Per Enric Casado
Els drets comencen a desaparéixer quan callem mentre se’ls lleven a altres persones. Callem quan algunes no poden manifestar-se. Callem quan altres no tenen la mateixa llibertat d’expressió. Callem quan determinades persones no són tractades igual davant la llei o quan les garanties d’un judici just depenen de qui s’asseu al banc dels acusats. Al principi, quasi sempre hi ha una justificació. I, sobretot, hi ha una tranquil·litat: els drets que estan retallant no són els nostres, són els d’altres.
No es diu que la llibertat d’expressió haja deixat d’existir, sinó que aquesta persona ha anat massa lluny. No es qüestiona el dret de manifestació, però aquesta protesta molesta massa. No es nega la igualtat davant la llei, simplement es considera que aquest grup mereix un tracte diferent. I sempre hi ha paraules capaces de fer més digerible la renúncia: ordre, seguretat, emergència, interés general. Totes semblen justificar la retallada. Qui accepta perdre drets a canvi d’una seguretat temporal pot acabar sense drets i sense seguretat.
Que els drets tinguen límits no és una contradicció: és la manera com la democràcia els fa compatibles. La llibertat d’expressió no permet qualsevol mentida, ni el dret de manifestació autoritza qualsevol conducta. La qüestió important és una altra: qui posa aquests límits, amb quines garanties, durant quant de temps i, sobretot, si s’apliquen igual a totes les persones. Però un bon dia arriben les excepcions. I el perill comença quan s’allarguen, quan s’amplien i quan descobrim que sempre recauen sobre les mateixes persones. A força d’excepcions, acabem perdent els drets.
La temptació més còmoda és pensar que tot això no va amb nosaltres. I ací el neofeixisme troba un terreny especialment fèrtil: dividir entre qui mereix protecció i qui pot quedar-ne fora. Si es limita un dret a una persona immigrant, a una persona presa, a qui es manifesta, a una minoria o a algú amb qui no compartim pràcticament res, és fàcil mirar cap a un altre costat. Però en aquell moment ja hem canviat la pregunta: ja no ens preguntem si aquella persona té un dret, sinó si el mereix. Hannah Arendt ho va resumir amb una expressió poderosa: el dret a tindre drets. Perquè el primer que es pot perdre no és sempre un dret concret, sinó la certesa que continuarem sent reconeguts com a persones amb dret a reclamar-los. Quan això passa, un dret deixa de funcionar com un dret i comença a semblar-se perillosament a un privilegi.
I no parlem només de manifestar-se, expressar-se o rebre el mateix tracte davant la llei. També hi ha drets relacionats amb l’educació, la salut, l’habitatge, la protecció social o unes condicions de vida dignes. En aquests casos el mecanisme pot ser encara menys visible: no cal prohibir res; pot bastar amb dificultar-ne l’accés, reduir-ne la protecció o començar a distingir entre qui «mereix» rebre-la i qui no. Avui podem callar perquè afecta algú que no som nosaltres. Demà podem descobrir que algú ha decidit que nosaltres també som l’excepció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada