Arribaran en nom de la llibertat

Per Enric Casado

En 1926, George Bernard Shaw va pronunciar un discurs en el sopar que li va oferir —amb motiu del seu setanté aniversari— el Partit Laborista Britànic:

«Hem construït un partit constitucional, i l'hem edificat sobre fonaments socialistes. [...] el nostre propòsit era fer [un partit socialista] on qualsevol ciutadà respectable [...] poguera pertànyer sense la més lleu taca a la seua honorabilitat [...].

»La persona que regeix la propietat pública ho ha de fer sota les mateixes condicions amb les quals jo —per exemple— porte aquest bastó. No puc fer amb ell el que vulga, no puc pegar-li al cap a qui vulga. [...]

»Estic convençut de què un dia la diferència entre nosaltres i els capitalistes resultarà evident.»

Des de 1978 el país ha canviat molt, i ha anat a millor. Però existeixen moltes qüestions encara pendents i problemes per solucionar. Però en general es viu millor avui que en 1978.

En els primers anys de govern (i pense que deliberadament) no es prengueren les mesures suficients per evitar la corrupció, i certes persones delinquiren estafant a la societat que els havia atorgat la seua confiança per governar-nos.

Encara així soc dels qui creu que la democràcia és imperfecta i es poden crear situacions gravíssimes. Però res és irreparable. Els partits progressistes necessiten canviar, que es veja la diferència. Després, els cal trobar un nou objectiu que il·lusione. No és suficient parlar de la modernització del país, del manteniment de l'estat del benestar o de la Unió Europea. Amb una taxa d'atur tan elevada, amb un sistema educatiu, una sanitat i una justícia que, si bé arriben a tota la població, en molts punts demostren un nivell baix de qualitat, és important retrobar un objectiu amb el qual la gent se senta identificada. Per últim, els partits progressistes han perdut el seu referent més vàlid: la gent jove. És absolutament necessari que els projectes dels partits progressistes tornen a ser projectes capaços d'involucrar a la gent jove.

Si els dirigents progressistes s'obstinen a afirmar que tot allò que els passa és només producte d'una conspiració reaccionària, si no volen reconéixer que necessiten canviar, arribarà l'extrema dreta, el feixisme, i en nom de la llibertat s'apoderarà del vot dels joves i de les classes treballadores.

Per cert, el govern progressista ha donat els indults (190 vots a favor els van avalar al Congrés), el Borbó els ha signat i el Regne d’Espanya per ara segueix d'un tros, ni s'ha trencat ni s'ha afonat. Ho sent per la dreta extrema i l'extrema dreta, que el que volen és el «Cuanto peor, mejor».

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juliol de 2021]

Negaidiotes

Per Enric Casado

Ell (o ella) no s’ho havia qüestionat mai, però quan un futbolista va penjar un tuit on afirmava: «¿Creéis que se pisó? ¡Yo, no!», negant que s’haguera anat a la Lluna, va començar a dubtar. A pesar que el ministre de Ciència (astronauta i, per tant, poc imparcial), ho va desmentir, ella (o ell) va investigar, sobre tot per Internet. I moltes persones, que semblaven molt serioses, demostraven a través de vídeos i articles (fins i tot hi havien pel·lícules) que no s’havia anat mai a la Lluna, i que tot era un muntatge.

I va descobrir associacions (la Flat Earth Society) que afirmaven que existien proves innegables de què la terra era plana, com demostrava, per exemple, el mapa que es veu en l’emblema de l'ONU, amb el pol nord en el centre i l’Antàrtida com un cercle de gel que cobreix tota la vora.

O que la causa de la Sida no era per un virus, sinó una malaltia produïda per l'ús recreatiu de drogues, malnutrició, contaminació ambiental i efectes secundaris a medicaments antiretrovirals, a pesar del que afirmava la comunitat científica, que són uns ignorants i tergiversen les dades.

O que el Canvi Climàtic no existeix, ja que les evidències no són concloents. El cosí de l’expresident M. Rajoy ja ho va dir: «Els millors científics del món no poden afirmar al 100% si demà plourà a Sevilla. I hi ha pseudocientífics que saben el que ocorrerà d’ací a 300 anys amb el canvi climàtic». I també ho negava Donald Trump, a qui li havien furtat les eleccions.

O la falsedat de la Covid19. El cantant Miguel Bosé, que està molt ben informat, ha declarat que la pandèmia ha sigut «la gran mentida dels governs» i una estratègia de Bill Gates per a injectar microxips i poder controlar a la humanitat per mitjà del 5G. Inclús periodistes importants li han fet entrevistes.

Però ara parlant seriosament. Ja existeix una paraula per definir a les persones que es neguen a complir les normes sanitàries per a evitar el contagi de la covid. Els diuen “covidiotes”.

Jo proposaria que els que neguen la realitat reaccionant contra la veritat, i que empren tàctiques retòriques per a donar aparença de debat legítim, haurien de rebre el nom de “negaidotes”, i no el de negacionistes

I per tant estarien els “negaidotes” de l’evolució, els “negaidotes” de les vacunes, els “negaidotes” de la violència de gènere, els  “negaidotes” de la unitat de la llengua, els  “negaidotes” de l’holocaust,  els  “negaidotes” del conflicte Palestí, etc.

Per cert, alguns “covidiotes” estan començant a dir que ara s’ha d’anar amb mascareta, perquè a través de les vacunes estan infectant a la gent amb un virus, i s’han de protegir. Les coses que s’han d’escoltar

COVIDIOTA

[Publicat en el periòdic l'Expressió en juny de 2021]

La transició, un conte de fades

Per Enric Casado

En març de 1976 Juan Carlos I era el «jefe del estado». El president del govern era Carlos Arias Navarro, i el vicepresident i ministre de Governació era Manuel Fraga. Els sindicats i l’esquerra volien commemorar el primer 1 de Maig sense el dictador. Fraga va prohibir qualsevol manifestació. I davant de la forta repressió policial, va dir la famosa frase «la calle es mía». Per tant, eixa frase no es franquista, sinó d’un ministre del rei Juan Carlos I.

La nit del 24 de gener de 1977, un comando d'ultradreta va assassinar a cinc persones i ferir a quatre en el despatx d'advocats de CCOO i militants del PCE del carrer d'Atocha. El mateix 24, un pot de fum llançat per la policia va causar la mort de la universitària Mariluz Nájera, que es manifestava per l'assassinat d'un altre estudiant un dia abans, Arturo Ruiz, qui va ser tirotejat per un grup d'extrema dreta durant una altra manifestació que demanava l'amnistia.

Estudis sobre la transició afirmen que la violència va anar més enllà del terrorisme de ETA. Les dades són demolidores. Entre 1975 i 1983, es van produir més de 700 morts per violència política (terrorisme d'extrema esquerra i dreta, guerra bruta i repressió).

Segons Sophie Baby (2018), ETA van assassinar a 376 persones; el GRAPO a 66; els grups d'extrema dreta, 67; i els morts causats per les forces de l’ordre, 178 persones. I un nombre elevadíssim d'accions violentes que inclouen trets, explosius, segrestos, agressions a persones aïllats, enfrontament entre grups radicals, amenaces anònimes, tortures o maltractaments policials, etc.

Segons Mariano Sánchez, en 1977 la policia va carregar contra 788 manifestacions, el 76% del total. La via pública tenia un amo. Diu M. Sánchez: «L'ordre públic va ser un factor determinant de la Transició. Va servir per a frenar a l'esquerra, que va entrar en el joc i va renunciar als carrers, on es produïen les reivindicacions més fortes».

Yolanda González Martín va ser segrestada el 1 de febrer de 1980 al seu pis del barri de Aluche de Madrid. Els seus assassins van mostrar identificacions falsificades d'autoritats policials. Va ser portada en cotxe, torturada i interrogada pel camí, fins al lloc on fou assassinada, dos trets al cap i rematada amb un altre tret en el pit.

Hui ens movem en temps difícils. No hem d'oblidar que la democràcia va costar la vida a centenars de persones, no sols a mans de ETA o el Grapo, sinó també a mans de membres l'extrema dreta, hereus del feixisme de la dictadura. No va ser un camí pacífic. Recordem-ho quan s’arxiva la causa contra qui va disparar a fotografies de membres del Govern, o arriben sobres amb amenaces de mort i bales en el seu interior.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en maig de 2021]

La nostra “imperfecta” democràcia

Per Enric Casado

Sempre he pensat que la Transició tenia uns objectius clars, entre ells, instaurar una democràcia on el postfranquisme seguira vertebrant la societat espanyola i beneficiant als mateixos de sempre.

No hem d’oblidar que les persones que encapçalaven la Transició van ser un rei anomenat pel dictador com a successor i que va jurar “Los Principios Fundamentales del Movimento”, i un president de govern que fou “Ministro-secretario general del movimiento”, càrrec que equivalia a lloctinent del dictador dins del partit únic durant la dictadura.

El presumpte “suïcidi” de “Las Cortes Franquistes” («De la ley a la ley», i «Lo hecho, hecho estaba») va fer que les Corts actuals siguen hereves de les Corts Franquistes, il·legítimes, i no de les Corts Republicanes, legítimes.

Les personalitats de l'esquerra (en l'exili o no) que acceptaren les condicions de la transició ho feren per les pressions internacionals, la Llei d'Amnistia (que beneficiava als dos bàndols, inclosos aquells que durant la dictadura havien comés delictes “Contra la humanitat”), i amb la promesa d'un futur polític.

I així es va redactar la constitució del 78, on no es qüestionava la monarquia imposada pel dictador, on es podia votar, però prevalia un sistema de partits polítics internament poc democràtics i un sistema proporcional poc proporcional, amb una justícia continuista de la dictadura i controlada pels partits, i on “las Fuerzas Armadas garantizaban la soberanía e independència de España”.

En definitiva, no va haver trencament. La dictadura es justificava, i la vida seguia igual, però amb urnes. Internacionalment érem (semblàvem) un país democràtic, i internament també.

Però la corrupció generalitzada, l'escandalós control del poder judicial per a fins partidistes; les clavegueres de l'Estat; els abusos contra els drets dels immigrants; la sensació que la justícia és més igual per uns que per altres; la llei “mordaza”; els tripijocs de la banca i les elèctriques; l’auge de l'extrema dreta i els partits que pacten amb ella sense vergonya; la inviolabilitat d’un exmonarca arrossegant greus sospites; els processos oberts contra artistes, intel·lectuals o simples persones normals, quan el dret a la llibertat d'expressió hauria de ser sagrat; i un llarg etcètera, són els símptomes d’una democràcia defectuosa.

Estem d’acord que tota democràcia és imperfecta. Però la pregunta és si des de les institucions es fa tot el necessari per a corregir els errors. I a vegades, massa vegades, al meu entendre, sembla que no.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en abril de 2021]

Les Falles allà pel segle XIX

Per Enric Casado

En un segon any sense falles, i amb les falles i la indústria fallera molt fotuda, vull fer un poc de memòria, i donar esperança. La nit del 17 de març de 1873 els fallers de la plaça de l'Estació de València s'havien reunit per sopar i anar a plantar la falla. En aquella època les falles duraven un dia, en realitat només unes poques hores. Els monuments es plantaven la matinada del 18, s'esposaven a la curiositat del públic, i es cremaven a penes arribava l'obscuritat de la nit, sempre la vespra de Sant Josep.

El sopar havia acabat i algú va comentar que podrien donar-se pressa, que feia molt d'aire i podia ploure. En pocs minuts els fallers eixiren al carrer dispostos a plantar el cadafal. Amb els trastos carregats en un carro, els fallers arribaren a la plaça on havien acordat alçar el cadafal. Les falles d'aquell temps no eren com les d'ara. Tenien forma quadrada, com un entaulat, i damunt, com en un escenari, es repartien tres o quatre figures –els ninots– que mostraven l'escena, sempre crítica i mordaç. Aquelles falles tenien una lectura frontal, i d'eixa manera havien de ser interpretades, posant-s'hi davant com si fora l'escenari d'un teatre. Quan pràcticament havien acabat de plantar la falla, l'oratge es va posar pitjor, alçant-se un temporal desbaratat, i en un tancar i obrir d'ulls, l'aire i la pluja tombaren a terra el cadafal, destrossant-lo. Les altres falles, més previsores o que havien fet el sopar més llarg, encara no n'havien plantat les seues, i assabentades del contratemps que els havia passat als fallers de l'Estació, decidiren plantar-les l'endemà.
Aquell any va ser excepcional, i les falles cremaren la nit del dia de sant Josep, i no la vespra com era costum. Un periòdic de l'època, el Diario Mercantil, va afirmar després d'aquell fet insòlit que les falles li pareixien «más propias del día [de Sant Josep] que de la víspera». Des d'aquell moment va anar introduint-se gradualment el costum de cremar les falles el mateix dia de Sant Josep. Però només cremar-les, plantar-les va seguir sent una tradició de la vespra, i la celebració va passar de durar sols un dia a durar-ne dos. Entre la plantà i la cremà calia ocupar el temps, i així va nàixer tota la parafernàlia fallera: despertades, traques, focs d'artifici, mascletades, cercaviles, desfilades, ofrena, visites a les altres falles, el casal, esmorzars, dinars, berenars, sopars, ressopons, balls, música, bandes, indumentària i tot un llarg etcètera que des de llavors ompli la festa fallera d'exuberància, soroll, desgavell, mediterraneïtat, barroquisme i alegria. 

Sé que l'any vivent tindrem unes falles excepcionals.

Foto i bunyols 2021: Elena Pineda

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Març de 2021]

#QuedataCasa

Per Enric Casado

 Esta és una història qualsevol com la de milers d'històries que estan repetint-se al nostre País i en tot el món.

Susanna és infermera, treballa en l'hospital de la comarca, i està casada, el seu home treballa en una empresa de manteniment. Té dos germans, un en un "erto" d'un hotel, i l'altra autònoma, amb una tenda de roba. També estan casats, i les parelles treballen, són funcionaris, la cunyada en l'ajuntament del poble, i el cunyat en una conselleria. Tots tenen fills, en total cinc, entre les 3 i 11 anys. I son pare i sa mare, que viuen sols, ell jubilat per una greu malaltia, i sa mare que encara treballa d'administrativa en una empresa. En Nadal respectaren les recomanacions prou bé. Es repartiren els sopars i dinars de la nit de Nadal, dia de Nadal i segon dia, de forma que cada vegada només anava un fill i la seua família amb els pares. I així en totes les cases. Però un dels germans, dos dies abans de Cap d'Any, va dir pel grup de WhatsApp: «Podríem sopar cadascú en sa casa, però allà les 11 de la nit anar tots a cals pares per acomiadar l'any tot junts». No soparien, però brindarien amb cava i es menjarien el raïm o els gallons de mandarina, segons gustos. Una estoneta junts, ¿què podia passar?

Susanna no ho veia gens clar, i així ho va dir. Però el seu germà va insistir: «¿Si anem amb mascaretes i està tot ventilat?» I la cunyada va dir: «Als iaios es fa molta il·lusió vore a tots els nets junts». Tots semblaven estar d'acord, menys Susanna, que estava sofrint en l'hospital la greu situació.

La nit de Nadal, els companys del germà en la feina van dir que, ja que no feien dinar com tots els anys, podrien fer un esmorzaret un poc especial en la sala de reunions. Cadascú va portar una cosa, i un poc de beguda i cava, tots junts en la sala de reunions.

La cunyada el segon dia de Nadal va quedar a la vesprada amb les amigues de tota la vida per berenar, i fer-se una copeta de cava. No s'havien vist en setmanes. Eren huit, i s'assentaren totes juntes a pesar de les restriccions.

El germà es va poder contagiar en l'esmorzar. La cunyada, segurament, en el berenar. O fou algú altre, ves-te’n a saber. Susanna al final, de mala gana, va acceptar i acomiadaren tots junts l'any 2020. Al pocs dies quasi tots estaven donant símptomes. Quan ingressaren al pare després d'uns dies, en poques hores va produir una pneumònia bilateral i va morir en menys d'una setmana. La mare està ingressada en l'UCI, i segurament la intubaran. La infecció s'ha expandit entre companys, amics i familiars. Per ara, deu ingressos, tres en l'UCI i un mort. Alguns sofriran seqüeles físiques, altres psíquiques, fins i tot necessitaran teràpia per superar-ho, si algun dia ho aconsegueixen.

Al País Valencià les dades a finals de gener són les següents: Positius totals: 309.538; Actius, 69.968; Hospitalitzats 4.463; En l'UCI 651; Morts, 98; Total de morts per la pandèmia, 4.610. I a escala mundial, 102 milions de casos i més de 2,2 milions de morts.

I no són xifres, són persones, com tu, com jo, com nosaltres. #QuedataCasa.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Febrer de 2021]

El discurs del Rei

Per Enric Casado

La nit de Nadal només sopaven Paula, son pare i sa mare. Les restriccions de la Covid-19. Quan Paula va dir que volia escoltar el missatge del rei, els seus pares la van mirar estranyats.
—¿Per què? —van preguntar.
—Vull saber si té alguna cosa a dir —va dir ella.
Després d’escoltar l’himne, vore l’escut i el pompós anunci: «Mensaje de Navidad de S.M. el Rey», va començar a parlar. Estava impecable. Una serietat perfectament assajada, un to de veu monòton, però estudiat, i un entorn “auster” dissenyat al mil·límetre. Això sí, en un estat aconfessional, el missatge nadalenc i les figuretes del betlem. El missatge institucional podria fer-lo el 12 d’octubre, el 6 de desembre, o el dia de cap d’any. Però no, el fa en un dia de clar sentit catòlic. Però ja sabem que és rei de tots els espanyols, catòlics i no catòlics.
Quan va acabar, Paula va tindre la sensació que havia sigut un discurs ple d’obvietats, silencis, i sobretot omissions. No havia parlat de l’escàndol de son pare, ni oferit explicacions, ja que l’”emèrit” no les vol donar. I no em referisc a una falta “exemplaritat” o “ètica” (que també), sinó de presumptes fets que, si "la justícia fóra igual per a tots", acabarien amb una més que probable imputació.
Tampoc ni una sola crítica a l’oposició de dreta i extrema dreta que ratlla a l'actual govern d'"il·legítim" i el compara amb una dictadura. I ni un comentari al soroll de sabres per una part, encara que xicoteta, de l'Exèrcit, exigint-los que no utilitzen el seu nom.
Demanar la reforma de la constitució per aclarir els límits de la seua inviolabilitat i solucionar els problemes de gènere, així com una llei sobre la monarquia que estiguera sotmesa a la transparència, sobretot del seu patrimoni, ja era esperar massa. Ara, per ser transparent no li cal ninguna llei, simplement mostrar el seu patrimoni.
Una vegada més un discurs fallat. L’actual rei ja acumula alguns errors similars. És sorprenent que ningú del seu entorn no li ho haja dit. O pitjor, que li ho hagen dit, i no faça cas.
Son pare va començar sent el “breve”, després el “campechano”, i no sé si terminarà com el seu avantpassat, Fernando, que primer fou “el deseado” i va acabar sent “el felón”. Felipe, a qui tots nomenaven “el preparao”, va camí, per la seua falta d’olfacte polític, d’aconseguir un altre sobrenom no massa agraciat.
Les monarquies, siguen parlamentàries o no, són sempre una loteria. Ens toca un rei o una reina, i no els podem canviar. Tenim una monarquia que no ens mereixem. I no és una afirmació de dos cares. No ens la mereixem.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Gener de 2021]

¿Reformar la Constitució del 78?

Per Enric Casado

—¿Podem parlar de reformar la constitució del 78?
—Clar que sí. Podem parlar de qualsevol cosa...
—¿I podem parlar d’una nova constitució, no d’una simple reforma?
—No, per favor... Només de reformar-la…
—¿I de votar en referèndum el model d’estat, república o monarquia?
—No, per favor... La monarquia és la garantia de...
—¿I que la constitució blinde els serveis socials i l'estat del benestar, que no es puga ningú lucrar amb l’educació, la salut, la dependència o la seguretat del poble, entre altres drets...?
—No, per favor... La llibertat d’empresa...
—¿I que reconega que l’estat pot estar integrat per diverses nacions?
—No, per favor... La nació espanyola és...
—¿I que reconega la igualdat de drets i obligacions de tots el idiomes de l’estat?
—No, per favor... El castellà, l’espanyol, ens...
—¿I que la unitat no siga un mandat indissoluble? La unitat només té sentit quan tot poble la vol. Si no és així, tenim un problema polític que només es pot solucionar amb decisions polítiques.
—No, per favor... La unitat d’Espanya és...
—¿I que deixe clara la independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, que cadascú faça la seua tasca sense interferir amb la de l’altre?
—No, per favor... La independència dels poders ara està...
—¿I que garantisca que l’exercit no podrà actuar mai contra la població civil?
—No, per favor... ¿Quan s’ha involucrat...?
—¿I que garantisca que tots els cossos de seguretat siguen civils, que cap cos siga militar?
—No, per favor... ¿Quin problema hi ha hagut...?
—¿I que la constitució reconega el dret a decidir sobre qualsevol tema, i que no prohibisca a un estat-nació-nacionalitat-regió o un grup elevat de persones puguen convocar un referèndum o una consulta sense dependre de la decisió del govern o poder legislatiu?
—No, per favor... Això no és tan...
—¿I que la constitució siga laica? I menys que reconega a l’Església Catòlica un tracte especial.
—No, per favor... L’Església Catòlica no...
—¿I que la constitució siga hereva de la legalitat de la II República, que accepte la il·legalitat de la dictadura i prohibisca el franquisme i el feixisme, que recupere la memòria històrica, que anul·le la llei d’amnistia en els delictes de lesa humanitat que es van cometre durant la dictadura, que tinga uns símbols que no recorden...?
—No, per favor... No podem obrir...
—¿Llavors, de què podem parlar?
—De reformar la constitució...
—Ah, entesos...

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Desembre de 2020]

Djaqmu al-Barxaluní

Per Enric Casado

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa. S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut. [...] ¡Ai, València! 

(Ibn Al-Abbar, València 1199 - Tunísia 1259)

Balansiya, a principis del segle XIII, era una gran ciutat. En els seus carrers, atzucacs, placetes, mercats, banys, jardins, palaus i mesquites, existia un important centre econòmic i de la cultura musulmana.

A finals d’abril de 1238 (any 636 de l’Hègira), el tirà Djaqmu al-Barxaluní (també conegut com a Jaume, rei d’Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpeller i rei ja de Mallorca), va posar setge a la ciutat de València, després d’haver conquerit en pocs anys gran part de la Taifa.

València, que va resistir dos anys el setge del Cid, sense ajuda d’altres musulmans, ni armes, ni queviures, no va aguantar ni cinc mesos a Djaqmu. Zayyan Ibn Mardanix, l’últim emir de Balansiya, va negociar els acords de la rendició, i va lliurar la ciutat el 28 de setembre del 1238. El dissabte 9 d’octubre, d’infeliç memòria per als valencians musulmans (persones que naixeren, treballaren, habitaren i moriren en terres valencianes durant cinc segles), el rei Jaume I, llavors estranger, va fer la seua entrada a València. 

Per a molts va suposar la mort. Per a milers, l’expulsió. I per als que es quedaren, la pèrdua de la seua llibertat i possessions. Hi havia relacions de coexistència amb els cristians, però el que va predominar fou la segregació i l’explotació dels musulmans, fins a l’expulsió definitiva decretada per Felip III el 1609. 

Segons alguns historiadors, estes van ser les paraules que l’emir Zayyan va dir a Jaume I en el lliurament de València: 

«A la ciutat de València conviuen musulmans, gent noble del meu poble, al costat de cristians i jueus. Espere que sàpia governar-los perquè continuen vivint en la mateixa harmonia i perquè treballen esta noble terra conjuntament. [...] Espere que vosté concedisca el mateix tracte als musulmans de València.» 

Els valencians actuals no hem d’oblidar mai que el nostre origen està en l’assolament, l’exili i el sotmetiment d'altra societat valenciana que també forma part de la nostra història, i que, set segles després, de cap de les maneres podem tractar d’enemiga. 

¿Què tens als ulls que no paren de plorar? [...] València, ara en mans d’un infidel que n’ha fet la llar un camp de misèries venut per molts traïdors. ¿Què en faran dels monuments esta gent enemiga? La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius... 

(Ibn Amira, Alzira 1186 – Tunísia 1260)

 

Recreació de la muralla de la ciutat de Balansiya amb el minaret de la Mesquita Major.

Imatge realitzada per Isabel Balensiya.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novenbre de 2020]

JUAN CARLOS “EL BREVE”

Per Enric Casado

Va sospesar el quadernet que acabava de rebre per correu. Era bilingüe, en castellà i valencià, en un valencià, segons el seu nét, ple de faltes d'ortografia. Ell, per desgràcia, a dures penes si llegia en castellà: «Constitución Española, Aprobada por las cortes el 31 de octubre de 1.978. Referéndum Nacional 6 de diciembre»
Quasi cinquanta anys després, una nova constitució. Va recordar el primer l'article de la Constitució del 1931:
«España es una República democrática de trabajadores de toda classe [...] Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo»
Se’n va anar a l'article u de la nova constitució:
«España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho [...] La soberanía nacional reside en el pueblo espanyol [...] La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria»
La Monarquia. Juan Carlos, a pesar de ser Borbó, semblava que estava fent-ho bé. ¿Però realment era així? ¿No estaria fent com tots els Borbons durant la història, qualsevol cosa per estar en el poder? Les imatges de Fernando VII jurant la Constitució de Cadis i d’Alfons XIII, nomenant president del Directori Militar a Primo de Rivera, li van passar pel cap.
Entre un rei, Borbó i hereu del franquisme —Juan Carlos—, un antic “ministro-secretario general del movimiento” —Adolfo Suárez—, un president de les corts franquistes —Torcuato Fernández-Miranda—, i un cardenal catòlic —Vicente Enrique y Tarancón— volien tornar “la democràcia”, amb l’aquiescència d’alguns dirigents de l’esquerra, com Felipe González i Santiago Carrillo.
L’home va tancar els ulls i va pensar en els maleïts dies de juliol del 1936, en l’1 d'abril del 39: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo..." i en els quaranta anys de brutal dictadura franquista.
No confiava en el Borbó, i menys si venia de la mà del dictador. Però l’esquerra, el PSOE i el PCE... I al final va voler creure que era possible que Juan Carlos fóra diferent, que les coses foren diferents... I va votar el 6 de desembre de 1978.
El seu nét, quaranta anys després, llegint els titulars dels diaris, va pensar en el seu iaio. Com s’havia refiat del Borbó, com se sentiria de decebut, i com pensaria que el dictador, des del llit, imposant una monarquia, havia donat el colp final a la II República. I com al final semblava que era cert, i tot estava nugat i ben nugat.
Però no va poder tampoc evitar pensar que era possible que per tercera vegada un Borbó fora també el responsable de què arribara la República.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre 2020]

PER DEMANAR QUE NO QUEDE...

Per Enric Casado

 

Hui 12 d’octubre, els poders públics volen que hui em senta espanyol. D’acord, puix per demanar que no quede:

● Vull una nova constitució per Espanya, no simple una reforma de l’actual.

● Vull que es vote separadament en referèndum el model d’estat, república o monarquia. (I posat a demanar, m’agradaria que l’actual rei no fora el cap d’estat durant el procés, i s’apartara durant l’elaboració de la nova constitució fins al referèndum de model. En definitiva, que no fera com són pare, que va tutelar l’elaboració de la constitució del 78 sent cap d’estat designat pel dictador.)

● Vull una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, l’equitat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar (ningú es pot lucrar amb l’educació, la salut, la dependència o la seguretat del poble, entre altres).

●Vull una constitució on no hi haja problema en reconéixer que Espanya pot estar integrada per diverses nacions. (El País Valencià va ser un Regne amb Furs propis des de 1238 fins a 1707, quan els perdérem mitjançant el Decret de nova planta promulgat per un Borbó, i no crec que ofenga a ningú si dic que pense que som una nació de ple dret i així s’arreplegue en la constitució.)

● Vull que la unitat d’Espanya no siga un mandat indissoluble. (La unitat només té sentit quan el tot poble la vol, i si una part important no vol estar unida, tenim un problema polític que només es pot solucionar amb decisions polítiques com en Canada o el Regne Unit).

● Vull una constitució que reconeguera clarament la independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa, i que cadascú faça la seua tasca sense interferir amb la de l’altre. (L’executiu ni el legislatiu no pot elegir membres del Consell de Poder Judicial, i interferir amb el nomenament de membres de Tribunal Constitucional. Per cert, este tribunal mai no hauria d’imposar penes, només dir que és constitucional i que no. Les il·legalitats les ha de jutjar la justícia ordinària.)

● Vull una constitució on es garantisca que l’exercit mai no podrà actuar contra la població civil, en cap circumstància.

● Vull una constitució que garantisca que tots els cossos de seguretat siguen civils (En definitiva, que cap cos siga militar ni susceptible de poder ser-ho. Insistisc en la importància de què l’exercit no pot actuar contra civils.)

● Vull una constitució que reconega el dret a decidir (sobre qualsevol tema) i que no prohibisca a un estat-nació-nacionalitat-regió o un grup elevat de persones (com en Suïssa) puguen convocar un referèndum o una consulta sense dependre de la decisió. (Mal anem si no creiem que els problemes polítics no es poden solucionar votant)

● Vull una constitució laica (no una presumptament aconfessional que reconeix a l’església catòlica un tracte especial, supose que pel seu passat nacionalcatòlic).

● Vull una constitució on es recupere la memòria històrica amb totes les conseqüències (jurídiques incloses anul·lant la llei d’amnistia en els delictes de lesa humanitat que es van cometre durant la dictadura), que siga hereva de la legalitat de la segona república, amb uns símbols no em recorden un passat dictatorial i il·legítim, que trenque amb la dictadura, reconega la seua il·legalitat i prohibisca el franquisme.

● Vull, en definitiva, una Espanya amb una constitució democràtica.

I llavors començarem a parlar de sentiments...