SENTIU LA MÚSICA, ESCOLTEU ELS MÚSICS *

Per Enric Casado

Són falles. Cecília apenes si dorm. Ella és música (superior de l’instrument) i segueix estudiant. I ha d’aprofitar totes les festes, com les falles, per treballar. Es considera dins del terç de músics valencians que diuen ser semiprofessionals. Toca (debades) en la banda on va estudiar, en una xaranga (comiats de solters, etc.), en un grup de pop-rock (pocs bolos a l’any i en negre) i en un grup de berbena (on treballa tot l’estiu i la donen d’alta). Fa classes dos dies a la setmana en l’escola de música d’un poble (gasta més en cotxe que el que guanya, però la donen d’alta en hivern), i està pagant el préstec de l’instrument que es va comprar quan li’l furtaren després d’un bolo. I també fa treballs eventuals (com cambrera). Però sobretot estima la música, i es deixa l’ànima, els dits i els pulmons cada dia, tocant, assajant i estudiant. I encara que la seua situació siga precària, sap que la música valenciana viu un moment esperançador, que hi han molts grups, festivals i concerts. Que està augmentant la visibilitat de les dones (a pesar que en el 70% dels grups no hi han dones) i creix el valor de la música valenciana al País Valencià. Espera viure un dia amb dignitat del seu treball. Perquè els músics són artistes i s’ho passem molt bé a la feina, però també són treballadores i treballadors. Cecília ha acabat la cercavila fallera. Encara ha de passar per casa, dutxar-se, sopar i anar tocar al casal perquè seguisca la festa. És esgotador, però ompli la vidriola.

* Títol del «Manifest per la defensa dels professionals de la música» de la Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana, actualment SIMUV - Sindicat de la música valenciana.


[Publicat en 2019 en el Llibret de la Falla Plaça Malva (Alzira), "Tro d'Avís"]

«LO» SOMNI QUE PLAERDEMAVIDA CONTÀ A ALDONÇA

Per Enric Casado

Trobant-me jo un dissabte en el desaparegut rastre de Llaurí, vaig veure al final d’un carrer una parada que tenia un muntó de plecs i parers vells en terra. Em vaig acostar i vaig agafar un dels cartipassos. Estava escrit a mà, a ploma i en lletra antiga. Quan vaig llegir un poc, em vaig trobar amb la sorpresa que semblava una versió en valencià del Quixot [1]. Però alguna cosa no era correcta. En el Quixot de Cervantes no apareix mai Dulcinea [2], només es nomena. No obstant això, es tractava d’una escena on Don Quixot li declara el seu amor al Dulcinea.
El venedor, veient el meu interés no va voler vendre’m el cartipàs sol, sinó tota la muntanya de papers. Hui pense que el tracte valgué la pena, com demostra aquest fragment, prova del gran amor espiritual que sentia Don Quixot per Dulcinea, i quant disposta estava ella a correspondre-li’l de forma més... corporal.

—Si vós voleu, senyora, vos recitaré un somni que he tingut aquesta nit, però vos pregue que si dic alguna cosa que puga agreujar vostra altesa, em perdoneu, però són les coses que de normal en el llit soleu fer.
La senyora amb grans rialles li digué que li contara tot el que volguera, que ella la perdonava de pena i de culpa amb la seua autoritat apostòlica. Llavors Plaerdemavida començà el seu somni amb aquestes paraules:
—A l’emperadriu de la Manxa diré tot el que he somiat. Dormia jo en una cambra en companyia d’unes donzelles [3] i viu com una cambrera [4] venia amb una candela encesa. Jo no sabia si dormia o vetlava, i llavors viu com la cambrera obrí la porta de la cambra i trobà al senyor don Quixot que estava esperant. Vestia amb gipó, manta, espasa i en el cap l’elm de Mambrí, que a fe meua, se semblava molt a un bací, i caminava descalç per no fer remor. Quan entrà, ella apagà el ciri i, com si veies en l’obscuritat, passà per davant nostre i el posà dins la vostra cambra. I en eixe instant don Quixot entropessa amb l’espasa i anà a terra, fent tant de remor i escama que degué despertar a tots quants dormien en p...[5] I vostra altesa, de l’esglai, pegà un bot del llit i ofegà amb les mans a la boca un crit, que més semblava un bram, quan veié al cavaller de la trista figura tot quant llarg era davant vostra. Estàveu vós, curiosament, ben neta i rentada, gens abillada, prou vestida i no massa despullada. Don Quixot s’alçà com pogué, i en veure-vos, intentà agafar-vos en els seus braços per entrar-vos en la cambra. Però la vostra esvelta complexió, per dir-ho de manera delicada, li ho impedia, anant quasi a terra mentre la vostra altesa deia: «¡Deixa’m, Quixot, deixa`m!». I així, tots dos, en un bac, acabàreu damunt del llit.
—¿Has somiat alguna cosa més? —li preguntà Dulcinea amb moltes rialles i amb gran plaer.
—¡Sí, per Santa Maria! —digué Plaerdemavida—, ara vos ho acabaré tot de contar. Vós, senyora, espatarrada sobre el llit, déieu: «Quixot, t’he deixat vindre ací per donar-te sense repòs tot l’amor que et tinc». Quixot dubtava de fer el que vostra altesa li deia, però vós, refregant-vos, insistíeu: «Si tu m’ames [6], no has de deixar d’assegurar-me el futur, perquè el càrrec que jo he pres per donar-te el meu amor no convé a dama com jo. No em denegues quant et demane, que altres precs sent en altres cambres, perquè la castedat en què vós digueu que he viscut es digna de lloança, però més digne és que em dónes la teua amorosa gràcia, perquè estic encesa del teu digne amor. Per això et pregue que com més aviat et vulgues acontentar amb mi, millor, i acabem així tots dos contents». Llavors Quixot contestava: «Per l’extrema congoixa que vos veig passar, no vull que desconfieu de mi. Amb gran esperança creia que vós recordaríeu mon voler, però ja que per posició a vostra altesa no li ha de plaure el plaer, estic content de no fer tot el que qualsevol cavaller li plauria.» I vostra altesa deia: «Calla, Quixot, i no t’angoixes, ja que la meua noblesa fa molt la perdí i ara puc jaure sota, o damunt, el vostre amor.» I li juràveu que no vos enutjaria en res, ans al contrari, i continuàveu dient: «I no dubteu en cometre allò que vos demane, ja que seria poc el mal que em faríeu, ja que la innocència fa molt l’he perduda i no es pot reparar». Aquestes són les coses que he somiat. Després viu com vós el besàveu molt sovint i després vos desféieu la clotxeta dels pits i li demanàveu que vos tocara les mamelles, i també com li agafàveu la mà per posar-la baix la falda i que vos buscara les puces, i com vós, la meua bona senyora, tot li ho volíeu consentir, i don Quixot no volia fer res, i deia: «El vostre jurament no ha de perillar, perquè conservaré el meu celibat per a tu». Després posàreu la vostra cara sobre la seua, i els braços sobre el seu coll com els sarments en els arbres, i omplíeu a don Quixot d’amorosos besars i palpons. Després viu somiant, com sobre el llit que déieu: «¡Ai, senyor, no em fareu mal, compadiu-vos de mi i mateu-me del tot». I don Quixot vos deia: «No crideu tant, que podeu incriminar el vostre honor. ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?». I digué: «Em dóna igual, car ¿què he de fer? Segons veig, no teniu previst matar-me com tant desitge jo». I Llavors prenguéreu el llençol i li tapàreu la boca perquè no parlara. I llavors la meua ànima se sentí tan calenta en companyia de mi mateixa perquè jo no formava parella amb Hipòlit. I llavors, com més pensava, més calenta em sentia. I llavors agafí un poc d’aigua i em llaví el cor, els pits i el ventre. I Llavors, la passió pel meu Hipòlit es doblà, perquè no podia prendre part dels besos i palpons que Dulcinea buscava de don Quixot.
I llavors tornà el meu esperit a mirar pel forat, i veié a don Quixot dient: «¿Qui es fiaria de mi si no guardara una dama que m’ha sigut encomanada? Tinc el consol que no he perjudicat el vostre honor, i que he complit la vostra voluntat contra la meua», i vós dient: «Ets cruel i amb poc d’amor. Ací em teniu, estesa en el llit, oberta i havent lliurat les armes. ¿Perquè no tens pietat ni misericòrdia?».
I així tota la nit, don Quixot agenollat davant vós dient: «A les nostres bodes han de vindre el rei i la reina, el vostre pare i la vostra mare, la nostra família, i parents i parentes, el capellà vestit per dir missa, els cortesans i les cortesanes, amb ministrers i ministreres que han de cantar i tocar, i cavallers i dames que han de dansar, i nosaltres vestits de robes nupcials, perquè les nostres seran unes bodes sonades». I vós, senyora meua, sobre el llit tan oberta davant don Quixot que a parer meu se vos veia el blanquejar de les cames, dient: «Açò que ara t’oferisc no requereix de capellans ni cerimònies. ¡Ai, senyor, que mal que em feu! Cruel i amb poc amor ets, no tens pietat ni misericòrdia d’una dama que tan obertament se t’ofereix. ¿De quina pena vols que et perdone si no fas res perquè et puga perdonar? Complau-me i encara t’estimaré més fortament».
Després, com el jorn s’acostava, vostra altesa i don Quixot l’aconhortàveu com millor sabéreu: bregant. Que si ell no, que si vós sí... que si vós sí, que si ell no. Més tard, quan els galls tornaren a cantar, vostra altesa pregava ja humilment a don Quixot que vos fera la gràcia d’alliberar-vos del pes que allí baix teníeu i obtenir així el victoriós triomf que tant desitjàveu. Però la celsitud i celibat de don Quixot no ho volgué consentir, pel que vós no restàreu com a vencedora de la batalla.
Quan don Quixot se n’anà, em despertí i no viu res, ni a vós, ni les donzelles ni a Hipòlit, ni a ningú. Llavors, caiguí en una gran torbació perquè em trobí els pits i el ventre banyats en aigua. Tal fou la calentor que sentí, que desitgí d’amar Hipòlit amb tot el meu cos, i pensí: «¿Què llei, justícia o poder de tot el terrenal món, negar-me a mi a soles pot quan de llibertat es tracta una cosa tan sensata com és un cap de virot? [7] L’amor m’ha encés tant, que morta sóc si l’amor d’Hipòlit no em travessa.» Fort desig causa el despertar de qui bon somni somia.

[1] El text, d’autor desconegut, òbviament, presenta clares referències a autors com: els acadèmics d’Argamasilla, Cid Hamet Benengeli, Joanot Martorell, Martí Joan de Galba, Miguel de Cervantes o, fins i tot, Josep Bernat i Baldoví.
[2] “Aquesta Dulcinea del Tobós, tantes voltes referida en la present història, diuen que per salar porcs tenia més bona mà que cap altra dona de la Manxa.” Cid Hamet Benengeli, d’un cartipàs del Quixot trobat a Toledo.
[3] No es llig bé. Pot tractar-se, per tant, de “poncelles”, o de “donzelles poncelles” o de “donzelles desponcellades”, vés-te’n a saber.
[4] La “eme” no es llegia massa bé.
[5] No s’entén bé: podria ser “palau”, però també “posada”
[6] No tinc segur que hi haja apòstrof.
[7] Aquesta frase és similar a una dita per altra heroïna de les lletres valencianes, però per desgràcia no he trobat la referència.

[Publicat en 2019 en el Llibret de la Falla Taüt (Cullera), "Plaerdemavida"]

Punt Cultural, Enric Casado (Ribera Televisió)

Programa de Ribera Televisió TV, Grup Televisió RHV. Entrevista al programa Punt Cultural amb motiu de la publicació del meu llibre de relats "Punts de Vista".  Emés el 30 de maig de 2018.

Calidoscopi, amb Enric Casado

Programa de Sueca TV "Calidoscopi", amb Enric Casado. Entrevista a càrrec de Eugeni Alcañiz amb motiu de la publicació del meu llibre de relats "Punts de Vista" . Cante la cançó "La vida és una roda" (Lletra i música Enric Casado), ja que és un relat del llibre. Emés el 6 de juny de 2018.

L’ÚLTIMA ALEGRIA DE LA FESTA

Per Enric Casado

Mes no es va cremar tot en la falla. Alguna cosa subsisteix. Alguna cosa queda. Davant de tot, amb flaires de socarrim, queda la ferma il·lusió dels fallers de plantar la falla l’any venidor, amb més art, més gràcia, i més traca i coet...

—Josep Ferrando Segarra—

Un destí fugaç

En uns pocs minuts arribarà el moment inevitable en què l’esclafit d’unes quantes carcasses encendran les flames que cremaran la falla. Els fallers l’envolten preparant-la per al foc, mimant-la. Els bombers, perfectament equipats, formen ja part de l’estudiada litúrgia de la nit josefina. I el públic, arremolinat al voltant del cadafal, recolzat contra les façanes, enfilats en reixes i fanals, mig amagat sota els portals, espera impacient veure un gran espectacle.

El president, al costat dels altres membres de la comissió, es miren el monument i no se l’acaben. Enguany estan molt orgullosos i satisfets, no en va han guanyat el primer premi a la millor falla de la ciutat. Els pares de la fallera major infantil intenten inútilment consolar-la dels seus plors després d’haver vist com el foc feia desaparéixer un somni de ninotets de Walt Disney. La fallera major lluita per no posar-se més nerviosa del que ja està. D’ací a uns minuts, i seguint una espontània costum anual de totes les falleres majors, ella també plorarà desconsoladament mentre el president de la falla li ofereix un mocador.

I en un cantó de la plaça l’artista faller espera a què creme el fruit del seu talent. No pot fer altra cosa. L’artista sap perfectament que la seua obra només pot durar uns pocs i escassos dies, i que està condemnada a desaparéixer envoltada en flames. Encara així no pot evitar sofrir un punt d’amargura: li afligeix pensar que l’endemà la seua obra només serà un confús record en la memòria dels qui l’han visitada. Però és conscient de què este és precisament el seu caràcter distintiu, la seua particular grandesa. El destí inexorable del cadafal faller és transfigurar-se en un munt despietat de cendres que els bombers extingiran sense misericòrdia. I l’ofici de l’artista faller és fabricar fogueres, meravelloses, però fogueres a la cap i la fi.

L’artista faller espera. Espera que la falla creme bé i que la nit acabe. Les flames, plenes de bellesa, són tan breus que no li deixaran temps per gaudir plenament de la seua obra en l’instant precís que justifica la seua existència. L’any vinent en farà més, segurament una més gran i més bonica, amb més art i més gràcia. I esta, com totes, tindrà un destí fugaç; i la nit de sant Josep es consumirà entre les flames, perquè eixe és el seu destí i per això precisament l’han creada.

Una estoreta velleta

Mentre crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla d’alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l’esforç d’un any de treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les flors, l’ofrena, l’humor i la sàtira, els llibrets, els cartells, la propaganda, el turisme... Encara així, mentre Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.

Fa molts anys les falles eren altra cosa. Els xiquets, la vesprada de sant Josep, recorrien el poble carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i demanant als seus habitants qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que s’encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s’arreplegaven, més gran era la falla i per tant, millor seria la foguera, i més durarien les flames. Perquè aleshores l’únic important era el foc.

I així els xiquets —i els no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de l’ésser humà. El mateix foc entorn del qual s’edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dóna llum durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el dolor, celebrava l’alegria. Un foc que ens parla de l’esdeveniment immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és instrument diari i símbol col·lectiu.

Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió inútil. I d’alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets d’abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.

Una immensa malenconia

A pesar de les hores que havien passat des de la crema, un turista anònim i passatger encara romania recolzat contra un fanal observant incrèdul el munt de cendra i caliu que restava d’una falla. Estava esgotat. Havia acudit per primera vegada a les falles sense prevenció —ningú no l’havia advertit de quin tipus de festes eren—, i el ritme desenfrenat d’una setmana enorme, així com el ritual vertiginós de foc on s’havia escabussat, havia sobrepassat la seua capacitat de comprensió. No entenia com un poble podia malbaratar el seu esforç —i molts milions, suposava— en flames i fum en només uns minuts. No entenia aquella festa que li semblava una empresa de bojos. No entenia la sàtira, la burla, l’humor, de la qual se li escapava el sentit final. No entenia, per desgràcia, res de res.

Però el turista havia disfrutat com mai en la seua vida. La multitud que omplia els carrers de gom a gom era un autèntic oceà d’alegria i vitalitat. Els monuments estaven plens de llum, color, imaginació, barroquisme, mediterraneïtat. El soroll retronant de la música, de les mascletades, dels casals, era incessant. I la respiració palpitant de tot un poble al voltant de la festa era una sensació diferent i única...

I com a colofó, a la mitjanit del dia de sant Josep, havia assistit atònit a tota aquella extraordinària i impossible orgia de foc. El resultat final de la gegantina conflagració col·lectiva fou una profunda, una immensa malenconia en l’ànim del turista. Però malgrat això, estava segur d’una cosa: d’ací a un any, dotze mesos justos, tornarien les falles. I ell tornaria altra vegada a la ciutat, dispost de nou a seguir sense comprendre res, a submergir-se en l’alegria multicolor i fenícia de la gent, a fruir dels monuments, dels bunyols, del soroll, de les traques, de la respiració palpitant del poble... I a enfonsar-se de nou, si calia, en la profunda i immensa malenconia que produeix la nit del foc si no entens les falles.

El parèntesi

Després que tots i cadascun dels monuments han cremat; després que les flames han devorat i justificat la festa; després que els bombers han apagat fins a l’última espurna; després que la gent s’ha retirat a preparar un endemà de normalitat diària, el personal de la neteja de l’ajuntament repeteix tots els anys la mateixa tasca: esborra dels carrers i les places les traces inevitables de la festa, les cendres amuntonades de les fogueres...

I com cada nit de la crema des de fa vint-i-tres anys, Josep ha eixit de sa casa a netejar els carrers, a portar endavant la seua anònima participació en la festa. I després d’unes hores de faena, quan les primeres llums del dia 20 de març trenquen l’alba i el paviment està net, i el camió de l’ajuntament s’emporta en el seu ventre les últimes deixalles socarrades de la festa, Josep seu en el rastell de la vorera i encén un cigarret. Mentre fuma, els seus ulls busquen inútilment el monument a través del buit que ha deixat el foc en la plaça. Tot ha acabat. El foc ha tancat el parèntesi i la vida continua.

Perquè les falles són això, un parèntesi en la vida normal i quotidiana dels valencians, un excepcional, prodigiós i efímer parèntesi que cada any des de fa molts es repeteix amb continuïtat i puntualitat. Però a pesar de les aparences, el temps no passa debades, i els valencians seguirem encenent focs, arborant torxes, alçant fogueres, plantant falles...


[Publicat en 2018 en el Llibret de la Falla Plaça d'Espanya (Cullera), "Abecedari faller"]

VORE LA TELE (O NO) EN FALLES

Per Enric Casado

Trobe la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, em retire a una altra habitació i llig un llibre.

— Groucho March —

Les falles són una epifania de festa, de llum, de música, de passió, de foc. I com totes les epifanies, té coses bones, coses més bones, i algunes (poques) negatives. Però no vaig a parlar de les coses negatives, per a això ja estan els crítics a les falles, i jo no ho sóc. Vaig a parlar d’una cosa positiva, molt positiva, almenys per a mi.

Durant les falles hi ha tantes coses a fer, tants llocs on anar, tantes formes de divertir-se, que la gent en general –quina benedicció– deixa de vore –de consumir– durant uns dies la televisió. I això deu ser un entrebanc per a l’empresa Katar media[1] –antiga Sofres–, per als operadors televisius i per a les empreses de publicitat. Però que no es queixen, tenen la resta de l’any. I la resta de l’any són molts dies, i moltes hores, de televisió. I si no s’ho cregueu, fem una ullada a les estadístiques.

Durant 2011 cada espanyol (de qualsevol lloc, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social) va estar veient la televisió cada dia de mitjana durant 239 minuts (tres hores i cinquanta‑nou minuts). I en febrer de 2012 vam aconseguir batre el record: de mitjana vam estar 267 minuts (quatre hores i vint-i-set minuts)[2] davant de la televisió. I supose enguany les dades no hauran anat a menys, la crisi no deixa fer moltes coses més que vore la televisió, hui per hui és de les poques coses debades, almenys de forma legal. (No es preocupeu, ja van trobant formes de què paguem la televisió. A la llarga –temps al temps– per vore un canal mitjanament decent, hi haurà de pagar).

Com a contrapunt, a Espanya només dos de cada deu persones que saben llegir (un 21,4%)[3], lligen alguna cosa durant el dia (i val qualsevol cosa, com les pàgines esportives dels diaris, una revista del cor o el manual del microones). ¿I quant de temps dediquen a llegir cadascuna d’eixes dos persones? Poc més d’1 hora i 12 minuts. Això vol dir que el conjunt de la població espanyola major de 10 anys que sap llegir (poc més de 30 milions de persones) només dedica poc més de 15 minuts al dia a llegir. 15 minuts de llegir contra 4 hores de televisió. (Per si vos interessa, a Espanya hi ha més de 750.000 persones analfabetes[4]).

¿I com sé tot açò? Perquè un dia ho vaig vore per la televisió. Val, i també perquè he investigat un poc. No és massa difícil. Internet esta plena de dades sobre com vegem massa la televisió. Però una cosa a la que no vos puc contestar és perquè utilitzen les dades de lectura per demostrar el temps excessiu que ens passem veient la televisió. Podríem contrastar-lo amb el temps que passem practicant esport, jugant al xamelo o inclús fent l’amor (coses també més interessants que vore excessivament la televisió). Però m’imagine que els resultats serien més depriments encara.

Si al final al dia li llevem les hores que dediquen a la nostra cura personal (que inclou dormir, menjar, neteja personal, etc.) i a treballar, l’altra cosa que més fem es vore la televisió[5]. I no sé si després ens queda temps per altra cosa. Per això em pregunte seriosament: ¿El poc temps lliure que tenim l’hem de dedicar només a la televisió?

Però allò que és realment aterridor són les xifres del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) sobre la televisió i els xiquets i xiquetes[6]. Uns exemples:

• Els xiquets i xiquetes entre 4 i 12 anys passen a l’any més de 950 hores davant la televisió, més hores que en escola. Per al curs escolar 2013-2014 es fixen entre 849 i 862 hores lectives[7] (El fracàs escolar es l’èxit de la televisió).
• A Espanya, 750.000 xiquets i xiquetes veuen la televisió després de les 10 de la nit. I més de 20.000 després de mitjanit. (I així arriben a l’endemà a escola).
• Del temps total que passen els xiquets i xiquetes veient la televisió, el 75% no són programes infantils (Els Simpsons en EUA té la consideració de sèrie per adults, i s’emet per la nit). 
• Dos de cada tres pares i mares espanyols reconeixen obertament que no controlen allò que veuen els seus fills. (I dubte que controlen allò que veuen ells mateixos).
• I més del 30% dels xiquets i xiquetes entre 4 i 12 anys tenen televisor en les seues habitacions (Segurament els pares estan veien la televisió en la saleta d’estar, i així no es molesten mútuament).

I com per desgràcia no podem estar de Falles tot l’any (i no serà per falta de ganes), crec que ens calen alguns consells per aconseguir deixar de vore un poc la televisió, o com a mínim vore-la amb un poc més de trellat.

El primer consell és simple: no s’ha de vore la televisió, s’han de vore programes de televisió. Hem de sentar-nos per vore una sèrie en concret, un partit d’esports, un documental, els informatius, una sèrie de dibuixos, etc. I després, parar. Preguntem-nos, i sobretot preguntem als nostres fills, ¿què programa de televisió voleu vore?, i no ¿voleu vore la televisió? Si no hi ha resposta concreta, és millor jugar al parxís.

D’acord amb el consell anterior, el zàping és nefast. el zàping genera una lluita injusta que sempre sol guanyar el mateix. Hem d’acordar quin programa volem vore entre tots i no anar pegant bots per totes les cadenes i lluitant pel comandament. Recordeu que sempre podem jugar al parxís.

Quan desdejunem, esmorzem, dinem, berenem o sopem en família, no tinguem encesa la televisió. Millor si no hi ha televisió on mengem. Disfrutem del menjar i de la companyia de la nostra família si mengem junts, i no destrossem eixos moments amb un aparell que ens obliga a vore-lo i escoltar-lo.

No utilitzem la televisió de “cangur electrònic”. La televisió no cuida als nostres fills, ni els dona afecte, ni els avisa dels perills. Al contrari, la televisió sense control pot ser un perill a llarg termini. I greu, i molt greu.

I per últim, una sèrie de consells ràpids: La publicitat televisiva pot ser tant o més perillosa que un programa roín. Els programes infantils no són sempre bons, i inclús alguns estan falsament catalogats d’infantils quan realment no ho són. No posem una televisió en les habitacions dels xiquets i xiquetes; si l’han de vore, intentem sempre supervisar els continguts. La televisió no té la culpa, els programes els sintonitzem nosaltres. Hem de buscar alternatives a vore la televisió: llegir, música, excursions, etc. En este món hi ha moltes més coses a fer que vore la televisió[8].

Recordeu que la televisió és un electrodomèstic més, com la tostadora o la rentadora. Està al nostre servei i no nosaltres al seu. No tenim l’obligació de tindre-la encesa sempre. La podem apagar quan vulguem. Només cal aplicar el sentit comú. Si equivocadament encenem la televisió sense saber que volem vore, i després de fer zàping durant uns minuts, no trobem res interessant, la decisió és simple: apaguem-la i fem una altra cosa. Després de l’apagada elèctrica de Nova York en 1977, al nou mesos va haver un augment de natalitat. I segur que no va ser només per la foscor... Un poquet d’imaginació.

Encara podria escriure més sobre la televisió, i no només de l’excés de consum. Podria parlar de com els informatius i tertúlies de certs canals (tant públics com privats, i dirigits per pseudoperiodistes que han perdut qualsevol respecte per la seua professió) manipulen la percepció de la realitat, dient-nos que l’economia no va bé, que estem en crisis, que la borsa no fa més que caure. Ens expliquen que l’atur no para de créixer, que milers d’empreses han tancat o ho estan a punt, que sense ajudes públiques no es venen cotxes. I fan que ens ho creguem, perquè en part és veritat. Si som de classe baixa o mitja, anem de crani. El que no ens expliquen és que els directius de les grans empreses s’han pujat els sous, mentre els nostres han baixat o directament ens han acomiadat. O com els beneficis de les grans empreses han pujat, mentre les xicotetes han tancat o estan amb greus dificultats. O com durant estos anys de crisi a Espanya hi ha un 17% més de rics (i curiosament també un 17% més de gent sense feina).

També podria parlar dels milions i milions que les televisions paguen als equips de futbol professionals (i ens fan creure que és just i correcte a través de notícies d’esports on només es parla de futbol professional). I això ho fan tant els canals públics (la qual cosa és de jutjat de guàrdia), com els privats (cadascú fa amb els seus diners el que vol, però no hem d’oblidar que l’espai radioelèctric que ocupen és un bé de domini públic, i les televisions privades –a banda de pagar unes taxes ridícules per ocupar-lo si les comparem amb les que paguen en altres països, com França o Alemanya– haurien de tindre certes responsabilitats públiques).

O dels canals de teletenda, bruixes i endevins (autèntica plaga televisiva que increïblement són rendibles. ¿Vos recorde per segona vegada que l’espai radioelèctric és un bé de domini públic?) O dels programes de telebrossa o de teleporqueria (no vaig a posar cap exemple. ¿Vos recorde per tercera vegada allò de l’espai...? No, millor no). O de la falta generalitzada falta de qualitat de la majoria de programes infantils (que són qualsevol cosa menys infantils. ¿Vos recorde per quarta...? No fa falta, crec que ja ho entés).

Però es fa tard. Ara vaig a guardar l’article, tancar l’ordinador i anar-me’n a vore un ratet la televisió. A estes hores hi ha un programa que m’agrada molt. I quan s’acabe, apagaré la televisió (si, és eixe botonet roig del comandament a distància), i em posaré a fer altra cosa: anar a vore falles, passejar, escoltar música, llegir o simplement pensar. Perquè com va dir l’escriptor francès Gilbert Cesaron: “La televisió ens proporciona temes sobre els que pensar, però no ens deixa temps per a fer-ho”.

PS. Als pocs dies d’acabar este escrit, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana anul·lava l’ERO que acomiadava a més d’un miler de treballadors de la Radiotelevisó Valenciana (RTVV), l’antiga Canal 9. Unes hores després de la sentència, el President de la Generalitat Alberto Fabra anunciava el tancament de la RTVV, amb excuses tan peregrines i demagògiques com “no estic disposat a minvar partides bàsiques d’educació, sanitat i serveis socials”. Llàstima que el molt honorable no pense igual quan es tracta del l’Aeroport de Castelló, per exemple.

La llei de creació de RTVV afirmava que el canal públic s’inspirava en una sèrie de principis, entre ells la promoció i protecció lingüística del valencià; la veracitat, imparcialitat i l'objectivitat en les informacions; la separació entre les informacions i les opinions; el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic, religiós i social. Ni d’incompliment sistemàtic d’estos principis; ni la pèssima gestió de la RTVV, que deixa més de mil dos-cents milions d’Euros de deute i mil set-centes treballadors en el carrer; ni la (i)responsabilitat de tots i cadascun dels Governs de la Generalitat (que no es pot saldar demanant només perdó), justifiquen el tancament. Però este no serà ni el primer ni últim (espere equivocar-me) tancament d’un mitjà de comunicació públic. Estan, per exemple, la Televisió Municipal de València o la Televisió Pública de Grècia. Però no hem d’oblidar tampoc que hem arribat a este estat de coses per la complicitat dels directius (i alguns treballadors) de RTVV, i la indiferència de molts valencians i valencianes. I això s’ha d’acabar.

Els governs de certa ideologia, amb l’excusa de la crisi i els retalls, estan privatitzant gran part del sector públic, i regalant-lo a grans multinacionals. I els mitjans de comunicació, com la sanitat, l’educació, les pensions o la dependència, són espais on guanyar molts diners a costa nostra. Tinc la sospita que a la llarga les freqüències de RTVV acabaran en mans de qualsevol televisió propera al TDT party. Hui per hui encara podem impedir-ho. El poder real de la democràcia està en tirar del govern (o inclús de l’oposició) als qui ho fan malament.

---

[1] Empresa especialitzada en la medició d’audiències en el àmbit televisiu a Espanya gràcies al seu panel audimètric. Eixa informació permet als operadors, als radioemissors i als mitjans publicitaris controlar els costums d'ús de l'audiència de televisió, i obrar en conseqüència.

[2] Egeda Panorama Audiovisual 2012, Edita Entidad de Gestión de Derechos de los Productores Audiovisuales, Madrid, 2013.

[3] Cifras INE, Boletín informativo del Instituto Nacional de Estadística, Sobre libros y lecturas, Madrid, Nov. 2011.

[4] Font, INE. Per cert, els enquestadors només pregunten si la persona sap llegir i escriure. Però la definició d’alfabetisme segons l’UNESCO és l’"Habilitat per llegir i escriure, amb comprensió, un enunciat simple relacionat amb la pròpia vida quotidiana. Inclou un conjunt d’habilitat de lectura i escriptura, i sovint d’aritmètica bàsica." UIS-UNESCO, Global Education Digest 2010, Glossary. Davant d’esta definició, caldria preguntar-se quanta gent és analfabeta a Espanya. Pense que superaran àmpliament les 750.000 persones.

[5] Cifras INE, Boletín informativo del Instituto Nacional de Estadística, Encuesta de Empleo del Tiempo, Qué hacemos y durante cuánto tiempo, Madrid, Abril 2007.

[6] CIS, Centro de Investigaciones Sociologicas, Núm. estudi 2391, La televisión y los niños: hábitos y comportamientos, data de l’estudi: 8 de maig  de 2000, Univers: Població espanyola d’ambdos sexes entre els 7 al 16 anys.

http://www.cis.es/cis/opencm/ES/1_encuestas/estudios/ver.jsp?estudio=1377, 27/10/13 a les 9:30.

[7] En el present curs escolar, les activitats escolars lectives de l’alumnat d’Educació Infantil i Educació Primària comportaran entre 849 i 862 hores lectives. Article tercer, punt 1 de la RESOLUCIÓ de 20 de juny de 2013, de la Direcció General de Centres i Personal Docent [de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana], per la qual es fixa el calendari escolar del curs acadèmic 2013-2014.

[8] En Internet hi ha un fum de pàgines amb consells de com vore la televisió avalades per entitats serioses. Val la pena buscar-les, llegir-les i aplicar-ne alguns. Descobrireu que la majoria són només consells basats en el sentit comú.

[Publicat en 2014 en el Llibret de la Falla del Portal de Valldigna (Tavernes de la Valldigna), "Portal TV"]

 

Passa'm la lletra, amb Enric Casado i Mondu (Guitarres i dolçaines) (Sueca TV)

Programa de Sueca TV "Passa'm la lletra" amb Enric Casado i Mondu (Guitarres i dolçaines) sobre el Poema de Vicent Andrés Estellés "Cançó de perdona aquell que no duu". Emés el 21 de febrer de 2014.