L’ÚLTIMA ALEGRIA DE LA FESTA

Per Enric Casado

Mes no es va cremar tot en la falla. Alguna cosa subsisteix. Alguna cosa queda. Davant de tot, amb flaires de socarrim, queda la ferma il·lusió dels fallers de plantar la falla l’any venidor, amb més art, més gràcia, i més traca i coet...

—Josep Ferrando Segarra—

Un destí fugaç

En uns pocs minuts arribarà el moment inevitable en què l’esclafit d’unes quantes carcasses encendran les flames que cremaran la falla. Els fallers l’envolten preparant-la per al foc, mimant-la. Els bombers, perfectament equipats, formen ja part de l’estudiada litúrgia de la nit josefina. I el públic, arremolinat al voltant del cadafal, recolzat contra les façanes, enfilats en reixes i fanals, mig amagat sota els portals, espera impacient veure un gran espectacle.

El president, al costat dels altres membres de la comissió, es miren el monument i no se l’acaben. Enguany estan molt orgullosos i satisfets, no en va han guanyat el primer premi a la millor falla de la ciutat. Els pares de la fallera major infantil intenten inútilment consolar-la dels seus plors després d’haver vist com el foc feia desaparéixer un somni de ninotets de Walt Disney. La fallera major lluita per no posar-se més nerviosa del que ja està. D’ací a uns minuts, i seguint una espontània costum anual de totes les falleres majors, ella també plorarà desconsoladament mentre el president de la falla li ofereix un mocador.

I en un cantó de la plaça l’artista faller espera a què creme el fruit del seu talent. No pot fer altra cosa. L’artista sap perfectament que la seua obra només pot durar uns pocs i escassos dies, i que està condemnada a desaparéixer envoltada en flames. Encara així no pot evitar sofrir un punt d’amargura: li afligeix pensar que l’endemà la seua obra només serà un confús record en la memòria dels qui l’han visitada. Però és conscient de què este és precisament el seu caràcter distintiu, la seua particular grandesa. El destí inexorable del cadafal faller és transfigurar-se en un munt despietat de cendres que els bombers extingiran sense misericòrdia. I l’ofici de l’artista faller és fabricar fogueres, meravelloses, però fogueres a la cap i la fi.

L’artista faller espera. Espera que la falla creme bé i que la nit acabe. Les flames, plenes de bellesa, són tan breus que no li deixaran temps per gaudir plenament de la seua obra en l’instant precís que justifica la seua existència. L’any vinent en farà més, segurament una més gran i més bonica, amb més art i més gràcia. I esta, com totes, tindrà un destí fugaç; i la nit de sant Josep es consumirà entre les flames, perquè eixe és el seu destí i per això precisament l’han creada.

Una estoreta velleta

Mentre crema la falla, la seua falla, Joan no pot evitar sentir una emoció especial, una mescla d’alegria, orgull i satisfacció de complicada descripció. Joan és faller des de sempre i dels de sempre. Li fascina veure-la consumir-se entre les flames. Contemplar com en un tres i no res desapareix l’esforç d’un any de treball, il·lusions, anhels, mals de caps i sacrificis. Perquè les falles actualment són més coses que només el foc. Les falles són els bunyols, els ninots, les mascletades, les cercaviles, les despertades, els fallers i les falleres, els casals, els balls, les bandes de música, els pasdobles, les flors, l’ofrena, l’humor i la sàtira, els llibrets, els cartells, la propaganda, el turisme... Encara així, mentre Joan veu cremar la seua falla pot intuir durant uns instants el significat amagat del ritu ancestral del foc.

Fa molts anys les falles eren altra cosa. Els xiquets, la vesprada de sant Josep, recorrien el poble carrer a carrer, casa a casa, trucant les anelles de les portes i demanant als seus habitants qualsevol deixalla inútil i combustible: els mobles trencats i inutilitzables, els objectes inservibles, la roba vella i sense ús, els estris innecessaris... I amb tot això, i les quatre fustes arreplegades en qualsevol fusteria, els xiquets erigien una falla —una foguera, en definitiva— que s’encenia en qualsevol cantó. I quants més trastos s’arreplegaven, més gran era la falla i per tant, millor seria la foguera, i més durarien les flames. Perquè aleshores l’únic important era el foc.

I així els xiquets —i els no ho eren tant— complien en la vigília de sant Josep amb la litúrgia festiva del foc, un foc que ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament de l’ésser humà. El mateix foc entorn del qual s’edificaven les cases. El mateix foc que cou els aliments, dóna llum durant la nit, forja els metalls, i mata, destrueix i arrasa quan esdevé incontrolat. Un foc que protegia dels perills, declarava la guerra, anunciava la pau, conjurava el dolor, celebrava l’alegria. Un foc que ens parla de l’esdeveniment immediat de les estacions, de celebracions purificadores, de llegendes arcaiques i paganes, de costums gremials, de tradicions agràries. Un foc que és tresor fràgil i perill indomable. Un foc que és possessió necessària i misteri, que és instrument diari i símbol col·lectiu.

Mentre Joan veu cremar la seua falla, mentre la gent vegem cremar les falles, assistim a un acte que ens trau de la vida quotidiana i ens endinsa en un ritu col·lectiu on el foc és quimera, il·lusió, art, bellesa, alegria, passió inútil. I d’alguna manera —eixe és el secret—, la nit de sant Josep tots tornem a ser una miqueta com aquells xiquets d’abans, i a gaudir del foc sense por i amb llibertat.

Una immensa malenconia

A pesar de les hores que havien passat des de la crema, un turista anònim i passatger encara romania recolzat contra un fanal observant incrèdul el munt de cendra i caliu que restava d’una falla. Estava esgotat. Havia acudit per primera vegada a les falles sense prevenció —ningú no l’havia advertit de quin tipus de festes eren—, i el ritme desenfrenat d’una setmana enorme, així com el ritual vertiginós de foc on s’havia escabussat, havia sobrepassat la seua capacitat de comprensió. No entenia com un poble podia malbaratar el seu esforç —i molts milions, suposava— en flames i fum en només uns minuts. No entenia aquella festa que li semblava una empresa de bojos. No entenia la sàtira, la burla, l’humor, de la qual se li escapava el sentit final. No entenia, per desgràcia, res de res.

Però el turista havia disfrutat com mai en la seua vida. La multitud que omplia els carrers de gom a gom era un autèntic oceà d’alegria i vitalitat. Els monuments estaven plens de llum, color, imaginació, barroquisme, mediterraneïtat. El soroll retronant de la música, de les mascletades, dels casals, era incessant. I la respiració palpitant de tot un poble al voltant de la festa era una sensació diferent i única...

I com a colofó, a la mitjanit del dia de sant Josep, havia assistit atònit a tota aquella extraordinària i impossible orgia de foc. El resultat final de la gegantina conflagració col·lectiva fou una profunda, una immensa malenconia en l’ànim del turista. Però malgrat això, estava segur d’una cosa: d’ací a un any, dotze mesos justos, tornarien les falles. I ell tornaria altra vegada a la ciutat, dispost de nou a seguir sense comprendre res, a submergir-se en l’alegria multicolor i fenícia de la gent, a fruir dels monuments, dels bunyols, del soroll, de les traques, de la respiració palpitant del poble... I a enfonsar-se de nou, si calia, en la profunda i immensa malenconia que produeix la nit del foc si no entens les falles.

El parèntesi

Després que tots i cadascun dels monuments han cremat; després que les flames han devorat i justificat la festa; després que els bombers han apagat fins a l’última espurna; després que la gent s’ha retirat a preparar un endemà de normalitat diària, el personal de la neteja de l’ajuntament repeteix tots els anys la mateixa tasca: esborra dels carrers i les places les traces inevitables de la festa, les cendres amuntonades de les fogueres...

I com cada nit de la crema des de fa vint-i-tres anys, Josep ha eixit de sa casa a netejar els carrers, a portar endavant la seua anònima participació en la festa. I després d’unes hores de faena, quan les primeres llums del dia 20 de març trenquen l’alba i el paviment està net, i el camió de l’ajuntament s’emporta en el seu ventre les últimes deixalles socarrades de la festa, Josep seu en el rastell de la vorera i encén un cigarret. Mentre fuma, els seus ulls busquen inútilment el monument a través del buit que ha deixat el foc en la plaça. Tot ha acabat. El foc ha tancat el parèntesi i la vida continua.

Perquè les falles són això, un parèntesi en la vida normal i quotidiana dels valencians, un excepcional, prodigiós i efímer parèntesi que cada any des de fa molts es repeteix amb continuïtat i puntualitat. Però a pesar de les aparences, el temps no passa debades, i els valencians seguirem encenent focs, arborant torxes, alçant fogueres, plantant falles...


[Publicat en 2018 en el Llibret de la Falla Plaça d'Espanya (Cullera), "Abecedari faller"]