EL SUÏCIDI ÉS UN GREU PROBLEMA

Per Enric Casado

En esta història, parlem d’una persona que va créixer en una família que dirien “normal”. Quan era adolescent, va començar a tindre problemes d'ansietat i depressió. A pesar de les seues dificultats, va intentar seguir endavant i va estudiar en la universitat. No obstant, les seues lluites mentals van començar a afectar el seu rendiment acadèmic i social. Va perdre el contacte amb els amics i amigues, i la seua vida social es va limitar a passar hores jugant a videojocs.

Una nit, en un fòrum, esta persona va llegir una publicació sobre el suïcidi. Va començar a investigar sobre el tema i va acabar llegint històries de persones que havien posat fi a les seues vides.

Es va passar les següents setmanes rumiant sobre la idea del suïcidi. Va buscar informació sobre les maneres més eficaces de posar fi a la vida i va planejar cada detall. Finalment, va decidir que era el que volia fer i va deixar una carta d'adeu als seus pares i amics.

El dia que va posar fi a la seua vida, va sentir que finalment havia trobat una sortida a les seues lluites mentals i que estava fent el que havia de fer. No obstant, el seu suïcidi va deixar una gran marca en totes les persones que l'estimaven, i van estar destrossats per la seua pèrdua. No podien evitar, encara que no fora així, sentir que d’alguna manera, li havien fallat.

En 2020 al País Valencià es van registrar un total de 438 suïcidis, la qual cosa representa un augment significatiu respecte a anys anteriors. A l’estat es van registrar eixe any 3,941 suïcidis, el que equival a una mitjana de quasi 11 diaris. Les xifres subratllen la importància de proporcionar recursos i suport per a la salut mental en tot el país.

Per abordar la problemàtica del suïcidi a Espanya, és necessari que l’estat implemente polítiques i programes integrals que aborden els factors de risc i promoguen factors protectors. La prevenció del suïcidi implica una combinació d'enfocaments que inclouen la promoció de la salut mental, la identificació precoç i el tractament dels trastorns mentals, la gestió adequada de l’estrés i la resolució de conflictes interpersonals, i requereix un pla estatal que coordine l’esforç col·laboratiu entre els professionals de la salut, els proveïdors de serveis comunitaris i les persones que lluiten amb problemes de salut mental. Per desgràcia, no estem preparats ni tenim prou medis. I és urgent.

Nota important: Si es detecten senyals de risc de suïcidi, és crucial buscar ajuda per a l'avaluació i tractament adequat. És fonamental tindre en compte que els familiars no han d'intentar resoldre el problema de manera individual, sinó que han de buscar l'ajuda i el suport necessaris de professionals de la salut mental.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2023]

EL NOU ALCALDE

Per Enric Casado

El nou alcalde del poble va passar els primers mesos buscant solucions a la desastrosa situació econòmica en què els anteriors alcaldes havien deixat l'ajuntament. Però eixa decisió, a pesar de tindre tot el sentit comú, va ser una decisió suïcida. Els anys d'oposició l'havien ensenyat el que no s'havia de fer en un ajuntament. Però no l'havien ensenyat que no es podia deixar sols a la colla de brètols amb els quals havia pactat l'alcaldia.

Quan va eixir del despatx, havia dissenyat un bon esborrany de pressupostos amb una reducció de l'endeutament i uns projectes que serien l'espenta econòmica que el poble necessitava.

Però la realitat li va pegar una bufetada en tota la cara. Els regidors amb els quals havia pactat, i també els seus, havien transformat l'ajuntament en un femer ingovernable de corrupció. La regidora de serveis havia col·locat a tota la família en empreses adjudicatàries a canvi d'una minva en la qualitat de les obres. El regidor de mercats cobrava comissions sense que ningú ho veiés. El de cultura i festes se n'emportava un tant per cent de totes les contractacions d'espectacles. I així feien tots i totes. I d'hisenda i urbanisme, ni parlem.

El cap del partit amb el qual havia pactat li va explicar al nou alcalde tot el que feien els regidors, sense deixar-se res en el tinter. L'alcalde al•lucinava. No podia creure's que allò li estava passant a ell. Va començar a cridar que tancaria a tots en la presó.

—No pots fer res. Estàs tan involucrat com nosaltres. ¿D'on creus que ha tret la teua dona els diners per pagar la hipoteca? Jo mateix he fet que li'ls donaren. I ho tinc tot gravat. I el teu cunyat i el teu sogre han comprat terrenys per indicació meua, i estan esperant amb més ànsia que jo les requalificacions.

—És impossible que la meua dona...

—La teua dona prou ha fet estos anys en què tu només et preocupaves del partit i l'ajuntament... Per cert, ¿qui creus que paga el màster de la teua filla?

El nou alcalde va caure en una forta depressió. Quan va tornar l'ajuntament, pressionat per la seua família, es va apujar el sou d'una forma escandalosa, requalificaren els terrenys per unanimitat, i va deixar que els regidors continuaren actuant igual, o pitjor. I tots els seus plans, els pressupostos, els projectes que servirien d'espenta econòmica al poble, es quedaren en el calaix. I el nou alcalde va passar per l'alcaldia com tots, amb més pena que glòria.

I quan va arribar el darrer diumenge de maig, els ciutadans —uns amb il·lusió, altres amb desgana— anaren a votar un nou alcalde pel poble.

Per cert, el nou cap de llista era el cunyat de l'antic alcalde.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2023]

3 D'ABRIL DE 1979

Per Enric Casado

Ramon acabava de complir els seixanta-cinc anys. Era una persona com tants milions als quals la dictadura franquista havia destrossat la vida. Però hui Ramon aniria a votar més segur que mai de les seues idees i conviccions.

Ramon va nàixer durant la monarquia d'Alfons XIII. Va viure la dictadura de Primo de Rivera secundada pel Borbó, el fi de la monarquia i l’arribada de la II República. I després del govern de la dreta, la victòria electoral del Front Popular en el 36. I el 18 de juliol el colp d’estat i la guerra d’Espanya. Ell va lluitar al costat de la república, sofrint l'amarga derrota enfront de les tropes del dictador.

El tancaren en un camp de presoners, li feren una paròdia de juí, condemnant-lo a treballs forçats. Altres foren condemnats a mort i assassinats, com a son pare, que se'l van emportar una nit i afusellar en el cementiri davant de la fossa que ells mateixos s'havien cavat. Amb l'indult del 45 va obtenir la llibertat vigilada, i la pesada sensació de culpa de no saber per què continuava viu. Deu anys després de la guerra va tornar a casa. Sa mare havia malviscut netejant les cases dels nou-rics addictes al règim, i cosint a la nit roba per a les seues dones i filles, tot pel mateix salari de misèria.

Quan va tornar, Ramon va aconseguir algun jornal gràcies a sa mare. Feines mal pagades en les terres dels nous amos. Amb el temps, es va casar. Sa mare va morir sense arribar a conéixer el seu net. I així visqué Ramon durant els trenta anys següents: treballant nit i dia, i donant-li, amb tots els sacrificis, estudis i una carrera al fill.

Un dia de novembre va escoltar l'anunci de la mort del dictador sense immutar-se. Després va arribar la Reforma Política, les primeres eleccions generals, on va votar al seu partit de sempre, i, a pesar de la monarquia, va votar "sí" a la Constitució.

Per això, quan vespres de les eleccions municipals li contaren les intencions del seu fill, la seua resposta fou ferma: «Això és la democràcia. Que el teu fill encapçale la llista d'un partit de dretes i son pare no puga fer res.»

Aquella nit Ramon va escoltar les raons del seu fill. Acostumat durant anys a suportar les xerrades dels feixistes dels amos, el va escoltar en silenci. Quan va acabar, Ramon li va dir: «No sé què em fa més mal, si allò que vas a fer, o que sabent d'on vens, tingues el valor de fer-ho. Però ja se sap que els feixistes... Si ta iaia alçara el cap...»

El 3 d'abril de 1979, Ramon va anar a votar. Quan va saber els resultats, dues llàgrimes, mescla d'orgull, dolor i records, li caigueren per les arrugues de la cara. Havien guanyat les esquerres al poble.

Portada del País després de d'eleccions municipals d'abril de 1979

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2023]

UNA ESTORETA VELLETA

Per Enric Casado

Mentre crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla d'alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l'esforç d'un any de treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, la presentació, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les flors, l'ofrena, l'humor i la sàtira, els llibrets, la cultura, els cartells, la propaganda, el turisme... Així i tot, mentre Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.

Fa molts anys les falles eren altra cosa. Els xiquets i les xiquetes, la vesprada de sant Josep, recorrien el poble o la barriada, carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i demanant a les veïnes i els veïns qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria o solar abandonat, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que s'encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s'arreplegaven, més gran era la falla i, per tant, millor era la foguera, i més durarien les flames. Perquè aleshores l'únic important era el foc.

I així les xiquetes i els xiquets —i els que no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de l'ésser humà. El mateix foc entorn del qual s'edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dona llum durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el dolor, celebrava l'alegria. Un foc que ens parla de l'esdeveniment immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és instrument diari i símbol col·lectiu.

Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió. I d'alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets i aquelles xiquetes d'abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2023]

JUAN CARLOS, “BORBONEANDO” (ELS BORBONS ¿I VII?)

Per Enric Casado

«No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.» Juan Carlos de Borbón, en la revista francesa "Point de Vue, 1968. Tenia 30 anys.

Òbviament, va canviar d’idea, al·legant l’”interés” d’Espanya i el suprem deure de soldat, i va acatar «Las Leyes Fundamentales del Reino», entre les quals s’incloïa «la Ley de Sucesión», i va jurar «Los Principios Fundamentales del Movimento», demostrant estar totalment d’acord amb el dictador. Mai va jurar la Constitució del 78.

«Juan Carlos es el más Borbón de los Borbones respecto a la debilidad por el poder, y nunca dudó en pasar por encima de quién hiciera falta. El mejor ejemplo es que accedió al trono saltando por encima de su propio padre. Despreciar las mismas reglas de la Casa Real indica que el poder era el objetivo, más allá de cualquier otro criterio», del llibre “Un rey golpe a golpe”, biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón de Patricia Sverlo.

I qui vulga saber més de Juan Carlos des de llavors fins a l’actualitat té un fum de llibres, entrevistes, articles de prensa, reportatges… Personalment aconselle dos, “El rey al desnudo. Historia de un fraude” d’Ernesto Ekaizer, que fa un profund i documentat repàs de la trama judicial, econòmica i passional de Juan Carlos. I, per descomptat, la sèrie documental de televisió “Salvar al Rey”, on es parla profusament de l’abús dels fons reservats i de la vida dissoluta que va disfrutar.

Deixant de banda els esperpents i les traïcions de les seues amants, com Olghina di Robilant, Bárbara Rey o Corinna Larsen; o la immensa quantitat de diners que “presumptament” rep i ha rebut de difícil justificació, Juan Carlos serà recordat per la cacera d’elefants en Botswana, Àfrica, mentre el país sofria una greu crisi econòmica. Si no s'haguera trencat el maluc, mai s’haguera sabut. Les declaracions més sonades d’eixe viatge no foren les famoses: «Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir.», sinó les que va dir a l’avió que el portava d’urgència a Madrid quan Corinna li va demanar que deixara de beure vi per si havia d'anar directe al quiròfan, i ell va dir «Yo soy el rey de España y hago lo que me da la gana.»

Eixa ha sigut la premissa de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón, rei imposat pel franquisme i acceptat pels partits democràtics, fins i tot d’esquerra, que impediren així la restauració de la República. En un principi fou Juan Carlos «El breve», després fou el «Campechano», i jo espere que siga recordar com «El defraudador», per haver defraudat a tot un país, borbonejant-nos i intentant fer-nos creure que era una persona honrada i decent.

Com va dir en acabar les seues jornades de regates en el club nàutic de Sanxenxo en maig de 2022, «Explicaciones de qué...» i es va posar a riure... “presumptament” de tots nosaltres.

Juan Carlos ha acabat —ara per ara—, com la majoria dels reis Borbones, en l’exili. I continuarà la història de los Borbones, segur, amb Felipe i Leonor, per desgràcia per a tots nosaltres.

Foto de Juan Carlos "El defraudador", amb el seu protector i predecessor, el dictador Franco.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2023]

FILL I PARE DE REI, PERÒ MAI REI... (ELS BORBONS VI)

Per Enric Casado

En 1933, mentre Juan de Borbón navegava com oficial en el creuer “Enterprise” de la marina britànica, va rebre un telegrama de l'ex-rei Alfonso de Borbón: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tu como heredero».

Juan sempre va voler ser marí, i va ingressar 1930 en la “Escuela Naval de San Fernando”, i durant la II República, va tirar de família, de Jorge V, el Rei d’Anglaterra, i va acabar els estudis en la “Britannia Royal Naval College”.

Durant la Guerra Civil, al·legant la seua experiència com a marí, va intentar que Franco el deixara lluitar al seu costat contra la República. Franco es va negar sempre.

El 28 de febrer de 1941, Alfons de Borbón va morir a Roma, i Juan, amb vint-i-set anys, es va fer càrrec de la Casa Reial.

La resta de la seua vida va ser esperar que el dictador Franco li cedira la corona i contemplar la dictadura d’Espanya des de Portugal, en el seu xalet d'Estoril, «Vila Giralda», eixint a navegar i rebent als monàrquics de tota la vida, que de pas aprofitaven per a anar a Fàtima i al Casino.

Les relacions entre Juan de Borbón i el Dictador foren “delicades”. El “Manifiesto de Lausanne”, de 1943, en el que li demanava a Franco que deixara pas a la monarquia, fou dels primers desencontres. Després, Juan es va oferir a les potències vencedores de la II Guerra Mundial com una alternativa de govern en Espanya, “respetuosa de las libertades públicas”. La guinda fou quan va contestar a la “Ley Sucesoria” del dictador amb el “Manifiesto de Estoril” de 1947 que signava com rei. El dictador, fart de Juan, va decidir que si restaurava la monarquia, ho faria en una altra persona.

El 25 d’agost de 1948 el dictador Franco es va entrevistar amb Juan en el iot Azor. El dictador li va demanar al no-rei que el seu primogènit, Juan Carlos, estudiara en Espanya, preparant-se per possiblement ser rei.

Amb 10 anys, Juan Carlos va arribar a Madrid acompanyat dels seus nous preceptors, i un capellà i un guàrdia civil.

Juan de Borbón va advertir al seu fill, Juan Carlos, que per res del món hauria d’acceptar que el dictador es votara l’ordre successori. En un principi, Juan Carlos estava d’acord amb son pare. En novembre de 1968, amb 30 anys i pocs anys abans de la mort del dictador, va declarar en la revista francesa "Point de Vue": «No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.»

Al primer que va borbonejar Juan Carlos va ser a són pare. Al·legant l’”interés”  d’Espanya (i també el seu propi, com demostrarà després), va jurar “Las Leyes Fundamentales del Reino”, que incloïen la “Ley de Sucesión”. I el 22 de novembre de 1975, després de la mort del dictador, i deixant, com tots los Borbones, a son pare en l’exili i amb un pam de nassos, Juan Carlos va ser proclamat rei. Alguns el sobrenomenaren «El breve». Que equivocats estaven. I Continua.

Juan Carlos I, proclamació en les Corts  Franquistes (22-11-1975)

Text del video de You tube: "Proclamació en Les Corts de l'actual monarca del Regne d'Espanya, el 22 de novembre de 1975, on jura defensar el moviment nacional (feixisme nacionalcatòlic) i enalteix al dictador feixista Francisco Franco. ¿Què pensarien els alemanys si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Hitler? ¿Els italians si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Mussolini? A Espanya es tracta d'una macabra realitat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2023]

MÉS BORBONS EN L’EXILI (ELS BORBONS V)

Per Enric Casado

Alfonso se’n va anar a l’exili en 1931 amb una declaració de les Corts Republicanes: «declaren culpable d'alta traïció [...] a qui va ser rei d'Espanya [...] ha comés la més criminal violació de l'ordre jurídic del país [...] qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehendre la seua persona si penetrara en territori nacional». Després el dictador la va derogar, òbviament.

La primera consecuencia de l’exili fou la separació del matrimoni, aconseguint Victoria Eugenia una pensió de 6.000 lliures anuals de llavors. Va tindre set fills amb Victoria, i almenys quatre més amb les seues amants, el més conegut Leandro de Borbón.

Alfonso, el príncep d'Astúries, va renunciar als seus drets successoris en 1933 per a casar-se amb Edelmira Sampedro, cubana i sense sang real. Durant anys va viure gratis en hotels de luxe canvi d'exhibir-se. Es va separar i es va tornar a casar. Al final, Alfonso va malviure per Miami entre cabarets i clubs, fins que va morir desagnat —era hemofílic— en un accident de circulació en 1938.

El segon fill, Jaime, va nàixer malaltís. Entre altres malaties, va patir una mastoiditis que el va deixar sord. Feble de caràcter, va tindre dues esposes que el van abandonar pels seus amants. Va tindre dos fills, Alfonso i Gonzalo. El primer va casar amb la neta major de Franco. Ja parlarem d'ell.

Les dos infantes, Beatriz y María Cristina, es casaren amb aristòcrates italians. Fernando va nàixer mort en 1910. Gonzalo, el benjamí i també hemofílic, va morir a Suïssa, en accident d'automòbil, en 1934.

En 1933, Juan de Borbón, que vivia molt feliç com a oficial de la marina anglesa, va rebre un telegrama de son pare: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tú como heredero». Era el quint fill, tercer home. Però ja saveu allò de la llei sàlica, que encara està vigent en la constitució del 78: «La successió en el tron seguirà l'ordre regular de primogenitura [...] en el mateix grau, l'home a la dona». I li va tocar.

En 1937 Alfonso, després de donar un milió de pessetes a la causa franquista, li va expressar a Franco seua preocupació per la restauració de la monarquia. En abril de 1937, Franco va escriure a Alfonso, deixant-li clar que difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, en vista dels seus errors passats. Alfonso va declarar: «Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso». Alfonso no sols va condecorar i honorar a Franco. Li va concedir el dret d'entrar sota pal•li a l'església el dia de les seues noces amb Carmen Polo i va exercir com a padrí de la cerimònia.

Alfonso va morir en Roma el 28 de febrer de 1941 a causa d'una angina de pit.

Juan, qui no va arribar a reinar, va quedar també en l’exili. Anys més tard li va entregar el seu fill Juan Carlos al dictador amb la “promesa” de que “tal vegada” tornaria de rei. Però eixa és altra historia de borbonejos. I continua.

Don Juan de Borbón segueix el taüt del seu fill xicotet, Alfonso, de 14 anys, en el seu enterrament en el cementeri de Cascais (Portugal), seguit per don Juan Carlos, amb l'uniforme militar de l'Acadèmia de Saragossa. El 29 de març, Dijous Sant, l'adolescent mor per un tret fortuït d'un revòlver, arma que el mateix don Joan va llançar a la mar. Don Joan Carlos i el seu germà havien estat disparant als fanals el dia anterior, per la qual cosa havien sigut represos pel seu pare. Foto del "País"

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2022]

 Hui és el centenari del naixement de Joan Fuster, mestre, assagista, poeta i veí. Per commemorar-lo he decidit compartir
la meua versió musicada del seu poema "No tenir-te" del seu llibre "Ales o mans".

I recordeu que tots els anys al País Valencià ha de ser l'any Fuster.



#JoanFuster
#CENTdeFUSTER
#sueca

No tenir-te
Poema, Joan Fuster

No tenir-te... I de sobte
sentir que el món m'és ja innegable,
que el cor d'un no s'acaba mai,
que el dolor és
només set, set inesperada, encesa
set de significances, decidida
ombra que mou, que empeny
cap a un nom avesadament remot,
cap a una espina d'absolut abast.

No tenir-te... I de sobte
haver reconegut
que el fet, que l'ànsia
on tu em prenies,
on fou l'amor un dolç desistiment
de defenses i coses,
m'omplia versos, passes, d'insistència,
d'auxili abonançat, de primavera,
i un designi s'hi feia tremolosa
complexió o misteri de celístia.

No tenir-te... I de sobte
adonar-me que jo
t'habitava la sang,
que jo era com un vent, o llavi, o tija,
vinclat sobre el teu pit, sobre la franca
terra pura del teu somrís lleuger,
sobre la meravella de tu en tu,
adonar-me que jo
caminava apartat
dels mesos i la resta, submergit
en el silenci, aquell silenci i cos
més nostre, inseparable, a penes
persuadit
de la joia, de tanta joia
com ens creuava.

No tenir-te... I de sobte
trobar-me amb una
soledat feta a mida per a mi,
trobar-la en cada vidre de la nit,
en el lliri que s'obri i trenca l'aire,
en un record,
en tots els foradets de la memòria,
trobar la soledat que convenia
a un ordre d'amargor, d'arrels crispades.

No tenir-te... I de sobte
no tenir-me.

UN ANTRE DEPLORABLE

Per Enric Casado

El primer record que Joan tenia de l’escola era d’una que hui diríem d’infantil. Tindria uns sis anys. Un “mestre” —per posar-li un apel·latiu—, una mala persona, com tants altres mestres que va patir durant l’escola d’aquells anys de la dictadura, li va nugar la ma esquerra darrere de la cadira perquè no escrivira amb ella. I allò va durar fins que va escriure amb la dreta, “com deu mana”. Com la gran majoria d’“esquerrans contrariats”, va tindre problemes: adquisició de la lectura, aprenentatge de les matemàtiques, dificultats psicoemocionals...

Després el passaren a un col·legi, al qual la definició de Joan Fuster, tres dècades després, encara li venia perfecte: “Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora”. Poques coses agradables recorda d’aquells anys, tret de l’amistat amb alguns companys... i una mestra, l’única que els tractava amb respecte i com xiquets. Va sofrir el pas del batxillerat a l’EGB, les famoses “fitxes” i els «conjuntos disjuntos». Però això no va ser el pitjor. Canvia la llei, però no els mestres. Un, de qui encara recorda noms i cognoms, li va pegar una pallissa brutal quan tenia deu anys portant-lo d’última fila fins la pissarra a galdates, punyades i puntades. I el director a vegades eixia al pati, i cridava a un alumne, a vegades a Joan, i sense més ni més, amb qualsevol excusa estúpida, «a mi no me levantes la vista», li pegava una galtada que li girava la cara del revés. A banda de pegar als xiquets, també tenia fama d’usar les mans per altres coses. Els pares, “comprensius” en aquella època, deien que era molt “carinyós”... Curiosament, en democràcia, li posaren el seu nom a un carrer, amb un motiu peregrí, no sé què de futbol... Hui, encara, les plaques del carrer apareixen a vegades trencades o pintades amb esprai. Els ressentiments no decauen amb els anys. En l’últim curs d’EGB, com el mestres del col·legi eren majors i ja no podien amb xiquets de 14 anys, contractaren a un conserge, la funció principal del qual era pegar als alumnes.

Però el record més marcat que té Joan fou un dia que castigaren a tota la classe sense anar a dinar, tancats en l’aula fent còpies de la típica frase «No lo volveré a hacer más». Un a un, els pares o mares dels companys anares a buscar-los. Poc a poc, la classe es buidava. Al final, Joan es va quedar sol. Son pare estava treballant, i sa mare, filla de roig, tenia tanta por, que no s’atrevia a dur-li la contraria a cap autoritat, encara que fora la mesquina d’un “mal” mestre d’escola. I allí és va quedar fins que començaren les classes de la vesprada, sol i sense dinar. Quan va tornar a casa, sa mare li va preguntar què havia passat. Joan li va dir que els havien castigat per culpa d’altre (aquella vegada era veritat), i sa mare li va contestar: «Alguna cosa hauràs fet.»

Si Joan va eixir un poc persona va ser “a pesar de”, i no “gràcies a”, aquells mestres i aquella educació del final de la dictadura. Anys després Joan estudiaria magisteri, i en el seu “llibre de mestre” estava, sobre tot, no ser com aquells “mestres” que li trencaren la infància i la vida.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novembre de 2022]

NO PER REI, SINÓ PER LLADRE (ELS BORBONS, IV)

Per Enric Casado

Un poemeta atribuït a Valle-Inclan diu: «Un cabrón el tatarabuelo, / un canalla el bisabuelo, / puta y reputa la abuela, / el padre, chulo y pardela, / el hijo más listo, lelo, / pistonuda parentela / la de nuestro reyezuelo.» Alfonso XIII, «el Africano», fou rei des del seu naixement, en 1886, assumint el poder als setze anys, el 17 de maig de 1902, fins la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931. Va morir en Roma, en l’exili, com altres Borbons, 1941.

Entre les “grans” coses que va aconseguir, deixant a banda amants i fills bastards, cal destacar la guerra en Marroc pels recursos miners. Podia haver subornant als caps de les cabiles rifenyes. Però es va deixar convéncer pels militars, i en 1909 anàrem a la guerra. Anys de guerra que no van servir de res. En 1921, en el desastre d’Annual, moriren tretze mil soldats. De nou es va considerar la solució de subornar als caps de les cabiles. Però els militares es tornaren a oposar, especialment els més jóvens. El més destacat, un jove comandant de cognom Franco.

Incapaç de governar, o de deixar governar (com bon Borbón), en 1923 Alfonso XIII va consentir el colp d’estat de Primo de Rivera. Com bon dictador, va afirmar que quan es restablira l’ordre deixaria el govern. Però d’entrada va dissoldre les corts i va designar un directori militar. Set anys, i al final, Alfonso XIII va fer de Borbón, i el va deixar tirat. Això va passar el 29 de gener de 1930. Uns dies abans, Primo de Rivera pensava que encara tenia el respecte del rei, i va dir: «A mí nadie me borbonea», neologisme que significa “forma d’engany pròpia dels Borbons”. Ja parlarem de borbonejar.

No se li va perdonar al rei la complicitat amb la dictadura. Creixien els desórdens, i la majoria de les forces polítiques coincidien en la necessitat d’acabar amb la monarquia. En les eleccions municipals d’abril de 1931 guanyaren els republicans, i va arribar la II República. Alfonso va fer les maletes i va fugir, emportant-se tot el que va poder. Un Borbón més a l’exili. Poc va durar l’esperança de la II República, amb tres presidents, del 31 al 36, Niceto Alcalá-Zamora; en el 36 Diego Martínez Barrio (interino); i del 36 al 39, Manuel Azaña, fins a la desfeta a mans del colpista i dictador Franco.

Però no li llevem mèrits a Alfonso XIII. El besavi de l’actual rei se li ha de reconèixer haver sigut pioner en el desenvolupament del cinema pornogràfic a Espanya. Les cintes porno foren rodades per la productora barcelonesa Royal Films a instàncies del Conde Romanones, amb l’objectiu de subministrar cine porno a la casa real i Alfonso XIII. Coses dels Borbons, “sans” entreteniments, com caçar elefants o rebre i regalar diners. Però abans hem de parlar del fill de rei i pare de rei, però mai rei. I continua.

Proclamació de la II República a València. "La Semana Gráfica", foto del 14 d'abril de 1931 de la llavors plaza de Emilio Castelar de València

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre de 2022]

EL TRIST DESTÍ... D’ESPANYA (ELS BORBONS, III)

 Per Enric Casado

 Isabel II de Borbón, «La de los tristes destinos», va pujar al tron en 1843 amb 13 anys. La casaren amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, al que no suportava. Sembla que va comentar: «¿Què podia esperar d'un home que en la nit de noces portava més encaixos que jo?»

La reina es va refugiar en la religió i el sexe. Molt conegudes són les il·lustracions pornogràfiques sobre la reina “Los Borbones en Pelota”. Va tindre molts amants, i sempre s’ha dubtat que algun del seus dotze fills fora del rei consort, encara que els va reconèixer. El seu regnat va estar ple de corrupció i governs dels sectors més conservadors i clericals, obligant als progressistes a recórrer a les insurreccions per accedir al Govern. En 1868, amb la Revolució “La Gloriosa”, Isabel II era destronada i s’exiliava en París fins la seua mort en 1904. Això sí, es va emportar les joies de la corona. En 1870 va abdicar en favor del seu fill Alfonso. Sa mare ja li va insinuar: «Fill meu, l’única sang borbona que corre per les teues venes és la meua».

En Espanya es va iniciar un període de sis anys, conegut com el Sexenni Democràtic, primer amb l’intent d’una nova monarquia amb Amadeu I «El Electo» i després amb la Primera República, tant La Federal com La Unitària, amb un total de cinc presidents des de l’11 de febrer de 1873 fins al 29 de desembre de 1874: Estanislao Figueras, Francisco Pi y Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Francisco Serrano y Domínguez.

Este últim dissolgué les Corts Republicanes i va instaurar una espècie de dictadura republicana. Però la destrucció de las forces polítiques republicanes obria pas a la restauració dels Borbons, fomentada per Cánovas del Castillo i precipitada a finals de desembre de 1874 pel pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt.

Alfonso XII «El pacificador» fou proclamat rei el 29 de desembre de 1874 i va arribar a Espanya a mitjans de gener del 75. A sa mare, Isabel II, seguint la lògica borbona, Alfonso XII i Cánovas van considerar que era preferible que seguira exiliada a París.

Va morir en 1885 de forma prematura als vint-i-set anys, víctima de la tuberculosi que patia des de feia anys i mantenia en secret. És el Borbó menys criticat en la política, encara així la seua vida privada era molt borbona. En vespres de la seua mort, li confessava al Comte de Solms: «pensava que era físicament molt fort (...) He descobert massa tard que no és possible treballar durant tot el dia i divertir-se tota la nit. No ho tornaré a fer en el futur». Sona molt a allò de «Lo siento mucho, me he equivocado…»

Estava a punt d’arribar a tron a Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón de Borbón i de Habsburgo-Lorena, més conegut com Alfonso XIII, «El africano». I continua.

Los Borbones en pelota és el títol d'un àlbum de làmines satíriques del segle XIX, amb unes 89 escenes pintades a l'aquarel·la, moltes vulgars i fins pornogràfiques, en què es caricaturitzen personatges públics de finals del regnat d'Isabel II d'Espanya, sobretot de la casa reial. Van acompanyades d'aguts textos al·lusius, de vegades poètics. Signades amb el pseudònim SEM, s'atribueixen als germans Bécquer: el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Altres defensen que es tracta d'una obra d'un pintor d'ideologia republicana radical anomenat Francisco Ortego.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Setembre de 2022]