Vídeos del confinament (3-04-2020) "La meua Xiqueta" Enric Casado

21 dies de confinament i quart vídeo.
Hui m’he decidit pel tema “La meua Xiqueta”, un poema de Rosa Roig del seu llibre “Joc de dos” (2012), al que vaig posar música al cap de pocs minuts d’haver-lo llegit.
És d’eixos moments en què lliges un poema, sents la música, agafes la guitarra i la cantes.
En trenta minuts estava enllestida.
En 2016 vaig parlar amb el meu amic Ernesto Ruiz i la vam gravar en el seu estudi, BmStudios, afegint-li Ernesto les programacions i el baix.

La meua xiqueta (Rosa Roig)

La meua xiqueta ja no és l’ama
ni del carrer ni del corral.
Li han arravatat la figuera i la parra,
i la flor del taronger.

La meua xiqueta ha crescut
perquè la mentida l’ha encalçada,
primer al carrer, després al corral.

I figuera, parra i flor del taronger
se li han podrit a les mans.
La meua xiqueta que no és ama,
ara no té ni carrer, ni té corral.

Vídeos del confinament (2-04-2020) "Mi Ira" Enric Casado i Ernesto Ruiz (Nagasaki Suit)

I seguim. En 2011 Ernesto Ruiz i jo, Enric Casado, vam gravar en BmStudios, l'estudi d'Ernesto, sota el nom de "Nagasaki Suit", un CD al qual posarem per títol "Canciones perdidas". El Cd inclou 12 temes i una sorpresa final. Vos pose com a mostra un dels temes, "Mi ira".

Els crèdits en el cd són els següents: 8. MI IRA (4:17), Letra: Ernesto Ruiz Granell, Música: Enric-Miquel Casado Navarro. La letra es de 1988 y la música de 2011. Volvemos a componer juntos otra vez.

D'este tema recorde sobretot l'immens plaer de tornar a composar amb Ernesto després de tants anys. El solo de guitarra el vaig composar un dia a les dos o tres de la matinada. És un dels temes que he compost que més m'agraden. Espere que a vosaltres també.

En el CD es pot llegir esta introducció:

Las Canciones Perdidas

Teníamos un montón de canciones, perdidas desde los años 80 en antiguas cintas de casete, en viejos folios amarillos mecanografiados, algunos con apenas unas breves indicaciones de notas y acordes, o la mayoría de las veces en la punta de nuestros dedos, porque por una u otra razón, nunca las habíamos dejado de tocar.
Y una tarde, hablando por la calle, decidimos que este era un momento tan bueno como otro para sacar algunas a la luz. Este disco es el resultado. Unas veces ha sido sencillo, la música ha fluido como si esperara salir. Otras, se resistía, y solo a fuerza de tesón y perseverancia ha tomado forma.
Nuestro método de trabajo es simple, el mismo de siempre. Todo nos tiene que gustar a los dos, y si no es así, se busca algo diferente que nos agrade. Porqué la música de este disco es aquella que siempre quisimos grabar juntos y por mil razones no pudimos hacer entonces.
Queremos aprovechar para dar las gracias a todos los amigos con los que alguna hemos tocado. Con todos hemos disfrutado y hemos aprendido.
Por último, las canciones de este disco están dedicadas a las mujeres que comparten nuestras vidas. Sin vuestro amor y paciencia nunca hubieran visto la luz. Os queremos.

Vídeos del confinament (1-04-2020) "Nota Bene" Enric Casado i Elena Casado

Segon vídeo. Esta vegada amb la meua filla Elena Casado Pineda, en la sala Simbiosi d'Alzira durant l'Innoce12, el 28 de desembre de 2016.
Una de les interpretacions més boniques del poema "Nota Bene" de Joan Fuster que hem fet.
La música és meua, i la interpretació, impecable, de la meua filla. Que la disfruteu. Demà més.

Nota bene (Joan Fuster)

i jo crec en l’amor i no en la vida

l’amor és dins de mi com una terra
insaciable, lúcida i sonora
com una fe o un cos o senyoria

l’amor és una ràbia precisa
és entre totes les parets imperdonables
és sota l’arc de les paraules sàvies
és en la cuixa esplendorosa i tensa
que es deixa transitar pels nostres besos

amor fam vàlida i teler d’escuma

l’amor és aquest signe aquesta fura
la vida és una fosca que ens escanya

jo no sé què és la vida i no m’agrada
deu ser aquest afany d’escriure versos
els versos a recules per l’arena

i jo crec en la mort i no en les passes

Vídeos del confinament (31-03-2020) "Com podeu comprar el cel" Guitarres i dolçaines

A partir de hui, i mentre dure el confinament, vaig a compartir cada dia un vídeo meu, o on participe.

Ací teniu el tema "Com podeu comprar el cel", de Guitarres i dolçaines, que és una finestra oberta per veure paisatges del nostre país en estos dies.

El tema està interpretat per: Mondu (flabiol, dolçaina i saxos), Enric Casado (veu i guitarres), Ernesto Ruiz (baix), Elena Casado (veu), Marcos Ferrando (percusions).

Lletra i música, Enric Casado.

Tocar-se Damunt, amb Enric Casado (SuecaTV) 9 de Març de 2020

Programa de Sueca TV "Tocar-se damunt" amb Enric Casado. Entrevista a càrrec d'Hugo Llopis. Programa de música en directe. Cante les cançons "Maria, una vida distinta" (Lletra i música Enric Casado), "No tenir-te" (Lletra Joan Fuster, música Enric Casado) i "Estat ai en greu cossirier" (Lletra Beatriu de dia, música Enric Casado). Emés el 9 de Març de 2020.

UNA ESTORETA VELLETA

Per Enric Casado


Fa anys i anys, la vesprada de Sant Josep, una colla de xiquets i de xiquetes arreplegaven els trastos inútils i les andròmines combustibles de les cases d’un barri qualsevol de València. El veïnat contribuïa amb el que podien: una cadira desfeta, una prestatgeria trencada, dos caixons desfonats, roba vella i inservible... Tots donaven alguna cosa.
Bé, tots no. Tots menys el senyor Vicente, qui amb els seus llargs i arrissats bigots, cada any els rebia a crits i els enviava a fer punyetes, tancant-los la porta en els nassos. Aquell home solitari i amargat no entenia aquella festa -ni cap altra-, ni com els pares i les mares consentien que els xiquets i les xiquetes el molestaren jugant i cridant a totes les hores pel carrer. Més d'una vegada els havia acaçat amb el gaiato perquè el deixaren de molestar mentre jugaven.
Però aquell any Ricardet, un xic més major, que durant molts anys també havia aguantat les males puces d’aquell home, va decidir que havia arribat el moment d’ajustar els comptes.
Va agafar uns pantalons i una jaqueta de la roba vella que els havien donat, els va omplir de palla i borumballa, i amb un bolic de draps li va fer el cap, on va pintar una cara que només se li pareixia al senyor Vicente pels immensos i arrissats bigots que va dibuixar. Els xiquets i les xiquetes agafaren el ninot i el posaren dalt de la falla que havien plantat en l’encreuament del carrer on vivia el senyor Vicente. De seguida va córrer la veu pel barri com la pólvora, i molts pares i mares, que de jovenets també havien suportat el geni pudent del senyor Vicente, van riure l'atreviment dels seus fills i van lamentar que no se'ls haguera ocorregut abans.
Unes hores després, ja de nit, Ricardet va encendre una torxa, i davant d'un públic molt més nombrós que altres anys, li va pegar foc a la falla. A poc a poc les flames envoltaren el ninot del senyor Vicente i en uns moments la seua efígie fingida havia desaparegut, i amb el foc, anys i anys de crits, improperis, amenaces i males cares.
El senyor Vicente, que no havia eixit de sa casa, no va poder evitar sentir les cançons i els aplaudiments, i vore per la finestra com es cremava la seua grotesca figura, mentre jurava i perjurava que no oblidaria mai aquella festiva ignomínia.
Els xiquets i les xiquetes, consumada la seua innocent i festiva venjança, i molt més intel·ligents, ja feia una estona llarga que l'havien oblidat, i disfrutaven del foc cantant, ballant i, fins i tot, alguns més atrevits, botant les flames.


[Publicat en el periòdic l'Expressió en Març 2020]

JUNTS HO PODEM FER POSSIBLE *

Enric Casado

La nit Sant Josep, mentre crema la falla, Tomàs sent una satisfacció molt especial. El monument, a banda de ser preciós, està construït amb uns nous materials menys perjudicials per al medi ambient, de fàcil reciclatge i ràpida combustió, i que no li han eixit més cars a la comissió.
En un principi, Tomàs es pensava que això de la sostenibilitat de les falles es tractava només d’evitar els efectes contaminants causats per la cremà. Però va anar descobrint que també era molt important abordar el tractament dels residus que produïen durant les seues activitats (com els sopars i dinars, o les cercaviles), la racionalització del consum energètic (la il•luminació del casal, de la falla...), o la contaminació acústica generada per la festa (i no només la dels coets, sinó també el volum de la música i el respecte als horaris).

A poc a poc va explicar a la comissió de la falla que havien d’implicar-se en la gestió medi ambiental de la festa, i impulsar la sensibilització i conscienciació dels fallers i falleres respecte de la sostenibilitat, i divulgar-ho entre els veïns i visitants. I que havien d’adoptar mesures per combatre i compensar el canvi climàtic,
Començaren per posar en pràctica algunes mesures senzilles, com evitar generar residus innecessaris i reciclar i separar-los dins del casal; canviar la il•luminació per leds i elegir aparells de baix consum i alta eficiència. I a ser conscients que quan qualsevol menjar mediterrani i saludable, com la paella, estaven col•laborant a la sostenibilitat del medi ambient. I a utilitzar vaixella i coberts reutilitzables, i oblidar-se dels gots, plats i coberts de plàstic.
I el colofó d’enguany havia sigut el monument. Perquè així, mentre es cremava la falla, tots sabien que estaven col•laborant amb la sostenibilitat del planeta, i podien gaudir del foc i la festa sense tanta por pel futur i amb molta més llibertat.

* Eslògan del Pacte per la sostenibilitat de les Falles


[Publicat en 2020 en el Llibret de la Falla Plaça Malva (Alzira), "Tro d'Avís"]

EL MILLOR ALCALDE

Per Enric Casado 

Abans d’arribar a ser un dels alcaldes més famosos del país, Joan G. era per a la majoria del poble un perfecte inútil. Quan el partit el va posar de cap llista perquè no volia anar ningú, tots els que el coneixien li van dir que allò de ser alcalde era molt difícil i ell no ho podria fer mai. Però com els designis de la política són inescrutables, va acabar sent elegit.

L'endemà de ser nomenat, com no sabia massa bé què fer, Joan G. va arribar a l'ajuntament deu minuts abans de l’hora, inconscient de l’hecatombe que anava a provocar. Molts treballadors, que sempre arribaven tard, se sorprengueren en vore’l esperant-los i preguntant-los —ingènuament— perquè arribaven tard. 

El cap de personal —qui també arribava tard— es va presentar davant del nou alcalde donant-li un fum d’excuses. Llavors Joan G. li va dir —candorosament— que volia conéixer personalment a tots els treballadors. 

L'endemà tots —i quan dic tots, són tots, fins i tot aquells que a pesar de cobrar religiosament, feia anys que no posaven un peu en l'ajuntament—, estaven en els seus llocs de treball. 

Al cap d'uns dies —càndidament— se li va ocórrer que tots els departaments li explicaren què feien. En tots els despatxos es passaren hores i hores rebuscant expedients, i llegint legislació per saber concretament què feien i quines eren les seues responsabilitats. 

I un bon dia, com no entenia res dels papers que firmava, va demanar —innocentment— que cada funcionari li havia d’explicar l’expedient abans de firmar-lo. 

Així que, gràcies ha haver anat deu minuts abans, la marxa del poble havia millorat moltíssim: tot es gestionava més eficientment; l'atenció al públic havien millorat; els proveïdors cobraven en els terminis estipulats, els carrers estaven néts i els fanals s'encenien i s’apagaven a l'hora. I com havien disminuït les despeses inútils, no s’havien hagut d’apujar els impostos i hi havia superàvit. 

I la majoria dels veïns, convençuts que Joan G. era el primer alcalde que sabia governar l'ajuntament, ompliren les xarxes socials de comentaris, fins que l’entrevistaren en la televisió com a exemple d’alcalde modèlic, i es va fer famós. 

Però la realitat és altra. Quan Joan G. firma, resignat, un document que un funcionari —inútilment— li ha intentat explicar, es fa la sempre la mateixa pregunta: «¿Perquè tots li havien dit que ser alcalde era tan difícil?» 

I en eixes estava quan va rebre la telefonada del recentment elegit President del Govern oferint-li ser ministre. I clar, ¿com anava a negar-se? Això no havia de ser tampoc tan difícil.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Gener 2020]

¿UNA DE CIÈNCIA-FICCIÓ?

Per Enric Casado

Quan el Director de l'«Institut Mundial de la Crisi» va terminar l'exposició de l’«informe Final» davant del plenari de l’ONU, tingué la sensació que ningú no havia entés la gravetat de la situació, o pitjor, que no havien volgut entendre-la.

—La conclusió del nostre informe és definitiva i, per desgràcia, terrible —va afirmar el Director—. Tots els científics que formem part de l'Institut estem d’acord. Dècades de transport i indústria contaminant, la generació excessiva de residus, segles de ramaderia i d’agricultura  no sostenible, el malbaratament d'energia, la desforestació i la contínua espoliació dels recursos, el creixement incontrolat... Tot això sumat, i molt més, ens ha sentenciat. L’èsser humà està condemnat a desaparéixer de la superfície de la Terra.

Un silenci espès recorregué el plenari. Només el Secretari General es va atrevir a parlar:

—Això és... espantós. ¿Estan absolutament segurs...? Clar que ho estan... No obstant encara podríem intentar... Amb els avanços tecnològics...

—El procés és imparable. Alguns membres de l'Institut opinen que hauríem de potenciar les bases permanents en la Lluna. La majoria creguem que també seria idoni instal·lar bases autònomes en Mart, on fa un segle iniciàrem el procés de Terraformació. També les podem crear en la pròpia Terra. Qualsevol cosa serà millor que no fer res. Encara així, tenim seriosos dubtes que puguem sobreviure com a espècie sense el suport del nostre planeta.

Demanaren la paraula alguns membres del plenari. Semblaven que no eren conscients de la gravetat. Poc importava. La seua actitud no anava a canviar les coses, com sempre havia passat. Terminada la reunió, els assistents eixiren en silenci. En la sala només es quedaren el Director, arreplegant papers, i el Secretari General, assegut solitari en la seua butaca, com si portara sobre les seues esquenes tot el pes de la història. Quan el Director va passar al costat del Secretari General, es va aturar i li va dir:

—Senyor secretari, en totes les èpoques sempre han existit persones preocupades pel futur del nostre planeta. Wolfgang Harich, un filòsof del segle XX, va plantejar que el problema més rellevant de la humanitat era només un: «¿Aconseguirà "l'homo", és a dir, l’ésser humà, arribar a ser suficientment "sapiens" per tal de conservar la vida sobre la terra, preservant-nos així com a espècie biològica?». Un interessant dilema que ja hem contestat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Desembre 2019]

¿I QUÈ PODEM FER? PER MOLT ENFADADA QUE ESTIGUES, VOTAR, SEMPRE VOTAR

Per Enric Casado

La jove estava molt enfadada des de què els partits d'esquerra no havien arribat a un pacte per constituir un govern progressista, i això havia desembocat en unes noves eleccions. El iaio, en veure-la renegar una vegada i una altra de cara al mòbil i a la televisió, li va preguntar que li passava.
—Estic molt preocupada, iaio. ¿I si ara guanya la dreta?
—Esperem que no, però hauria guanyat democràticament, i només caldria fer una bona oposició i lluitar per no perdre els drets que hem aconseguit. Mirà als americans amb Trump, o als brasilers amb Bolsonaro. ¿Creus que l'oposició en eixos països va a parar? Recorda sempre que les conquestes socials són difícils de tornar enrere, però no impossible.
—¿I què podem fer?

—Primer que res, anar a votar, sempre anar a votar. I tu, dedicar-te a estudiar. El món necessita persones com tu, preparades per al futur, i també per al present. L'esquerra, governant, va cometre equivocacions, fins i tot greus. Però també hem d'estar orgullosos de tot el que ha aconseguit: tenim un país modern, encara que falten coses per fer. I ferides per tancar. Però que la dreta puga guanyar les eleccions no és la malaltia, és el símptoma. El perill està en els partits que amb el discurs de la por i la mentida estan alienant a part de la societat; en la intolerància que es practica amb l’immigrant, justificant-la amb qualsevol l'excusa, com la droga, la delinqüència... i que només és racisme i xenofòbia; en la violència dels neofeixistes amb les persones lgtbi, les feministes, les minories...; en l'aparició de grups integristes capaços d'aturar projectes d'igualtat i solidaritat a l'empara de legislacions injustes; en els polítics que neguen el canvi climàtic i estan jugant amb la pervivència de tantes espècies, inclosa la humana. El problema està en una societat que comença a acceptar eixos perills sense alçar-se en contra, sense lluitar contra ells, i que s'amaga darrere de les seues comoditats. El perill està en una societat cada vegada més egoista i menys solidària. Perquè, la solidaritat és, junt amb la llibertat i la igualtat, l'única garantia d'una societat que funcione amb dignitat i decència. Jo tinc una esperança, estàs tu, esteu tots vosaltres, la gent jove... Recorda, s'ha de votar, per molt enfadada que estigues. Vota al partit més prop a les teues idees i després no deixes de treballar per fer un món més just. La resta és democràcia.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novembre 2019]

FA NOMÉS 80 ANYS

Per Enric Casado

L'1 de setembre de 1939 les tropes nazis envaïren Polònia. Signat un pacte de no agressió amb Stalin, i lliure a l'est de tota amenaça, Hitler ocupa en pocs mesos la major part d’Europa i Àfrica del Nord. Europa estava altra vegada en guerra

El gener de 1933, Hitler havia sigut nomenat canceller, i un any després s’autoproclamà canceller imperial, transformant la República de Weimar en el Tercer Reich, i governant amb un partit únic basat en el totalitarisme i l'autocràcia de la ideologia nazi. L'objectiu bàsic d'Hitler era establir l'absoluta hegemonia de l'Alemanya nazi en el continent europeu.

El 14 de juny de 1940 la Wehrmacht entra en París. Als camps de refugiats del sud de França —plens d'espanyols exiliats de la dictadura de Franco i d'estrangers de les brigades Internacionals— hi havia por i desesperació. En el nord, milers i milers de persones fugien de la França ocupada pels nazis i governada pel Mariscal Pétain. Però els refugiats espanyols no podien fugir, no poden tornar al seu país: la dictadura els esperava. Fou llavors quan decidiren tornar a fer l'única cosa que sabíem fer: lluitar contra el feixisme.

Acabat en juny de 1941 el pacte de no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica, i quan a penes dos anys després, en febrer de 1943, l'exèrcit soviètic derrotava als alemanys en Stalingrad, la guerra canvià de signe. Es produeix una contraofensiva general de les tropes soviètiques, i el desembarcament aliat en juny de 1943 a Sicília provocà la caiguda de Mussolini. El 6 de Juny del 44, els aliats desembarquen a Normandia.

En agost de 1944 els soldats republicans espanyols van tindre un paper protagonista en l'alliberament de París i de França. La "nueve" va ser la primera en entrar a Paris. L'avanç pels dos fronts és imparable.

A Polònia, els aliats descobreixen el primer camp d'extermini nazi: Maidanek, on eren assassinades més de 1.900 persones diàriament. Es descobreixen més camps de l'horror: Dachau, Mauthausen, Auschwitz..., on mataven als "enemics" del règim nazi: jueus, gitanos, comunistes, anarquistes, homosexuals... i també republicans espanyols.

Les tropes soviètiques entren en Berlín, i el 30 d'abril de 1945, tancat al seu búnquer, Hitler se suïcida. El 8 de maig de 1945 la Wehrmacht capitula sense condicions. La Segona Guerra Mundial havia acabat.

Han passat 80 anys, però el feixisme segueix, i desgraciadament, creix més dia a dia a Europa. La lluita contra el feixisme a Europa no finalitzà amb la Segona Guerra Mundial. La lluita contra el feixisme continua encara hui.


[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre 2019]