MÉS BORBONS EN L’EXILI (ELS BORBONS V)

Per Enric Casado

Alfonso se’n va anar a l’exili en 1931 amb una declaració de les Corts Republicanes: «declaren culpable d'alta traïció [...] a qui va ser rei d'Espanya [...] ha comés la més criminal violació de l'ordre jurídic del país [...] qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehendre la seua persona si penetrara en territori nacional». Després el dictador la va derogar, òbviament.

La primera consecuencia de l’exili fou la separació del matrimoni, aconseguint Victoria Eugenia una pensió de 6.000 lliures anuals de llavors. Va tindre set fills amb Victoria, i almenys quatre més amb les seues amants, el més conegut Leandro de Borbón.

Alfonso, el príncep d'Astúries, va renunciar als seus drets successoris en 1933 per a casar-se amb Edelmira Sampedro, cubana i sense sang real. Durant anys va viure gratis en hotels de luxe canvi d'exhibir-se. Es va separar i es va tornar a casar. Al final, Alfonso va malviure per Miami entre cabarets i clubs, fins que va morir desagnat —era hemofílic— en un accident de circulació en 1938.

El segon fill, Jaime, va nàixer malaltís. Entre altres malaties, va patir una mastoiditis que el va deixar sord. Feble de caràcter, va tindre dues esposes que el van abandonar pels seus amants. Va tindre dos fills, Alfonso i Gonzalo. El primer va casar amb la neta major de Franco. Ja parlarem d'ell.

Les dos infantes, Beatriz y María Cristina, es casaren amb aristòcrates italians. Fernando va nàixer mort en 1910. Gonzalo, el benjamí i també hemofílic, va morir a Suïssa, en accident d'automòbil, en 1934.

En 1933, Juan de Borbón, que vivia molt feliç com a oficial de la marina anglesa, va rebre un telegrama de son pare: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tú como heredero». Era el quint fill, tercer home. Però ja saveu allò de la llei sàlica, que encara està vigent en la constitució del 78: «La successió en el tron seguirà l'ordre regular de primogenitura [...] en el mateix grau, l'home a la dona». I li va tocar.

En 1937 Alfonso, després de donar un milió de pessetes a la causa franquista, li va expressar a Franco seua preocupació per la restauració de la monarquia. En abril de 1937, Franco va escriure a Alfonso, deixant-li clar que difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, en vista dels seus errors passats. Alfonso va declarar: «Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso». Alfonso no sols va condecorar i honorar a Franco. Li va concedir el dret d'entrar sota pal•li a l'església el dia de les seues noces amb Carmen Polo i va exercir com a padrí de la cerimònia.

Alfonso va morir en Roma el 28 de febrer de 1941 a causa d'una angina de pit.

Juan, qui no va arribar a reinar, va quedar també en l’exili. Anys més tard li va entregar el seu fill Juan Carlos al dictador amb la “promesa” de que “tal vegada” tornaria de rei. Però eixa és altra historia de borbonejos. I continua.

Don Juan de Borbón segueix el taüt del seu fill xicotet, Alfonso, de 14 anys, en el seu enterrament en el cementeri de Cascais (Portugal), seguit per don Juan Carlos, amb l'uniforme militar de l'Acadèmia de Saragossa. El 29 de març, Dijous Sant, l'adolescent mor per un tret fortuït d'un revòlver, arma que el mateix don Joan va llançar a la mar. Don Joan Carlos i el seu germà havien estat disparant als fanals el dia anterior, per la qual cosa havien sigut represos pel seu pare. Foto del "País"

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2022]

 Hui és el centenari del naixement de Joan Fuster, mestre, assagista, poeta i veí. Per commemorar-lo he decidit compartir
la meua versió musicada del seu poema "No tenir-te" del seu llibre "Ales o mans".

I recordeu que tots els anys al País Valencià ha de ser l'any Fuster.



#JoanFuster
#CENTdeFUSTER
#sueca

No tenir-te
Poema, Joan Fuster

No tenir-te... I de sobte
sentir que el món m'és ja innegable,
que el cor d'un no s'acaba mai,
que el dolor és
només set, set inesperada, encesa
set de significances, decidida
ombra que mou, que empeny
cap a un nom avesadament remot,
cap a una espina d'absolut abast.

No tenir-te... I de sobte
haver reconegut
que el fet, que l'ànsia
on tu em prenies,
on fou l'amor un dolç desistiment
de defenses i coses,
m'omplia versos, passes, d'insistència,
d'auxili abonançat, de primavera,
i un designi s'hi feia tremolosa
complexió o misteri de celístia.

No tenir-te... I de sobte
adonar-me que jo
t'habitava la sang,
que jo era com un vent, o llavi, o tija,
vinclat sobre el teu pit, sobre la franca
terra pura del teu somrís lleuger,
sobre la meravella de tu en tu,
adonar-me que jo
caminava apartat
dels mesos i la resta, submergit
en el silenci, aquell silenci i cos
més nostre, inseparable, a penes
persuadit
de la joia, de tanta joia
com ens creuava.

No tenir-te... I de sobte
trobar-me amb una
soledat feta a mida per a mi,
trobar-la en cada vidre de la nit,
en el lliri que s'obri i trenca l'aire,
en un record,
en tots els foradets de la memòria,
trobar la soledat que convenia
a un ordre d'amargor, d'arrels crispades.

No tenir-te... I de sobte
no tenir-me.

UN ANTRE DEPLORABLE

Per Enric Casado

El primer record que Joan tenia de l’escola era d’una que hui diríem d’infantil. Tindria uns sis anys. Un “mestre” —per posar-li un apel·latiu—, una mala persona, com tants altres mestres que va patir durant l’escola d’aquells anys de la dictadura, li va nugar la ma esquerra darrere de la cadira perquè no escrivira amb ella. I allò va durar fins que va escriure amb la dreta, “com deu mana”. Com la gran majoria d’“esquerrans contrariats”, va tindre problemes: adquisició de la lectura, aprenentatge de les matemàtiques, dificultats psicoemocionals...

Després el passaren a un col·legi, al qual la definició de Joan Fuster, tres dècades després, encara li venia perfecte: “Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora”. Poques coses agradables recorda d’aquells anys, tret de l’amistat amb alguns companys... i una mestra, l’única que els tractava amb respecte i com xiquets. Va sofrir el pas del batxillerat a l’EGB, les famoses “fitxes” i els «conjuntos disjuntos». Però això no va ser el pitjor. Canvia la llei, però no els mestres. Un, de qui encara recorda noms i cognoms, li va pegar una pallissa brutal quan tenia deu anys portant-lo d’última fila fins la pissarra a galdates, punyades i puntades. I el director a vegades eixia al pati, i cridava a un alumne, a vegades a Joan, i sense més ni més, amb qualsevol excusa estúpida, «a mi no me levantes la vista», li pegava una galtada que li girava la cara del revés. A banda de pegar als xiquets, també tenia fama d’usar les mans per altres coses. Els pares, “comprensius” en aquella època, deien que era molt “carinyós”... Curiosament, en democràcia, li posaren el seu nom a un carrer, amb un motiu peregrí, no sé què de futbol... Hui, encara, les plaques del carrer apareixen a vegades trencades o pintades amb esprai. Els ressentiments no decauen amb els anys. En l’últim curs d’EGB, com el mestres del col·legi eren majors i ja no podien amb xiquets de 14 anys, contractaren a un conserge, la funció principal del qual era pegar als alumnes.

Però el record més marcat que té Joan fou un dia que castigaren a tota la classe sense anar a dinar, tancats en l’aula fent còpies de la típica frase «No lo volveré a hacer más». Un a un, els pares o mares dels companys anares a buscar-los. Poc a poc, la classe es buidava. Al final, Joan es va quedar sol. Son pare estava treballant, i sa mare, filla de roig, tenia tanta por, que no s’atrevia a dur-li la contraria a cap autoritat, encara que fora la mesquina d’un “mal” mestre d’escola. I allí és va quedar fins que començaren les classes de la vesprada, sol i sense dinar. Quan va tornar a casa, sa mare li va preguntar què havia passat. Joan li va dir que els havien castigat per culpa d’altre (aquella vegada era veritat), i sa mare li va contestar: «Alguna cosa hauràs fet.»

Si Joan va eixir un poc persona va ser “a pesar de”, i no “gràcies a”, aquells mestres i aquella educació del final de la dictadura. Anys després Joan estudiaria magisteri, i en el seu “llibre de mestre” estava, sobre tot, no ser com aquells “mestres” que li trencaren la infància i la vida.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novembre de 2022]

NO PER REI, SINÓ PER LLADRE (ELS BORBONS, IV)

Per Enric Casado

Un poemeta atribuït a Valle-Inclan diu: «Un cabrón el tatarabuelo, / un canalla el bisabuelo, / puta y reputa la abuela, / el padre, chulo y pardela, / el hijo más listo, lelo, / pistonuda parentela / la de nuestro reyezuelo.» Alfonso XIII, «el Africano», fou rei des del seu naixement, en 1886, assumint el poder als setze anys, el 17 de maig de 1902, fins la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931. Va morir en Roma, en l’exili, com altres Borbons, 1941.

Entre les “grans” coses que va aconseguir, deixant a banda amants i fills bastards, cal destacar la guerra en Marroc pels recursos miners. Podia haver subornant als caps de les cabiles rifenyes. Però es va deixar convéncer pels militars, i en 1909 anàrem a la guerra. Anys de guerra que no van servir de res. En 1921, en el desastre d’Annual, moriren tretze mil soldats. De nou es va considerar la solució de subornar als caps de les cabiles. Però els militares es tornaren a oposar, especialment els més jóvens. El més destacat, un jove comandant de cognom Franco.

Incapaç de governar, o de deixar governar (com bon Borbón), en 1923 Alfonso XIII va consentir el colp d’estat de Primo de Rivera. Com bon dictador, va afirmar que quan es restablira l’ordre deixaria el govern. Però d’entrada va dissoldre les corts i va designar un directori militar. Set anys, i al final, Alfonso XIII va fer de Borbón, i el va deixar tirat. Això va passar el 29 de gener de 1930. Uns dies abans, Primo de Rivera pensava que encara tenia el respecte del rei, i va dir: «A mí nadie me borbonea», neologisme que significa “forma d’engany pròpia dels Borbons”. Ja parlarem de borbonejar.

No se li va perdonar al rei la complicitat amb la dictadura. Creixien els desórdens, i la majoria de les forces polítiques coincidien en la necessitat d’acabar amb la monarquia. En les eleccions municipals d’abril de 1931 guanyaren els republicans, i va arribar la II República. Alfonso va fer les maletes i va fugir, emportant-se tot el que va poder. Un Borbón més a l’exili. Poc va durar l’esperança de la II República, amb tres presidents, del 31 al 36, Niceto Alcalá-Zamora; en el 36 Diego Martínez Barrio (interino); i del 36 al 39, Manuel Azaña, fins a la desfeta a mans del colpista i dictador Franco.

Però no li llevem mèrits a Alfonso XIII. El besavi de l’actual rei se li ha de reconèixer haver sigut pioner en el desenvolupament del cinema pornogràfic a Espanya. Les cintes porno foren rodades per la productora barcelonesa Royal Films a instàncies del Conde Romanones, amb l’objectiu de subministrar cine porno a la casa real i Alfonso XIII. Coses dels Borbons, “sans” entreteniments, com caçar elefants o rebre i regalar diners. Però abans hem de parlar del fill de rei i pare de rei, però mai rei. I continua.

Proclamació de la II República a València. "La Semana Gráfica", foto del 14 d'abril de 1931 de la llavors plaza de Emilio Castelar de València

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre de 2022]

EL TRIST DESTÍ... D’ESPANYA (ELS BORBONS, III)

 Per Enric Casado

 Isabel II de Borbón, «La de los tristes destinos», va pujar al tron en 1843 amb 13 anys. La casaren amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, al que no suportava. Sembla que va comentar: «¿Què podia esperar d'un home que en la nit de noces portava més encaixos que jo?»

La reina es va refugiar en la religió i el sexe. Molt conegudes són les il·lustracions pornogràfiques sobre la reina “Los Borbones en Pelota”. Va tindre molts amants, i sempre s’ha dubtat que algun del seus dotze fills fora del rei consort, encara que els va reconèixer. El seu regnat va estar ple de corrupció i governs dels sectors més conservadors i clericals, obligant als progressistes a recórrer a les insurreccions per accedir al Govern. En 1868, amb la Revolució “La Gloriosa”, Isabel II era destronada i s’exiliava en París fins la seua mort en 1904. Això sí, es va emportar les joies de la corona. En 1870 va abdicar en favor del seu fill Alfonso. Sa mare ja li va insinuar: «Fill meu, l’única sang borbona que corre per les teues venes és la meua».

En Espanya es va iniciar un període de sis anys, conegut com el Sexenni Democràtic, primer amb l’intent d’una nova monarquia amb Amadeu I «El Electo» i després amb la Primera República, tant La Federal com La Unitària, amb un total de cinc presidents des de l’11 de febrer de 1873 fins al 29 de desembre de 1874: Estanislao Figueras, Francisco Pi y Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Francisco Serrano y Domínguez.

Este últim dissolgué les Corts Republicanes i va instaurar una espècie de dictadura republicana. Però la destrucció de las forces polítiques republicanes obria pas a la restauració dels Borbons, fomentada per Cánovas del Castillo i precipitada a finals de desembre de 1874 pel pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt.

Alfonso XII «El pacificador» fou proclamat rei el 29 de desembre de 1874 i va arribar a Espanya a mitjans de gener del 75. A sa mare, Isabel II, seguint la lògica borbona, Alfonso XII i Cánovas van considerar que era preferible que seguira exiliada a París.

Va morir en 1885 de forma prematura als vint-i-set anys, víctima de la tuberculosi que patia des de feia anys i mantenia en secret. És el Borbó menys criticat en la política, encara així la seua vida privada era molt borbona. En vespres de la seua mort, li confessava al Comte de Solms: «pensava que era físicament molt fort (...) He descobert massa tard que no és possible treballar durant tot el dia i divertir-se tota la nit. No ho tornaré a fer en el futur». Sona molt a allò de «Lo siento mucho, me he equivocado…»

Estava a punt d’arribar a tron a Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón de Borbón i de Habsburgo-Lorena, més conegut com Alfonso XIII, «El africano». I continua.

Los Borbones en pelota és el títol d'un àlbum de làmines satíriques del segle XIX, amb unes 89 escenes pintades a l'aquarel·la, moltes vulgars i fins pornogràfiques, en què es caricaturitzen personatges públics de finals del regnat d'Isabel II d'Espanya, sobretot de la casa reial. Van acompanyades d'aguts textos al·lusius, de vegades poètics. Signades amb el pseudònim SEM, s'atribueixen als germans Bécquer: el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Altres defensen que es tracta d'una obra d'un pintor d'ideologia republicana radical anomenat Francisco Ortego.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Setembre de 2022]

NO VULL QUE ELS MEUS FILLS...

Per Enric Casado

Antonio Gómez es va casar amb l’única filla de Don Lucas Utrilla, propietari de les conserves "Lo Bueno de Utrilla". Allò fou un matrimoni de conveniència, uns aconseguien llinatge i altres pagar deutes. Tingueren dos fills, una xiqueta i un xiquet, Lucas, l’ull dret del iaio. Quan va acabar el batxiller va voler estudiar Dret. Don Lucas va dir: «Gràcies a Déu que algú no vol viure de la fàbrica». Antonio va callar, com sempre. Fart de no fer res, havia alçat una distribuïdora d'alimentació que va salvar en més d’una ocasió l’empresa del sogre, encara que este mai li ho va reconéixer.

El xiquet va fer la carrera a espentes i redolons. Però ningú li ho va tindre en compte. Son pare s’havia oblidat de la família. Del treball al casino, i del casino a casa. I quasi cada setmana tenia algun viatge de negocis. Quan Lucas es va llicenciar, les coses en casa havien canviat. Don Lucas havia sofert un atac i el gendre s'havia fet càrrec dels negocis.

Arribat el moment, el pare li va dir al fill: «Com tots, tens un lloc en l’empresa. Espere que no faces com els teus cosins, i et guanyes el jornal». Lucas va començar a poc a poc. Primer assumptes jurídics, després control de qualitat, més tard l'empresa d’exportació internacional. Amb els anys, Lucas dirigia tots els negocis, amb només l’aprovació de son pare.

Un dia pare i fill se n'anaren a dinar a un bon restaurant. Volia dir-li que se sentia molt orgullós... Però no li eixiren les paraules. Davant el silenci, Lucas va parlar:

—Sap, durant els primers anys de la carrera, cada vegada que tornava a casa per vacances, trobava el mateix panorama. El iaio que només volia que jo fora president del govern; la mare, entre els seus somnis de grandesa; la meua germana, una "repipi" casada amb un inepte; i els meus cosins sense ganes de fer res. I a vosté, pare, a qui no veia mai, perquè no parava en casa.

—Fill meu, jo no sabia...

—Eixe és el problema, que no sabia. Va vessar sobre la seua família tot el ressentiment que li tenia al seu sogre, però només ens va fer mal a nosaltres. No li guarde rancor, només li tinc llàstima. Tota la vida per demostrar que no era només el gendre de Don Lucas Utrilla, i es va oblidar que la millor manera era sent Antonio Gómez, amb la seua família. Demà em trasllade a Barcelona, lluny de casa. Si tinc fills, ells no sofriran el que jo he sofrit.

Lucas Gómez Utrilla va continuar dinant. I Antonio Gómez se’n va sentir més sol que mai, perquè ara era conscient que el seu odi havia fet fugir a la gent que l’estimava del seu costat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Agost de 2022]

DEL DESITJAT AL "FELÓN" (ELS BORBONS, II)

Per Enric Casado

Seguisc amb els Borbons. Mentre Josep I «Pepe Botella» regnava, tenia lloc la «guerra del Francés» (o de la independència) i Ferran VII i son pare Carles IV disfrutaven en l’exili de les rendes de Napoleó per regalar-li la corona espanyola.

Al temps, les corts de Cadis aprovaren la Constitució de 1812, la primera que va tindre Espanya i una de les més liberals dels seu temps. Establia la sobirania en la Nació —no en el rei—, la limitació dels poders del rei, la separació de poders, la llibertat d'impremta, o l’abolició del feudalisme i la desaparició de la inquisició, entre altres qüestions. A més, confirmava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en qualsevol territori de la corona espanyola, pràcticament fundant un sol país amb les províncies americanes, africanes i asiàtiques.

Quan Napoleó fou derrotat, va tornar en 1813 Ferran VII, com desitjaven les Corts. El primer que va fer fou derogar la Constitució de 1812, per retornar a un estat absolutista, sobre tot perquè sinó les rendes passarien a l’hisenda de la nació, i no a l’hisenda real, i això un Borbó no podia consentir-lo. Un bon Borbó no menysprea els diners. Per cert, com bon Borbó, va mantenir a son pare Carles IV desterrat a la cort papal de Roma, on va morir, per por a que reclamara la corona. Tota una lliçó d’ètica borbona. A Ferran VII al principi l’anomenaren «El Deseado» pel gran suport popular que va tindre. Després, al considerar-lo cruel i malvat, va rebre el sobrenom del rei «El Felón».

En morir Ferran VII, va heretar la corona als tres anys Isabel II «La de los tristes destinos», després de la “Pragmàtica Sanció” que derogava la “Llei Sàlica”, que impedia accedir a les dones a la corona. Això va provocar la revolta de l’infant Carlos María Isidro de Borbón, germà de Ferran VII, el que hauria segut l’hereu, provocant les tres guerres carlistes, que van ensagnar el país al llarg del segle XIX. Una més dels Borbons, que no volen amollar el poder ni a bastonades.

Va ser nomenada com a regent sa mare, Maria Cristina de Borbó-Dos Sicilias. Davant dels escàndols que va provocar la regent en la cort, en 1840 va ser substituïda pel general Espartero, qui fou obligat a abandonar el càrrec en 1843.

Isabel no tingué cap afecte per part de sa mare, i ningú es va preocupar de donar-li una educació adequada. Tots, progressistes o moderats, partien d’un principi bàsic: quan més ignorant fora, més fàcil resultaria servir-se d'ella i manipular-la. S’afirmava que a penes si sabia llegir i escriure, ni sumar o restar. Els seus únics entreteniments eren els joguets i els gossets.

Per evitar altra regència, amb només 13 anys, Isabel II fou nombrada major d’edat. Ja teníem altre, en este cas altra, Borbó al tron. I continua.

  

Caricatura de Caricatura de Jose I, Pepe botella, germà de Napoleó Bonaparte (Rei d'Espanya, menys de Catalunya, que fou agregada a l'imperi Francés)

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juliol de 2022]

VERGONYA, CAVALLERS... (ELS BORBONS, I)

Per Enric Casado

Totes i tots els qui teniu la santa paciència de llegir-me, no vos sorprendrà saber que la monarquia no és el meu model “preferit” d’estat. De fet pense que la monarquia ha estat històricament una desgràcia atroç, sobretot la casa dels Borbons. Parlem d’ells.

El primer fou Felip V «El Animoso». Va arribar al tron en 1700 després de la Guerra de Successió, imposant l’absolutisme i passant a sang i foc als habitants i territoris que havien recolzat l’Arxiduc Carles.

Felip V va abdicar en 1724 en el seu fill Lluís I «El bien amado», que va morir de verola als poc mesos, sent uns del reis més desconeguts i sense temps de poder fer res, “Deo Gratias”.

A la mort del seu fill, Felip V va tornar a regnar en 1724 fins la seua mort. Com bon Borbó, va purgar als homes del govern de Lluís que havien intentat desvincular-lo de la seua influència, i també a aquells que havien donar suport a la pujada al tron del seu fill Ferran de deu anys, i no ell.

A la mort de son pare, va pujar al tron en 1746 Ferran VI «El prudente» o «El Justo». Mentre d'una banda semblava que s'exercia la pau, de l'altra duia a terme dures reformes internes, principalment de caràcter econòmic i militar per controlar el regne i les colònies.

En morir sense deixar descendència, va pujar al tron en 1759 el seu germanastre Carles III «El Político» o «El Mejor alcalde de Madrid», considerat un paradigma del despotisme il·lustrat. Va exercir un rígid control comercial, impedint el lliure comerç, i preparant el camí del desastrós procés d’independència de les colònies.

En morir, va heretar la corona en 1788 el seu fill Carles IV «El cazador» o «El consentidor». S’ho va trobar tot fet i es va oblidar de governar. ¿I a qué es va dedicar? A caçar tots els dies textualment, de manera obsessiva, deixant governar a la seua dona María Luisa de Parma i al seu home de confiança, Manuel Godoy.

I ara ve el desgavell. El març de 1808, davant l'ocupació francesa, Godoy va aconsellar els reis que abandonaren Espanya. Carles IV, acollonat, va abdicar en el seu fill Ferran VII. Napoleó, recelós davant el canvi, va convocar a la família reial espanyola a Baiona, on Ferran VII, a petició de Napoleó i unes rendes de 4 milions de reals anuals, va tornar la corona a son pare Carles IV, i este li la donar a l’emperador francés a canvi d’unes rendes de 30 milions de reals anuals. En definitiva, li van vendre la corona d’Espanya a Napoleó, que va designar nou rei al seu germà Josep Bonaparte, Josep I «Pepe Botella», qui curiosament va ser rei d’Espanya, però no de Catalunya, territori que es va incorporar a l’Imperi Francès. I continua.

 

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juny de 2022]

EL CERCLE INTERMINABLE

Per Enric Casado

Joan va ser el segon fill. Sa mare es va casar perquè volia eixir del poble on havia crescut sent la filla d’un roig. El seu iaio, republicà, va tindre la sort de què no l’afusellaren després de la “victòria”. I com pare, va ser un autèntic desastre. Els va destrossar la vida als seus fills, com a ell li l’havia destrossada són pare, en un cercle difícil de trencar. 

Quan la mare de Joan va ser conscient que el seu marit no volia anar-se’n del poble, es va tancar en si mateixa. I així va nàixer el germà de Joan, Jaume, un xiquet malaltís. Sa mare, incapaç per l’educació que havia rebut, de mostrar estima i carinyo, va crear al voltant de Jaume una bambolla protectora i aïllant que poc tenia d’amor de mare, i molt de culpabilitat. Ella el va criar creguent que tenia tan mala salut perquè no l'havia volgut tindre. 

Després, es va quedar prenyada altra vegada per error. Però amb el desig egoista de tindre una xiqueta, i així la parelleta, va poder més. Però quan va nàixer un xiquet, el desencant va ser absolut. Tant, que no tenia ni nom. I li posaren Joan per la raó que començava per “jota”, igual que el nom del seu primer fill, i així podia utilitzar el mateix aixovar sense més complicacions ni despeses. 

Joan va créixer en una casa on hi havia dos fills únics, el seu germà al qual li donaven tot, i ell, al que li donaven el mateix que al seu germà, ho volguera o no. 

El pare de Joan era el típic home que no existia. S’alçava, anava a treballar, dinava en casa, seguia treballant, sopava i a dormir després de vore la tele. No es va preocupar dels seus fills. Hi havia dies que ni parlava amb ells. Els criava la mare, i amb el mateix cercle que havia heretat de son pare.

Quan molts anys després, Joan va anar al psicòleg, es va adonar que no tenia cap bon record de sa mare, ni un abraçada, ni un bes. El que més recordava era el dia que li va pegar una pallissa per deixar caure una cosa en terra. I no perquè la cosa fora important, sinó per la vergonya que ella tenia de que altres veieren que tenia un fill tan inútil. 

El pitjor de tot és que Joan havia sigut incapaç de criar als seus fills, i els havia transmés el mateix cercle. I ara que era conscient, que sabia que era un mal pare, no sabia què fer ni com comportar-se. I encara li feia més mal. I se sentia més culpable. I queia una altra vegada en els mateixos errors, però ara saben que els cometia. Joan ara no podia vore a sa mare, i sabia que el dia de demà, era molt probable que els seus fills tampoc volgueren saber-se res d’ell. En el pecat duria la penitència.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2022]

SOBRE LES GUERRES OBLIDADES

Per Enric Casado

Escric este article amb dies d’antelació. No sé com anirà hui la invasió d’Ucraïna, si s’hauran rendit, signat la pau, o si Putin haurà iniciat una altra guerra, per exemple, a Moldàvia. Però ara tot es centra en la invasió de Rússia sobre Ucraïna, una guerra terrible, ací, a Europa. Tot perquè Putin diu que no vol que Ucraïna entre en l’OTAN. Això és l’excusa d’un populista totalitarista i criminal de guerra. Estan morint persones per l’obsesió d’un megalòman. Poc importen el motius. Putin ja ho ha fet a Txetxènia  i a Geòrgia, i ara envaeix Ucraïna, després de Donetsk, Lugansk i Crimea. No sé si pararà. 

A Europa fa pocs anys ja tinguérem una guerra a l'antiga Iugoslàvia, i fou tanta la pressió informativa que a moltes persones vam acabar pensant que era l'única guerra que hi havia al món. 

I desgraciadament no és així. En estos moments és tal la quantitat de conflictes oberts (guerres, colps d’estat, narcoguerres, genocidis...) què és molt difícil fixar el nombre, però superen més de la trentena, amb unes xifres de milions de morts, ferits, refugiats... sense comptar els danys materials.

El poble Kurd viu obligat a vagar, perseguits i exterminats per les muntanyes d'Iraq i Turquia des de que en 1923 foren privats del seu estat. Al Tibet, la Xina segueix imposant la seua política d'ocupació des de 1950. A Afganistan (¿ja l’heu oblidat? Fou l’estiu passat) els talibans denigren cada dia els drets humans, i està considerat el país més perillós del món per viure una dona. Al Sàhara el conflicte continua obert des de que en 1975 l'estat espanyol l'abandonara.

Només una llista de països on en este moment hi han conflictes (i me’n deixe molts): Síria, Líbia, Iemen, Palestina, Iraq, Etiòpia, Moçambic, Colòmbia, Nicaragua, Mèxic... I els colps d'estat a Txad, Guinea-Conakry, Mali, Níger, Sudan, Myanmar...

Per desgràcia, la falta d’informació dificulta enormement la pau. La immensa majoria dels polítics elaboren les seues agendes en funció de les notícies. Una curta notícia viral pot fer més que deu anys de negociació.

I les ONGs també pateixen eixa injustícia. Només les guerres «famoses», les que cada dia ixen en les notícies i a les xarxes socials obtenen fons econòmics realment importants per a realitzar tasques humanitàries. 

Per això qualsevol acte d'ajuda, recolzament i solidaritat que fem, per xicotet que siga, per minúscul que ens semble, serà importantíssim i tindrà un efecte immediat en fer disminuir un poc el sofriment que causen els conflictes armats, i ens ajudarà a recórrer el llarg camí que ens resta per aconseguir una pau duradera i completa al nostre planeta.

Espere que Ucraïna, como tantes altres guerres, no passe a ser una guerra oblidada.

Les guerres més prolongades en 2018. Hui encara segueixen...

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril
de 2022]

LES FALLES

Per Enric Casado

Les falles són una de les formes més meravelloses que tenim de donar a conèixer a tot arreu la seua peculiar manera de ser. Són una de les tradicions més suggeridores en la vida del nostre país.

Cada any, d'una forma més o menys espontània, molts pobles alcen les seues falles com un parèntesi reconfortant enmig de la monotonia diària, com una ocasió immillorable on trobar-se tots per i amb un motiu d'alegria.

El professor Sanchis Guarner, va definir perfectament la festa:

«La festa és l'espill d'un poble, perquè ens presenta la seua cara al natural, ni angoixada pels seus problemes quotidians, ni crispada per l'esforç natural, ni deformada per la por, la crueltat o l'odi. La gent en la festa duu el vestit fester, la cara festívola i l'ànim festiu».

Però el valencians no som diferents de la resta de pobles i ciutats. Vivim, d'una manera metòdica, aferrats als nostres treballs, a les nostres feines diàries. Però no volem sobreviure i prou. Volem viure, i per això necessitem les festes.

Els valencians reconeguem que ens agraden les festes, que volem festa i que fem festa. I quan fem festa (qualssevol de les que celebrem al nostre país) li posem molt de color, molt de barroquisme, molt de soroll, molta imaginació, molta pólvora... i molt de menjar.

Joan Fuster va expressar amb les paraules justes la finalitat i significació de les festes per nosaltres:

«Les festes, entre nosaltres, tenen això de bo: que són una vibrant ocasió de trobar-nos tots, si no units, reunits, tots, "blancs" i "negres", "rics" i "pobres", "vells" i "jovens", el poble sencer».

Però no ens agraden les festes només pel divertiment de la festa en si. Seria injust si no parlara de com disfrutem preparant-les. I és que, tot i la feina que porten, tenim la virtut de fer festa inclús mentre preparem la festa.

Ara bé, només la gent que n'ha preparat de festes és capaç d'avaluar els treballs, els afanys i els disgustos que en signifiquen. Però les hores de son i descans perdudes, les setmanes de feina i els mesos d'arreplegar diners, es fan —mal que siga inconscientment— amb el goig de demostrar i demostrar-nos que som capaços, almenys durant unes hores o dies, de prendre consistència social i de participar, més o menys units, gràcies a un estímul comú i general. Per això les falles, com a festes d'un poble, són una caixa de ressonància col·lectiva, i han de respondre al temps en que es viu. I un poble que és capaç d'unir-se, de reunir-se, per fer festa, també ha de ser capaç d'unir-se, de reunir-se, per millorar i superar d'una vegada els problemes que té pendents.

Portada de "Combustible per a Falles" de Joan Fuster, en homenatge.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en març de 2022]