L’ESTAT DEL BENESTAR NO ÉS CARITAT

Per Enric Casado

Quan ens atenen en un hospital públic, quan els nostres fills van a l’escola pública, quan cobrem una pensió després d’haver treballat durant anys, quan una persona en situació de dependència rep ajuda, quan algú que perd la faena cobra una prestació, quan accedim a un habitatge protegit o quan necessitem assistència jurídica sense poder pagar-la, no ens estan fent un favor. No ha aparegut de sobte un Estat generós disposat a ajudar-nos. És fàcil parlar d’«ajudes», de «beneficiaris» o fins i tot de persones que «viuen de l’Estat». Però l’Estat del benestar no és una organització benèfica. És una manera d’organitzar col·lectivament una societat perquè determinades necessitats no depenguen exclusivament de si una persona té faena o està en l’atur.

Després de la Segona Guerra Mundial, bona part d’Europa va entendre que reconstruir la democràcia significava alguna cosa més que tornar a posar urnes. Socialdemòcrates i democratacristians coincidien en una idea essencial: una societat marcada per la misèria, l’atur, la desigualtat i la inseguretat era també vulnerable davant l’autoritarisme. Venien d’un continent que havia vist com la crisi econòmica i social dels anys trenta havia contribuït a destruir democràcies i a alimentar el feixisme. Per això compartiren bona part d’un nou pacte: ocupació, redistribució de la riquesa, Seguretat Social, sanitat, educació, pensions i protecció davant els grans riscos de la vida. L’Estat del benestar no es va construir només per reduir les desigualtats. Formava part, sobretot, d’una idea política: si volien democràcies més resistents, necessitaven ciutadans que no hagueren de triar entre els seus drets i la supervivència.

Una democràcia no consisteix només a reconéixer que totes les persones tenen els mateixos drets, sinó també a fer possible que puguen exercir-los en unes condicions mínimament iguals. La crisi de 2008 i les polítiques d’austeritat posteriors mostraren com l’atur, la precarietat, els desnonaments i les retallades poden aprofundir les desigualtats; la pandèmia de la COVID-19 va recordar la importància de la sanitat pública i de la protecció social quan arriba una emergència. Quan aquesta xarxa es debilita, les conseqüències no són només materials: la inseguretat, la frustració i la sensació d’abandonament poden alimentar la desconfiança envers les institucions i convertir-se en un terreny fèrtil per al neofeixisme. Els discursos neofeixistes aprofiten aquest malestar per buscar culpables entre les persones migrants, les minories o altres col·lectius i prometre ordre i protecció. Defensar l’Estat del benestar és també impedir que aquest malestar siga aprofitat per erosionar la democràcia.

Construir hospitals, pagar professionals sanitaris, mantindre escoles i jutjats, finançar prestacions o abonar pensions costa diners. Els paguem entre tots. I ací apareixen els impostos. Bona part de la dreta i tota l’extrema dreta els presenten com un espoli o una càrrega que l’Estat imposa, sense explicar que els impostos financen hospitals, escoles, pensions, jutjats, prestacions d’atur, dependència i serveis socials. És fàcil prometre que pagarem menys; és més difícil explicar quins serveis es reduiran, qui deixarà de rebre’ls o qui haurà de pagar-los directament de la seua butxaca. Podem discutir quant paguem, qui ha de pagar més i en què es gasten els diners. De fet, hem de discutir-ho. Això també és democràcia: qui paga i quant.

Per això importa tant el llenguatge. Una persona que cobra una pensió no rep una almoina. Una persona aturada que cobra una prestació no ho ha d’agrair al govern. Qui necessita assistència sanitària, educació, protecció social o assistència jurídica tampoc està demanant compassió. Quan convertim els drets i les prestacions en «ajudes», és més fàcil preguntar qui les mereix. Quan els convertim en favors, també sembla més fàcil retirar-los. El sociòleg britànic T. H. Marshall va parlar després de la guerra de «ciutadania social»: els drets civils i polítics necessiten també uns drets socials que permeten participar plenament en la vida de la societat. I quan l’accés a la salut, l’educació, la justícia o una vida digna depén cada vegada més dels diners que té cadascú, la desigualtat econòmica acaba convertint-se també en desigualtat de ciutadania. L’Estat del benestar parteix d’aquesta idea: hi ha coses que una societat decideix garantir perquè la dignitat i els drets no depenguen dels diners que tenim, de la família en què hem nascut o de si conservem una faena. No és caritat. És ciutadania. I és, per damunt de tot, democràcia.

El 5 de juliol de 1948 naixia el Servei Nacional de Salut britànic.

La sanitat deixava de ser un privilegi reservat a qui podia pagar-la 

i es convertia en un dret garantit per l’Estat. 

Una de les grans conquestes de l’Estat del Benestar europeu.