dissabte, 18 de febrer del 2023

JUAN CARLOS, “BORBONEANDO” (ELS BORBONS ¿I VII?)

Per Enric Casado


«No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.» Juan Carlos de Borbón, en la revista francesa "Point de Vue, 1968. Tenia 30 anys.

Òbviament, va canviar d’idea, al·legant l’”interés” d’Espanya i el suprem deure de soldat, i va acatar «Las Leyes Fundamentales del Reino», entre les quals s’incloïa «la Ley de Sucesión», i va jurar «Los Principios Fundamentales del Movimento», demostrant estar totalment d’acord amb el dictador. Mai va jurar la Constitució del 78.

«Juan Carlos es el más Borbón de los Borbones respecto a la debilidad por el poder, y nunca dudó en pasar por encima de quién hiciera falta. El mejor ejemplo es que accedió al trono saltando por encima de su propio padre. Despreciar las mismas reglas de la Casa Real indica que el poder era el objetivo, más allá de cualquier otro criterio», del llibre “Un rey golpe a golpe”, biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón de Patricia Sverlo.

I qui vulga saber més de Juan Carlos des de llavors fins a l’actualitat té un fum de llibres, entrevistes, articles de prensa, reportatges… Personalment aconselle dos, “El rey al desnudo. Historia de un fraude” d’Ernesto Ekaizer, que fa un profund i documentat repàs de la trama judicial, econòmica i passional de Juan Carlos. I, per descomptat, la sèrie documental de televisió “Salvar al Rey”, on es parla profusament de l’abús dels fons reservats i de la vida dissoluta que va disfrutar.

Deixant de banda els esperpents i les traïcions de les seues amants, com Olghina di Robilant, Bárbara Rey o Corinna Larsen; o la immensa quantitat de diners que “presumptament” rep i ha rebut de difícil justificació, Juan Carlos serà recordat per la cacera d’elefants en Botswana, Àfrica, mentre el país sofria una greu crisi econòmica. Si no s'haguera trencat el maluc, mai s’haguera sabut. Les declaracions més sonades d’eixe viatge no foren les famoses: «Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir.», sinó les que va dir a l’avió que el portava d’urgència a Madrid quan Corinna li va demanar que deixara de beure vi per si havia d'anar directe al quiròfan, i ell va dir «Yo soy el rey de España y hago lo que me da la gana.»

Eixa ha sigut la premissa de Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón, rei imposat pel franquisme i acceptat pels partits democràtics, fins i tot d’esquerra, que impediren així la restauració de la República. En un principi fou Juan Carlos «El breve», després fou el «Campechano», i jo espere que siga recordar com «El defraudador», per haver defraudat a tot un país, borbonejant-nos i intentant fer-nos creure que era una persona honrada i decent.

Com va dir en acabar les seues jornades de regates en el club nàutic de Sanxenxo en maig de 2022, «Explicaciones de qué...» i es va posar a riure... “presumptament” de tots nosaltres.

Juan Carlos ha acabat —ara per ara—, com la majoria dels reis Borbones, en l’exili. I continuarà la història de los Borbones, segur, amb Felipe i Leonor, per desgràcia per a tots nosaltres.


Foto de Juan Carlos "El defraudador", amb el seu protector i predecessor, el dictador Franco.


[Publicat en el periòdic l'Expressió en febrer de 2023]

dissabte, 14 de gener del 2023

FILL I PARE DE REI, PERÒ MAI REI... (ELS BORBONS VI)

Per Enric Casado

En 1933, mentre Juan de Borbón navegava com oficial en el creuer “Enterprise” de la marina britànica, va rebre un telegrama de l'ex-rei Alfonso de Borbón: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tu como heredero».

Juan sempre va voler ser marí, i va ingressar 1930 en la “Escuela Naval de San Fernando”, i durant la II República, va tirar de família, de Jorge V, el Rei d’Anglaterra, i va acabar els estudis en la “Britannia Royal Naval College”.

Durant la Guerra Civil, al·legant la seua experiència com a marí, va intentar que Franco el deixara lluitar al seu costat contra la República. Franco es va negar sempre.

El 28 de febrer de 1941, Alfons de Borbón va morir a Roma, i Juan, amb vint-i-set anys, es va fer càrrec de la Casa Reial.

La resta de la seua vida va ser esperar que el dictador Franco li cedira la corona i contemplar la dictadura d’Espanya des de Portugal, en el seu xalet d'Estoril, «Vila Giralda», eixint a navegar i rebent als monàrquics de tota la vida, que de pas aprofitaven per a anar a Fàtima i al Casino.

Les relacions entre Juan de Borbón i el Dictador foren “delicades”. El “Manifiesto de Lausanne”, de 1943, en el que li demanava a Franco que deixara pas a la monarquia, fou dels primers desencontres. Després, Juan es va oferir a les potències vencedores de la II Guerra Mundial com una alternativa de govern en Espanya, “respetuosa de las libertades públicas”. La guinda fou quan va contestar a la “Ley Sucesoria” del dictador amb el “Manifiesto de Estoril” de 1947 que signava com rei. El dictador, fart de Juan, va decidir que si restaurava la monarquia, ho faria en una altra persona.

El 25 d’agost de 1948 el dictador Franco es va entrevistar amb Juan en el iot Azor. El dictador li va demanar al no-rei que el seu primogènit, Juan Carlos, estudiara en Espanya, preparant-se per possiblement ser rei.

Amb 10 anys, Juan Carlos va arribar a Madrid acompanyat dels seus nous preceptors, i un capellà i un guàrdia civil.

Juan de Borbón va advertir al seu fill, Juan Carlos, que per res del món hauria d’acceptar que el dictador es votara l’ordre successori. En un principi, Juan Carlos estava d’acord amb son pare. En novembre de 1968, amb 30 anys i pocs anys abans de la mort del dictador, va declarar en la revista francesa "Point de Vue": «No aceptaré nunca la Corona mientras viva mi padre. [...] La ley dinástica existe y nadie puede hacer nada contra ella.»

Al primer que va borbonejar Juan Carlos va ser a són pare. Al·legant l’”interés”  d’Espanya (i també el seu propi, com demostrarà després), va jurar “Las Leyes Fundamentales del Reino”, que incloïen la “Ley de Sucesión”. I el 22 de novembre de 1975, després de la mort del dictador, i deixant, com tots los Borbones, a son pare en l’exili i amb un pam de nassos, Juan Carlos va ser proclamat rei. Alguns el sobrenomenaren «El breve». Que equivocats estaven. I Continua.


Juan Carlos I, proclamació en les Corts  Franquistes (22-11-1975)
Text del video de You tube: "Proclamació en Les Corts de l'actual monarca del Regne d'Espanya, el 22 de novembre de 1975, on jura defensar el moviment nacional (feixisme nacionalcatòlic) i enalteix al dictador feixista Francisco Franco. ¿Què pensarien els alemanys si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Hitler? ¿Els italians si el seu actual cap d'estat haguera sigut designat a dit per Mussolini? A Espanya es tracta d'una macabra realitat.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en gener de 2023]

dijous, 15 de desembre del 2022

MÉS BORBONS EN L’EXILI (ELS BORBONS V)

Per Enric Casado

Alfonso se’n va anar a l’exili en 1931 amb una declaració de les Corts Republicanes: «declaren culpable d'alta traïció [...] a qui va ser rei d'Espanya [...] ha comés la més criminal violació de l'ordre jurídic del país [...] qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehendre la seua persona si penetrara en territori nacional». Després el dictador la va derogar, òbviament.

La primera consecuencia de l’exili fou la separació del matrimoni, aconseguint Victoria Eugenia una pensió de 6.000 lliures anuals de llavors. Va tindre set fills amb Victoria, i almenys quatre més amb les seues amants, el més conegut Leandro de Borbón.

Alfonso, el príncep d'Astúries, va renunciar als seus drets successoris en 1933 per a casar-se amb Edelmira Sampedro, cubana i sense sang real. Durant anys va viure gratis en hotels de luxe canvi d'exhibir-se. Es va separar i es va tornar a casar. Al final, Alfonso va malviure per Miami entre cabarets i clubs, fins que va morir desagnat —era hemofílic— en un accident de circulació en 1938.

El segon fill, Jaime, va nàixer malaltís. Entre altres malaties, va patir una mastoiditis que el va deixar sord. Feble de caràcter, va tindre dues esposes que el van abandonar pels seus amants. Va tindre dos fills, Alfonso i Gonzalo. El primer va casar amb la neta major de Franco. Ja parlarem d'ell.

Les dos infantes, Beatriz y María Cristina, es casaren amb aristòcrates italians. Fernando va nàixer mort en 1910. Gonzalo, el benjamí i també hemofílic, va morir a Suïssa, en accident d'automòbil, en 1934.

En 1933, Juan de Borbón, que vivia molt feliç com a oficial de la marina anglesa, va rebre un telegrama de son pare: «Por renuncia de tus hermanos mayores, quedas tú como heredero». Era el quint fill, tercer home. Però ja saveu allò de la llei sàlica, que encara està vigent en la constitució del 78: «La successió en el tron seguirà l'ordre regular de primogenitura [...] en el mateix grau, l'home a la dona». I li va tocar.

En 1937 Alfonso, després de donar un milió de pessetes a la causa franquista, li va expressar a Franco seua preocupació per la restauració de la monarquia. En abril de 1937, Franco va escriure a Alfonso, deixant-li clar que difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, en vista dels seus errors passats. Alfonso va declarar: «Elegí a Franco cuando no era nadie. Él me ha traicionado y engañado a cada paso». Alfonso no sols va condecorar i honorar a Franco. Li va concedir el dret d'entrar sota pal•li a l'església el dia de les seues noces amb Carmen Polo i va exercir com a padrí de la cerimònia.

Alfonso va morir en Roma el 28 de febrer de 1941 a causa d'una angina de pit.

Juan, qui no va arribar a reinar, va quedar també en l’exili. Anys més tard li va entregar el seu fill Juan Carlos al dictador amb la “promesa” de que “tal vegada” tornaria de rei. Però eixa és altra historia de borbonejos. I continua.


Don Juan de Borbón segueix el taüt del seu fill xicotet, Alfonso, de 14 anys, en el seu enterrament en el cementeri de Cascais (Portugal), seguit per don Juan Carlos, amb l'uniforme militar de l'Acadèmia de Saragossa. El 29 de març, Dijous Sant, l'adolescent mor per un tret fortuït d'un revòlver, arma que el mateix don Joan va llançar a la mar. Don Joan Carlos i el seu germà havien estat disparant als fanals el dia anterior, per la qual cosa havien sigut represos pel seu pare. Foto del "País"

[Publicat en el periòdic l'Expressió en desembre de 2022]


dimecres, 23 de novembre del 2022

 Hui és el centenari del naixement de Joan Fuster, mestre, assagista, poeta i veí. Per commemorar-lo he decidit compartir
la meua versió musicada del seu poema "No tenir-te" del seu llibre "Ales o mans".


I recordeu que tots els anys al País Valencià ha de ser l'any Fuster.



#JoanFuster
#CENTdeFUSTER
#sueca

No tenir-te
Poema, Joan Fuster

No tenir-te... I de sobte
sentir que el món m'és ja innegable,
que el cor d'un no s'acaba mai,
que el dolor és
només set, set inesperada, encesa
set de significances, decidida
ombra que mou, que empeny
cap a un nom avesadament remot,
cap a una espina d'absolut abast.

No tenir-te... I de sobte
haver reconegut
que el fet, que l'ànsia
on tu em prenies,
on fou l'amor un dolç desistiment
de defenses i coses,
m'omplia versos, passes, d'insistència,
d'auxili abonançat, de primavera,
i un designi s'hi feia tremolosa
complexió o misteri de celístia.

No tenir-te... I de sobte
adonar-me que jo
t'habitava la sang,
que jo era com un vent, o llavi, o tija,
vinclat sobre el teu pit, sobre la franca
terra pura del teu somrís lleuger,
sobre la meravella de tu en tu,
adonar-me que jo
caminava apartat
dels mesos i la resta, submergit
en el silenci, aquell silenci i cos
més nostre, inseparable, a penes
persuadit
de la joia, de tanta joia
com ens creuava.

No tenir-te... I de sobte
trobar-me amb una
soledat feta a mida per a mi,
trobar-la en cada vidre de la nit,
en el lliri que s'obri i trenca l'aire,
en un record,
en tots els foradets de la memòria,
trobar la soledat que convenia
a un ordre d'amargor, d'arrels crispades.

No tenir-te... I de sobte
no tenir-me.


dissabte, 19 de novembre del 2022

UN ANTRE DEPLORABLE

Per Enric Casado

El primer record que Joan tenia de l’escola era d’una que hui diríem d’infantil. Tindria uns sis anys. Un “mestre” —per posar-li un apel·latiu—, una mala persona, com tants altres mestres que va patir durant l’escola d’aquells anys de la dictadura, li va nugar la ma esquerra darrere de la cadira perquè no escrivira amb ella. I allò va durar fins que va escriure amb la dreta, “com deu mana”. Com la gran majoria d’“esquerrans contrariats”, va tindre problemes: adquisició de la lectura, aprenentatge de les matemàtiques, dificultats psicoemocionals...

Després el passaren a un col·legi, al qual la definició de Joan Fuster, tres dècades després, encara li venia perfecte: “Era un antre curiosament deplorable, proveït d'un professorat trist i pintoresc alhora”. Poques coses agradables recorda d’aquells anys, tret de l’amistat amb alguns companys... i una mestra, l’única que els tractava amb respecte i com xiquets. Va sofrir el pas del batxillerat a l’EGB, les famoses “fitxes” i els «conjuntos disjuntos». Però això no va ser el pitjor. Canvia la llei, però no els mestres. Un, de qui encara recorda noms i cognoms, li va pegar una pallissa brutal quan tenia deu anys portant-lo d’última fila fins la pissarra a galdates, punyades i puntades. I el director a vegades eixia al pati, i cridava a un alumne, a vegades a Joan, i sense més ni més, amb qualsevol excusa estúpida, «a mi no me levantes la vista», li pegava una galtada que li girava la cara del revés. A banda de pegar als xiquets, també tenia fama d’usar les mans per altres coses. Els pares, “comprensius” en aquella època, deien que era molt “carinyós”... Curiosament, en democràcia, li posaren el seu nom a un carrer, amb un motiu peregrí, no sé què de futbol... Hui, encara, les plaques del carrer apareixen a vegades trencades o pintades amb esprai. Els ressentiments no decauen amb els anys. En l’últim curs d’EGB, com el mestres del col·legi eren majors i ja no podien amb xiquets de 14 anys, contractaren a un conserge, la funció principal del qual era pegar als alumnes.

Però el record més marcat que té Joan fou un dia que castigaren a tota la classe sense anar a dinar, tancats en l’aula fent còpies de la típica frase «No lo volveré a hacer más». Un a un, els pares o mares dels companys anares a buscar-los. Poc a poc, la classe es buidava. Al final, Joan es va quedar sol. Son pare estava treballant, i sa mare, filla de roig, tenia tanta por, que no s’atrevia a dur-li la contraria a cap autoritat, encara que fora la mesquina d’un “mal” mestre d’escola. I allí és va quedar fins que començaren les classes de la vesprada, sol i sense dinar. Quan va tornar a casa, sa mare li va preguntar què havia passat. Joan li va dir que els havien castigat per culpa d’altre (aquella vegada era veritat), i sa mare li va contestar: «Alguna cosa hauràs fet.»

Si Joan va eixir un poc persona va ser “a pesar de”, i no “gràcies a”, aquells mestres i aquella educació del final de la dictadura. Anys després Joan estudiaria magisteri, i en el seu “llibre de mestre” estava, sobre tot, no ser com aquells “mestres” que li trencaren la infància i la vida.



[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novembre de 2022]


dijous, 20 d’octubre del 2022

NO PER REI, SINÓ PER LLADRE (ELS BORBONS, IV)



Per Enric Casado

Un poemeta atribuït a Valle-Inclan diu: «Un cabrón el tatarabuelo, / un canalla el bisabuelo, / puta y reputa la abuela, / el padre, chulo y pardela, / el hijo más listo, lelo, / pistonuda parentela / la de nuestro reyezuelo.» Alfonso XIII, «el Africano», fou rei des del seu naixement, en 1886, assumint el poder als setze anys, el 17 de maig de 1902, fins la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931. Va morir en Roma, en l’exili, com altres Borbons, 1941.

Entre les “grans” coses que va aconseguir, deixant a banda amants i fills bastards, cal destacar la guerra en Marroc pels recursos miners. Podia haver subornant als caps de les cabiles rifenyes. Però es va deixar convéncer pels militars, i en 1909 anàrem a la guerra. Anys de guerra que no van servir de res. En 1921, en el desastre d’Annual, moriren tretze mil soldats. De nou es va considerar la solució de subornar als caps de les cabiles. Però els militares es tornaren a oposar, especialment els més jóvens. El més destacat, un jove comandant de cognom Franco.

Incapaç de governar, o de deixar governar (com bon Borbón), en 1923 Alfonso XIII va consentir el colp d’estat de Primo de Rivera. Com bon dictador, va afirmar que quan es restablira l’ordre deixaria el govern. Però d’entrada va dissoldre les corts i va designar un directori militar. Set anys, i al final, Alfonso XIII va fer de Borbón, i el va deixar tirat. Això va passar el 29 de gener de 1930. Uns dies abans, Primo de Rivera pensava que encara tenia el respecte del rei, i va dir: «A mí nadie me borbonea», neologisme que significa “forma d’engany pròpia dels Borbons”. Ja parlarem de borbonejar.

No se li va perdonar al rei la complicitat amb la dictadura. Creixien els desórdens, i la majoria de les forces polítiques coincidien en la necessitat d’acabar amb la monarquia. En les eleccions municipals d’abril de 1931 guanyaren els republicans, i va arribar la II República. Alfonso va fer les maletes i va fugir, emportant-se tot el que va poder. Un Borbón més a l’exili. Poc va durar l’esperança de la II República, amb tres presidents, del 31 al 36, Niceto Alcalá-Zamora; en el 36 Diego Martínez Barrio (interino); i del 36 al 39, Manuel Azaña, fins a la desfeta a mans del colpista i dictador Franco.

Però no li llevem mèrits a Alfonso XIII. El besavi de l’actual rei se li ha de reconèixer haver sigut pioner en el desenvolupament del cinema pornogràfic a Espanya. Les cintes porno foren rodades per la productora barcelonesa Royal Films a instàncies del Conde Romanones, amb l’objectiu de subministrar cine porno a la casa real i Alfonso XIII. Coses dels Borbons, “sans” entreteniments, com caçar elefants o rebre i regalar diners. Però abans hem de parlar del fill de rei i pare de rei, però mai rei. I continua.



Proclamació de la II República a València. "La Semana Gráfica", foto del 14 d'abril de 1931 de la llavors plaza de Emilio Castelar de València




[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre de 2022]



dilluns, 19 de setembre del 2022

EL TRIST DESTÍ... D’ESPANYA (ELS BORBONS, III)

 Per Enric Casado

 Isabel II de Borbón, «La de los tristes destinos», va pujar al tron en 1843 amb 13 anys. La casaren amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, al que no suportava. Sembla que va comentar: «¿Què podia esperar d'un home que en la nit de noces portava més encaixos que jo

La reina es va refugiar en la religió i el sexe. Molt conegudes són les il·lustracions pornogràfiques sobre la reina “Los Borbones en Pelota”. Va tindre molts amants, i sempre s’ha dubtat que algun del seus dotze fills fora del rei consort, encara que els va reconèixer. El seu regnat va estar ple de corrupció i governs dels sectors més conservadors i clericals, obligant als progressistes a recórrer a les insurreccions per accedir al Govern. En 1868, amb la Revolució “La Gloriosa”, Isabel II era destronada i s’exiliava en París fins la seua mort en 1904. Això sí, es va emportar les joies de la corona. En 1870 va abdicar en favor del seu fill Alfonso. Sa mare ja li va insinuar: «Fill meu, l’única sang borbona que corre per les teues venes és la meua».

En Espanya es va iniciar un període de sis anys, conegut com el Sexenni Democràtic, primer amb l’intent d’una nova monarquia amb Amadeu I «El Electo» i després amb la Primera República, tant La Federal com La Unitària, amb un total de cinc presidents des de l’11 de febrer de 1873 fins al 29 de desembre de 1874: Estanislao Figueras, Francisco Pi y Margall, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i Francisco Serrano y Domínguez.

Este últim dissolgué les Corts Republicanes i va instaurar una espècie de dictadura republicana. Però la destrucció de las forces polítiques republicanes obria pas a la restauració dels Borbons, fomentada per Cánovas del Castillo i precipitada a finals de desembre de 1874 pel pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt.

Alfonso XII «El pacificador» fou proclamat rei el 29 de desembre de 1874 i va arribar a Espanya a mitjans de gener del 75. A sa mare, Isabel II, seguint la lògica borbona, Alfonso XII i Cánovas van considerar que era preferible que seguira exiliada a París.

Va morir en 1885 de forma prematura als vint-i-set anys, víctima de la tuberculosi que patia des de feia anys i mantenia en secret. És el Borbó menys criticat en la política, encara així la seua vida privada era molt borbona. En vespres de la seua mort, li confessava al Comte de Solms: «pensava que era físicament molt fort (...) He descobert massa tard que no és possible treballar durant tot el dia i divertir-se tota la nit. No ho tornaré a fer en el futur». Sona molt a allò de «Lo siento mucho, me he equivocado…»

Estava a punt d’arribar a tron a Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón de Borbón i de Habsburgo-Lorena, més conegut com Alfonso XIII, «El africano». I continua.



Los Borbones en pelota és el títol d'un àlbum de làmines satíriques del segle XIX, amb unes 89 escenes pintades a l'aquarel·la, moltes vulgars i fins pornogràfiques, en què es caricaturitzen personatges públics de finals del regnat d'Isabel II d'Espanya, sobretot de la casa reial. Van acompanyades d'aguts textos al·lusius, de vegades poètics. Signades amb el pseudònim SEM, s'atribueixen als germans Bécquer: el poeta Gustavo Adolfo Bécquer i el pintor Valeriano Domínguez Bécquer. Altres defensen que es tracta d'una obra d'un pintor d'ideologia republicana radical anomenat Francisco Ortego.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Setembre de 2022]

dijous, 18 d’agost del 2022

NO VULL QUE ELS MEUS FILLS...

Per Enric Casado

Antonio Gómez es va casar amb l’única filla de Don Lucas Utrilla, propietari de les conserves "Lo Bueno de Utrilla". Allò fou un matrimoni de conveniència, uns aconseguien llinatge i altres pagar deutes. Tingueren dos fills, una xiqueta i un xiquet, Lucas, l’ull dret del iaio. Quan va acabar el batxiller va voler estudiar Dret. Don Lucas va dir: «Gràcies a Déu que algú no vol viure de la fàbrica». Antonio va callar, com sempre. Fart de no fer res, havia alçat una distribuïdora d'alimentació que va salvar en més d’una ocasió l’empresa del sogre, encara que este mai li ho va reconéixer.

El xiquet va fer la carrera a espentes i redolons. Però ningú li ho va tindre en compte. Son pare s’havia oblidat de la família. Del treball al casino, i del casino a casa. I quasi cada setmana tenia algun viatge de negocis. Quan Lucas es va llicenciar, les coses en casa havien canviat. Don Lucas havia sofert un atac i el gendre s'havia fet càrrec dels negocis.

Arribat el moment, el pare li va dir al fill: «Com tots, tens un lloc en l’empresa. Espere que no faces com els teus cosins, i et guanyes el jornal». Lucas va començar a poc a poc. Primer assumptes jurídics, després control de qualitat, més tard l'empresa d’exportació internacional. Amb els anys, Lucas dirigia tots els negocis, amb només l’aprovació de son pare.

Un dia pare i fill se n'anaren a dinar a un bon restaurant. Volia dir-li que se sentia molt orgullós... Però no li eixiren les paraules. Davant el silenci, Lucas va parlar:

—Sap, durant els primers anys de la carrera, cada vegada que tornava a casa per vacances, trobava el mateix panorama. El iaio que només volia que jo fora president del govern; la mare, entre els seus somnis de grandesa; la meua germana, una "repipi" casada amb un inepte; i els meus cosins sense ganes de fer res. I a vosté, pare, a qui no veia mai, perquè no parava en casa.

—Fill meu, jo no sabia...

—Eixe és el problema, que no sabia. Va vessar sobre la seua família tot el ressentiment que li tenia al seu sogre, però només ens va fer mal a nosaltres. No li guarde rancor, només li tinc llàstima. Tota la vida per demostrar que no era només el gendre de Don Lucas Utrilla, i es va oblidar que la millor manera era sent Antonio Gómez, amb la seua família. Demà em trasllade a Barcelona, lluny de casa. Si tinc fills, ells no sofriran el que jo he sofrit.

Lucas Gómez Utrilla va continuar dinant. I Antonio Gómez se’n va sentir més sol que mai, perquè ara era conscient que el seu odi havia fet fugir a la gent que l’estimava del seu costat.



[Publicat en el periòdic l'Expressió en Agost de 2022]

diumenge, 17 de juliol del 2022

DEL DESITJAT AL "FELÓN" (ELS BORBONS, II)

Per Enric Casado

Seguisc amb els Borbons. Mentre Josep I «Pepe Botella» regnava, tenia lloc la «guerra del Francés» (o de la independència) i Ferran VII i son pare Carles IV disfrutaven en l’exili de les rendes de Napoleó per regalar-li la corona espanyola.

Al temps, les corts de Cadis aprovaren la Constitució de 1812, la primera que va tindre Espanya i una de les més liberals dels seu temps. Establia la sobirania en la Nació —no en el rei—, la limitació dels poders del rei, la separació de poders, la llibertat d'impremta, o l’abolició del feudalisme i la desaparició de la inquisició, entre altres qüestions. A més, confirmava la ciutadania espanyola per a tots els nascuts en qualsevol territori de la corona espanyola, pràcticament fundant un sol país amb les províncies americanes, africanes i asiàtiques.

Quan Napoleó fou derrotat, va tornar en 1813 Ferran VII, com desitjaven les Corts. El primer que va fer fou derogar la Constitució de 1812, per retornar a un estat absolutista, sobre tot perquè sinó les rendes passarien a l’hisenda de la nació, i no a l’hisenda real, i això un Borbó no podia consentir-lo. Un bon Borbó no menysprea els diners. Per cert, com bon Borbó, va mantenir a son pare Carles IV desterrat a la cort papal de Roma, on va morir, per por a que reclamara la corona. Tota una lliçó d’ètica borbona. A Ferran VII al principi l’anomenaren «El Deseado» pel gran suport popular que va tindre. Després, al considerar-lo cruel i malvat, va rebre el sobrenom del rei «El Felón».

En morir Ferran VII, va heretar la corona als tres anys Isabel II «La de los tristes destinos», després de la “Pragmàtica Sanció” que derogava la “Llei Sàlica”, que impedia accedir a les dones a la corona. Això va provocar la revolta de l’infant Carlos María Isidro de Borbón, germà de Ferran VII, el que hauria segut l’hereu, provocant les tres guerres carlistes, que van ensagnar el país al llarg del segle XIX. Una més dels Borbons, que no volen amollar el poder ni a bastonades.

Va ser nomenada com a regent sa mare, Maria Cristina de Borbó-Dos Sicilias. Davant dels escàndols que va provocar la regent en la cort, en 1840 va ser substituïda pel general Espartero, qui fou obligat a abandonar el càrrec en 1843.

Isabel no tingué cap afecte per part de sa mare, i ningú es va preocupar de donar-li una educació adequada. Tots, progressistes o moderats, partien d’un principi bàsic: quan més ignorant fora, més fàcil resultaria servir-se d'ella i manipular-la. S’afirmava que a penes si sabia llegir i escriure, ni sumar o restar. Els seus únics entreteniments eren els joguets i els gossets.

Per evitar altra regència, amb només 13 anys, Isabel II fou nombrada major d’edat. Ja teníem altre, en este cas altra, Borbó al tron. I continua.

  

Caricatura de Caricatura de Jose I, Pepe botella, germà de Napoleó Bonaparte (Rei d'Espanya, menys de Catalunya, que fou agregada a l'imperi Francés)

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juliol de 2022]

dissabte, 18 de juny del 2022

VERGONYA, CAVALLERS... (ELS BORBONS, I)

Per Enric Casado

Totes i tots els qui teniu la santa paciència de llegir-me, no vos sorprendrà saber que la monarquia no és el meu model “preferit” d’estat. De fet pense que la monarquia ha estat històricament una desgràcia atroç, sobretot la casa dels Borbons. Parlem d’ells.

El primer fou Felip V «El Animoso». Va arribar al tron en 1700 després de la Guerra de Successió, imposant l’absolutisme i passant a sang i foc als habitants i territoris que havien recolzat l’Arxiduc Carles.

Felip V va abdicar en 1724 en el seu fill Lluís I «El bien amado», que va morir de verola als poc mesos, sent uns del reis més desconeguts i sense temps de poder fer res, “Deo Gratias”.

A la mort del seu fill, Felip V va tornar a regnar en 1724 fins la seua mort. Com bon Borbó, va purgar als homes del govern de Lluís que havien intentat desvincular-lo de la seua influència, i també a aquells que havien donar suport a la pujada al tron del seu fill Ferran de deu anys, i no ell.

A la mort de son pare, va pujar al tron en 1746 Ferran VI «El prudente» o «El Justo». Mentre d'una banda semblava que s'exercia la pau, de l'altra duia a terme dures reformes internes, principalment de caràcter econòmic i militar per controlar el regne i les colònies.

En morir sense deixar descendència, va pujar al tron en 1759 el seu germanastre Carles III «El Político» o «El Mejor alcalde de Madrid», considerat un paradigma del despotisme il·lustrat. Va exercir un rígid control comercial, impedint el lliure comerç, i preparant el camí del desastrós procés d’independència de les colònies.

En morir, va heretar la corona en 1788 el seu fill Carles IV «El cazador» o «El consentidor». S’ho va trobar tot fet i es va oblidar de governar. ¿I a qué es va dedicar? A caçar tots els dies textualment, de manera obsessiva, deixant governar a la seua dona María Luisa de Parma i al seu home de confiança, Manuel Godoy.

I ara ve el desgavell. El març de 1808, davant l'ocupació francesa, Godoy va aconsellar els reis que abandonaren Espanya. Carles IV, acollonat, va abdicar en el seu fill Ferran VII. Napoleó, recelós davant el canvi, va convocar a la família reial espanyola a Baiona, on Ferran VII, a petició de Napoleó i unes rendes de 4 milions de reals anuals, va tornar la corona a son pare Carles IV, i este li la donar a l’emperador francés a canvi d’unes rendes de 30 milions de reals anuals. En definitiva, li van vendre la corona d’Espanya a Napoleó, que va designar nou rei al seu germà Josep Bonaparte, Josep I «Pepe Botella», qui curiosament va ser rei d’Espanya, però no de Catalunya, territori que es va incorporar a l’Imperi Francès. I continua.

 




[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juny de 2022]

diumenge, 15 de maig del 2022

EL CERCLE INTERMINABLE

Per Enric Casado

Joan va ser el segon fill. Sa mare es va casar perquè volia eixir del poble on havia crescut sent la filla d’un roig. El seu iaio, republicà, va tindre la sort de què no l’afusellaren després de la “victòria”. I com pare, va ser un autèntic desastre. Els va destrossar la vida als seus fills, com a ell li l’havia destrossada són pare, en un cercle difícil de trencar. 

Quan la mare de Joan va ser conscient que el seu marit no volia anar-se’n del poble, es va tancar en si mateixa. I així va nàixer el germà de Joan, Jaume, un xiquet malaltís. Sa mare, incapaç per l’educació que havia rebut, de mostrar estima i carinyo, va crear al voltant de Jaume una bambolla protectora i aïllant que poc tenia d’amor de mare, i molt de culpabilitat. Ella el va criar creguent que tenia tan mala salut perquè no l'havia volgut tindre. 

Després, es va quedar prenyada altra vegada per error. Però amb el desig egoista de tindre una xiqueta, i així la parelleta, va poder més. Però quan va nàixer un xiquet, el desencant va ser absolut. Tant, que no tenia ni nom. I li posaren Joan per la raó que començava per “jota”, igual que el nom del seu primer fill, i així podia utilitzar el mateix aixovar sense més complicacions ni despeses. 

Joan va créixer en una casa on hi havia dos fills únics, el seu germà al qual li donaven tot, i ell, al que li donaven el mateix que al seu germà, ho volguera o no. 

El pare de Joan era el típic home que no existia. S’alçava, anava a treballar, dinava en casa, seguia treballant, sopava i a dormir després de vore la tele. No es va preocupar dels seus fills. Hi havia dies que ni parlava amb ells. Els criava la mare, i amb el mateix cercle que havia heretat de son pare.

Quan molts anys després, Joan va anar al psicòleg, es va adonar que no tenia cap bon record de sa mare, ni un abraçada, ni un bes. El que més recordava era el dia que li va pegar una pallissa per deixar caure una cosa en terra. I no perquè la cosa fora important, sinó per la vergonya que ella tenia de que altres veieren que tenia un fill tan inútil. 

El pitjor de tot és que Joan havia sigut incapaç de criar als seus fills, i els havia transmés el mateix cercle. I ara que era conscient, que sabia que era un mal pare, no sabia què fer ni com comportar-se. I encara li feia més mal. I se sentia més culpable. I queia una altra vegada en els mateixos errors, però ara saben que els cometia. Joan ara no podia vore a sa mare, i sabia que el dia de demà, era molt probable que els seus fills tampoc volgueren saber-se res d’ell. En el pecat duria la penitència.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2022]

 Per Enric Casado      Només figures com Milei, Meloni o Trump, representants de l'extrema dreta, i que es defineixen com   “lliberals...