diumenge, 10 de gener del 2021

El discurs del Rei

Per Enric Casado

La nit de Nadal només sopaven Paula, son pare i sa mare. Les restriccions de la Covid-19. Quan Paula va dir que volia escoltar el missatge del rei, els seus pares la van mirar estranyats.
—¿Per què? —van preguntar.
—Vull saber si té alguna cosa a dir —va dir ella.
Després d’escoltar l’himne, vore l’escut i el pompós anunci: «Mensaje de Navidad de S.M. el Rey», va començar a parlar. Estava impecable. Una serietat perfectament assajada, un to de veu monòton, però estudiat, i un entorn “auster” dissenyat al mil·límetre. Això sí, en un estat aconfessional, el missatge nadalenc i les figuretes del betlem. El missatge institucional podria fer-lo el 12 d’octubre, el 6 de desembre, o el dia de cap d’any. Però no, el fa en un dia de clar sentit catòlic. Però ja sabem que és rei de tots els espanyols, catòlics i no catòlics.
Quan va acabar, Paula va tindre la sensació que havia sigut un discurs ple d’obvietats, silencis, i sobretot omissions. No havia parlat de l’escàndol de son pare, ni oferit explicacions, ja que l’”emèrit” no les vol donar. I no em referisc a una falta “exemplaritat” o “ètica” (que també), sinó de presumptes fets que, si "la justícia fóra igual per a tots", acabarien amb una més que probable imputació.
Tampoc ni una sola crítica a l’oposició de dreta i extrema dreta que ratlla a l'actual govern d'"il·legítim" i el compara amb una dictadura. I ni un comentari al soroll de sabres per una part, encara que xicoteta, de l'Exèrcit, exigint-los que no utilitzen el seu nom.
Demanar la reforma de la constitució per aclarir els límits de la seua inviolabilitat i solucionar els problemes de gènere, així com una llei sobre la monarquia que estiguera sotmesa a la transparència, sobretot del seu patrimoni, ja era esperar massa. Ara, per ser transparent no li cal ninguna llei, simplement mostrar el seu patrimoni.
Una vegada més un discurs fallat. L’actual rei ja acumula alguns errors similars. És sorprenent que ningú del seu entorn no li ho haja dit. O pitjor, que li ho hagen dit, i no faça cas.
Son pare va començar sent el “breve”, després el “campechano”, i no sé si terminarà com el seu avantpassat, Fernando, que primer fou “el deseado” i va acabar sent “el felón”. Felipe, a qui tots nomenaven “el preparao”, va camí, per la seua falta d’olfacte polític, d’aconseguir un altre sobrenom no massa agraciat.
Les monarquies, siguen parlamentàries o no, són sempre una loteria. Ens toca un rei o una reina, i no els podem canviar. Tenim una monarquia que no ens mereixem. I no és una afirmació de dos cares. No ens la mereixem.




[Publicat en el periòdic l'Expressió en Gener de 2021]

dijous, 10 de desembre del 2020

¿Reformar la Constitució del 78?

Per Enric Casado

—¿Podem parlar de reformar la constitució del 78?
—Clar que sí. Podem parlar de qualsevol cosa...
—¿I podem parlar d’una nova constitució, no d’una simple reforma?
—No, per favor... Només de reformar-la…
—¿I de votar en referèndum el model d’estat, república o monarquia?
—No, per favor... La monarquia és la garantia de...
—¿I que la constitució blinde els serveis socials i l'estat del benestar, que no es puga ningú lucrar amb l’educació, la salut, la dependència o la seguretat del poble, entre altres drets...?
—No, per favor... La llibertat d’empresa...
—¿I que reconega que l’estat pot estar integrat per diverses nacions?
—No, per favor... La nació espanyola és...
—¿I que reconega la igualdat de drets i obligacions de tots el idiomes de l’estat?
—No, per favor... El castellà, l’espanyol, ens...
—¿I que la unitat no siga un mandat indissoluble? La unitat només té sentit quan tot poble la vol. Si no és així, tenim un problema polític que només es pot solucionar amb decisions polítiques.
—No, per favor... La unitat d’Espanya és...
—¿I que deixe clara la independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, que cadascú faça la seua tasca sense interferir amb la de l’altre?
—No, per favor... La independència dels poders ara està...
—¿I que garantisca que l’exercit no podrà actuar mai contra la població civil?
—No, per favor... ¿Quan s’ha involucrat...?
—¿I que garantisca que tots els cossos de seguretat siguen civils, que cap cos siga militar?
—No, per favor... ¿Quin problema hi ha hagut...?
—¿I que la constitució reconega el dret a decidir sobre qualsevol tema, i que no prohibisca a un estat-nació-nacionalitat-regió o un grup elevat de persones puguen convocar un referèndum o una consulta sense dependre de la decisió del govern o poder legislatiu?
—No, per favor... Això no és tan...
—¿I que la constitució siga laica? I menys que reconega a l’Església Catòlica un tracte especial.
—No, per favor... L’Església Catòlica no...
—¿I que la constitució siga hereva de la legalitat de la II República, que accepte la il·legalitat de la dictadura i prohibisca el franquisme i el feixisme, que recupere la memòria històrica, que anul·le la llei d’amnistia en els delictes de lesa humanitat que es van cometre durant la dictadura, que tinga uns símbols que no recorden...?
—No, per favor... No podem obrir...
—¿Llavors, de què podem parlar?
—De reformar la constitució...
—Ah, entesos...

dimarts, 10 de novembre del 2020

Djaqmu al-Barxaluní

Per Enric Casado

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa. S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut. [...] ¡Ai, València! 
(Ibn Al-Abbar, València 1199 - Tunísia 1259)

Balansiya, a principis del segle XIII, era una gran ciutat. En els seus carrers, atzucacs, placetes, mercats, banys, jardins, palaus i mesquites, existia un important centre econòmic i de la cultura musulmana.

A finals d’abril de 1238 (any 636 de l’Hègira), el tirà Djaqmu al-Barxaluní (també conegut com a Jaume, rei d’Aragó, comte de Barcelona, senyor de Montpeller i rei ja de Mallorca), va posar setge a la ciutat de València, després d’haver conquerit en pocs anys gran part de la Taifa.

València, que va resistir dos anys el setge del Cid, sense ajuda d’altres musulmans, ni armes, ni queviures, no va aguantar ni cinc mesos a Djaqmu. Zayyan Ibn Mardanix, l’últim emir de Balansiya, va negociar els acords de la rendició, i va lliurar la ciutat el 28 de setembre del 1238. El dissabte 9 d’octubre, d’infeliç memòria per als valencians musulmans (persones que naixeren, treballaren, habitaren i moriren en terres valencianes durant cinc segles), el rei Jaume I, llavors estranger, va fer la seua entrada a València. 

Per a molts va suposar la mort. Per a milers, l’expulsió. I per als que es quedaren, la pèrdua de la seua llibertat i possessions. Hi havia relacions de coexistència amb els cristians, però el que va predominar fou la segregació i l’explotació dels musulmans, fins a l’expulsió definitiva decretada per Felip III el 1609. 

Segons alguns historiadors, estes van ser les paraules que l’emir Zayyan va dir a Jaume I en el lliurament de València: 

«A la ciutat de València conviuen musulmans, gent noble del meu poble, al costat de cristians i jueus. Espere que sàpia governar-los perquè continuen vivint en la mateixa harmonia i perquè treballen esta noble terra conjuntament. [...] Espere que vosté concedisca el mateix tracte als musulmans de València.» 

Els valencians actuals no hem d’oblidar mai que el nostre origen està en l’assolament, l’exili i el sotmetiment d'altra societat valenciana que també forma part de la nostra història, i que, set segles després, de cap de les maneres podem tractar d’enemiga. 

¿Què tens als ulls que no paren de plorar? [...] València, ara en mans d’un infidel que n’ha fet la llar un camp de misèries venut per molts traïdors. ¿Què en faran dels monuments esta gent enemiga? La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius... 
(Ibn Amira, Alzira 1186 – Tunísia 1260)

 

Recreació de la muralla de la ciutat de Balansiya amb el minaret de la Mesquita Major.

Imatge realitzada per Isabel Balensiya.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Novenbre de 2020]

dimecres, 14 d’octubre del 2020

JUAN CARLOS “EL BREVE”

Per Enric Casado

Va sospesar el quadernet que acabava de rebre per correu. Era bilingüe, en castellà i valencià, en un valencià, segons el seu nét, ple de faltes d'ortografia. Ell, per desgràcia, a dures penes si llegia en castellà: «Constitución Española, Aprobada por las cortes el 31 de octubre de 1.978. Referéndum Nacional 6 de diciembre»
Quasi cinquanta anys després, una nova constitució. Va recordar el primer l'article de la Constitució del 1931:
«España es una República democrática de trabajadores de toda classe [...] Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo»
Se’n va anar a l'article u de la nova constitució:
«España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho [...] La soberanía nacional reside en el pueblo espanyol [...] La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria»
La Monarquia. Juan Carlos, a pesar de ser Borbó, semblava que estava fent-ho bé. ¿Però realment era així? ¿No estaria fent com tots els Borbons durant la història, qualsevol cosa per estar en el poder? Les imatges de Fernando VII jurant la Constitució de Cadis i d’Alfons XIII, nomenant president del Directori Militar a Primo de Rivera, li van passar pel cap.
Entre un rei, Borbó i hereu del franquisme —Juan Carlos—, un antic “ministro-secretario general del movimiento” —Adolfo Suárez—, un president de les corts franquistes —Torcuato Fernández-Miranda—, i un cardenal catòlic —Vicente Enrique y Tarancón— volien tornar “la democràcia”, amb l’aquiescència d’alguns dirigents de l’esquerra, com Felipe González i Santiago Carrillo.
L’home va tancar els ulls i va pensar en els maleïts dies de juliol del 1936, en l’1 d'abril del 39: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo..." i en els quaranta anys de brutal dictadura franquista.
No confiava en el Borbó, i menys si venia de la mà del dictador. Però l’esquerra, el PSOE i el PCE... I al final va voler creure que era possible que Juan Carlos fóra diferent, que les coses foren diferents... I va votar el 6 de desembre de 1978.
El seu nét, quaranta anys després, llegint els titulars dels diaris, va pensar en el seu iaio. Com s’havia refiat del Borbó, com se sentiria de decebut, i com pensaria que el dictador, des del llit, imposant una monarquia, havia donat el colp final a la II República. I com al final semblava que era cert, i tot estava nugat i ben nugat.
Però no va poder tampoc evitar pensar que era possible que per tercera vegada un Borbó fora també el responsable de què arribara la República.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Octubre 2020]

dilluns, 12 d’octubre del 2020

PER DEMANAR QUE NO QUEDE...

Per Enric Casado
 
Hui 12 d’octubre, els poders públics volen que hui em senta espanyol. D’acord, puix per demanar que no quede:

● Vull una nova constitució per Espanya, no simple una reforma de l’actual.

● Vull que es vote separadament en referèndum el model d’estat, república o monarquia. (I posat a demanar, m’agradaria que l’actual rei no fora el cap d’estat durant el procés, i s’apartara durant l’elaboració de la nova constitució fins al referèndum de model. En definitiva, que no fera com són pare, que va tutelar l’elaboració de la constitució del 78 sent cap d’estat designat pel dictador.)

● Vull una constitució que arreplegue la llibertat, la igualtat, l’equitat, la solidaritat, la justícia social, i que blinde els serveis socials i l'estat del benestar (ningú es pot lucrar amb l’educació, la salut, la dependència o la seguretat del poble, entre altres).

●Vull una constitució on no hi haja problema en reconéixer que Espanya pot estar integrada per diverses nacions. (El País Valencià va ser un Regne amb Furs propis des de 1238 fins a 1707, quan els perdérem mitjançant el Decret de nova planta promulgat per un Borbó, i no crec que ofenga a ningú si dic que pense que som una nació de ple dret i així s’arreplegue en la constitució.)

● Vull que la unitat d’Espanya no siga un mandat indissoluble. (La unitat només té sentit quan el tot poble la vol, i si una part important no vol estar unida, tenim un problema polític que només es pot solucionar amb decisions polítiques com en Canada o el Regne Unit).

● Vull una constitució que reconeguera clarament la independència dels tres poders, executiu, legislatiu i judicial, que aprofundisca en els mecanismes de participació directa, i que cadascú faça la seua tasca sense interferir amb la de l’altre. (L’executiu ni el legislatiu no pot elegir membres del Consell de Poder Judicial, i interferir amb el nomenament de membres de Tribunal Constitucional. Per cert, este tribunal mai no hauria d’imposar penes, només dir que és constitucional i que no. Les il·legalitats les ha de jutjar la justícia ordinària.)

● Vull una constitució on es garantisca que l’exercit mai no podrà actuar contra la població civil, en cap circumstància.

● Vull una constitució que garantisca que tots els cossos de seguretat siguen civils (En definitiva, que cap cos siga militar ni susceptible de poder ser-ho. Insistisc en la importància de què l’exercit no pot actuar contra civils.)

● Vull una constitució que reconega el dret a decidir (sobre qualsevol tema) i que no prohibisca a un estat-nació-nacionalitat-regió o un grup elevat de persones (com en Suïssa) puguen convocar un referèndum o una consulta sense dependre de la decisió. (Mal anem si no creiem que els problemes polítics no es poden solucionar votant)

● Vull una constitució laica (no una presumptament aconfessional que reconeix a l’església catòlica un tracte especial, supose que pel seu passat nacionalcatòlic).

● Vull una constitució on es recupere la memòria històrica amb totes les conseqüències (jurídiques incloses anul·lant la llei d’amnistia en els delictes de lesa humanitat que es van cometre durant la dictadura), que siga hereva de la legalitat de la segona república, amb uns símbols no em recorden un passat dictatorial i il·legítim, que trenque amb la dictadura, reconega la seua il·legalitat i prohibisca el franquisme.

● Vull, en definitiva, una Espanya amb una constitució democràtica.

I llavors començarem a parlar de sentiments...

diumenge, 20 de setembre del 2020

TANCAT A CASA LA MAJOR PART DEL TEMPS…

per Enric Casado

Som treballadors de la cultura, només això.
—Ovidi Montllor—


El xiquet assajava davant la lluna de l’armari. Vestia una bata blanca de sa mare, i en una mà aguantava una granera, que coberta amb un llençol, simulava ser el fantasma de Sir Simon de Canterville. Amb una veu grossa i movent la granera, va dir:
—¿Ha llegit vosté, Virgínia, alguna vegada l'antiga profecia escrita sobre les vidrieres de la biblioteca?
Llavors va canviar la veu, fent-la aguda i fineta.
—¡Moltes vegades! Només té sis versos:

Quan una jove rossa aconseguisca fer brollar
una oració dels llavis del pecador,
quan l'ametller estèril done fruit
i un xiquet deixe córrer el seu plor,
llavors, tota la casa quedarà tranquil·la
i tornarà la pau a Canterville.

El xiquet, com Virgínia al relat d’Oscar Wilde, no entenia massa aquells versos. Però què bonics li semblaven. I com li agradava la història.
Feia unes setmanes, quan els seus pares li van dir que s’havia de quedar al llit una temporada perquè la seua precària salut no li permetia eixir de casa, es va quedar molt consternat. ¿Què faria? ¿Com jugaria amb els seus amics? ¿Com passaria el temps?
Els seus pares insistiren en el fet que no es preocupara, que aquella malaltia no tenia importància, i segur que es posaria bo de seguida. I els seus amics podien pujar a casa a jugar.
—I quan estiga a soles, ¿què faré?
Son pare va seure en el llit, al seu costat, i amb el mateix somriure d’orella a orella que posava quan li portava un paquetet de peladilles a cals iaios, quan el van haver d’enviar al poble, li va dir:
—Inventat distraccions.
—I llig, sobretot llig —va afegir sa mare—. En el menjador estan els llibres del teu oncle.
El seu oncle era un mestre inhabilitat per la dictadura, que el va ensenyar a llegir i escriure quan va tornar de cals iaios.
L'endemà va anar al menjador i va agafar un llibre que pel títol sempre li havia cridat l’atenció, Fausto de Goethe. I així va passar la convalescència. Unes vegades mirant pel balcó el carrer i els camps. Altres, inventant jocs que després els explicava als amics quan pujaven a casa perquè ells els jugaren. I sobretot, llegint. Aquella biblioteca casolana va estimular la seua curiositat i li va despertar l’hàbit de la lectura.

Fins que va caure en les seues mans El fantasma de Canterville. Aquell conte li va encantar. Llavors va recordar quan amb només sis anys llegia obretes de teatre als seus amics del barri, representant-les com si foren un guinyol amb figuretes que retallava de diaris i revistes.
I va decidir representar la història d’Oscar Wilde per a la seua família i els seus amics. Es va passar hores i hores inventant-se disfresses amb uns quants llençols, draps i la roba que tenia a mà. I emprovant-se-les davant de la lluna de l’armari, i convertint-se en el senyor Otis, Virginia, els bessons “Barres i Estrelles” o el fantasma, fruint de la possibilitat de ser un altre, d’arribar a ser-ho.
I l’estrena va ser tot un èxit. El xiquet va oferir a un públic familiar i incondicional una treballada i divertida posada en escena, representant ell sol tots els papers de l'obra.
Anys després, ja actor professional, cada vegada que queia el teló i sentia que el públic, com deia Gassman, «per uns moments s’havia elevat de la cadira», sempre donava les gràcies a uns pares genials i fantàstics, a la biblioteca del seu oncle, a l’hàbit de la lectura, i a la lluna de l’armari, que li van fer descobrir una gran vocació i el millor ofici. 

En els 25 anys de vacances
 

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Setembre 2020]

dimecres, 5 d’agost del 2020

DESIG COMPLIT

Per Enric Casado

Bartomeu esperava, com la majoria dels homes de la seua època, que la primera criatura que parira la seua dona fora un home. De fet s'havia passat mig embaràs pregonant en el casino del poble a qui volguera escoltar-lo que el seu futur fill arribaria a ser —com a mínim— l'alcalde del poble.
Però els designis de la providència són com són, i així, després d'un part difícil, com es mereixia la gegantina criatura que anava a nàixer, l'esposa de Bartomeu quasi es va deixar la vida parint una xiqueta de quasi cinc quilos de pes.
La comare, suorosa, sobretot pel part, però també perquè tenia por a la reacció de Bartomeu quan li
donara la notícia del sexe de la criatura, va tardar més que de costum en eixir del dormitori.
Per fi, després de fer-se prou de pregar i de què en tota la casa fera temps que s’havia escoltat el primer plor de la menuda, va eixir l'habitació visiblement nerviosa.
—La seua dona es troba bé... Ha sigut un part complicat, però amb descans i bons aliments, en uns dies es recuperarà —va dir la comare, per dir alguna cosa.
—M'alegre moltíssim. ¿I el meu fill? —va preguntar Bartomeu—, ¿li passa alguna cosa? Com ha tardat tant en eixir...
—No li passa res. Simplement que... no és un xiquet. És... una xiqueta... —va amollar per fi la pobra comare, esperant la reacció irada de Bartomeu.
—Bé —va dir ell tot tranquil—, ¿què li anem a fer? Hauria pogut estar pitjor.
A pesar d’aquella expressió tan irrespectuosa i impertinent, la seua reacció va ser totalment inesperada. Amb molta amabilitat i un ample somriure, li va preguntar a la comare si podia vore a la mare i a la seua filla. La comare li va contestar que sí, que les dos dormien, però que no hi havia cap inconvenient...
Va entrar de puntetes dins del dormitori. Al costat del llit on descansava la seua dona, la seua sogra estava asseguda en un balancí velant a la seua filla, i amb la neta en els braços. Es va acostar al capçal del llit, va mirar com dormia la seua dona i sense a penes respirar, li va dipositar un lleuger bes en el front. Ella, sense obrir els ulls, somrigué. Després d'abrigallar-la, es va girar cap a la seua sogra i li va preguntar amb la mirada per la seua filla. Ella es va alçar del balancí i li va allargar a la xiqueta.
Bartomeu va dubtar uns segons. Després, amb tota la delicadesa de què va ser capaç amb els seus braços forts i robustos, va agafar els quasi cinc quilos d’immensa d'humanitat recent de qui al llarg dels anys arribaria a ser la primera alcaldessa del seu poble.



diumenge, 19 de juliol del 2020

BARALLA DE LA VIDA I JO, en #Ohvidi, per Enric Casado i David Vid

La nostra participació en  la iniciativa #Ohvidi del COM de versions de cançons d'Ovidi Montllor des del confinament. David Vid i jo ens hem decidit per "Baralla de la vida i jo", interpretada per Ovidi en el LP "4.02.42" en 1980.


divendres, 10 de juliol del 2020

DESBORBONITZAR

Per Enric Casado

El 29 de juny de 1707, dos mesos després de la batalla d'Almansa, Felip V, el primer de la casa de Borbó, promulgava, en plena guerra de Successió, el decret de Nova Planta, el qual, «por justo derecho de conquista», abolia els nostres furs i llibertats, ens integrava a les lleis i usos de Castella i prohibia la nostra llengua a tots els efectes. Mentrestant, l'exèrcit borbònic conqueria i sotmetia el Regne de València a sang i foc, i el Borbó, incomplint la seua paraula «de indulto de la vida», aplicava la pena de mort sense pietat als desafectes després d'haver reduït a cendres Xàtiva, Vila-real i altres ciutats del nostre regne.

No és este el lloc on explicar "els prodigis" dels regnats de la casa de Borbó. Però deixe unes pinzellades. El joc de corones entre Carles IV i Ferran VII: ara abdique, ara te la torne, ara la tinc jo, ara li la done a Napoleó Bonaparte... O com el mateix Ferran VII va faltar al jurament a la constitució de Cadis, derogant-la, detenint els diputats liberals, jutjant-los injustament i condemnant-los a presó. O el regnat d'Isabel II, tan exitós que va acabar en la Revolució de 1868, amb el seu destronament i l'exili. O el del seu nét, Alfons XIII, que va acabar en 1931 també en l'exili, i a qui les Corts Constituents de la República, en la Llei del 26 de novembre de 1931, acusaren d'alta traïció: «Privado de la paz jurídica, cualquier ciudadano español podrá aprehender su persona si penetrase en territorio nacional».
¿I els Borbons d'ara, el nét i el besnét d'Alfons XIII? Tinc la meua opinió, però com segons la constitució del 78 són inviolables, que els jutge la història. Vorem com el va.
Els francesos també van sofrir la casa de Borbó uns quants segles, fins a la Revolució Francesa. Al respecte els francesos feren algunes coses. Una va ser jutjar a Lluís XVI per traïció, considerar-lo culpable, i guillotinar-lo el 21 de gener de 1793.
Una altra, inventar-se el verb «débourbonnailler», basat en el cognom Bourbon. Esta paraula venia a significar que calia terminar amb «la dynastie des Bourbons».
No obstant això, el verb té difícil traducció a la nostra llengua. Traduir-lo per «desborbonitzar» no seria del tot incorrecte, però perdria el matís clarament despectiu i pejoratiu del sufix «-ailler» en francés.
La intenció d'aquells que crearen la paraula era de menyspreu pel llinatge Borbó. Un significat més exacte de «débourbonnailler» seria «acabar amb els Borbons, amb el seu maleït record i la seua nefasta influència».
«Desborbonitzar» és una opció molt vàlida, però seria convenient buscar una paraula més propera a l'original, i que reflectira la intenció despectiva i pejorativa de cara a la monarquia Borbònica.
Mentrestant, podem fer-nos una pregunta: ¿Cal «desborbonitzar» el nostre país?

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juliol 2020]

dimarts, 9 de juny del 2020

UNES DADES

Per Enric Casado

Unes dades segons la Memòria de gestió de la Conselleria de Sanitat de 2018:
El departament de Salut de la Ribera té una població amb SIP de 258.394 persones, i l’hospital de la Ribera 301 llits, és a dir, un llit per cada 858 habitants.
El departament de Salut de Vinarós té una població amb SIP de 90.675 persones, i l’hospital de Vinarós 152 llits, és a dir, un llit per cada 597 hab. en números redons.
El departament de Salut de Requena té una població amb SIP de 51.746 persones, i l’hospital de Requena 88 llits, és a dir, un llit per cada 588 hab.
A nivell de País Valencià, 5.033.898 usuaris per a 10.218 llits en 34 hospitals, es a dir un llit per cada 493 hab.
És a dir, el Departament de La Ribera un llit per cada 858 hab., el de Vinarós, un llit per a 597 hab., i el de Requena un llit per cada 588, i en el País Valencià un llit per a 494 hab.
La Ribera Baixa, segons el padró de 2019 té 79.869 habitants. Si els descompten del departament de salut de la Ribera, esta quedaria sobre 178.000 usuaris, és a dir, un llit per cada 593 hab., similar a Vinarós, Requena o la mitjana del País Valencià.
És a dir, o afegeixen uns 140 llits a l’hospital de la Ribera, o fan un Hospital en la Ribera Baixa d’uns 140 llits, i en pau.
Després parlaran de particularitats i singularitats del departament de la Salut de la Ribera.

[Publicat en el periòdic l'Expressió en Juny 2020]

dissabte, 6 de juny del 2020

"Les quatre i deu" d'Aute per Enric Casado

Hui han publicat en la pagina de Facebook de  Música En Valencià @musicanevalencia la meua versió de Les Quatre i Deu de Luis Eduardo Aute.

"Les quatre i deu" (En Facebook)






 Per Enric Casado      Només figures com Milei, Meloni o Trump, representants de l'extrema dreta, i que es defineixen com   “lliberals...