UN ANTRE DEPLORABLE

Per Enric Casado

El primer record que Joan tenia de l’escola era d’una que hui diríem d’infantil. Tindria uns sis anys. Un “mestre” —per posar-li un apel·latiu—, una mala persona, com tants altres mestres que va patir durant l’escola d’aquells anys de la dictadura, li va nugar la ma esquerra darrere de la cadira perquè no escrivira amb ella. I allò va durar fins que va escriure amb la dreta, “com deu mana”. Com la gran majoria d’“esquerrans contrariats”, va tindre problemes: adquisició de la lectura, aprenentatge de les matemàtiques, dificultats psicoemocionals...

Després el passaren a un col·legi, al qual la definició de Joan Fuster, tres dècades després, encara li venia perfecte: “Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora”. Poques coses agradables recorda d’aquells anys, tret de l’amistat amb alguns companys... i una mestra, l’única que els tractava amb respecte i com xiquets. Va sofrir el pas del batxillerat a l’EGB, les famoses “fitxes” i els «conjuntos disjuntos». Però això no va ser el pitjor. Canvia la llei, però no els mestres. Un, de qui encara recorda noms i cognoms, li va pegar una pallissa brutal quan tenia deu anys portant-lo d’última fila fins la pissarra a galdates, punyades i puntades. I el director a vegades eixia al pati, i cridava a un alumne, a vegades a Joan, i sense més ni més, amb qualsevol excusa estúpida, «a mi no me levantes la vista», li pegava una galtada que li girava la cara del revés. A banda de pegar als xiquets, també tenia fama d’usar les mans per altres coses. Els pares, “comprensius” en aquella època, deien que era molt “carinyós”... Curiosament, en democràcia, li posaren el seu nom a un carrer, amb un motiu peregrí, no sé què de futbol... Hui, encara, les plaques del carrer apareixen a vegades trencades o pintades amb esprai. Els ressentiments no decauen amb els anys. En l’últim curs d’EGB, com el mestres del col·legi eren majors i ja no podien amb xiquets de 14 anys, contractaren a un conserge, la funció principal del qual era pegar als alumnes.

Però el record més marcat que té Joan fou un dia que castigaren a tota la classe sense anar a dinar, tancats en l’aula fent còpies de la típica frase «No lo volveré a hacer más». Un a un, els pares o mares dels companys anares a buscar-los. Poc a poc, la classe es buidava. Al final, Joan es va quedar sol. Son pare estava treballant, i sa mare, filla de roig, tenia tanta por, que no s’atrevia a dur-li la contraria a cap autoritat, encara que fora la mesquina d’un “mal” mestre d’escola. I allí és va quedar fins que començaren les classes de la vesprada, sol i sense dinar. Quan va tornar a casa, sa mare li va preguntar què havia passat. Joan li va dir que els havien castigat per culpa d’altre (aquella vegada era veritat), i sa mare li va contestar: «Alguna cosa hauràs fet.»

Si Joan va eixir un poc persona va ser “a pesar de”, i no “gràcies a”, aquells mestres i aquella educació del final de la dictadura. Anys després Joan estudiaria magisteri, i en el seu “llibre de mestre” estava, sobre tot, no ser com aquells “mestres” que li trencaren la infància i la vida.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novembre de 2022]