UNA ESTORETA VELLETA

Per Enric Casado

Mentre crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla d'alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l'esforç d'un any de treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, la presentació, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les flors, l'ofrena, l'humor i la sàtira, els llibrets, la cultura, els cartells, la propaganda, el turisme... Així i tot, mentre Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.

Fa molts anys les falles eren altra cosa. Els xiquets i les xiquetes, la vesprada de sant Josep, recorrien el poble o la barriada, carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i demanant a les veïnes i els veïns qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria o solar abandonat, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que s'encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s'arreplegaven, més gran era la falla i, per tant, millor era la foguera, i més durarien les flames. Perquè aleshores l'únic important era el foc.

I així les xiquetes i els xiquets —i els que no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de l'ésser humà. El mateix foc entorn del qual s'edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dona llum durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el dolor, celebrava l'alegria. Un foc que ens parla de l'esdeveniment immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és instrument diari i símbol col·lectiu.

Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió. I d'alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets i aquelles xiquetes d'abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2023]