Per Enric Casado
Durant molt de temps hem pensat en la democràcia com una cosa que, una vegada aconseguida, continuaria funcionant més o menys a soles. Eleccions, governs, parlaments, tribunals, premsa, partits... tot al seu lloc i a continuar. Però les democràcies també es desgasten. Poden perdre qualitat, confiança i capacitat de resistència sense deixar d’existir formalment. La mateixa Unió Europea ha assumit aquesta vulnerabilitat: el novembre de 2025 va presentar l’Escut Europeu de la Democràcia, un conjunt de mesures destinat a protegir l’espai informatiu, reforçar unes eleccions lliures i justes, defensar els mitjans independents i augmentar la participació ciutadana. La democràcia, diu la Comissió Europea, necessita ser cuidada i protegida.
No és casual que Europa parle cada vegada més de resiliència democràtica. El febrer de 2026 començà a funcionar el Centre Europeu per a la Resiliència Democràtica, creat per compartir informació i coordinar respostes entre institucions europees, estats i societat civil davant amenaces comunes, des de la desinformació fins a les ingerències en processos electorals. La idea és interessant perquè canvia la pregunta. Ja no es tracta només de saber si una democràcia celebra eleccions, sinó de saber si és capaç de resistir pressions, detectar abusos, corregir errors i continuar funcionant sense degradar les seues pròpies regles.
Una de les batalles més importants es juga en l’espai informatiu. Mai havíem tingut tanta informació disponible i mai havia sigut tan fàcil difondre una mentida abans d’acabar d’esmorzar. Per això la Unió Europea inclou entre les seues prioritats la lluita contra la manipulació informativa, l’alfabetització mediàtica i digital, el suport al periodisme independent i la protecció dels periodistes. No perquè els periodistes tinguen sempre raó —seria una novetat considerable—, sinó perquè una democràcia necessita persones capaces de preguntar, investigar, contrastar i incomodar els qui tenen poder.
¿I nosaltres què podem fer? Més coses que esperar quatre anys per tornar a votar. Podem començar per nosaltres mateixos: no compartir una notícia abans de comprovar-la, buscar la font original, desconfiar de qui necessita convertir sempre algú en enemic, no deixar passar una mentida només perquè ens convé políticament i no acceptar la deshumanització de qui pensa, viu o ve d’un lloc diferent. També podem escoltar abans de repetir, discutir sense confondre discrepància amb odi i rebutjar el racisme, la humiliació o la justificació dels abusos de poder. I després ve la part col·lectiva: donar suport a una premsa lliure i plural, participar en associacions, sindicats i moviments socials, exigir explicacions als governs, denunciar els abusos i defensar els drets també quan qui els necessita no som nosaltres. Europa ha començat a tractar l’alfabetització mediàtica, la societat civil i la participació ciutadana com a part de la mateixa defensa democràtica.
La democràcia, al capdavall, no és només votar ni és només una suma d’institucions. És una xarxa de contrapoders, llibertats, hàbits i responsabilitats compartides. Cap govern pot defensar-la a soles. Tampoc els tribunals, els periodistes, les associacions o els ciutadans. La seua força està precisament en què ningú ho puga fer tot i en què sempre hi haja algú disposat a vigilar, preguntar, contrastar i exigir comptes. Potser el problema comença quan donem per fet que la democràcia continuarà funcionant encara que nosaltres deixem de fer-ho. Perquè, quan la democràcia necessita ajuda, el problema no és només dels demòcrates. És de tota la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada