Per Enric Casado
Hi ha una escena que es repetix massa sovint. Un treballador que arriba just a final de mes s’indigna perquè un immigrant rep una ajuda; un autònom culpa el funcionari perquè té una faena estable; un jove pensa que els pensionistes cobren massa i un pensionista, que els joves no volen treballar. Mentrestant, quasi ningú mira cap amunt. Cap a les grans fortunes, els propietaris rendistes, les empreses amb prou poder per fixar salaris i condicions o els fons que convertixen l’habitatge en un actiu financer. És una jugada política extraordinàriament eficaç: aconseguir que els qui tenen poc miren amb recel els qui tenen encara menys. Treballadors contra treballadors. I, reescrivint Ovidi Montllor, mentre discutim per les molles, el pa sencer continua en les mateixes mans.
Durant dècades, una part important de la política girava al voltant d’una idea que avui sembla quasi antiquada: la classe treballadora. No significava que tots els treballadors pensaren igual, sinó que compartien interessos perquè vivien principalment del seu treball. Mark Fisher, en Eixir del castell del vampir, denunciava precisament la pèrdua d’aquesta consciència de classe davant l’individualisme, la fragmentació i la competència entre treballadors. Mentre les classes dominants saben perfectament quins són els seus interessos i actuen en conseqüència, els treballadors han sigut empentats a competir entre ells. Aquest discurs funciona perquè parteix de pors reals: perdre la faena, no trobar habitatge, esperar mesos per una consulta o sentir que les institucions no responen. Quan deixem de pensar què compartim amb els altres i comencem a preguntar-nos què ens estan llevant, el mecanisme ja funciona.
Una part de l’extrema dreta ha sabut convertir aquestes inseguretats en un relat polític molt eficaç. Quan falten habitatges, assenyala l’immigrant. Quan la sanitat pública té problemes, pregunta quant costa atendre els estrangers. Quan els salaris són baixos, posa el focus en qui cobra una prestació. Quan un treballador conserva unes condicions laborals dignes, en lloc d’exigir-les per a tots, ens convida a considerar-lo un privilegiat. Així es transforma un problema econòmic o social en un conflicte entre persones que, en realitat, ocupen posicions molt semblants. És més fàcil assenyalar un culpable visible que explicar per què l’habitatge s’ha convertit en un negoci impossible, els salaris perden poder adquisitiu o determinades fortunes creixen fins i tot durant les crisis.
Això no significa que no hi haja problemes reals. La immigració necessita polítiques eficaces; les ajudes públiques han de gestionar-se bé; i l’Administració ha de ser eficient. Els recursos són limitats i és legítim discutir com es repartixen. El problema comença quan convertim aquesta disputa en una guerra entre els qui depenen del mateix sistema. Una cosa és discutir com resolem aquests problemes i una altra convertir els més vulnerables en responsables de la situació dels qui també ho són. L’Estat del benestar es basa justament en la solidaritat i en uns impostos equitatius. Els qui més tenen han de pagar més. A través dels impostos, avui paguem l’escola d’un fill que no és nostre, demà algú pagarà el tractament mèdic que necessitem nosaltres; durant uns anys contribuïm a les pensions dels altres i, si tenim sort, algun dia uns altres contribuiran a la nostra.
Potser «classe treballadora» i «solidaritat» ens semblen paraules velles. A alguns els interessa que ho pareguen. Perquè mentre els treballadors discutim si un immigrant rep massa, si un aturat cobra massa o si un pensionista viu massa bé, els qui realment tenen poder econòmic continuen sabent perfectament a quina classe pertanyen i quins interessos han de defensar. Potser el primer que hauríem de recuperar no és una paraula, sinó una pregunta: ¿qui ix beneficiat quan la classe treballadora deixa de mirar cap amunt i comença a mirar-se amb recel?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada