Ja fa anys que David Vid i jo, Enric Casado, portem col·laborant i portant endavant projectes d’allò que nosaltres denominem poesia escènica: «Ovidianes1.0 i 2.0», «Romancers», «Contapoemes», «Allau de Llengua», etc. I últimament l’estrena d'«OVIDIANES 2.5. Vint-i-cinc anys sense oblidar a Ovidi Montllor», un repàs sobre l’escenari de la vida i obra d’Ovidi Montllor des de la nostra personal visió Ovidianes 2.5
Un bon recurs durant estos dies de confinament és llegir, i sobretot llegir poesia. Per exemple, un dels poemes que interpretem en l’espectacle és “El Poble” de Miquel Martí i Pol, i ara mateix, en la situació en la qual estem, té una lectura molt especial.
El poble (Miquel Martí i Pol)
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
