EL TRIST DESTÍ... D’ESPANYA (ELS BORBONS, III)

 Per Enric Casado

 Isabel II de Borbón, «La de los tristes destinos», va pujar al tron en 1843 amb 13 anys. La casaren amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, al que no suportava. Sembla que va comentar: «¿Què podia esperar d'un home que en la nit de noces portava més encaixos que jo?»

La reina es va refugiar en la religió i el sexe. Molt conegudes són les il·lustracions pornogràfiques sobre la reina “Los Borbones en Pelota”. Va tindre molts amants, i sempre s’ha dubtat que algun del seus dotze fills fora del rei consort, encara que els va reconèixer. El seu regnat va estar ple de corrupció i governs dels sectors més conservadors i clericals, obligant als progressistes a recórrer a les insurreccions per accedir al Govern. En 1868, amb la Revolució “La Gloriosa”, Isabel II era destronada i s’exiliava en París fins la seua mort en 1904. Això sí, es va emportar les joies de la corona. En 1870 va abdicar en favor del seu fill Alfonso. Sa mare ja li va insinuar: «Fill meu, l’única sang borbona que corre per les teues venes és la meua».

En Espanya es va iniciar un període de sis anys, conegut com el Sexenni Democràtic, primer amb l’intent d’una nova monarquia amb Amadeu I «El Electo» i després amb la Primera República, tant La Federal com La Unitària, amb un total de cinc presidents des de l’11 de febrer de 1873 fins al 29 de desembre de 1874: Estanislao Figueras, Francisco Pi y Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Francisco Serrano y Domínguez.

Este últim dissolgué les Corts Republicanes i va instaurar una espècie de dictadura republicana. Però la destrucció de las forces polítiques republicanes obria pas a la restauració dels Borbons, fomentada per Cánovas del Castillo i precipitada a finals de desembre de 1874 pel pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt.

Alfonso XII «El pacificador» fou proclamat rei el 29 de desembre de 1874 i va arribar a Espanya a mitjans de gener del 75. A sa mare, Isabel II, seguint la lògica borbona, Alfonso XII i Cánovas van considerar que era preferible que seguira exiliada a París.

Va morir en 1885 de forma prematura als vint-i-set anys, víctima de la tuberculosi que patia des de feia anys i mantenia en secret. És el Borbó menys criticat en la política, encara així la seua vida privada era molt borbona. En vespres de la seua mort, li confessava al Comte de Solms: «pensava que era físicament molt fort (...) He descobert massa tard que no és possible treballar durant tot el dia i divertir-se tota la nit. No ho tornaré a fer en el futur». Sona molt a allò de «Lo siento mucho, me he equivocado…»

Estava a punt d’arribar a tron a Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón de Borbón i de Habsburgo-Lorena, més conegut com Alfonso XIII, «El africano». I continua.

Los Borbones en pelota és el títol d'un àlbum de làmines satíriques del segle XIX, amb unes 89 escenes pintades a l'aquarel·la, moltes vulgars i fins pornogràfiques, en què es caricaturitzen personatges públics de finals del regnat d'Isabel II d'Espanya, sobretot de la casa reial. Van acompanyades d'aguts textos al·lusius, de vegades poètics. Signades amb el pseudònim SEM, s'atribueixen als germans Bécquer: el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Altres defensen que es tracta d'una obra d'un pintor d'ideologia republicana radical anomenat Francisco Ortego.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Setembre de 2022]