien “normal”. Quan era adolescent, va començar a tindre problemes d'ansietat i depressió. A pesar de les seues dificultats, va intentar seguir endavant i va estudiar en la universitat. No obstant, les seues lluites mentals van començar a afectar el seu rendiment acadèmic i social. Va perdre el contacte amb els amics i amigues, i la seua vida social es va limitar a passar hores jugant a videojocs.

Una nit, en un fòrum, esta persona va llegir una publicació sobre el suïcidi. Va començar a investigar sobre el tema i va acabar llegint històries de persones que havien posat fi a les seues vides.

Es va passar les següents setmanes rumiant sobre la idea del suïcidi. Va buscar informació sobre les maneres més eficaces de posar fi a la vida i va planejar cada detall. Finalment, va decidir que era el que volia fer i va deixar una carta d'adeu als seus pares i amics.

El dia que va posar fi a la seua vida, va sentir que finalment havia trobat una sortida a les seues lluites mentals i que estava fent el que havia de fer. No obstant, el seu suïcidi va deixar una gran marca en totes les persones que l'estimaven, i van estar destrossats per la seua pèrdua. No podien evitar, encara que no fora així, sentir que d’alguna manera, li havien fallat.

En 2020 al País Valencià es van registrar un total de 438 suïcidis, la qual cosa representa un augment significatiu respecte a anys anteriors. A l’estat es van registrar eixe any 3,941 suïcidis, el que equival a una mitjana de quasi 11 diaris. Les xifres subratllen la importància de proporcionar recursos i suport per a la salut mental en tot el país.

Per abordar la problemàtica del suïcidi a Espanya, és necessari que l’estat implemente polítiques i programes integrals que aborden els factors de risc i promoguen factors protectors. La prevenció del suïcidi implica una combinació d'enfocaments que inclouen la promoció de la salut mental, la identificació precoç i el tractament dels trastorns mentals, la gestió adequada de l’estrés i la resolució de conflictes interpersonals, i requereix un pla estatal que coordine l’esforç col·laboratiu entre els professionals de la salut, els proveïdors de serveis comunitaris i les persones que lluiten amb problemes de salut mental. Per desgràcia, no estem preparats ni tenim prou medis. I és urgent.

Nota important: Si es detecten senyals de risc de suïcidi, és crucial buscar ajuda per a l'avaluació i tractament adequat. És fonamental tindre en compte que els familiars no han d'intentar resoldre el problema de manera individual, sinó que han de buscar l'ajuda i el suport necessaris de professionals de la salut mental.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2023]

EL NOU ALCALDE

Per Enric Casado

El nou alcalde del poble va passar els primers mesos buscant solucions a la desastrosa situació econòmica en què els anteriors alcaldes havien deixat l'ajuntament. Però eixa decisió, a pesar de tindre tot el sentit comú, va ser una decisió suïcida. Els anys d'oposició l'havien ensenyat el que no s'havia de fer en un ajuntament. Però no l'havien ensenyat que no es podia deixar sols a la colla de brètols amb els quals havia pactat l'alcaldia.

Quan va eixir del despatx, havia dissenyat un bon esborrany de pressupostos amb una reducció de l'endeutament i uns projectes que serien l'espenta econòmica que el poble necessitava.

Però la realitat li va pegar una bufetada en tota la cara. Els regidors amb els quals havia pactat, i també els seus, havien transformat l'ajuntament en un femer ingovernable de corrupció. La regidora de serveis havia col·locat a tota la família en empreses adjudicatàries a canvi d'una minva en la qualitat de les obres. El regidor de mercats cobrava comissions sense que ningú ho veiés. El de cultura i festes se n'emportava un tant per cent de totes les contractacions d'espectacles. I així feien tots i totes. I d'hisenda i urbanisme, ni parlem.

El cap del partit amb el qual havia pactat li va explicar al nou alcalde tot el que feien els regidors, sense deixar-se res en el tinter. L'alcalde al•lucinava. No podia creure's que allò li estava passant a ell. Va començar a cridar que tancaria a tots en la presó.

—No pots fer res. Estàs tan involucrat com nosaltres. ¿D'on creus que ha tret la teua dona els diners per pagar la hipoteca? Jo mateix he fet que li'ls donaren. I ho tinc tot gravat. I el teu cunyat i el teu sogre han comprat terrenys per indicació meua, i estan esperant amb més ànsia que jo les requalificacions.

—És impossible que la meua dona...

—La teua dona prou ha fet estos anys en què tu només et preocupaves del partit i l'ajuntament... Per cert, ¿qui creus que paga el màster de la teua filla?

El nou alcalde va caure en una forta depressió. Quan va tornar l'ajuntament, pressionat per la seua família, es va apujar el sou d'una forma escandalosa, requalificaren els terrenys per unanimitat, i va deixar que els regidors continuaren actuant igual, o pitjor. I tots els seus plans, els pressupostos, els projectes que servirien d'espenta econòmica al poble, es quedaren en el calaix. I el nou alcalde va passar per l'alcaldia com tots, amb més pena que glòria.

I quan va arribar el darrer diumenge de maig, els ciutadans —uns amb il·lusió, altres amb desgana— anaren a votar un nou alcalde pel poble.

Per cert, el nou cap de llista era el cunyat de l'antic alcalde.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2023]

3 D'ABRIL DE 1979

Per Enric Casado

Ramon acabava de complir els seixanta-cinc anys. Era una persona com tants milions als quals la dictadura franquista havia destrossat la vida. Però hui Ramon aniria a votar més segur que mai de les seues idees i conviccions.

Ramon va nàixer durant la monarquia d'Alfons XIII. Va viure la dictadura de Primo de Rivera secundada pel Borbó, el fi de la monarquia i l’arribada de la II República. I després del govern de la dreta, la victòria electoral del Front Popular en el 36. I el 18 de juliol el colp d’estat i la guerra d’Espanya. Ell va lluitar al costat de la república, sofrint l'amarga derrota enfront de les tropes del dictador.

El tancaren en un camp de presoners, li feren una paròdia de juí, condemnant-lo a treballs forçats. Altres foren condemnats a mort i assassinats, com a son pare, que se'l van emportar una nit i afusellar en el cementiri davant de la fossa que ells mateixos s'havien cavat. Amb l'indult del 45 va obtenir la llibertat vigilada, i la pesada sensació de culpa de no saber per què continuava viu. Deu anys després de la guerra va tornar a casa. Sa mare havia malviscut netejant les cases dels nou-rics addictes al règim, i cosint a la nit roba per a les seues dones i filles, tot pel mateix salari de misèria.

Quan va tornar, Ramon va aconseguir algun jornal gràcies a sa mare. Feines mal pagades en les terres dels nous amos. Amb el temps, es va casar. Sa mare va morir sense arribar a conéixer el seu net. I així visqué Ramon durant els trenta anys següents: treballant nit i dia, i donant-li, amb tots els sacrificis, estudis i una carrera al fill.

Un dia de novembre va escoltar l'anunci de la mort del dictador sense immutar-se. Després va arribar la Reforma Política, les primeres eleccions generals, on va votar al seu partit de sempre, i, a pesar de la monarquia, va votar "sí" a la Constitució.

Per això, quan vespres de les eleccions municipals li contaren les intencions del seu fill, la seua resposta fou ferma: «Això és la democràcia. Que el teu fill encapçale la llista d'un partit de dretes i son pare no puga fer res.»

Aquella nit Ramon va escoltar les raons del seu fill. Acostumat durant anys a suportar les xerrades dels feixistes dels amos, el va escoltar en silenci. Quan va acabar, Ramon li va dir: «No sé què em fa més mal, si allò que vas a fer, o que sabent d'on vens, tingues el valor de fer-ho. Però ja se sap que els feixistes... Si ta iaia alçara el cap...»

El 3 d'abril de 1979, Ramon va anar a votar. Quan va saber els resultats, dues llàgrimes, mescla d'orgull, dolor i records, li caigueren per les arrugues de la cara. Havien guanyat les esquerres al poble.

Portada del País després de d'eleccions municipals d'abril de 1979

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2023]

UNA ESTORETA VELLETA

Per Enric Casado

Mentre crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla d'alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l'esforç d'un any de treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, la presentació, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les flors, l'ofrena, l'humor i la sàtira, els llibrets, la cultura, els cartells, la propaganda, el turisme... Així i tot, mentre Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.

Fa molts anys les falles eren altra cosa. Els xiquets i les xiquetes, la vesprada de sant Josep, recorrien el poble o la barriada, carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i demanant a les veïnes i els veïns qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria o solar abandonat, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que s'encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s'arreplegaven, més gran era la falla i, per tant, millor era la foguera, i més durarien les flames. Perquè aleshores l'únic important era el foc.

I així les xiquetes i els xiquets —i els que no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de l'ésser humà. El mateix foc entorn del qual s'edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dona llum durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el dolor, celebrava l'alegria. Un foc que ens parla de l'esdeveniment immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és instrument diari i símbol col·lectiu.

Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió. I d'alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets i aquelles xiquetes d'abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2023]

JUAN CARLOS, “BORBONEANDO” (ELS BORBONS ¿I VII?)

Per Enric Casado

«No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.» Juan Carlos de Borbón, en la revista francesa "Point de Vue, 1968. Tenia 30 anys.

Òbviament, va canviar d’idea, al·legant l’”interés” d’Espanya i el suprem deure de soldat, i va acatar «Las Leyes Fundamentales del Reino», entre les quals s’incloïa «la Ley de Sucesión», i va jurar «Los Principios Fundamentales del Movimento», demostrant estar totalment d’acord amb el dictador. Mai va jurar la Constitució del 78.

«Juan Carlos es el más Borbón de los Borbones respecto a la debilidad por el poder, y nunca dudó en pasar por encima de quién hiciera falta. El mejor ejemplo es que accedió al trono saltando por encima de su propio padre. Despreciar las mismas reglas de la Casa Real indica que el poder era el objetivo, más allá de cualquier otro criterio», del llibre “Un rey golpe a golpe”, biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón de Patricia Sverlo.

I qui vulga saber més de Juan Carlos des de llavors fins a l’actualitat té un fum de llibres, entrevistes, articles de prensa, reportatges… Personalment aconselle dos, “El rey al desnudo. Historia de un fraude” d’Ernesto Ekaizer, que fa un profund i documentat repàs de la trama judicial, econòmica i passional de Juan Carlos. I, per descomptat, la sèrie documental de televisió “Salvar al Rey”, on es parla profusament de l’abús dels fons reservats i de la vida dissoluta que va disfrutar.

Deixant de banda els esperpents i les traïcions de les seues amants, com Olghina di Robilant, Bárbara Rey o Corinna Larsen; o la immensa quantitat de diners que “presumptament” rep i ha rebut de difícil justificació, Juan Carlos serà recordat per la cacera d’elefants en Botswana, Àfrica, mentre el país sofria una greu crisi econòmica. Si no s'haguera trencat el maluc, mai s’haguera sabut. Les declaracions més sonades d’eixe viatge no foren les famoses: «Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir.», sinó les que va dir a l’avió que el portava d’urgència a Madrid quan Corinna li va demanar que deixara de beure vi per si havia d'anar directe al quiròfan, i ell va dir «Yo soy el rey de España y hago lo que me da la gana.»

Eixa ha sigut la premissa de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón, rei imposat pel franquisme i acceptat pels partits democràtics, fins i tot d’esquerra, que impediren així la restauració de la República. En un principi fou Juan Carlos «El breve», després fou el «Campechano», i jo espere que siga recordar com «El defraudador», per haver defraudat a tot un país, borbonejant-nos i intentant fer-nos creure que era una persona honrada i decent.

Com va dir en acabar les seues jornades de regates en el club nàutic de Sanxenxo en maig de 2022, «Explicaciones de qué...» i es va posar a riure... “presumptament” de tots nosaltres.

Juan Carlos ha acabat —ara per ara—, com la majoria dels reis Borbones, en l’exili. I continuarà la història de los Borbones, segur, amb Felipe i Leonor, per desgràcia per a tots nosaltres.

Foto de Juan Carlos "El defraudador", amb el seu protector i predecessor, el dictador Franco.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2023]

FILL I PARE DE REI, PERÒ MAI REI... (ELS BORBONS VI)

Per Enric Casado

En 1933, mentre Juan de Borbón navegava com oficial en el creuer “Enterprise” de la marina britànica, va rebre un telegrama de l'ex-rei Alfonso de Borbón: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tu como heredero».

Juan sempre va voler ser marí, i va ingressar 1930 en la “Escuela Naval de San Fernando”, i durant la II República, va tirar de família, de Jorge V, el Rei d’Anglaterra, i va acabar els estudis en la “Britannia Royal Naval College”.

Durant la Guerra Civil, al·legant la seua experiència com a marí, va intentar que Franco el deixara lluitar al seu costat contra la República. Franco es va negar sempre.

El 28 de febrer de 1941, Alfons de Borbón va morir a Roma, i Juan, amb vint-i-set anys, es va fer càrrec de la Casa Reial.

La resta de la seua vida va ser esperar que el dictador Franco li cedira la corona i contemplar la dictadura d’Espanya des de Portugal, en el seu xalet d'Estoril, «Vila Giralda», eixint a navegar i rebent als monàrquics de tota la vida, que de pas aprofitaven per a anar a Fàtima i al Casino.

Les relacions entre Juan de Borbón i el Dictador foren “delicades”. El “Manifiesto de Lausanne”, de 1943, en el que li demanava a Franco que deixara pas a la monarquia, fou dels primers desencontres. Després, Juan es va oferir a les potències vencedores de la II Guerra Mundial com una alternativa de govern en Espanya, “respetuosa de las libertades públicas”. La guinda fou quan va contestar a la “Ley Sucesoria” del dictador amb el “Manifiesto de Estoril” de 1947 que signava com rei. El dictador, fart de Juan, va decidir que si restaurava la monarquia, ho faria en una altra persona.

El 25 d’agost de 1948 el dictador Franco es va entrevistar amb Juan en el iot Azor. El dictador li va demanar al no-rei que el seu primogènit, Juan Carlos, estudiara en Espanya, preparant-se per possiblement ser rei.

Amb 10 anys, Juan Carlos va arribar a Madrid acompanyat dels seus nous preceptors, i un capellà i un guàrdia civil.

Juan de Borbón va advertir al seu fill, Juan Carlos, que per res del món hauria d’acceptar que el dictador es votara l’ordre successori. En un principi, Juan Carlos estava d’acord amb son pare. En novembre de 1968, amb 30 anys i pocs anys abans de la mort del dictador, va declarar en la revista francesa "Point de Vue": «No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.»

Al primer que va borbonejar Juan Carlos va ser a són pare. Al·legant l’”interés”  d’Espanya (i també el seu propi, com demostrarà després), va jurar “Las Leyes Fundamentales del Reino”, que incloïen la “Ley de Sucesión”. I el 22 de novembre de 1975, després de la mort del dictador, i deixant, com tots los Borbones, a son pare en l’exili i amb un pam de nassos, Juan Carlos va ser proclamat rei. Alguns el sobrenomenaren «El breve». Que equivocats estaven. I Continua.

Juan Carlos I, proclamació en les Corts  Franquistes (22-11-1975)

Text del video de You tube: "Proclamació en Les Corts de l'actual monarca del Regne d'Espanya, el 22 de novembre de 1975, on jura defensar el moviment nacional (feixisme nacionalcatòlic) i enalteix al dictador feixista Francisco Franco. ¿Què pensarien els alemanys si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Hitler? ¿Els italians si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Mussolini? A Espanya es tracta d'una macabra realitat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2023]

MÉS BORBONS EN L’EXILI (ELS BORBONS V)

Per Enric Casado

Alfonso se’n va anar a l’exili en 1931 amb una declaració de les Corts Republicanes: «declaren culpable d'alta traïció [...] a qui va ser rei d'Espanya [...] ha comés la més criminal violació de l'ordre jurídic del país [...] qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehendre la seua persona si penetrara en territori nacional». Després el dictador la va derogar, òbviament.

La primera consecuencia de l’exili fou la separació del matrimoni, aconseguint Victoria Eugenia una pensió de 6.000 lliures anuals de llavors. Va tindre set fills amb Victoria, i almenys quatre més amb les seues amants, el més conegut Leandro de Borbón.

Alfonso, el príncep d'Astúries, va renunciar als seus drets successoris en 1933 per a casar-se amb Edelmira Sampedro, cubana i sense sang real. Durant anys va viure gratis en hotels de luxe canvi d'exhibir-se. Es va separar i es va tornar a casar. Al final, Alfonso va malviure per Miami entre cabarets i clubs, fins que va morir desagnat —era hemofílic— en un accident de circulació en 1938.

El segon fill, Jaime, va nàixer malaltís. Entre altres malaties, va patir una mastoiditis que el va deixar sord. Feble de caràcter, va tindre dues esposes que el van abandonar pels seus amants. Va tindre dos fills, Alfonso i Gonzalo. El primer va casar amb la neta major de Franco. Ja parlarem d'ell.

Les dos infantes, Beatriz y María Cristina, es casaren amb aristòcrates italians. Fernando va nàixer mort en 1910. Gonzalo, el benjamí i també hemofílic, va morir a Suïssa, en accident d'automòbil, en 1934.

En 1933, Juan de Borbón, que vivia molt feliç com a oficial de la marina anglesa, va rebre un telegrama de son pare: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tú como heredero». Era el quint fill, tercer home. Però ja saveu allò de la llei sàlica, que encara està vigent en la constitució del 78: «La successió en el tron seguirà l'ordre regular de primogenitura [...] en el mateix grau, l'home a la dona». I li va tocar.

En 1937 Alfonso, després de donar un milió de pessetes a la causa franquista, li va expressar a Franco seua preocupació per la restauració de la monarquia. En abril de 1937, Franco va escriure a Alfonso, deixant-li clar que difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, en vista dels seus errors passats. Alfonso va declarar: «Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso». Alfonso no sols va condecorar i honorar a Franco. Li va concedir el dret d'entrar sota pal•li a l'església el dia de les seues noces amb Carmen Polo i va exercir com a padrí de la cerimònia.

Alfonso va morir en Roma el 28 de febrer de 1941 a causa d'una angina de pit.

Juan, qui no va arribar a reinar, va quedar també en l’exili. Anys més tard li va entregar el seu fill Juan Carlos al dictador amb la “promesa” de que “tal vegada” tornaria de rei. Però eixa és altra historia de borbonejos. I continua.

Don Juan de Borbón segueix el taüt del seu fill xicotet, Alfonso, de 14 anys, en el seu enterrament en el cementeri de Cascais (Portugal), seguit per don Juan Carlos, amb l'uniforme militar de l'Acadèmia de Saragossa. El 29 de març, Dijous Sant, l'adolescent mor per un tret fortuït d'un revòlver, arma que el mateix don Joan va llançar a la mar. Don Joan Carlos i el seu germà havien estat disparant als fanals el dia anterior, per la qual cosa havien sigut represos pel seu pare. Foto del "País"

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2022]