LES FALLES

Per Enric Casado

Les falles són una de les formes més meravelloses que tenim de donar a conèixer a tot arreu la seua peculiar manera de ser. Són una de les tradicions més suggeridores en la vida del nostre país.

Cada any, d'una forma més o menys espontània, molts pobles alcen les seues falles com un parèntesi reconfortant enmig de la monotonia diària, com una ocasió immillorable on trobar-se tots per i amb un motiu d'alegria.

El professor Sanchis Guarner, va definir perfectament la festa:

«La festa és l'espill d'un poble, perquè ens presenta la seua cara al natural, ni angoixada pels seus problemes quotidians, ni crispada per l'esforç natural, ni deformada per la por, la crueltat o l'odi. La gent en la festa duu el vestit fester, la cara festívola i l'ànim festiu».

Però el valencians no som diferents de la resta de pobles i ciutats. Vivim, d'una manera metòdica, aferrats als nostres treballs, a les nostres feines diàries. Però no volem sobreviure i prou. Volem viure, i per això necessitem les festes.

Els valencians reconeguem que ens agraden les festes, que volem festa i que fem festa. I quan fem festa (qualssevol de les que celebrem al nostre país) li posem molt de color, molt de barroquisme, molt de soroll, molta imaginació, molta pólvora... i molt de menjar.

Joan Fuster va expressar amb les paraules justes la finalitat i significació de les festes per nosaltres:

«Les festes, entre nosaltres, tenen això de bo: que són una vibrant ocasió de trobar-nos tots, si no units, reunits, tots, "blancs" i "negres", "rics" i "pobres", "vells" i "jovens", el poble sencer».

Però no ens agraden les festes només pel divertiment de la festa en si. Seria injust si no parlara de com disfrutem preparant-les. I és que, tot i la feina que porten, tenim la virtut de fer festa inclús mentre preparem la festa.

Ara bé, només la gent que n'ha preparat de festes és capaç d'avaluar els treballs, els afanys i els disgustos que en signifiquen. Però les hores de son i descans perdudes, les setmanes de feina i els mesos d'arreplegar diners, es fan —mal que siga inconscientment— amb el goig de demostrar i demostrar-nos que som capaços, almenys durant unes hores o dies, de prendre consistència social i de participar, més o menys units, gràcies a un estímul comú i general. Per això les falles, com a festes d'un poble, són una caixa de ressonància col·lectiva, i han de respondre al temps en que es viu. I un poble que és capaç d'unir-se, de reunir-se, per fer festa, també ha de ser capaç d'unir-se, de reunir-se, per millorar i superar d'una vegada els problemes que té pendents.

Portada de "Combustible per a Falles" de Joan Fuster, en homenatge.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2022]

#LACULTURAÉSSEGURA

Per Enric Casado

Cecília és música. Després de la suspensió de les Falles, el confinament i un estiu sense festes ni revetles, els ingressos per l'orquestra on treballa han sigut inexistents. No va tindre tampoc dret a cobrar un ERTE. Amb la banda del poble i el seu grup de poc-rock va fer un parell de concerts per internet, sense cobrar, clar. Només li va quedar l'escola de música, unes poques hores de classe a la setmana que havia de fer telemàticament.

Ara, Cecília té "sort", per dir-ho així. Amb quasi trenta anys, com molts "jóvens", encara viu a casa dels seus pares, jubilats. Però altres havien de pagar lloguers, préstecs, o simplement menjar. Els professionals de les arts en general han sigut un dels grups més afectats. I en molts casos, sense dret a ajudes.

Es diu que les crisis són una oportunitat. En este cas no ho crec. El món de la cultura s'ha vist profundament afectat, tant en l'aspecte social com econòmic. Esdeveniments cancel·lats, institucions tancades, artistes i treballadors en situació de precarietat... Si la indústria cultural després de la crisi de 2008 a penes era rendible, amb la Covid-19 ha sofrit un colp del qual li constarà molt de temps, treball i inversió recuperar-se.

Respecte a internet, els únics que han fet negoci són les grans plataformes. Els artistes a penes han monetitzat el moviment produït durant la pandèmia. Eixe és el gran repte, com fer rendible internet pels generadors de continguts, no només pels grans distribuïdors. I parle de tot, música, teatre, cinema, literatura, etc. I de crear plataformes europees, ja que totes les grans empreses són estatunidenques, i primen els seus models i continguts.

¿Algun fet positiu, a pesar de tot? Sí, l'augment de la creació artística amb la utilització de nous canals (que ara falta saber com rendibilitzar), i que s'ha estimulat l'associacionisme en un sector molt disgregat (i que ara perdure).

La cultura sempre ha sobreviscut als temps adversos: guerres, desastres, epidèmies, fanatismes. El que no tinc tan clar és si sobreviuran a esta crisi molts treballadors i treballadores, ni moltes de les xicotetes empreses culturals.

[Publicat en 2022 en el Llibret de la Falla Plaça Malva (Alzira), "Tro d'Avís"]

CENT DE FUSTER, CENT RAONS DE PAÍS

Per Enric Casado

Joan Fuster va decidir guanyar-se la vida com escriptor i fer-ho vivint a Sueca. I no s'han d'infravalorar les dificultats d’estes decisions. Dedicar-se a l'escriptura en plena dictadura franquista des d'un pensament liberal i en defensa de les llibertats, a la que calia sumar-li —o era connatural— un pensament nacionalista, significava estar sempre en el punt de mira, lluitar contra la censura, les hostilitats, l'atonia cívica, tot modestament i sol. Potser eixa situació hauria fet desistir un pensador menys intel·ligent, pacient o hàbil que Joan Fuster. Però no va ser així. La seua tenacitat i el seu rigor es van imposar. La seua excel·lent i extensa obra així ho demostra.

I viure a Sueca significava patir més encara la catastròfica situació cultural del País Valencià, devastada per la dictadura. La manca o llunyania de les biblioteques i arxius, de les d'institucions acadèmiques, etc. s’havien de sofrir molt des d'una ciutat xicoteta com Sueca. Hagué de ser, per a un escriptor com ell, amb pocs recursos, un factor d’enormes dificultats. Per superar-ho, any rere any, a força d'esforços i dels pocs diners guanyats dels articles periodístics i dels minvats drets d'autor, va crear una importantíssima biblioteca particular, i tota una xarxa d'amics per fer-los consultes especialitzades, o que buscaren en biblioteques, hemeroteques o arxius les dades i notícies que necessitava per treballar des de sa casa a Sueca. D'ahí el seu fons bibliogràfic, documental i artístic, i l’àmplia i extraordinària correspondència.

A més, a sa casa, al carrer de Sant Josep de Sueca, dedicava moltes d'hores a xarrar amb estudiants, escriptors, polítics, investigadors, gent de la cultura i l'art, o simplement, bona gent del país. Tot aquell pelegrinatge va tindre una repercussió notable i positiva en l'aparició d'un gran grup de persones, i en els seus treballs, molt preocupats pel destí del nostre país.

Fuster estimava molt la literatura, Sueca, el País Valencià i el seu poble. Com d'ell mateix va dir: «...no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi.» Que ningú ho dubte, tots els anys, al País Valencià, són l’any Fuster.

Per cert, que el lema de Cent de Fuster siga «País, paisatge i paisanatge», títol d'un article d'Unamuno, amb qui Fuster discrepava obertament, és lamentable. No sé de qui haurà sigut l'ocurrència (intencionada o per ignorància), però pense en el magnífic article que hauria escrit al respecte. Com va escriure: «País Valencià: història, terra i gent».

Per exemple...

[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2022]

LLIBERTAT I DEMOCRÀCIA

Per Enric Casado

Davant de l’any nou, em cal fer una reflexió. Des de la transició este país ha canviat molt, i ha anat a millor, no tant com jo haguera volgut, ni tampoc en el sentit de canvi que jo haguera esperat, però hem avançat per a bé en progrés i en benestar, encara que és cert que hi havien i hi han problemes (i greus) per solucionar.

Per desgràcia, i així s'ha reconegut, no es prengueren les mesures per evitar que certes persones i partits, (majoritàriament de la dreta) utilitzaren el poder per enriquir-se il·lícitament estafant a la societat que els havia atorgat la seua confiança per governar-nos. Mai tantes persones han fet tant de mal, sobretot per la incompetència (o complicitat) dels que no posaren els mitjans per evitar-ho.

I si amb la corrupció no tinguérem prou, la desfeta per les retallades de l’estat del benestar després de la crisi del 2008, i els efectes de la pandèmia, han fet possible la irrupció de l’extrema dreta (del neofeixisme), que amenaça seriosament la nostra “democràcia” i la de tot el món.

Sóc dels qui creu que en democràcia, encara que els errors i les equivocacions —fins i tot les deliberades— poden crear situacions gravíssimes, res no és inevitable, ni molt menys inamovible.

Però per això l’esquerra necessita canviar. Precisa una profunda renovació. Un dels problemes és que els seus líders es creuen insubstituïbles, i a més, li cal trobar un nou programa que il·lusione a la població. No és suficient parlar de la modernització, de l'estat del benestar o de la Unió Europea. Amb una taxa d'atur elevada, amb un sistema educatiu, una sanitat i uns serveis públics que mostren una baixa qualitat per falta d’inversió; una justícia amb una greu falta d’igualtat, o pitjor, d’equitat; problemes com la violència feixista, la violència masclista, el racisme o LGTBIfobia; els negaidiotes del canvi climàtic, les vacunes...; les discriminacions a les llengües i cultures minoritàries, etc.; és important retrobar un projecte amb el qual la gent se senta identificada, que comprenga clarament, que li signifique un missatge d'esperança i futur, i torne a implicar amb la gent jove.

Si l’esquerra s'obstina a afirmar que tot allò que els passa és només producte d'una conspiració reaccionària, si són incapaços de remuntar la seua crisi programàtica, si no volen reconéixer que necessiten canviar i buscar vies transversals vertebrades des dels partits que arriben a tota la societat, només aconseguiran que altres siguen els dipositaris d’un vot que hauria de ser progressista i d'esquerres. I eixos seran la dreta extrema i l’extrema dreta amb el seu missatge simplista i fals, i que només oculta corrupció, insults i neofeixisme.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2022]

LA SÍNDROME DEL “GRINCH”

Per Enric Casado

Des de que té memòria, Nicolau sent una immensa aversió al Nadal. Per a ell són unes dates terribles. Quan arriba Nadal sembla que té l'obligació d'estar alegre i feliç, i com més s'obstina la gent a fer-lo somriure, ell pitjor ho porta.

Nadal és una època de l'any emocional, tota la publicitat i el màrqueting es dirigeixen a moure sensacions i a promoure la sensibilitat i les emocions. Però no són alegres per a tots i totes, i poden arribar a convertir-se en vertader odi cap a Nadal.

Nicolau no pot entendre que en estiu ja venguen la loteria de Nadal, i que abans de Tots Sants, els centres comercials ja estiguen venent articles nadalencs. Està esgotat de que la gent li diga coses com «¿Per què no t'agrada el Nadal?, si és una data molt bonica...». A vegades a arribat a pensar si Nadal ha existit realment, o només és el resultat d’un llavat de cervell que ens feren quan érem xicotets perquè ens ho creguérem.

Però sap que no està sol. En 2017, un estudi assegurava que el 6% dels espanyols "odia" Nadal, i a un 27% no li acaba de convéncer. El 60% de les dones i el 47% dels homes enquestades van reconéixer patir nostàlgia per Nadal, i un 35% de les dones, a més, parlava de "tristesa". Però també hi havia un 26% de gent que adora Nadal. No és el cas de Nicolau. Ell està en el 6%.

Està fart d’escoltar que està malament sentir-se trist; que tot li recorde que ha de ser feliç; de la música i de les pel·lícules nadalenques; de les males cares quan veuen que no li apassiona Nadal; que la gent es comporte generosament i amablement en esta època com si no pogueren ser-ho la resta de l'any; de l’enorme quantitat d'anuncis, sobretot els de colònia, com si en Nadal férem mala olor; que Nadal simbolitze el capitalisme més tòxic, siga un malson consumista, i que siga nefast pel medi ambient: bosses de plàstic, paper d'embolicar, cinta adhesiva, caixes buides, les sobres de menjar...

Però el que més li molesta de Nadal es vore’s obligat a tindre menjars i sopars amb persones amb les quals ni tan sols pren ni un café. El clàssic: "¿Ens veiem abans de Nadal?". I llavors es pregunta: "¿Però si no ens hem vist en tot un any, per què ara? ¿Quina necessitat tinc jo?".

Per cert, si el 6% que no els agrada Nadal pateixen “La síndrome del Grinch”, el 27% que l’adora, ¿què tenen, “La síndrome del Pare Noel”? ¿I el 67% restant?

De tota manera, Nicolau vos demana que sigueu compressius amb tots i totes els que no s’ho passen massa bé en estes dates (per exemple, no els digueu allò de «¡Sembla que algú necessita una miqueta d'esperit nadalenc!»). A canvi, ell vos desitja un Bon Nadal a tots i totes, i un feliç any 2022.

Foto: Jaime Ramírez                                  

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2021]

LA CRISPACIÓ NO ÉS NOVA

Per Enric Casado

L’actual “crispació” en la democràcia espanyola (per dir-ho suau) no és nova d’ara, ve de fa mots anys. Jo diria que dels 90, després de la pausa obligada de l’intent de colp d’estat de 1983. Però la crispació ha arribat a nivells elevadíssims a partir de l’elecció del govern progressista de coalició, i que la dreta d’este país va començar a dir que era un govern il·legítim, i per tant, contra un govern il·legítim, tot valia.

En 1978 no hi hagué trencament, la dictadura es justificava i adquiria legitimitat històrica, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment semblàvem un país democràtic. I internament també. ¿Què més es podia demanar? (I si algú es pregunta pels anys de govern socialista, s'ha de recordar que naixeren capats per un colp d'estat, i terminaren amb un complot que estigué a punt de volar el mateix estat si en Espanya els socialistes seguien en el poder.)

Però realment la pregunta és una altra: ¿Quant de temps es pensaven que podria durar esta constitució de baix talant democràtic i postfranquista? Òbviament fins que alguns ciutadans no se sentiren en deute amb les persones que elaboraren la transició, ni tampoc amb les pressions, i menys amb les promeses de futur. I eixos nou ciutadans veieren que el post franquisme existia gràcies a la Constitució del 78, i començaren a preguntar-se com es podia acabar amb el règim franquista 80 anys després.

I només hi ha una manera, i no és amb una nova transició i una reforma parcial de la constitució. S'ha de redactar una nova constitució, com estan fent a Xile, partint des de zero, una constitució que trenque amb el franquisme i les seues seqüeles, que construïsca una nova societat i un nou país. Una nova constitució on s'ha de votar el model d’estat, república o monarquia. Una constitució que ha de ser realment democràtica i popular, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa en les tres branques del poder, i en el control democràtic als partits polítics. Una constitució federalista amb totes les conseqüències, ja que un estat federal és la suma d'estats que volen viure junts, i així ho decideixen cadascú democràticament. Una constitució laica. Una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar.

Però els grups de poder, el poder establit, la classe dominant del sistema que van propiciar la transició i la Constitució del 78, sabien que tard o d'hora açò passaria. I no tinguem dubte que estan preparats i faran tot el que calga (ja estan en això) perquè el 36 i el 78 continuen quaranta anys més.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en novembre de 2021]

LA PROPERA EXTINCIÓ MASSIVA

Per Enric Casado

En 1900 la Terra tenia una població estimada de 1.650 milions de persones. Actualment, en 2021, compta amb uns 7.800 milions d'habitants. En 2050 arribarà als 9.700 milions i per a l’any 2100, la població estimada mundial serà d’11.200 milions de persones.

Ara bé, ¿7.800 milions d’habitants és superpoblació humana? La superpoblació es produeix quan la densitat de població provoca una disminució en la qualitat de vida i un empitjorament de l'entorn. Un exemple. Si en som 10 persones, i només tenim recursos per 8, estaríem en un entorn superpoblat. No obstant, si fórem 100, però hi haguera prou aliment, refugi i aigua per a més, llavors no hi hauria superpoblació.

Primera qüestió: ¿la qualitat de vida ha disminuït? Qualsevol diria que sí comparant-nos amb el segle XV. Però la realitat és que hui una de cada cinc persones viu per sota del nivell de pobresa, i és un càlcul optimista. No és segur que puguem garantir la producció alimentària ni l’aigua potable que es requerirà en els pròxims cinquanta anys. I si sumem els efectes dels conflictes armats, del canvi climàtic, de la pandèmia, tot tindrà un alt cost humà.

Segona qüestió: ¿hi ha un empitjorament de l'entorn? La resposta és clara: sí, excepte per alguns negaidiotes, i no val la pena discutir.

I este rotllo, ¿a què bé? Afirmen que el nostre planeta està en perill. Jo crec que no. En els últims 500 milions d’anys hi han hagut almenys cinc extincions massives, unes per erupcions, altres per glaciació, altres per impactes de meteorits... i en cadascuna d’elles es van extingir del 76% al 95% de totes les espècies . I la vida en la Terra va continuar.

En l’última, l’extinció del Cretàcic-Terciari, fa 65 milions d’anys per l’impacte d’un meteorit, van desaparéixer el 76% de les espècies, entre elles els dinosaures. I “gràcies” a això, els mamífers evolucionaren i va aparèixer l’homo sàpiens.

Si seguim com ara, on el creixement de la població significa sobreexplotació dels recursos, contaminació, canvi climàtic, i sense fer res per a erradicar la pobresa, combatre la fam, enfortir els sistemes de salut i educació, sense entrar si cal una política de control de natalitat o creixement, jo crec que sí, pense que anem encaminats a una nova extinció massiva, on la causa serà la mateixa espècie que desapareixerà: l’homo sàpiens, el ser humà. I la vida continuarà... sense nosaltres.

Com diu Kim Stanley a la seua novel·la Mart Verd: «tranquil·la, brutalment, la Terra tenia una capacitat màxima de càrrega. La població s'havia sobrepassat. Per tant, molta gent moriria. Tothom ho sabia. La lluita pels recursos era conseqüentment violenta. I els que combatien, perfectament racionals. Però desesperats.»

 

[Publicat en el periòdic l'Expressió en octubre de 2021]

Estima els altres com a tu mateix

Per Enric Casado

L’Església Catòlica va crear en 1184 la “Inquisició” per a eliminar l'heretgia dels cristians càtars. En 1209, durant croada albigesa iniciada pel papa Innocent III per eliminar el catarisme (vol dir matar-los) de la regió de Llenguadoc, en un dels múltiples assetjos a ciutats i pobles, quan anaven a entrar a Besiers, algú va preguntar com distingir els bons catòlics dels heretges. Inoblidable és la contestació que s’atribueix al legat papal i antic abat del monestir de Poblet, Arnaud Amaury: «Mateu-los a tots, perquè Déu ja coneix als seus». Només a Besiers, d'uns 40.000 habitants, mataren entre 15.000 i 20.000 persones. Un genocidi.

L’última mort al País Valencià per heretgia fou el mestre Gaietà Ripoll i Pla, en 1826, sis segles després i fa poc menys de 200 anys. Gaietà va lluitar contra els francesos en la guerra de la independència. En 1810 va ser fet presoner i traslladat a França, on va entrar en relació amb grups de quàquers, i es va convertir a Deisme.

Es va establir com a mestre d'escola en Russafa. La Junta de Fe de la Inquisició de València, creada per l’arquebisbe Simón López García, va ordenar la seua detenció l'octubre de 1824, acusat de no seguir els rituals del catolicisme. Va estar empresonat dos anys, sense voler «rectificar en la seua ànima les vertaderes idees de la nostra santa religió». Quan van trobar el seu certificat baptismal, va ser condemnat a mort per heretge i maçó.

L'Audiència de València, a pesar de no comptar amb l'autorització del rei, va executar la sentència el 31 de juliol de 1826. En lloc de cremar-lo, va morir penjat d’una forca sobre un barril amb unes flames pintades, on va ser ficat i enterrat fora del cementeri, en el lloc destinat als heretges. Tot això, entre un escàndol internacional a Europa pel despotisme que encara pervivia a Espanya. El mestre Ripoll té una placa que ho recorda en el Mercat de Russafa, i una plaça en València.

I no culpem a Espanya de tot, En França. sense inquisició, només en 1572, la matinada de 23 d’agost es produí la Massacre del dia de Sant Bartomeu, l'assassinat en massa de protestants hugonots a mans de catòlics. En total el nombre de morts s'estima en uns 2.000 a la ciutat de París i entre 5.000 i 10.000 a la resta de França en poques setmanes.

L’Església Catòlica fou responsable, al llarg dels segles, directament i indirectament, de la mort de milions de persones entre les croades i guerres, la persecució en quasi totes les èpoques contra qui no s'ajustara als seus dogmes. I tot això sense comptar altres abusos durant la seua existència.

Sembla mentida que diguen que han llegit l’evangeli de Marc: «Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més […] Estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en setembre de 2021]

La “vacuna” pel feixisme

Per Enric Casado

Després de la II Guerra Mundial, fou molt evident que el progrés i estabilitat de cada país europeu depenia de la dels seus països veïns, i buscaren aconseguir certs objectius socials comuns, com el creixement econòmic i el benestar social.

Eixa certesa va generar un consens que comprenia des dels sectors més progressistes dels partits social demòcrates fins als més conservadors, tant liberals com democratacristians. Este consens es fonamentava en el fet que l'estat té una responsabilitat amb el benestar dels seus ciutadans. Es generalitzava la idea que el benestar dels ciutadans i de cada país depenien del benestar dels països veïns. I este ben comú només es podia aconseguir a través de la pràctica d'una política de consensos. El resultat fou el model de l'«Estat del Benestar».

Eixe model requeria de molts recursos, però oferia uns beneficis que el feia molt rendible. Però les diverses crisis econòmiques, la de 1973, la dels 90, fins la de 2008, l'han anat soscavant. I en esta última, amb l'aplicació d'un model de "recuperació" basat en una política d'austeritat i de retalls que afectaren els serveis públics bàsics, com educació, sanitat i pensions, quasi ha fet fracassar el model de l'estat de benestar.

Responsables econòmics i polítics es preguntaven «perquè la sanitat o l'educació havien de ser gratuïtes», quan eixa pregunta era una fal·làcia, ja que eixos serveis eixien dels impostos de tots. La pregunta “real” d'eixos responsables era «Per què jo he de pagar impostos per a què els ciutadans tinguen sanitat o educació. Si la volen, que se la paguen ells». Quan més impostos, menys beneficis.

I aparegué la Covid 19. La pandèmia ha estressat un model de benestar en pràctica recessió, inclús desaparició. I ara se n'adonen que cal recuperar l'estat del benestar, per superar tres greus problemes, la del benestar del ciutadans, la crisi  provocada per la pandèmia, i el creixement dels partits feixistes.

Perquè en tot este article se m'ha oblidat explicar que una de les raons més importants del model de benestar era el consens d'impedir l'arribada altra vegada al poder de partits feixistes i totalitaris, i d'una altra guerra a Europa. No oblidem les “Guerres de Iugoslàvia” entre 1991 i 2001. Europa no està lliure de guerres encara.

Si algú vol comprendre el creixement del Partits feixistes, s'ha de preguntar que relació hi ha entre la desaparició del model de l'Estat de Benestar amb l'augment del feixisme i l’extremisme del partits de dreta. Com va dir Thomas Mann, «si alguna vegada el feixisme arriba a Amèrica, vindrà en nom de la llibertat». I a Europa, també.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Agost de 2021]

Arribaran en nom de la llibertat

Per Enric Casado

En 1926, George Bernard Shaw va pronunciar un discurs en el sopar que li va oferir —amb motiu del seu setanté aniversari— el Partit Laborista Britànic:

«Hem construït un partit constitucional, i l'hem edificat sobre fonaments socialistes. [...] el nostre propòsit era fer [un partit socialista] on qualsevol ciutadà respectable [...] poguera pertànyer sense la més lleu taca a la seua honorabilitat [...].

»La persona que regeix la propietat pública ho ha de fer sota les mateixes condicions amb les quals jo —per exemple— porte aquest bastó. No puc fer amb ell el que vulga, no puc pegar-li al cap a qui vulga. [...]

»Estic convençut de què un dia la diferència entre nosaltres i els capitalistes resultarà evident.»

Des de 1978 el país ha canviat molt, i ha anat a millor. Però existeixen moltes qüestions encara pendents i problemes per solucionar. Però en general es viu millor avui que en 1978.

En els primers anys de govern (i pense que deliberadament) no es prengueren les mesures suficients per evitar la corrupció, i certes persones delinquiren estafant a la societat que els havia atorgat la seua confiança per governar-nos.

Encara així soc dels qui creu que la democràcia és imperfecta i es poden crear situacions gravíssimes. Però res és irreparable. Els partits progressistes necessiten canviar, que es veja la diferència. Després, els cal trobar un nou objectiu que il·lusione. No és suficient parlar de la modernització del país, del manteniment de l'estat del benestar o de la Unió Europea. Amb una taxa d'atur tan elevada, amb un sistema educatiu, una sanitat i una justícia que, si bé arriben a tota la població, en molts punts demostren un nivell baix de qualitat, és important retrobar un objectiu amb el qual la gent se senta identificada. Per últim, els partits progressistes han perdut el seu referent més vàlid: la gent jove. És absolutament necessari que els projectes dels partits progressistes tornen a ser projectes capaços d'involucrar a la gent jove.

Si els dirigents progressistes s'obstinen a afirmar que tot allò que els passa és només producte d'una conspiració reaccionària, si no volen reconéixer que necessiten canviar, arribarà l'extrema dreta, el feixisme, i en nom de la llibertat s'apoderarà del vot dels joves i de les classes treballadores.

Per cert, el govern progressista ha donat els indults (190 vots a favor els van avalar al Congrés), el Borbó els ha signat i el Regne d’Espanya per ara segueix d'un tros, ni s'ha trencat ni s'ha afonat. Ho sent per la dreta extrema i l'extrema dreta, que el que volen és el «Cuanto peor, mejor».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2021]

Negaidiotes

Per Enric Casado

Ell (o ella) no s’ho havia qüestionat mai, però quan un futbolista va penjar un tuit on afirmava: «¿Creéis que se pisó? ¡Yo, no!», negant que s’haguera anat a la Lluna, va començar a dubtar. A pesar que el ministre de Ciència (astronauta i, per tant, poc imparcial), ho va desmentir, ella (o ell) va investigar, sobre tot per Internet. I moltes persones, que semblaven molt serioses, demostraven a través de vídeos i articles (fins i tot hi havien pel·lícules) que no s’havia anat mai a la Lluna, i que tot era un muntatge.

I va descobrir associacions (la Flat Earth Society) que afirmaven que existien proves innegables de què la terra era plana, com demostrava, per exemple, el mapa que es veu en l’emblema de l'ONU, amb el pol nord en el centre i l’Antàrtida com un cercle de gel que cobreix tota la vora.

O que la causa de la Sida no era per un virus, sinó una malaltia produïda per l'ús recreatiu de drogues, malnutrició, contaminació ambiental i efectes secundaris a medicaments antiretrovirals, a pesar del que afirmava la comunitat científica, que són uns ignorants i tergiversen les dades.

O que el Canvi Climàtic no existeix, ja que les evidències no són concloents. El cosí de l’expresident M. Rajoy ja ho va dir: «Els millors científics del món no poden afirmar al 100% si demà plourà a Sevilla. I hi ha pseudocientífics que saben el que ocorrerà d’ací a 300 anys amb el canvi climàtic». I també ho negava Donald Trump, a qui li havien furtat les eleccions.

O la falsedat de la Covid19. El cantant Miguel Bosé, que està molt ben informat, ha declarat que la pandèmia ha sigut «la gran mentida dels governs» i una estratègia de Bill Gates per a injectar microxips i poder controlar a la humanitat per mitjà del 5G. Inclús periodistes importants li han fet entrevistes.

Però ara parlant seriosament. Ja existeix una paraula per definir a les persones que es neguen a complir les normes sanitàries per a evitar el contagi de la covid. Els diuen “covidiotes”.

Jo proposaria que els que neguen la realitat reaccionant contra la veritat, i que empren tàctiques retòriques per a donar aparença de debat legítim, haurien de rebre el nom de “negaidotes”, i no el de negacionistes

I per tant estarien els “negaidotes” de l’evolució, els “negaidotes” de les vacunes, els “negaidotes” de la violència de gènere, els  “negaidotes” de la unitat de la llengua, els  “negaidotes” de l’holocaust,  els  “negaidotes” del conflicte Palestí, etc.

Per cert, alguns “covidiotes” estan començant a dir que ara s’ha d’anar amb mascareta, perquè a través de les vacunes estan infectant a la gent amb un virus, i s’han de protegir. Les coses que s’han d’escoltar

COVIDIOTA

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2021]