PRIMER DESPRESTIGIEN ELS SERVEIS PÚBLICS

Per Enric Casado

Hi ha una manera de privatitzar un servei públic sense començar parlant de privatització: convéncer la ciutadania que no funciona. Primer es parla de burocràcia, de funcionaris que no treballen, de despesa excessiva i d'una administració incapaç de resoldre els problemes. Després es repeteix que les empreses privades són més àgils, més eficients i més barates. I, finalment, quan una part de la població ja està convençuda que el que és públic és un desastre, apareix la solució: deixar-ho en mans d'una empresa. Així, una decisió política acaba presentant-se com una necessitat inevitable.

El mecanisme funciona perquè parteix de problemes reals. Les llistes d'espera sanitàries existeixen, els tràmits administratius poden ser desesperants i hi ha serveis públics que funcionen malament. Negar-ho seria absurd. Però una cosa és exigir que funcionen millor i una altra utilitzar les seues deficiències per qüestionar que hagen de ser públics. Quan un hospital acumula retards, podem preguntar-nos si necessita més personal, millor organització o més recursos. Igualment, podem estudiar altres models de gestió. Però la finalitat d'un hospital públic no és obtindre beneficis econòmics, sinó garantir l'atenció sanitària, independentment dels ingressos de cada pacient.

Hi ha una contradicció reveladora. Quan una administració funciona malament, es presenta com una prova que el sector públic és ineficient. Quan una empresa privada funciona malament, es qüestiona la gestió d'aquella empresa, no l'existència del sector privat. I ¿què passa quan el govern que denuncia el mal funcionament és el mateix que ha retallat el pressupost? El deteriorament pot tindre causes diverses, però també pot convertir-se en una oportunitat política per justificar privatitzacions. La Constitució espanyola, en l'article 103.1, obliga l'administració a actuar amb eficàcia i al servei dels interessos generals. Exigir que funcione bé no és demanar que desaparega.

El model Alzira il·lustra una altra contradicció. La concessionària de l'Hospital de la Ribera va acumular 5,24 milions d'euros de pèrdues en quatre anys. La Generalitat va valorar la rescissió del contracte en uns 69 milions, inclosos 25,4 milions per beneficis futurs que l'empresa encara no havia obtingut. La Sindicatura de Comptes va qüestionar aquesta indemnització. L'operació es va compensar amb el cànon de la nova concessió, adjudicada a la mateixa agrupació empresarial amb condicions més favorables. I no és l'únic exemple: després de la fallida de la concessionària de l'autopista radial R-4 de Madrid, l'Estat va autoritzar un abonament a compte de 134,38 milions d'euros. Curiosa manera d'entendre el risc empresarial. ¿Els beneficis han de ser privats i les conseqüències del fracàs, públiques?

Però el problema va més enllà dels contractes. Quan es desacrediten els serveis públics, es debilita també la confiança en l'Estat del Benestar. Allò que consideràvem un dret col·lectiu comença a presentar-se com una despesa excessiva, i allò que finançàvem entre tots, com un producte que cadascú hauria de pagar. Defensar els serveis públics no significa protegir-los de les crítiques, sinó exigir transparència, responsabilitats i una gestió rigorosa. La democràcia necessita serveis públics que funcionen i una ciutadania disposada a defensar-los. Perquè, quan deixem de considerar necessari allò que és de tots, resulta més fàcil posar-ho en venda. I la pregunta ja no és quant costa mantindre els serveis públics, sinó quant ens costarà haver-los perdut.

Una de les autopistes radials de peatge de Madrid,

les concessionàries de les quals van acabar en fallida.

En el cas de la R-4, l'Estat va autoritzar un abonament a compte de 134,38 milions d'euros.

Els beneficis havien de ser privats. ¿I els riscos?